De cruïlles i eleccions

Després de la seva accidentada soirée al Liceu, en Pol i els seus dos hostes forçats s’havien tornat a refugiar al pis del carrer Santa Helena. Esgotats i confusos, s’havien assegut al voltant de la taula de menjador. En Pol havia fet un darrer esforç i havia tret les escorrialles que quedaven al rebost. Però ningú no tenia gana.

—No tindria res per beure, amic? —li va preguntar en Ryder—. I la veritat és que necessito alguna cosa més forta que l’aigua…

En Pol va buscar dins un armariet de la cuina i va tornar amb una ampolla de vi bo i tres gots. En va servir tres generoses quantitats i va passar els gots als altres. Els tres van beure de forma quasi simultània.

—Abans no m’ho pregunti, no. No tinc whisky —va advertir a l’agent britànic.

En Ryder va aixecar les mans enlaire, demanant treva. No anava a dir pas res, amic.

Cap dels dos no s’esperava que en Larsson badés boca. Per això, quan el suec va engegar a parlar, els va agafar per sorpresa.

—Ella deu estar morta de por, saben? —els va dir sense mirar-los—. No és forta. Ni valenta. És una nena alegre i juganera que gairebé mai no pensa en les conseqüències dels seus actes. I ara mateix es deu creure que l’he abandonada a la seva sort…

Tenia la veu cada vegada més trencada.

—Segur que no és així —va aconseguir dir en Pol passats uns instants incòmodes—. La seva xicota ja deu veure com estan passant les coses. I segur que ells la tenen informada dels seus esforços. Animi’s, Larsson. Demà tot això s’haurà acabat i vostès dos tornaran a estar junts, sota la protecció d’Anglaterra.

Però el suec semblava més enllà del consol.

—Els homes com jo no se’n surten, de situacions com aquesta. És tot tan diferent de com ho vaig planejar! Només espero poder-la salvar a ella. —I, mirant amb intensitat en Pol, li va demanar—: Vidal, m’ha de prometre que si jo no me’n surto, s’assegurarà que a ella no li falti de res. Que s’ocuparà que els anglesos li paguin a ella la suma acordada. L’hi demano per favor!

En Pol sabia prou que si, arribat el moment, el govern de Sa Graciosa Majestat es feia l’orni, ell ben poca cosa podria aconseguir. Tot i així, no es va veure amb cor de negar-l’hi. Satisfet amb allò, el científic li va estrènyer les mans en senyal d’agraïment i es va aixecar de la taula sense dir res més. Va desaparèixer en direcció a l’habitació dels nens mastegant alguna cosa inintel·ligible però que tots dos van interpretar com un «bona nit».

En Pol estava a punt d’imitar-lo quan l’anglès va aixecar el seu got buit perquè l’hi tornés a omplir. Tot i el cansament que l’assetjava, ell també va reomplir el seu i es va quedar assegut, mirant l’agent als ulls. Malgrat els pocs dies que feia que el coneixia, havia anat desenvolupant un corrent de simpatia cap a ell, lluny de la desconfiança que li havia inspirat la primera nit, quan el va reclutar en aquella mateixa sala d’una manera tan poc ortodoxa. En Pol s’equivocava poques vegades quan havia de jutjar algú. I, tot i haver triat jugar a aquell joc despietat seu, en Ryder li semblava un home decent. A més, el seu sentit de l’humor i la seva sornegueria el guanyaven. Tocar-li el botet sempre que l’altre li’n donava l’oportunitat era tot un repte per al seu enginy.

Però, tot i així, com més pensava en el Martell de Thor i en l’enorme poder que donaria a la nació que el posseís, menys convençut estava que fos bo que cap país el tingués. Encara que era evident que el seu company no pensava el mateix, sempre que el país fos Anglaterra, no va poder resistir la temptació d’encetar la conversa.

Mai no trobaria un moment millor que aquell. De fet, el temps se’ls tirava al damunt. O en parlaven ara o segurament ja no en tindrien l’oportunitat. Va fer un glop de licor i es va atansar a aquell camp de mines.

—Charles… he estat donant voltes a això de l’arma, sap?

L’anglès va aixecar els ulls de la beguda i el va mirar encuriosit, animant-lo a continuar amb el seu raonament.

—Veurà… Si el poder del Martell és el que diuen, la seva mera existència cada vegada em sembla més perillosa. Per al món sencer…

La llum va desaparèixer dels ulls de l’agent, substituïda per un sentiment d’alarma. El que menys volia en aquells moments era posar-se a discutir el vessant filosòfic de la situació. Hi havia massa en joc.

—L’arma acabarà la guerra en tres setmanes. Salvarà milers de vides a tots dos bàndols. Potser milions —es va limitar a dir, taciturn.

Però en Pol necessitava arguments més sòlids.

—A curt termini, potser sí. No l’hi discuteixo. Però, i a la llarga? Ha pensat en la temptació que podria suposar per a un país saber-se invencible per a la resta? Les conseqüències són incalculables!

En Ryder no volia continuar per aquell camí. Es va aixecar, clarament molest pel caire que estava prenent la conversa.

—Miri, Pol, una cosa que ensenyen als del meu ofici és no qüestionar les ordres. Allà fora hi ha una guerra, no sé si ho sap. Cada dia centenars, milers de joves són enviats a l’escorxador. Si puc contribuir a posar-hi fi, em podré morir sabent que la meva vida no ha estat en va!

—Sí, ja. Però si l’arma acabés en mans dels seus aliats francesos, la guerra també s’acabaria igual, aquests joves dels qui parla se salvarien… i no sé per què, crec que a vostè la solució ja no li semblaria tan desitjable. O m’equivoco?

L’anglès estava començant a enfadar-se de veritat.

—Quan el vaig contactar el primer dia, ja li vaig dir de què anava tot això —li va dir amb veu agra—. Sóc anglès, el meu país està en guerra i el meu deure és fer el que calgui perquè la guanyi. Què m’està proposant? Que destrueixi els plànols?

—Cada vegada em sembla més bona idea, la veritat —va respondre.

En Ryder el va mirar als ulls, amb intensitat.

—Ara contesti’m una pregunta, Vidal. I sigui sincer. També pensaria que és tan bona idea destruir aquesta arma si se la pogués quedar vostè i aconseguir la independència de la seva estimada Catalunya? O la justícia de classes? Va, digui’m!

En Pol no va saber què respondre. I no només a causa de la sorpresa que li provocava que aquell home conegués tan bé les seves conviccions més íntimes, que ell només exposava a aquells de la seva màxima confiança. Si era honest, tampoc no podia afirmar que fos capaç de sostraure’s a la temptació d’utilitzar el poder del Martell per fer triomfar les idees que considerava justes.

Molest per aquesta sensació, va tractar de fugir d’estudi.

—Com ho sap, vostè, tot això? —va preguntar-li, ofès. En Ryder el va obsequiar amb un somriure amarg.

—Què es creia, amic? Que trucaria a la primera porta que trobés i posaria el futur de la guerra i fins la meva pròpia vida en mans d’algú que no conegués com pensa? El conec millor del que es coneix a vostè mateix. Però no s’amoïni, aquesta informació quedarà entre nosaltres. Tot i que no és gaire adient que el cap de redacció d’un diari tan conservador com el seu sigui àcrata i separatista, ben mirat. I si jo me n’he pogut assabentar, vagi a saber qui més ho pot saber. Però no ha respost la meva pregunta… Renunciaria al poder que li proporcionaria l’arma si la tingués a l’abast?

En Pol va apartar la vista. En la seva situació, la d’un home sol i sense capacitat real de poder disposar de tot aquell poder, el més fàcil era respondre que sí. Que hi renunciaria. Però si volia ser honest amb l’anglès, havia d’admetre que la qüestió era molt més complexa.

Es va acabar refugiant en un silenci incòmode.

I en Ryder el va imitar. No era pas ell qui havia començat aquella discussió. Ell també sentia un fort corrent de simpatia per aquell periodista català, capaç de jugar-se la pell sense dubtar-ho per allò que considerava just. No coneixia gaires homes de qui pogués dir el mateix. Es va sentir molest per com s’havien torçat les coses. I, a més, a les portes del moment més crític de tota l’operació.

Ni tan sols van desparar taula abans d’optar per anar-se’n a dormir. En Ryder va tornar a ocupar la butaca al capdamunt del passadís, amb la pistola a la falda, mentre en Pol es va deixar caure, vestit i tot, damunt del seu llit, que no havia fet des que la Firelight havia marxat amb els nens.

La darrera cosa que va pensar, abans de quedar-se adormit de pur esgotament, va ser que mai no l’havia trobada tant a faltar com en aquell moment.

Els van despertar uns cops descarregats amb violència contra la porta del carrer. En Ryder va saltar de la butaca, empunyant el Webley de manera instintiva. L’acabava d’amartellar quan li van arribar les veus des del replà de l’escala.

—¡Policía! ¡Abran!

L’anglès va parpellejar, confús, sense deixar d’apuntar cap al lloc d’on arribaven les veus. Aleshores va sentir la mà d’en Pol, posant-se a la seva espatlla per tranquillitzar-lo. Es va girar i va veure el català a la seva esquena, amb l’índex damunt dels llavis per indicar-li que no fes soroll.

—Què volen a aquestes hores? —va preguntar sense obrir.

—Abra o echamos la puerta abajo, Vidal. Se lo advierto, no estamos para bromas.

En Pol va reconèixer la veu de l’inspector Mendoza, un dels homes més propers al comissari Bravo Portillo. Si l’havia enviat a ell, va pensar, és que la cosa anava de veres.

Va fer-li un senyal perquè s’amagués, junt amb en Larsson, a l’habitació dels nens. Va tornar la butaca al seu lloc, mirant de no fer soroll en arrossegar-la, i es va afanyar a obrir.

—De què va tot això, agent? —va preguntar mentre la porta es retirava per mostrar el rostre rodó i embotornat d’en Mendoza, amb el puny a punt per tornar a copejar la fulla de fusta.

—¡Ya se enterará en jefatura! Vamos, acompáñenos. ¡El comisario quiere hablar con usted!

Respirant en veure que els policies no tenien cap intenció d’escorcollar el pis, en Pol no es va fer pregar. Qualsevol cosa era preferible a haver d’explicar-los qui eren els dos estrangers que dormien a casa seva. Va agafar la jaqueta del penjador on l’havia deixada la nit abans i es va resignar a deixar-se portar a comissaria, confiant que els altres dos es quedarien on eren fins que ell tornés.

Va començar a tenir por quan va veure que, en lloc de dur-lo al despatx del comissari, el feien baixar al soterrani. A la sala d’interrogatoris. El van deixar allà tot sol, sota la llum esmorteïda d’una solitària bombeta que penjava del sostre per un fil, assegut en una cadira que amenaçava de desballestar-se a cada moment i davant d’una taula en no gaire millors condicions. La resplendor groguenca era insuficient per desallotjar les tenebres dels racons, però fins on li arribava la vista les parets i el terra estaven farcits de taques de colors i textures sospitoses.

Si el que havia dissenyat aquell espai ho havia fet amb l’ànim d’estovar aquells que eren duts allà, felicitats. Era tot un mestre.

Encara bo que no l’havien emmanillat.

Es va esperar una estona, envoltat de silenci i foscor, fins que la porta de l’habitació va xerricar damunt les seves frontisses. En Bravo Portillo en persona, en mànigues de camisa, va entrar a la cambra. En Pol mai no li havia vist una expressió com la que duia a la cara.

—Bueno, bueno, bueno. ¿A quién tenemos aquí? ¡Pero si es el amigo Vidal! Esta vez se ha metido en un buen lío, se lo advierto.

—Què hi faig, aquí? —va dir en Pol tractant de simular tranquil·litat—. Per què m’ha tancat a la sala d’interrogatoris?

—¿Que por qué? Porque a los detenidos se los trae aquí para hacerlos cantar más que a María Barrientos. ¿Por qué si no?

Era veritat, allò? Estava detingut?

—I de què se m’acusa, si es pot saber?

—Esa es precisamente la cuestión, Vidal. Si se porta bien y me dice lo que quiero saber, la cosa se podría quedar en obstrucción a la justicia y una amonestación leve. Pero si no saco lo que espero, entonces…

I va deixar la frase en un suspens ominós.

—En què es pensa que el puc ajudar, si es pot saber d’una vegada?

—Mal empezamos si se me hace el orni, como dicen ustedes. Ayer por la noche, la condesa Von Randebrock fue asesinada en el Liceu. Por suerte, el respetable no se enteró de nada. La encontraron los empleados del teatro, en su palco, más tiesa que la mojama. Una bala del 7.62 le atravesó el corazón. La pobre se quedó pajarita en su asiento, y así la encontraron. Pero todo esto, usted ya lo sabía, ¿verdad?

En Pol no va dir res.

—Luego, de madrugada —va continuar el comissari—, unos desaprensivos le pegaron fuego al palacete de la condesa en el paseo de Gracia. Trabajo de profesionales, oiga. La casa ha ardido hasta los cimientos. Curiosamente, ninguno de los miembros del servicio se ha visto afectado. Un milagro, por tal y como se quemó…

—I tot això què té a veure amb mi?

El comissari es va asseure en la cadira que hi havia a l’altra banda de la taula, d’aspecte molt més sòlid, i es va inclinar cap a en Pol. Li va regalar un somriure que hauria pansit ell sol un ram de poncelles.

—¿Francamente? No tengo ni idea. Pero de lo que estoy seguro es de que usted sabe mucho más de lo que dice. Primero, le encontré rondando el hotel donde se alojaba el ruso al que despacharon en el puerto. Luego, me entero de que ha estado preguntado por ahí por el hombre al que todo el mundo quiere encontrar. Y para rematarlo, resulta que lleva varios días sin casi ni aparecer por la redacción. Que quiera verle muerto no implica que le considere imbécil. Espero que usted me otorgue el mismo beneficio a mí.

Una mà de gel li va tenallar la gola. Començava a estar espantat de veres. En Bravo sabia moltes coses. Massa. I, efectivament, el comissari podia ser una mala peça, però era clar que sabia sumar dos i dos. I llatí i tot, quan calia. A més, el coneixia prou bé per saber que sempre triava les paraules amb intenció. I aquell que quiera verle muerto no feia presagiar res de bo.

—De manera que tiene dos opciones —va continuar en Bravo—: o empieza a cantar y desembucha hasta el último detalle, o le aplico el tercer grado. La condesa era muy popular entre los de arriba y su muerte no ha gustado. Andrade y Del Villar piden resultados a gritos desde el Gobierno Civil y la Capitanía General. Y les da igual cómo los consiga, siempre que sea rápido. Le daré un buen consejo, Vidal: hable ahora o me aseguraré de que el único lugar donde pueda seguir escribiendo en esta ciudad sean la casetas de los memorialistas de la Virreina.

En qualsevol altre moment, l’ocurrència de situar-lo en aquelles estructures de fusta ubicades davant del Palau de la Virreina i ocupades per professionals que es dedicaven a escriure cartes o anuncis per a la gent que no en sabia, a canvi d’uns pocs cèntims, l’hauria fet somriure. Ara, però, fins i tot començava a semblar-li un mal menor. Tot i així, es va mantenir sencer davant el policia.

—Li asseguro que no tinc ni idea de qui ha pogut assassinar la comtessa Von Randebrock, i encara menys per què algú hauria volgut fer-ho. Pel que tinc entès, a ella la guerra i la política, ni fu ni fa…

—Tss, tss, tss… Por ahí vamos muy mal, amiguito. Otro día hasta me lo pasaría bien jugando al gato y al ratón con usted. Pero hoy tengo una prisa de mil demonios. ¿Sabe usted que si se golpea a alguien con un saquito de arena, no se le dejan marcas de ninguna clase en el cuerpo? Eso sí, doler, duele de cojones…

En Pol va saber que havia begut oli. Si parlava, aleshores sí que hauria ficat els peus a la galleda de veritat. Però si no ho feia, de la pallissa que tantes ganes tenia en Bravo de donar-li no el salvaria ningú.

Tocava rebre.

—Sap què li dic, comissari? Que m’encantaria ajudar-lo, l’hi prometo. Però per fascinant que em sembli tot això que m’explica li repeteixo que jo no en sé res de res.

En Bravo va tornar a somriure. Semblava realment complagut.

—Esperaba que dijera eso. De verdad.

—Sí, ja m’ho pensava.

—Pues pongamos manos a la obra, ¿no le parece? Porque esto va a ser largo y a usted se le va a hacer eterno. De eso le doy mi palabra.

El comissari es va aixecar de la cadira i es va començar a arremangar la camisa. De la butxaca de l’americana va treure un saquet ple de sorra que va llençar damunt la taula amb intenció. El saquet va fer un soroll sord que a en Pol li va semblar com el que feia una làpida en tancar-se damunt la tomba.

Just llavors, algú va trucar a la porta.

En Bravo va fer cara de fastigueig. I ara qui cony era?

La porta es va obrir per deixar pas a en Mendoza, el gos del comissari, i un altre home que en Pol va reconèixer de seguida. Entrat en la seixantena, calb, amb una barba de capità d’hússars i unes ulleretes rodones ballant-li damunt del pont del nas, en Lluís Soler Casajuana, el director del Brusi, feia tota la fila d’algú que era millor no ignorar alegrement.

—Lo siento, comisario —va començar en Mendoza amb to de penediment—, pero ha insisitido en verle inmediatamente.

En Bravo Portillo va fer un gest amb la mà, indicant que no tenia importància.

—Señor Casajuana, qué placer verle por ésta, su casa. ¿Qué buen viento le trae entre nosotros?

—Deixi’s de xerrameca, comissari, que aquí ningú no es mama el dit. Li exigeixo que posi en llibertat el meu redactor en cap. Ara mateix.

—Caramba, pues lamento que eso no vaya a ser posible, señor director. El señor Vidal, aquí presente, nos está ayudando en una investigación de suma importancia. Y hasta que ésta no termine, mucho me temo que no podremos dejarle marchar. Pero le aseguro que está aquí por su propia voluntad, ¿verdad, amigo Vidal?

En Pol va deixar escapar l’aire per les fosses nasals per indicar fins a quin punt era allà voluntàriament.

—Voluntàriament, ja. I aquest saquet d’aquí? —va insistir el periodista.

—¿Saquito? ¿Qué saquito? Yo no veo nada sobre la mesa. ¿Usted ve algo, Mendoza?

—Nada de nada, señor comisario.

—¿Lo ve? Nada de nada. La poca luz le debe de haber gastado una mala pasada en la vista —va insistir el policia, reptador—. Ahora, si nos perdona…

—Comissari, li adverteixo molt seriosament que tan bon punt surti d’aquí aniré a parlar per telèfon amb el Palau Reial de Madrid. No cal que li digui fins a quin punt Sa Majestat Alfons XIII té en consideració la nostra capçalera, per tots els seus lleials serveis a la corona. I li garanteixo que abans de sopar haurà arribat una recomanació d’aquelles que no es poden ignorar sobre la conveniència del seu relleu en l’escalafó de la policia de Barcelona.

En Bravo Portillo va serrar les dents. El director del Brusi no s’estava marcant una catxa. Tothom sabia que el rei en persona havia intervingut quan, feia pocs anys, la capçalera del Diari de Barcelona havia trontollat per culpa de la pèrdua d’influència i la baixada de les vendes. El monarca havia intercedit pel diari i buscat nous inversors disposats a apuntalar-lo.

En Soler i Casajuana podia buscar-li la ruïna, si s’ho proposava.

—Bien, ¡qué se le va a hacer! Si su presencia es tan importante en la redacción, tendremos que dar por terminada esta cordial entrevista —va dir aixecant els braços en l’aire—. Pero no se preocupe, Vidal —va afegir, abaixant el to de veu fins a gairebé un murmuri—. Le prometo que muy pronto volveremos a hablar a solas usted y yo.

En Pol es va quedar assegut, sense saber gaire què fer.

—¡Que se largue, hombre de Dios! Acompañe a los señores a la puerta, Mendoza. No fuera que se perdieran por los pasillos y tuviese que venir alguien de la Casa Real a por ellos.

En Pol es va aixecar de la cadira i va sortir, esperitat, de la cambra, seguint el seu director i deixant el comissari rosegant la seva frustració. En Soler i Casajuana va fer el camí fins a la porta de comissaria caminant tan lentament com en va ser capaç, amb l’esquena atroncada i una expressió de superioritat al rostre, digna de la del general que passa revista a les tropes. En Pol no s’havia apreciat mai gaire aquell vell maurista que havia obligat el diari a fer un tomb encara més conservador del que exhibia a l’època d’en Mañé. Aquella vegada, però, va haver d’admetre que havia estat superb.

Van sortir de comissaria com si fossin ells qui els estiguessin perdonant la vida als policies i no pas a l’inrevés.

Un cop van haver caminat un parell de cantonades en direcció a les Rambles, en Soler i Casajuana va respirar fondo i es va aturar per mirar-lo a la cara.

—I ara, Vidal, em vol explicar com redimonis s’ho fa per ficar-se sempre en aquesta mena d’embolics? Perquè el d’avui s’endú la palma, i de bon tros!

En Pol va tractar de somriure.

—La veritat, senyor director, és que…

—No, miri, és millor que no m’ho expliqui —va canviar d’opinió el seu cap—. M’estimo més no saber-ho. El que sí que li demano és que, fins que les coses no tornin al seu lloc, s’agafi les vacances. No em veig amb cor de tornar a arrencar-lo de les entranyes de comissaria, la veritat. A partir d’ara, faci el que faci, estarà sol.

—Ho entenc. I l’hi agraeixo molt, de veritat. Com ha sabut on era?

En Soler i Casajuana va joguinejar amb les seves ulleretes, com feia sempre que alguna cosa el divertia i no volia admetre-ho.

—Té molts amics, vostè, sap? Fa una estona s’ha presentat al diari un tipus ben curiós que s’ha identificat com a Matador Duran. Ha demanat veure’m personalment i m’ha vingut a dir que sabia del cert que vostè era a comissaria i que si no anava a treure’l de seguida d’allà, potser ja no hi seríem a temps. Ha tingut sort que no tingués res millor a fer a la redacció… La ciutat està ben ensopida, aquest agost.

En Pol va somriure. En Matador li havia salvat la pell! Devia haver sentit que l’anaven a dur a comissaria i havia lligat caps. Li’n devia una, i ben grossa.

—Per cert, Vidal, que aquest enllustrador m’ha dit que quan tingui una estona es deixi caure per l’Espanyol. Que li té reservat un tractament complet.

—I tant que hi aniré. Ja hi pot pujar de peus. Si vol venir, hi està convidat. Mai no li hauran deixat les sabates tan llampants, l’hi garanteixo.

El director va somriure, dubitatiu. Igual que la majoria dels seus predecessors, es feia ben poc amb la gent de la redacció.

—En tindré prou que torni ben aviat a la feina, amb més energia que mai —li va assegurar—. Vostè i jo, Vidal, hem tingut les nostres diferències. Ja sé que, políticament, no podem estar més lluny l’un de l’altre, no es pensi. El tinc ben apamat. Però hi ha una cosa que ens uneix molt més que no pas ens separa la resta…

—I quina és?

—Tots dos detestem els ultramarins.

I es va posar els dits a les ulleretes per fer-les ballar una mica més.

En Pol va pujar per les Rambles com si hagués tornat a néixer. Cada vegada que recordava el xoc sord del saquet en caure damunt la taula, li tornaven els calfreds a l’espinada. S’havia escapat pel forat del pany, gràcies a la bona fe d’en Matador i a la lleialtat del director del diari. I el pitjor de tot era saber que se n’havia sortit d’aquella només per tenir la llibertat d’endinsar-se, poques hores més tard, al cau del llop, que l’esperava amb la gargamella oberta de bat a bat.

Es va sentir més sol que mai. Per un moment, les ganes de sortir corrent cap a l’estació, agafar un tren i no parar fins a retrobar la Firelight i els nens se li van fer gairebé insuportables. Al capdavall, què hi pintava ell, en tot allò? O és que potser s’havia cregut de veritat que estava salvant el món? L’únic que estava fent era facilitar que un artefacte infernal anés a parar a mans dels britànics. Com si allò fos el millor que li podia passar al món!

Ets un idiota, Pol! T’utilitzen, n’ets conscient i en comptes d’engegar-los tots a dida t’hi vas emmerdant cada vegada més! El que et passi t’ho hauràs guanyat a pols! I si, per casualitat, n’acabes sortint sencer, saps què en trauràs, de tot això? Ja t’ho diré jo: res! Ni tan sols una exclusiva per deixar bocabadada a la competència. Perquè, evidentment, de tot allò mai no en podria demostrar ni un mot i se’ls hauria d’empassar amb patates fins al darrer.

I el pitjor de tot era que, malgrat ser conscient de tot allò, alguna cosa dins seu l’obligava a continuar endavant fins al final. La necessitat de saber quan i com acabaria. Què havia passat. Qui n’havia sortit malparat. On els portaria tot allò i per què les coses havien anat d’aquella manera i no de la contrària. Preguntes que només tindrien resposta si ell era allà per ser testimoni dels fets i que, encara que no pogués arribar a explicar-les mai a ningú, com a mínim sí que les sabria ell.

Caminava com una ànima en pena per unes Rambles plenes de la vida i de l’optimisme que acompanyen els dies clars d’estiu. Aliè a tot el que no fossin les seves cabòries. Però ni així va ser capaç de no adonar-se del rebombori que anava creixent a l’altra banda del carrer. Va aixecar la vista i de seguida es va adonar de què era el que el provocava. Passejant orgullosament pel mig de l’avinguda, acompanyades com sempre per la seva mare, que les vigilava com el gos les ovelles, hi va descobrir les germanes Encarna i Antonia Fuentes, les estrelles d’un dels espectacles més de moda a la ciutat: el musical Plàstic Films, amb música d’Amadeu Vives, que esgotava cada dia les localitats al Novedades des de la seva estrena, al mes d’abril.

L’Encarna, coneguda amb el sobrenom de «la Meneios» per la seva manera de moure’s damunt l’escenari, anava una passa per endavant de la seva germana petita, com reivindicant el seu paper de primera vedet, abillada amb un elegant vestit de vellut vermell amb ornaments negres i barret a joc. Indiscutiblement, el tercet es feia mirar. I aixecava els comentaris encesos dels senyors que anaven sols, molts dels quals no dubtaven a llançar-los floretes en veu alta, que les noies simulaven no sentir però que agraïen amb somriures ben evidents. En Pol es va aturar per contemplar com la comitiva anava perdent-se Rambles amunt, escortada per aquell cor de lloances. Particularment, no compartia l’entusiasme popular per les germanes Fuentes. Ell era molt més de la Raquel Meller, que sí que trobava realment enlluernadora i de qui estava segur que en poc temps es faria la més gran de totes. O, en un altre registre, de la Mercè Plantada i de la seva veu prístina.

I llavors no va tenir més remei que riure. Només un instant abans es recargolava pensant en el futur d’Europa i ara allà el teníeu: que si la Fuentes o la Meller, i no hi posava la Purita Montoro pel mig perquè la pobra se n’havia anat al calaix encara no feia un mes, víctima d’un tifus traïdorenc.

No va saber exactament per què, però aquell reconeixement de la pròpia incongruència el va fer sentir millor. Un no pot evitar ser com és. I tampoc no té gaire sentit rebel·lar-s’hi, perquè al final la lluita contra un mateix és l’única que no es pot guanyar. Es ficaria de quatre grapes a la gola del llop perquè no tenia cap altre remei que fer-ho. Ho portava a dins, gravat en marbre.

Va apressar el pas per arribar a casa el més aviat millor. Encara quedaven moltes coses a fer abans de la mitjanit.

Només obrir la porta, en Ryder el va rebre amb els braços oberts. Ni rastre de la tensió que hi havia hagut entre tots dos la nit anterior. Tal com en Pol havia suposat, l’anglès i el científic s’havien quedat amagats al pis, sense fer soroll, esperant que ell tornés. Amb quatre paraules els va explicar el que havia passat i la sort que tenia de ser allà.

—Sigui com sigui —va afegir—, això ens confirma que els boches tampoc no tenen ni idea d’on els ha vingut el cop. Sembla evident que hi ha algú més que coneix l’existència del Martell i està tractant d’aconseguir-lo.

—La presència d’uns independents encara fa més perillós tot aquest afer —va coincidir l’agent—. Ara més que mai hem d’assegurar-nos que ningú més no pugui aconseguir els plànols de l’arma. —I, girant-se cap a en Larsson, li va dir—: Aquesta nit serà millor que ni tan sols portem les dues parts dels plànols al damunt.

Però el suec s’hi va negar en rodó.

—Si es pensa que faré res que pugui posar en perill l’Elisabetta és que encara no em coneix prou, anglès. Aquell home va ser molt clar: no hi haurà segones oportunitats. Vostès tindran la seva oportunitat, sí. Però arribat el moment, jo he de saber que puc donar-los el que volen.

—Doncs si vostè es pensa que posaré els plànols de la seva màquina infernal en safata a vés a saber quin element és que vostè tampoc no em té ben apamat a mi, suec. No estic consensuant la nostra estratègia amb vostè, li estic dient com aniran les coses.

—Vostè no em pot impedir que jo faci el que calgui per salvar la meva promesa, m’ha entès?

—Esperin un moment tots dos! —va intervenir en Pol abans que un dels dos anés tan lluny que ja no fos possible tornar-ne—. Cal que trobem una solució. No podem posar-nos en una posició encara pitjor de la que ja estem. Només actuant junts tenim una possibilitat d’arribar tots vius a demà.

Els dos homes van parar de barallar-se per mirar en Pol. Les dues mirades el van animar que s’expliqués.

—És evident que no podem posar-los els plànols de l’arma en safata a aquests homes —va començar en Pol—. Però en Larsson té raó quan vol estar segur de poder ser capaç de negociar. Si els sembla, farem el següent. Vostè, Larsson, continuarà duent al damunt la seva part dels plànols. L’altra, l’anirem a buscar aquesta tarda i la guardaré jo. Un cop allà, vostè pot donar-los la seva part a canvi de la noia, però els demanarà que els deixin marxar abans que jo els lliuri la segona. Quan vostè i ella hagin sortit, en Ryder i jo ja ens ocuparem de recuperar la que falta o, en tot cas, d’impedir que ells aconsegueixin mai l’altra meitat. Hi està d’acord?

El suec va vacil·lar, però va acabar movent el cap en senyal d’aprovació.

—I a vostè, Ryder, li sembla una manera acceptable de procedir?

—És arriscada. Però no més de la resta de coses que farem aquesta nit. El que sí que li faig notar, amic, és que d’aquesta manera vostè es convertirà en un objectiu de primer ordre en comptes de ser un observador de segona línia. Ja li està bé?

En Pol li va fer una ganyota resignada.

No es pot anar en contra d’un mateix.

La resta de la tarda, la van dedicar a acostar-se a la Barceloneta per recuperar la part dels plànols que faltava. La senyora Patro, d’El Gato Negro, va arronsar el nas quan va trucar a la porta demanant per l’equipatge de la parella que s’havia endut l’inspector Cors feia un parell de dies. Però la cosa va canviar quan li va explicar que el policia era mort i que ell estava tractant d’enxampar els responsables. Li va semblar que ella lamentava sincerament la mort del policia. I encara es va tornar més cooperadora quan va obrir la cartera i li va deixar anar un parell de pessetes per la seva col·laboració. La dona el va acompanyar a una habitació fosca del final del passadís on havia desat l’equipatge de la parella, mentre en Pol prenia nota mental de demanar-li a en Ryder aquells diners. Podia ser prou idiota per jugar-se la pell amb tot allò, però a sobre pagar ja era massa.

La patrona el va deixar a soles amb les maletes i, seguint les instruccions que li havia donat el científic, no va trigar ni dos minuts a trobar l’amagatall del cilindre amb els negatius. Agafant-lo entre el polze i l’índex, se’l va quedar mirant, recordant tota la gent que havia mort per aquella coseta.

I no serien pas els darrers.

Es va posar els negatius a la butxaca interior de la jaqueta i va sortir de la pensió recordant-li a la patrona que ell no havia estat mai allà.

—Me parece que oigo voces, porque miro y no veo a nadie —va respondre l’andalusa mirant fixament a algun punt més enllà del rostre d’en Pol, tot ficant-se les dues pessetes en el generós escot.

En Pol va caminar fins al carrer Nacional i, allà, va agafar un cotxe de punt perquè el portés fins a casa. Estava massa cansat per pensar a tornar a peu. Quan va arribar, li va donar una generosa gratificació al conductor, que el va saludar com si fos un marquès.

Allò també ho pagaria en Ryder.

Va entrar al portal just quan començava a fer-se fosc.