L’agulla i el paller

Quan en Charles Ryder es va despertar, el primer que va sentir va ser en Pol feinejant per la cuina. De seguida va recordar que, després de la seva conversa de la nit passada, el periodista l’havia convidat a quedar-se a dormir a casa seva. Si hagués sabut el jaç que li oferia, potser s’ho hauria pensat dues vegades abans d’acceptar. L’agent britànic es va incorporar, mentre assimilava aquella molesta sensació que es té quan s’ha dormit poc i malament. Ho havia fet vestit i al llitet d’en Lluís, sense cap mena de dubtes massa petit per a ell, cosa que l’havia obligat a adoptar una postura antinatural. Resignat, es va posar les sabates, es va estirar la roba i va anar a buscar el seu company.

En Pol acabava de preparar l’esmorzar per a tots dos.

—Bon dia, amic! —el va saludar amb la seva acostumada jovialitat.

El català li va tornar la salutació, tot sospesant si li hauria de fer saber que aquell amic amb el qual solia acabar les seves frases començava a carregar-lo una mica. Finalment, però, va decidir deixar-ho córrer. Ja tenien prou feina.

En comptes del retret, li va assenyalar una cadira i li va posar al davant un plat amb dues llesques de pa amb oli i sucre. L’anglès se les va mirar amb cara de no haver vist mai una cosa semblant.

—No se’m posi llepafils, que tots dos sabem que si en alguna cosa Anglaterra no pot donar lliçons a gairebé ningú és en afers de cuina —el va advertir—. Mengi i ja em dirà.

En Ryder va brandar el cap, acceptant la derrota, i va fer una mossegada al pa. Si no li va agradar, se’n va estar prou de fer-l’hi saber. Amb el que no va transigir, però, va ser amb el got de vi que l’altre li va plantar al davant tot seguit.

—No tindria una mica de te? —li va preguntar amb una ganyota de disgust—. O és que la seva mare no li va inculcar cap bon costum britànic?

—Em sap greu, però en aquest país només prenen te els rics. Si ho prefereix, li puc donar aigua. La llet se’ns va acabar ahir.

L’anglès va somriure, murri.

—No beuen te! Ara entenc per què Espanya està en decadència des de fa tres-cents anys. Un país que no beu te no pot funcionar de cap manera!

—Això els ho hauria de dir als espanyols —es va regirar en Pol—. Aquí som catalans, i la nostra decadència, de fet, té molt a veure amb com Anglaterra ens va deixar, tirats com una burilla, el 1714. Ara que ho penso, potser hauria d’anar a veure els boches…

—Pari el carro, amic, que no és moment. Li demano disculpes formals en nom del rei Jordi pels greuges passats —li va dir, aixecant els palmells estesos en senyal de pau—. Tornant al que ens interessa, té alguna idea de per on podem començar a buscar en Larsson? Perquè amb el rus difunt, trobar-lo em sembla tan difícil com buscar una agulla en un paller.

En Pol la tenia.

—Doncs sí. Hem de suposar que quan el suec arribi a Barcelona i es trobi sense notícies del seu contacte, farà alguna cosa per buscar-lo. Si sap en quin hotel s’allotjava, una manera lògica de procedir seria anar a preguntar per ell al Cuatro Naciones, no troba?

—Ben vist. Però, i si no ho sap?

—Llavors tindrem un problema més per afegir a la llista. Mentrestant, però, li suggereixo que ens acostem a l’hotel. Conec algú a la recepció que ens donarà un cop de mà.

Des del carrer de Santa Helena van tardar quinze minuts a plantar-se davant de la porta del Cuatro Naciones. En Pol li va demanar al seu company que l’esperés fora. No tant per vigilar, sinó perquè a l’Aureli li semblaria rar veure’l acompanyat per un desconegut. I tot aquell afer ja era prou estrany per complicar-lo encara més. De mala gana, l’anglès va accedir-hi.

L’Aureli formava part de la recepció del Cuatro Naciones, igual que el llarg taulell de fusta noble, la campaneta per avisar els grums o els tapissos que adornaven les parets. Quan el va veure entrar per la porta, li va dedicar un somriure de benvinguda.

—Amic Vidal, quant de temps! —el va saludar. Amb l’expressió afable, el nas de boxejador dolent i la cintura de gurmet, el cap de recepció de l’hotel era d’aquelles persones que t’entren per l’ull dret, sí o sí—. Que potser tindrem el plaer de tornar-lo a tenir entre nosaltres?

En Pol va encaixar amb ell. Una encaixada ferma, sincera.

—Ja m’agradaria, ja. Farà vint-i-cinc anys, però encara recordo el tacte dels vostres llençols. Quina delícia! Potser el dia que publiqui la novel·la…

—Ja sap que una la té venuda segur. En què puc ajudar-lo, doncs?

En Pol va passar camí i li va explicar el que necessitava: era possible que en els propers dos o tres dies arribés algú preguntant per l’hoste que havia acabat tan malament ahir, al moll de la Muralla. Si això passava, li agrairia moltíssim que l’hi fes saber. I, si deixava algun missatge, encara li estaria més agraït si li mostrava el seu contingut a ell abans que a ningú.

I va remarcar l’«abans que a ningú».

L’Aureli es va fregar la barbeta amb els dits. A dreta llei, el que li demanava el periodista era del tot inapropiat, encara que el destinatari del missatge ja fos mort. D’altra banda, encara tenia fresc a la memòria el comportament patibulari que havien gastat el comissari i els seus homes la tarda anterior. Als antípodes de la humilitat amb la qual aquell antic client de la casa li demanava ara el favor.

Va acabar brandant el cap.

—Suposo que sap que la policia va ser aquí ahir i em va demanar… exigir el mateix, oi?

—Sí que ho sé. I em sap greu haver-li de demanar que els ignori, cregui’m —es va disculpar en Pol—. Però no es pot imaginar com d’important n’arriba a ser el que hi ha en joc.

—No em digui més —va acceptar l’Aureli—. Si passa res, li faré arribar una nota al diari amb un dels grums. Li’n dono paraula.

—Moltes gràcies, Aureli.

—No me les ha de donar. El que faci falta per un client de la casa. I no ens faci esperar tant per aquesta novel·la!

Un cop van haver-se assegurat la complicitat de l’Aureli, en Pol va decidir fer un volt per la ciutat per comprovar què podia treure d’unes quantes fonts. Abans, però, es van acostar un moment a la redacció del diari. Tornar-ho a deixar tot en mans d’en Maldaña va ser una prova per a ell. Mentre li lliurava el timó, el pit li feia tant mal que va témer caure fulminat per un atac de feridura. En Maldaña, per la seva banda, no se’n sabia avenir. Es va desfer en gràcies i compliments cap al redactor en cap i li va assegurar mitja dotzena de vegades que no s’havia d’amoïnar per res.

Mentrestant, en Pol ja visualitzava les caixes plenes de fruita en cada racó de la redacció. El local donava per a un ultramarins de primera.

Malgrat tot, va sortir de l’edifici pel seu propi peu i amb el cor bategant amb normalitat. Potser sí que la Firelight tenia raó al capdavall. L’hi hauria de dir aquella mateixa nit, quan parlessin.

—I ara què, amic? —li va preguntar en Ryder, fart d’esperar-lo a les cantonades com un gosset.

—Ara ens acostarem al Paral·lel a veure una persona que sap tot el que es belluga a Barcelona. O, com a mínim, d’això és del que presumeix…

En la darrera dècada, el Paral·lel, el nom oficial del qual seguia sent el d’avinguda del Marquès del Duero, s’havia convertit en una de les vies més populars i transitades de la ciutat. El seu nom oficiós el devia a una taverna que hi havia a l’avinguda i que va ser batejada amb aquest nom per suggeriment de l’astrònom Josep Comas i Solà, director de l’observatori astronòmic del Tibidabo. El físic, client habitual, li va posar aquell nom quan va descobrir que un dels paral·lels geogràfics passava pel bell mig del local.

El Paral·lel servia per comunicar el port amb la plaça d’Espanya. A l’extrem proper al port hi destacaven les tres enormes xemeneies de la Barcelona Traction Light and Power Corp. Ltd. O, com l’anomenava tothom, La Canadenca, una companyia amb capital d’aquell país americà i de les més importants de la ciutat. A l’altra banda, la via moria just al davant de la plaça de les Arenes, un bell edifici d’inspiració mudèjar inaugurat l’any 1900 davant el gran augment de l’afició a la fiesta experimentat a Barcelona. Amb cinquanta-dues llotges i una capacitat per a setze mil persones, a la plaça s’hi feien curses de braus, però també òperes, que gaudien d’idèntica acceptació.

En els poc més de sis-cents metres que separaven La Canadenca de Les Arenes, a principis de segle, tot seguint l’exemple de París, s’hi havien anat instal·lant diversos circs que de seguida es van fer molt populars. Això va propiciar la ràpida obertura de multitud de cafès, cinematògrafs, sales de ball i teatres, que van convertir aquella avinguda en el Montmartre barceloní, i li van valer el sobrenom de Via del Pecat. Teatres anunciats amb llums de colors vius i noms suggerents com Delicias, Olimpia, Talía i Pompeya tractaven de cridar l’atenció de la gent que confluïa cada nit al Paral·lel amb una única intenció: divertir-se. I tot en renyida competència amb els music-halls populars, com el Novelty, molt freqüentat per obrers i mariners de passada per la ciutat, o per les més selectes versions catalanes de clàssics parisencs com el Moulin Rouge o el Folies Bergère, que si bé es quedaven lluny dels originals, oferien espectacles capaços de fer oblidar les penes al més atribolat dels mortals. L’únic xou que no havia tingut cabuda al Paral·lel havia estat el que hi havia pretès instal·lar l’antic botxí, Nicomedes Méndez. El matancer havia dissenyat un local anomenat Palacio de las Ejecuciones, on pretenia reproduir alguns dels més famosos ajusticiaments de la història. Però, en un rampell de lucidesa, les autoritats barcelonines n’hi van prohibir l’obertura.

En Pol i el seu company van arribar al Paral·lel just quan tocaven les dotze, en un tramvia que tenia la parada davant del Gran Cafè Espanyol. Aquell era un dels bars més populars del Paral·lel juntament amb el Chicago i el Rosales, però amb més predicament encara gràcies a la seva enorme terrassa, sempre plena a vessar. Van baixar del vehicle quan aquest encara no s’havia aturat del tot i travessaren tranquil·lament l’ample carrer. El Paral·lel tenia gairebé cinquanta metres de cantó a cantó, però estava transitat quasi en exclusiva per vianants, transeünts que amb prou feina es dignaven a variar les seves trajectòries quan intuïen que barraven el pas a algun mitjà de transport.

La vorera estava totalment ocupada per l’enorme terrassa del local, que s’estenia des de la façana de l’edifici, amb una zona coberta per grans tendals, fins als arbres plantats a l’altre extrem. Només un estret corredor, obert entre la marea de taules de marbre amb potes de ferro i cadires de vímet, permetia a la gent circular sense haver de baixar a la calçada. En Ryder es va quedar sorprès per la vida que desprenia aquell carrer. Potser no tenia la categoria del West End, però en animació el superava i tot.

En Pol mirava a banda i banda, buscant algú, quan una veu catalana però amb un accent lleugerament metàl·lic va reclamar la seva atenció:

—Caram, Vidal! Què fa un dia de cada dia a l’Espanyol i a aquesta hora? Estava convençut que vostè vivia al diari!

Qui li parlava era un home de cara i ulleres esfèriques, bigoti en forma de cornamenta i papada cardenalícia que li vessava per damunt de la camisa blanca i la corbata de llaç fosca. S’havia aixecat de la taula que compartia amb un jove prim i de pell bruna i s’acostava per saludar-lo com un ós afectuós.

En Pol li va estrènyer la mà amb simpatia.

—Joan! Jo tampoc no el feia mai ociós. —I recordant que tenia en Ryder darrere seu, es va afanyar a presentar-los—: Deixi’m presentar-li un bon amic: el senyor Ryder, que acaba d’arribar de Londres. Charles, aquest és en Joan Gamper, fundador i president del Football Club Barcelona, i m’arriscaria a dir que un dels homes més influents de la ciutat.

Els dos homes van encaixar. En Gamper es va girar de seguida per renyar el periodista.

—Vidal, no em presenti com el que no sóc —el va reprendre—. Sap perfectament que el president del club és en Llopart! —Però ho va dir com si ni ell s’ho acabés de creure. Després, es va mirar en Ryder, com calibrant-lo—. Anglès, diu? No deu pas jugar a football, oi, senyor Ryder?

—Em temo que sóc més del rugbi, jo. Taloner.

—Vaja, sí que ho sento. Ens hauria anat de primera un extrem. No hi ha jugat mai?

—Mai. El trobo un esport massa difícil. Això d’haver de jugar amb els peus…

—Ja l’entenc —va respondre en Gamper amb un somriure—. Però s’equivoca. El football és l’esport del futur, si no ho és ja del present. I sap per què? Perquè no cal estar dotat d’un físic privilegiat per destacar. Per nyicris que algú hagi nascut, si sap mimar la pilota, es pot convertir en un fora de sèrie sobre la gespa. Això no t’ho ofereix cap altre esport, fora del baseball, potser…

—No ho havia enfocat mai des d’aquesta perspectiva —va reconèixer en Ryder, sense estar-ne del tot convençut, però.

—Doncs pensi-hi i veurà que tinc raó. I aquí al meu costat tinc la prova vivent de les meves paraules. Cavallers, els presento en Paulino Alcántara, el trenca-xarxes.

En sentir el seu nom, el xicot es va aixecar somrient de la cadira per saludar els altres. Era molt jove i extremament prim. Ningú no hauria dit que era tota una estrella de l’esport.

—En Paulino té divuit anys i juga amb nosaltres des dels quinze, quan va arribar de les Filipines. És el nostre millor golejador. Un jugador fantàstic, els ho asseguro. El millor que he vist mai!

El noi només es va saber encongir d’espatlles davant d’aquella profusió d’elogis.

—El senyor Gamper és massa amable. Es fa el que es pot, només —va dir finalment.

Però en Gamper estava llançat.

—Jugadors com ell són els que creen afició. I això que Barcelona en va sobrada, d’afició pel football. Si continua augmentant l’interès popular, arribarà el dia que es dirà que és la ciutat qui porta el nom del nostre club i no a l’inrevés! Ja ho veuran!

En Pol li va tornar un somriure escèptic. Ara sí que l’ha dita grossa, Joan!

—Seguin amb nosaltres —els va convidar en Gamper—. Parlarem de football i intentarem fer anar el nostre amic britànic pel bon camí —els va oferir. Però en Pol sabia que no hi havia temps per perdre.

—Ens encantaria, però haurà de ser en una altra ocasió. La feina… —es va excusar—. Per cert, Gamper, no haurà vist pas en Matador Duran per aquí a prop?

—L’enllustrador? Era en aquella cantonada quan hem arribat, no fa ni deu minuts —va respondre el fundador del Barça, assenyalant l’extrem més allunyat de la terrassa.

En Pol li va donar les gràcies i, després d’acomiadar-se d’ell i del jove davanter estel·lar, es va dirigir ràpidament cap on li havia assenyalat. No va trigar ni mig minut a distingir la compacta figura d’en Matador Duran, assegut davant la seva caixa d’enllustrar. S’hi va acostar amb pas decidit, esperant poder-ne treure alguna cosa. Perquè si en Duran no els podia ajudar, seria ben difícil trobar algú que pogués.

En els seus temps, en Matador Duran havia estat una fugaç promesa de la boxa. Un tipus d’espatlles amples i peus lleugers, amb un jab demolidor i un uppercut amb força classe. Havia guanyat uns quants combats per K.O. i s’havia fet un nom en l’esport local. Durant un breu lapse de temps, havia estat la gran atracció de l’Iris Park, un local del carrer València que oferia atraccions, concerts, cinema i restaurant, i que disposava, a més, d’una sala consagrada a la boxa. Però l’ascensió d’en Matador es va acabar el dia que li van preparar un combat contra Frank Hoche, un francès amb molt d’ofici que, a meitat del quart assalt, va descobrir que el seu rival tenia la mandíbula de vidre. Quan, dos mesos més tard, en Duran va poder tornar a ingerir alguna cosa més que líquids, va tenir clar que la seva carrera com a púgil era història. Des d’aleshores, es guanyava la vida llustrant sabates a la terrassa de l’Espanyol… i fent-se un sobresou com a confident.

Perquè en Duran podia haver estat un boxejador mediocre, sí, però recopilant informació d’aquí i d’allà tenia un talent sense rival a Barcelona.

—Se’l saluda, campió!

—El mateix li dic, mestre Vidal. Una enllustrada, que veig que les seves sabates ho demanen a crits?

—Que en siguin dues —va acceptar en Pol, assenyalant el seu company amb un cop de cap—. Em sembla que les del meu amic encara estan pitjor que les meves…

En Matador va fer que sí amb el cap i els va convidar a seure. Només un instant després acaronava les maltractades sabates d’en Pol com si fossin el cutis d’una verge.

El periodista va esperar un parell de minuts abans de destapar el seu joc.

—Campió, necessito els seus serveis.

—El que necessita són unes sabates noves. Es farà el que es pugui, però per miracles, a Lurdes.

—No pensava pas en les sabates, jo ara. Em referia més aviat a la seva altra especialitat.

En Matador va continuar enllustrant com si no hagués sentit res.

—Vostè dirà…

—Busco un home que ha d’haver arribat a Barcelona fa ben poc, o que deu estar a punt d’arribar. Un suec que es diu Larsson i que va acompanyat d’una barjaula italiana del calibre cinquanta. N’ha sentit res?

En Matador va emetre un xiulet llarg i penetrant. Era la seva manera de fer-li saber que el que demanava eren paraules majors.

—Si jo fos vostè, Vidal, faria cas per un cop d’un bon consell i miraria cap a una altra banda.

—Què vol dir?

—Que està buscant brega amb gent que boxeja deu categories per damunt de la seva. Vostè és un pes mosca, amb tots els respectes, i ells, pesos pesants. A la primera plantofada l’enviaran a la lona i tindrà sort si se’n pot tornar a aixecar. No m’agradaria veure’l prenent mal…

En Pol va notar com se li accelerava el cor. Anaven pel bon camí.

—Li agraeixo la preocupació, campió. Però em sembla que hauré de desobeir el seu consell.

En Matador va sospirar. Ho sabia.

—Serà el seu funeral, doncs —i va fer una llarga pausa mentre continuava mimant el cuir—. Miri, no en sé res, d’aquest home. De fet, ningú sembla saber-ne res. Però, en canvi, sé que tothom el busca. Les seves són les terceres sabates que enllustro gràcies a ell. Si triga gaire a treure el nas, hauré d’ampliar el negoci…

—Algunes d’aquestes sabates han estat les d’en Bravo Portillo, campió?

—El senyor comissari ja fa temps que no es digna a caure per aquí, però ha enviat un dels seus ajudants, sí. I no ha estat l’únic. Gavatxos, no sé si m’entén…

En Pol va somriure. I tant que l’entenia.

—I es pot saber què té aquest nòrdic per ser tan popular a Barcelona sense ni tan sols haver-hi posat els peus?

—Si l’hi digués, campió, llavors m’hauria de pagar vostè a mi, no troba?

En Matador va moure el cap, com si el periodista acabés de burlar la seva defensa amb un crochet inesperat. Un punt per a ell.

—Llestos! —va exclamar al cap d’un instant. En Pol es va mirar les sabates. Semblaven acabades de sortir de la capsa. Va buscar a la butxaca i va donar dues pessetes al púgil.

—Tingui. Les del meu amic queden per a la propera vegada, però li pago per endavant. La resta és pel consell. Si s’assabenta de res, m’ho farà saber, oi?

—No li sap greu deixar vídua aquell bé de Déu de dona que té? —va respondre en Matador. Però en veure que l’altre no li seguia la broma, va acabar assentint amb el cap—. Serà el primer, paraula. Però recordi que hi ha cua i que la casa té un prestigi per mantenir.

—En tindré prou amb una mica d’avantatge, campió. I moltes gràcies. Li’n deuré una.

—L’hi cobraré, no s’amoïni. I una altra cosa, Vidal…

—Sí?

—Vagi amb mil ulls. Aquesta colla va de veres.

El comissari Bravo Portillo havia arribat davant la porta del palauet de la comtessa Von Randebrock a les onze en punt. Es va posar bé el vestit de fil, color os, i va trucar a la porta. Una serventa menuda i bonica el va fer passar a una sala adjacent i li va demanar que s’hi esperés. Volia alguna cosa mentre esperava? No? La senyora l’atendria de seguida.

El cap de la Brigada Especial es va passejar per l’habitació, luxosament decorada. Sabia perfectament que la Von Com-es-digués no tenia altres xiulets per tocar i que si l’obligava a esperar-la era per recordar-li qui manava, allà. En tot Barcelona es podien comptar les persones que gosarien tractar-lo d’aquella manera amb els dits de les mans. I sobrarien dits.

Van passar deu minuts ben bons abans que l’Elke von Randebrock es dignés a aparèixer. Preciosa, amb un elegant vestit blanc amb escot vaixell i un camafeu penjant-li del coll amb una senzilla cinta de seda negra. Com sempre que la veia, el policia es va sentir intimidat per la seva bellesa.

—Buenos días, comisario. Tome asiento, por favor.

Ni una disculpa per haver-lo fet esperar. Ni un agraïment per haver vingut en persona en comptes d’haver enviat un dels seus subordinats. Aquella dona no s’esforçava gens a dissimular el que pensava d’ell.

—Me quedaré de pie, si no le importa. ¿En qué puedo ayudarla, condesa?

L’Elke el va imitar. Com més aviat fessin via, millor per a tots.

—La muerte de ese agente ruso nos ha supuesto un contratiempo inesperado —li va dir, obviant que havia estat ella qui l’havia mort—. Es de vital importancia que localicemos cuanto antes al hombre con quien debía encontrarse. —Li va allargar un sobre que duia entre els dits—. Ahí dentro encontrará todo lo que necesita saber sobre él.

El policia va agafar el sobre que li oferia. Deliberadament li va fregar la mà en fer-ho. La seva pell era càlida i sedenca. Es va estremir per dins en tocar-la. Ella va fer veure que no se n’adonava.

—Si está en Barcelona, daremos con él. Se lo aseguro.

—Hágalo. Y cuanto antes. Este es, con mucho, el trabajo más importante que hará para nosotros. Si sale airoso, el mismísimo coronel Nicolai me ha prometido que sabrá valorarlo en su justa medida. Igual que si fracasa… —va afegir, deixant aquella possibilitat suspesa en l’aire de l’habitació.

El policia no va contestar. Però en el seu posat es veia que no tenia cap por de no estar a l’altura. La comtessa va continuar:

—Una vez lo haya localizado, me comunicará a mí en persona su paradero. No queremos que hagan nada con él. Tan importante es dar con su paradero como que él ignore que ha sido encontrado. ¿Me comprende bien, comisario?

—Perfectamente. Vigilar sin intervenir. ¿Puedo preguntar por qué es tan importante ese sujeto?

—No, no puede. Su trabajo es conseguir lo que se le pide, no hacer preguntas. ¿Tiene algún problema con eso?

En Bravo Portillo va fer carrisquejar les dents.

—Ningún problema, condesa.

—Perfecto. No le entretengo más. Cuanto antes demos con ese hombre, antes habremos servido mejor a Alemania. La doncella le acompañará hasta la puerta.

—No se moleste. Conozco el camino.

Va fer una lleu inclinació de cap i va sortir sense donar-li temps a avisar la noia. Va baixar les escales de l’entrada tan de pressa com va poder, mirant de controlar la còlera que li produïa la manera com ella l’havia menystingut. Com si fos escòria. Què s’havia pensat, aquella puteta alemanya? Que el podia tractar som si fos un leprós? Ja calia que s’afanyés a guanyar aquella guerra, perquè si la perdien, la ciutat continuaria sent d’ell. I llavors passarien comptes.

Podia estar-ne segura.

En Cors es va adonar de seguida que en passava una de grossa. A partir de migdia els homes de la Brigada Especial havien estat corrent per comissaria com formigues afanyant-se per defensar el formiguer. A ell, com sempre que els seus companys feien alguna feineta per als boches, l’havien deixat de banda. Parant l’orella, però, havia pogut captar alguns fragments de conversa aquí i allà. D’aquesta manera s’havia pogut fer a la idea que tota la Brigada en ple estava en peu de guerra per localitzar un sol home. Algú que estava a punt d’arribar des de l’estranger o que ja era a Barcelona i que era prioritari localitzar. La consigna era posar el dogal al coll dels confidents i fer passar per l’adreçador la gent de l’hampa local per tal que els ajudessin en aquell objectiu. I «sense contemplacions», la frase que més havia sentit en aquella tarda d’activitat febril.

Va sortir de comissaria més d’hora que de costum i es va encaminar sense perdre ni un instant al carrer Obradors, on sabia que la Charlotte tenia llogat un pis. No havia estat mai a casa seva, però ella li havia donat l’adreça per si alguna vegada es presentava una situació que no pogués esperar.

I en Cors estava convençut que aquella no podia.

Li va obrir al segon cop de timbre i per la cara que va fer es va adonar que, tot i que era la darrera persona a qui hauria esperat, s’alegrava de veure’l. Duia un vestit verd i negre, amb les mànigues fins als colzes i un petit escot quadrat amb rivets blancs, on lluïa un petit medalló. I, embolcallant-li el coll, un collaret de perles de tres voltes.

Ell l’havia vista amb aquell collaret posat, i res més.

Però ara no era moment per pensar-hi.

—Lluc, quina sorpresa! Passi, no es quedi a la porta —el va convidar. Malgrat la intimitat que existia entre ells, ella insistia a tractar-lo de vostè.

Ell va entrar de seguida. De sobte es va trobar desitjant haver-hi anat abans i per altres motius.

—Està passant alguna cosa —li va dir, traient-se aquells pensaments del cap—. I o molt m’equivoco, o té a veure amb l’home que van matar l’altre dia al port.

La Charlotte el va fer passar a una saleta petita, però decorada amb força gust, i la força del costum va fer que li oferís alguna cosa per beure. La mateixa cortesia el va obligar a ell a acceptar-l’hi.

Li va servir un xerès i se’n va posar un altre per a ella.

Després, es va asseure al seu davant i li va explicar el que havia sabut aquell mateix matí per boca del capitain Février. En essència, el mateix que sabien i ignoraven els altres: l’existència d’aquella arma terrible, l’elecció de Barcelona com a escenari per vendre-la als russos, la mort de l’agent de l’Okhrana i la necessitat imperiosa de trobar en Larsson. Tots els agents del Bureau a la ciutat havien abandonat les operacions que duien entre mans per dedicar-se a buscar-lo.

En Cors va lligar caps de seguida. Aquell era el tipus pel qual en Bravo Portillo estava disposat a posar Barcelona potes enlaire, si calia.

—Això pinta malament —li va confessar a la Charlotte sense ni tan sols tastar el seu xerès—. Mai no havia vist una cacera de l’home com la que s’ha organitzat avui a comissaria. Si aquest Larsson encara no ha arribat, l’enxamparan tan bon punt posi el peu a l’andana o al moll. I si ja és aquí, és un miracle que encara no hagi fet res que hagi servit per enxampar-lo. No crec que pugui fer ni deu passes pel carrer sense que algú el delati!

—Està segur que el busquen per entregar-lo als alemanys? —va aventurar la Charlotte, que necessitava una mica d’esperança—. No podrien estar-lo buscant les autoritats espanyoles?

—Ja em dirà per què! Aquest home no ha comès cap delicte en territori espanyol. I no crec pas que el govern del senyor Dato vulgui aquesta arma després d’haver defensat a capa i espasa la neutralitat del país. No, l’estan buscant per ordre del kàiser, no en tinc cap dubte.

La dona es va remoure, nerviosa, damunt la seva cadira.

—Si els informes d’en Février no menteixen, aquesta arma pot fer caure la guerra del cantó del qui la posseeixi —va continuar l’inspector—. Qualsevol risc que es corri val la pena. Digui-li al seu capitain que faré el que estigui en les meves mans per esbrinar qualsevol notícia que arribi a comissaria.

Llavors va passar una cosa inesperada: ella es va inclinar endavant, cap a ell, i li va agafar les mans entre les seves.

—Ja sé que per a vostè aquesta guerra va molt més enllà que per a mi, Lluc. Però faci’m un favor: no prengui riscos innecessaris. La seva posició a comissaria ja és molt delicada i qualsevol pas en fals el pot fer caure a l’abisme.

Li va dir allò amb tant de sentiment que el va commoure. Se n’havien anat al llit junts un grapat de vegades, sí. Però ella mai no li havia demostrat un interès tan genuí com el que acabava de demostrar-li.

Li va jurar que aniria amb peus de plom.

Encara que no tenia ni idea de com podria ser fidel a la seva paraula i aconseguir la informació que necessitaven tan desesperadament.

En Larsson no sabia quant de temps més podrien mantenir-se amagats sense sortir d’aquella pensió miserable del carrer Bonaire on s’havien ocultat només arribar a la ciutat. L’Elisabetta havia protestat, xisclat i, fins i tot, deixat caure unes quantes llàgrimes. Però ell havia estat inflexible. No podien refiar-se de ningú si no volien acabar estesos en algun carreró, amb una bala al cervell. Ho havia d’entendre i fer-li cas. Si aguantava tan sols un parell de dies més, llavors la recompensa seria immensa, li’n donava paraula.

Però necessitava imperiosament que confiés en ell i li fes cas.

La noia l’havia mirat amb expressió espantada, com si s’adonés per primera vegada de com de perillosa era aquella aventura en la qual s’havien embarcat. Finalment, havia abandonat la seva actitud infantil i l’havia seguit mansament fins al lloc on ara es trobaven. Abans d’emprendre el viatge, en Larsson s’havia procurat un plànol de la ciutat i una guia turística Select Guide, editada per la Societat d’Atracció de Forasters de Barcelona i firmada per un tal Joaquim M. Folch i Torres. S’havia passat bona part del viatge estudiant-la i memoritzant noms i situacions.

Quan havien posat el peu fora de l’estació sabia exactament on era i on volia anar.

La pensió que havia triat era molt modesta, però raonablement neta i encara més econòmica. I el millor de tot era que no feien preguntes i acceptaven una bonificació extra a canvi d’oblidar-se d’entregar les seves dades a les autoritats locals. Havia tingut cura de mantenir l’Elisabetta esperant a l’escala, fora del camp de visió de la patrona, i quan va tenir la clau es va afanyar a fer-la passar i van tancar-se a la seva habitació, a pany i forrellat.

Les primeres hores, ella les havia tolerat força bé. Fins i tot s’havia avingut a fer l’amor amb ell, entregant-se al sexe amb el seu entusiasme de sempre. Acabat de sortir de dintre seu, ell es va sentir jove i optimista. Confiat com mai que tot estava a punt d’acabar-se i que s’acabaria bé.

Poques vegades havia anat tan errat.

Les coses es van començar a torçar de seguida. Ell li va demanar que es quedés a l’habitació, esperant-lo, mentre anava a confirmar la seva cita. El pla original era que s’allotgessin al luxós Hotel Oriente, molt a prop d’on s’acomodaria el seu contacte. El tracte era que, només arribar, es trobaria a la recepció de l’hotel una nota al seu nom amb instruccions per seguir a partir d’aquell moment.

Vestit amb la seva roba més atrotinada, el suec havia anat a peu fins a l’Oriente. Gràcies al seu coneixement de la geografia de la ciutat no havia necessitat parlar amb ningú ni agafar cap mitjà de transport. Quan va entrar a la luxosa recepció, l’encarregat se’l va mirar amb un deix de desconfiança, però el va atendre amb amabilitat i va semblar lamentar sincerament que no, que no hi hagués cap nota a nom de M. Rivette, que era el nom al qual havien acordat que aniria dirigida.

Trastornat per aquella notícia, que era l’única que no havia considerat, amb prou feines va aconseguir donar les gràcies al recepcionista i tornar a sortir al carrer.

La tornada a la pensió, la va fer entre hipòtesis i cabòries. Com era possible que el rus no hagués donat senyals de vida? Potser havien desestimat la compra i no s’havien molestat a avisar-lo? Impossible! Cap govern amb un mínim de seny s’arriscaria a deixar en mans de l’enemic una arma definitiva sense ni tan sols fer-hi un cop d’ull. No. Havia de ser alguna altra cosa. Potser s’havia posat malalt. Potser havia tingut problemes per arribar a Barcelona per culpa de la guerra.

O potser l’havien interceptat els alemanys. O els anglesos. O els francesos. O…

Es va treure aquella idea del cap. Més que res, perquè en aquell cas la seva situació es complicava de manera inversament proporcional a les possibilitats que tenia de sortir viu d’aquella aventura. I en allò no volia ni pensar-hi.

Va tornar a la pensió tan de pressa com va poder, havent decidit concedir al rus vint-i-quatre hores més per donar senyals de vida. Les passarien tancats a l’habitació. Se’ls faria llarg, però seria el més segur.

Tots els plans se’n van anar en orris quan va obrir la porta de l’habitació.

L’Elisabetta estava feta un manyoc de nervis, despentinada, amarada de suor i tremolosa com una fulla. S’havia tret el vestit, que havia deixat arrugat en un racó, i només duia a sobre una cotilla negra de seda i brocat i la lligacama a joc, adornada amb cintes i un fermall daurat.

Només veure-la es va adonar que estava en el primer estadi d’una síndrome d’abstinència.

L’addicció de la noia s’havia anat fent cada vegada més palesa des del dia que es van conèixer. La primera nit ja l’havia vist prendre cocaïna al club, però ho va voler atribuir al moment que vivien: la festa de Cap d’Any, on tothom feia bogeries i s’ho passava bé. En Larsson no freqüentava les festes ni els locals nocturns, però sabia que la droga estava de moda.

Un dia era un dia, s’havia volgut enganyar.

Després, a mesura que l’havia anat coneixent, s’havia adonat que la vida de l’Elisabetta girava, de fet, al voltant de la droga. En prenia abans de cada actuació, per calmar els nervis, i després d’actuar, per combatre l’enyor de l’escenari, segons ella. Li agradava la cocaïna per sobre de cap altra droga, però havia tastat l’opi i, fins i tot, el làudan. Aviat, en Larsson s’havia vist sufragant les seves necessitats cada vegada més elevades, en una espiral que semblava no tenir aturador.

Quan va entrar a l’habitació, la noia va saltar del llit i va començar a insultar-lo i bufetejar-lo per haver-la deixat sola en aquell antre merdós. Després, mentre ell intentava que es calmés, de sobte va canviar de comportament i es va esfondrar davant dels seus ulls. Va plorar com una nena espantada i li va suplicar, per favore, caro, per favore, que li portés la sua medicina. Que no podia suportar aquella situació sense. Sense la medicina, li va assegurar, es tornaria boja.

—No n’havies comprat prou per al viatge? —es va estranyar ell, recordant la quantitat enorme de diners que li havia donat perquè en fes provisió.

—Ho vaig calcular malament —es va disculpar ella amb una ganyota que pretenia ser un somriure—. Ha estat un viatge tan llarg i tan avorrit!

En Larsson va entendre llavors les seves cada vegada més freqüents visites al tocador, per impolverarse il nasso, primer al vaixell i després al tren i als hotels on havien fet nit.

Va escorcollar la seva maleta i va extraure’n un potet ple de pastilles blanques. En va agafar tres i les va fer empassar a la noia amb un got d’aigua. Allò no era droga. Era, simplement, un somnífer que ell utilitzava de tant en tant per combatre les nits d’insomni. La italiana se les va prendre com una nena petita i es va quedar arraulida a la seva falda, mentre ell li acaronava la llarga cabellera atzabeja, fins a aconseguir quedar-se adormida.

En Larsson va calcular que, amb la dosi que li acabava de subministrar, dormiria ben bé fins a mig matí següent.

Se la va treure del damunt i, amb delicadesa, la va ficar al llit, tot cobrint-la amb una flassada. La temperatura era més que suau, però ell l’havia vist tremolar per culpa de la manca de droga. Quan hagués cobrat la recompensa del tsar i fossin en lloc segur, el primer que faria seria buscar el millor metge que poguessin pagar els diners per netejar-la d’aquella addicció tan insalubre!

No li agradava gens la idea de tornar a sortir al carrer. I encara menys de nit. Però sabia que, si no li portava el que ella necessitava tan desesperadament, l’Elisabetta no podria superar aquella prova. I ell necessitava tenir-la contenta i calmada pel que se li tirava al damunt.

Va tancar la porta amb clau i va baixar les escales de l’edifici sense que, per sort, ningú no s’adonés que marxava. Un cop al carrer, va decidir tornar a les Rambles. Abans, quan no havia trobat cap nota del rus a l’hotel, s’havia quedat tan sorprès que no se li havia acudit una cosa tan elemental com travessar el carrer i anar al seu hotel a preguntar per ell. Ara, aprofitant que es veia obligat a tornar a sortir, repararia l’oblit. Potser d’aquesta manera obtindria alguna informació més sobre el rus i el perquè de la seva misteriosa desaparició.

El segon viatge se li va fer molt més llarg que el primer. Estava esgotat físicament i emocionalment. Entre una cosa i una altra, no havia menjat res en tot el dia. I el pitjor era que estava més espantat del que ho havia estat mai en la seva vida. Al laboratori, l’únic perill al qual s’havia enfrontat era que l’experiment fallés. Però allò era el més normal i, si passava, només calia repetir-lo.

Allà, en canvi, dubtava que li donessin gaires oportunitats de repetir res. I si s’equivocava, el càstig seria acabar mort en el millor dels casos i sol en el pitjor. I l’ordre era el correcte. Li semblava infinitament preferible perdre la vida abans que l’Elisabetta.

Quan va arribar davant del Cuatro Naciones tenia mal de cap, els ossos li cruixien i els peus amenaçaven amb convertir-se en dos flams d’un moment a l’altre. Malgrat tot, es va compondre l’aspecte i va entrar a la recepció posant el seu millor somriure de turista despistat.

—Benvingut al Cuatro Naciones —el va saludar l’Aureli amb la seva cortesia habitual—. En què el puc ajudar?

—Do you speak English?

—Of course I do, sir. May I help you?

—Ah, perfecte! Necessitaria saber si el senyor Vitali Shmatikov s’allotja al seu hotel.

En sentir el nom del rus, l’Aureli va estar a punt de fer un bot. Afortunadament, en tots aquells anys a la recepció n’havia sentit de tots colors.

—Efectivament, tenim el plaer de comptar amb mister Shmatikov entre els nostres hostes. Em temo, però, que aquesta nit ha sortit. Si li vol deixar una nota, amb molt de gust l’hi faré arribar tan bon punt torni.

En Larsson s’ho va rumiar uns moments. No li feia gràcia deixar cap prova de la seva presència a la ciutat. D’altra banda, necessitava tancar el tracte amb els russos com abans millor. L’estat de l’Elisabetta li deixava poc marge de maniobra. Sabia que podia estar cometent una imprudència, però tot i això va cedir a l’ansietat i va demanar al recepcionista paper i ploma per escriure un bitllet.

L’Aureli el va acceptar amb un somriure.

—Puc ajudar-lo en alguna cosa més, senyor?

El suec va sospirar. Detestava haver de fer allò, però estava desesperat. Va buscar la cartera i en va extraure un bitllet de cinc pessetes. Després, es va inclinar cap a l’Aureli i, en to de confidència, li va dir:

—Veurà, resulta que jo també sóc nou a la ciutat i em preguntava si no coneixeria cap lloc aquí a la vora on fos possible trobar aquelles substàncies que… serveixen per alegrar la vida. No sé si m’entén… —I, tot posant les cinc pessetes damunt el taulell, es va donar uns copets al nas amb el dit índex per reforçar les seves paraules.

L’Aureli va somriure, murri, mentre feia desaparèixer el bitllet dins d’una de les seves butxaques.

—I tant que l’entenc, senyor! I tant que l’entenc…

Un duro més pobre, en Larsson va haver de travessar a l’altra vorera de les Rambles i pujar dues cantonades, fins arribar davant la senyorial façana del Liceu. Just al costat de la porteria que donava accés a l’escenari hi va veure el lloc on l’havia encaminat el recepcionista: un local que s’anunciava amb un rètol tronat on es podia llegir Bar del Centro. L’establiment no era gran cosa: taules a fora i a dins, un taulell on la roba es quedava enganxada si gosaves repenjar-t’hi i un armari amb ampolles al fons, parets blanques i, a l’esquerra del taulell, la pasterala, la taula on es jugava al set i mig, encabida en una habitació sobrera.

El recepcionista, però, ja l’havia avisat que no s’havia de conformar amb allò. I és que el Bar del Centro tenia un secret. Un soterrani humit, amb gust de clavegueram i alè fètid, al qual s’arribava baixant per una escala fosca que s’obria sota un rètol que prometia portar-te «Au fond de la mer». L’amo, un faldiller incorregible que es deia Esteve, seguint el consell de la seva intel·lectual clientela, havia disfressat aquell espai inservible de cabaret a base de pintar-ne les parets de blau, instal·lar unes quantes bombetes de coloraines i decorar-lo amb roques, coralls, meduses i unes quantes figuretes de sirenes fetes de cartró escantonat, amb la pintura escorreguda, les cues d’escates platejades trencades i els pits enfonsats perquè un dia un borratxo va clavar-los una mossegada.

En contra de qualsevol lògica, aquella pensada va tenir èxit i Au fond de la Mer aviat va ser conegut com el primer cabaret que s’havia obert a Barcelona. El local es va omplir de seguida d’una democràtica clientela que incloïa putes i periodistes, toreros i escriptors, intel·lectuals i invertits, tafurs i aventurers, polítics acabats i estudiants cendrosos. Tots parlant a la vegada, ballant al so d’un trio musical apagat i desafinat i servits per cambrers amb jaquetes de baieta vermella. I tots gaudint també d’aquella substància nova i excitant que s’anomenava cocaïna i que s’havia pogut trobar per primer cop a Barcelona justament allà.

Amb una fauna tan cosmopolita com la que bussejava per aquelles aigües de pega, no li va resultar difícil trobar algú que parlés anglès. Pensant que aquell ambient bohemi protegiria el seu anonimat millor que qualsevol disfressa, es va estar d’embuts i va demanar directament per algú que li pogués vendre cocaïna. Amb un somriure còmplice, el seu interlocutor, un tipus que assegurava ser un príncep egipci, li va assenyalar un homenet cendrós i desnerit que seia, sol, en un racó, davant d’una d’ampolla d’absenta a mig buidar.

En Larsson se n’hi va anar de dret i li va preguntar si li podia vendre la droga. L’altre se’l va mirar amb cara de no haver entès res. El suec es va desesperar. Com desitjava haver après a parlar espanyol! «Cocaine», li va repetir diverses vegades, mirant d’aixecar la veu el mínim possible. I es va tornar a treure la cartera de la butxaca, per demostrar que anava de veres.

L’homenet va proferir un «Ahhhh!» quilomètric i li va picar l’ullet per demostrar-li que l’havia entès. Li va prendre la cartera dels dits i en va treure un parell de bitllets que es va afanyar a entaforar-se a la butxaca. En Larsson va fer comptes mentalment i es va adonar que ja no eren gaire lluny de quedar-se sense un cèntim. Que ràpidament es podien fondre els estalvis de tota una vida. Però l’Elisabetta els valia, i mil vegades més també.

—No cocaine, morfine —li va dir el traficant, ensenyant-li un paquetet—. Encara millor, ja ho veurà!

La droga va canviar de mans tan de pressa com ho havien fet els diners i en Larsson es va acomiadar tot seguit del seu proveïdor amb un cop de cap. L’altre li va tornar el comiat i es va quedar assegut al seu racó, mentre el veia fer via cap a les escales.

Quan el va veure emergir en direcció al carrer, es va aixecar per seguir-lo.

No podia estar segur que aquell tipus que no havia vist mai fos el mateix que estava buscant la policia amb tanta insistència, és clar. Però atesa la recompensa que havien promès a qui fos capaç de donar-los una pista que els portés a la seva detenció, bé que pagava la pena de provar sort i fer una passejadeta nocturna.