El visitant nocturn

En Pol va trigar uns moments a recuperar-se de la impressió. Trobar-se algú al menjador de casa era la darrera cosa que s’hauria esperat, fins i tot en un dia tan nefast com estava resultant aquell, que per sort ja s’acabava. La por es va dissipar ràpidament. El misteriós visitant nocturn mantenia el somriure amistós i l’actitud gens hostil. Semblava obvi que no pretenia fer-li cap mal. De fet, si no fos perquè havia irromput a casa seva sense permís i ara s’asseia a la seva butaca predilecta, en Pol fins i tot hauria dit d’ell que era el clàssic tipus amb el do innat d’entrar-te per l’ull dret. Un dels bons, com ell mateix s’havia definit.

Llàstima d’aquell petit detall de la violació de domicili.

Passat el moment de ser prudent, li va semblar que havia arribat el de mostrar-se curiós. Va caminar lentament fins a l’altra butaca, per deixar ben clar que no tenia cap mala intenció, i mentre s’hi asseia va respirar fondo i li va preguntar:

—Si realment pensa que el puc ajudar a salvar el món, llavors és que es deu haver equivocat de porta, perquè jo no sóc ni un sant ni un heroi. Què li sembla, però, si comença per dir-me qui és vostè i de què va tot això?

Sense deixar de somriure, el nouvingut es va incorporar una mica, just per mirar-lo a la cara. Tenia deu o, potser, quinze anys menys que en Pol, els cabells d’un ros brut pentinats enrere i una barba daurada de dos o tres dies a les galtes. Els ulls, blau cel intens, i l’aire eternament juvenil casaven a la perfecció amb el seu accent elegant, d’aquells que només podia pagar una bona educació. L’únic que no acabava de fer conjunt era la roba, bastant més modesta del que hauria calgut esperar, atesa la resta.

—Té tota la raó —va respondre-li després d’aquella petita pausa—, una vegada més li demano disculpes per les meves males maneres. El meu nom és Ryder, Charles Ryder. I estic al servei de Sa Graciosa Majestat, Jordi V.

En Pol va dissimular la seva sorpresa, cada vegada més gran.

—En qualitat de…?

—Ha sentit a parlar mai de l’MI6? Som relativament recents…

En Pol va aixecar la cella. L’MI6? El servei d’espionatge britànic? Aquell intrús rialler devia estar de broma!

—Per la seva expressió dedueixo que sí que ens coneix —va afanyar-se a afegir en Ryder, com aquell que comenta una excursió a la font—. Diguem que jo hi dono un cop de mà, allà a la Secció 6.

En Pol va mig somriure per primer cop. Si intentava ser una miqueta més anglès, en Charles Ryder s’hauria de pintar els colors de l’Union Jack a la cara.

—Un cop de mà, ja ho veig… I jo què hi tinc a veure, amb tot això?

—Molt, em temo. Però abans de poder-l’hi explicar, m’he d’assegurar que acceptarà col·laborar amb mi. Si no és així, sortiré per la porta i li garanteixo que no tornarà a sentir mai més res de mi, ni de la Secció 6. Ara mateix només li puc dir que sóc a Barcelona en una missió de la qual depèn el desenllaç de la guerra. I li prometo que no exagero.

En Pol es va fregar els ulls amb els dits. Allò anava tan de pressa i li semblava tan irreal que, per un instant, va pensar que si tancava els ulls prou estona en Ryder es dissiparia i ell es tornaria a trobar tot sol al seu menjador, a punt per anar a dormir.

Però quan els va tornar a obrir, l’anglès continuava assegut al seu davant.

—A veure si l’he entès… M’està demanant que em comprometi a ajudar-lo en una missió de la qual depèn el futur de la guerra, i que ho faci sense saber exactament de què es tracta?

—Doncs… em temo que ho ha definit molt bé. Sí.

—Correré perill?

—No necessàriament… i si la situació arriba, jo faré el que faci falta per protegir-lo. Però no el vull enganyar: el risc de prendre mal hi és, sí.

En Pol va assentir amb el cap. Sabia poques coses dels relativament joves serveis d’informació creats per la majoria de potències europees. Però una de les que veia clar era que aquella mena de gent no estava per romanços. Que l’hi diguessin a en Vertov, si no…

—I si accepto i em faig enrere a mig camí?

—Llavors, amic, em temo que l’hauria de matar. No podem anar pel món deixant fils sense lligar.

I tots dos van riure, fent veure que aquell estirabot havia estat una nova mostra de l’humor anglès d’en Ryder.

Però cap dels dos no ho pensava de veritat.

—Puc preguntar-li, com a mínim, per què ha trucat a la meva porta? —va voler saber, a la vegada que guanyava una mica de temps per prendre una decisió.

En Ryder s’ho va rumiar només un instant.

—Sí que pot. De fet, ja hi havia comptat, amb aquesta pregunta. Sap qui és Sir George Mansfield Smith-Cumming?

A en Pol el va començar a molestar el costum de l’anglès de respondre una pregunta amb una altra. Però no l’hi va fer notar.

—Em temo que no tinc el gust.

—Ras i curt, és el cap de l’MI6. Un tipus singular, si em permet que l’hi digui. Capaç de fer-se passar per alemany durant mesos tot i no parlar ni un borrall d’aquell galimaties que parlen els teutons. Amb molt de món i amics fins i tot sota les pedres.

—Tot un personatge, ja ho veig.

—Sens dubte. Doncs, anant al gra, un dels amics d’en C també ho és de vostè.

En Pol va deduir, correctament, que C era el nom amb el qual els agents de l’MI6 parlaven del seu cap.

—Ah, sí? Qui?

—William Cody. O Buffalo Bill, com li agradava fer-se dir. Segons em va informar en C en persona, en Bill Cody li va explicar una història realment fascinant sobre una aventura que li havia passat feia anys a Barcelona. I també li havia parlat de vostè en termes molt elogiosos, a banda de fer-li saber que la seva mare era anglesa.

—Escocesa.

—Ups! Perdoni, errada meva. Escocesa, sí. Però lleial súbdita de l’Imperi Britànic, al capdavall. Bé, com li anava dient, quan es treballa en aquest negoci, un no oblida segons quins noms que li poden resultar útils en el futur. I cregui’m, amic, en C és el millor de tots els qui juguem a aquest joc.

En Pol es va repenjar en el seu seient. Buffalo Bill! Feia més de vint anys que no sentia aquell nom en boca de ningú. I gairebé vint-i-cinc que havia compartit amb ell la que pensava que seria la gran aventura de la seva vida. Era ben veritat allò que un no sabia mai quan els fantasmes del passat tornarien amb força per reclamar-lo.

—Doncs aquesta és la història de com s’ha trobat embolicat en tot això, amic. Ara em temo que necessito que em respongui a la pregunta de si està disposat a ajudar-me a salvar el món. Què me’n diu?