Schöne

A Berlín era negra nit i, malgrat la guerra, la ciutat dormia. Fins i tot els quarters més grans i els departaments més vitals descansaven en aquelles hores intempestives. Els fronts estaven tranquils i els homes ho aprofitaven per agafar forces de cara a la vital ofensiva que es preparava per a la primavera, que havia de servir per canviar el curs de la guerra al front de l’oest.

Hi havia un home a Berlín, però, que no descansava mai. La llum del seu despatx de la Bamberger Strasse estava sempre encesa, i a ell se’l podia trobar dia i nit al darrere de la seva enorme taula de caoba, coberta per una capa de paperassa perenne i envoltat per la boirina artificial creada pels cigarrets Van Nelle’s fumats amb broquet. Aquell home era l’oberst Walter Nicolai, mestre d’espies i cap de l’eficient Abteilung IIIb, el servei alemany d’intel·ligència.

Amb quaranta-dos anys encara no fets, aquell oficial de cabells curtíssims i prematurament canosos, bigoti prim i amples espatlles era el responsable de mantenir els exèrcits del kàiser sempre una passa per davant de l’enemic. Una missió que havia dut a terme de manera exemplar al front de l’est, però que li estava resultant força més complexa quan es tractava d’enfrontar-se a britànics i francesos.

Amb els ulls acerats perduts en algun racó del seu cau, en Nicolai fumava silenciosament mentre esperava que es fes l’hora acordada per rebre la comunicació del seu principal agent a l’oest. Estendre una xarxa d’espies i informants a França, Anglaterra i Espanya li havia costat anys de paciència i recursos, però finalment la feina havia començat a donar els seus fruits. Una bona mostra n’era la Creu de Ferro de Segona Classe que lluïa orgullosament a la seva guerrera grisa.

Però els mèrits aconseguits servirien de ben poc si la guerra es perdia. I les coses no pintaven gaire bé per a Alemanya després que la seva ofensiva inicial hagués fracassat per culpa d’aquell inepte comandant en cap que tenien: el dubitatiu i pusil·lànime Helmuth von Moltke.

Des d’abans del començament de la guerra, el cap dels serveis secrets alemanys havia estat un ferm defensor del pla elaborat al mil·límetre pel tristament desaparegut mariscal Alfred von Schlieffen, que es basava a reforçar al màxim l’ala dreta del seu atac, assumint els riscos que calgués tant a l’esquerra com al front rus. Per desgràcia, Schlieffen havia traspassat un any abans que la guerra esclatés —s’assegurava que les seves darreres paraules, al llit de mort, havien estat: «Cal arribar a la lluita. Reforceu només l’ala dreta!»—, i el seu substitut, en Von Moltke, li havia alterat el pla. Temorós que una ala esquerra tan feble permetés als francesos trepitjar sòl alemany, l’havia reforçat amb vuit divisions. I, per acabar-ho d’espatllar, quan les tropes del tsar havien envaït la Prússia Oriental encara havia tret dos cossos d’exèrcit més de França per dur-los a l’est a tota pressa. El desastrós resultat d’aquesta estratègia havia estat afeblir prou l’ofensiva per permetre als francesos resistir davant París i portar la guerra a la situació d’impàs en la qual es trobaven actualment. Un impàs que tothom pensava que acabaria condemnant Alemanya a una derrota intolerable.

I el més irònic de tot era que aquells dos cossos d’exèrcit ni havien arribat a temps per participar en la campanya de l’est, ni havien estat necessaris per obtenir-hi una victòria aclaparadora! Si l’Schlieffen hagués viscut sols un parell d’anys més, ara els alemanys serien els amos d’Europa, en comptes d’afrontar un panorama tan negre com el que se’ls tirava al damunt. A vegades, la ironia de la vida se li feia insuportable!

Mesos enrere, des de la seva oficina, en Nicolai havia cridat a tot aquell que havia volgut escoltar-lo que calia seguir el pla Schlieffen i que no era necessari reforçar el front rus. No li havien fet cas i les coses havien anat com havien anat.

Ara, però, se’ls presentava una oportunitat d’or per corregir d’un cop de ploma totes les errades i tornar les coses al seu lloc.

El Martell de Thor.

Des que havien interceptat una comunicació de l’Okhrana sobre aquella arma terrible, en Nicolai creia fermament que estaven davant la darrera gran oportunitat alemanya d’imposar-se en aquella guerra de malson. I faria el que calgués per no desaprofitar-la, ja fos amb el beneplàcit dels seus superiors o amb el seu desconeixement.

El que calgués.

L’atzar, tan important en la seva feina, havia volgut que l’escenari de l’intercanvi de l’arma pels diners fos Barcelona, la ciutat d’Europa on ell havia destinat el qui considerava el millor dels seus agents de camp.

L’agent a qui ell mateix havia batejat amb el nom clau de Schöne. Bella.

Quan en Nicolai havia plantejat la necessitat de teixir una xarxa d’espies en territori enemic, l’alt comandament alemany li havia proporcionat un grapat de joves oficials directament sortits de les millors acadèmies militars de l’exèrcit i la Kaiserliche Marine. Cadets d’historials immaculats, patriotes fins al moll de l’os i decidits a fer el que els ordenessin en benefici de la Gran Alemanya. Ell els havia rebut amb els braços oberts i els havia alliçonat per tal de convertir-los en agents de camp, capaços de mentir, simular, extorquir, sabotejar, corrompre i assassinar si arribava el cas.

Però, a banda d’aquests operatius, l’Abteilung IIIb s’havia esforçat a reclutar-ne un seguit d’altres molt diferents però tant o més útils per als seus propòsits. Obscurs funcionaris d’ambaixades o ministeris capaços de vendre’s a canvi de diners o d’altra mena de retribucions; aventurers i mercenaris a mig camí entre l’espionatge i la delinqüència comuna, molt útils sobretot en territoris neutrals com ara Espanya, i dones que sabien utilitzar les armes que els havia donat la natura per arribar millor i més lluny del que no aconseguiria mai cap dels seus col·legues masculins.

D’aquestes, en Nicolai pensava que tenia les dues millors que un mestre d’espies hagués gosat demanar: la gèlida i cerebral doctora en ciències polítiques Elsbeth Schragmüller, nom en clau Fräulein Doktor, i l’audaç i encisadora comtessa Elke von Randebrock, nom en clau Schöne.

Mentre continuava esperant la seva comunicació, en Nicolai va encendre una nova cigarreta amb la punta de l’anterior i es va permetre un moment de relax.

Si hagués hagut de triar un agent per a aquella missió, no n’hauria escollit cap altre.

Just quan acabava de fer la primera pipada de la cigarreta, el Hauptmann Kurt Neuhof, l’oficial d’operacions i el seu segon en cap, va trucar suaument a la porta amb els nusos dels dits.

—Herr oberst —va anunciar—, Schöne està intentant comunicar.

Abans d’aixecar-se i posar-se bé l’uniforme, en Nicolai va fer una ullada al seu rellotge de butxaca i no va poder evitar un somriure de satisfacció.

Les 12.00. Perfecte.

Tan puntual com ell li havia ensenyat a ser-ho.

La comtessa Elke Marie Liselotte von Randebrock va ordenar el seu xofer, l’Otto, que aturés l’Hispano-Suiza blanc davant la reixa de l’entrada del seu palauet del passeig de Gràcia, només a un centenar de metres d’aquell edifici tan singular conegut com casa Milà, que aixecava passions oposades entre els barcelonins. El jove que compartia amb ella el seient posterior del cotxe, un noi atlètic, de bigoti a penes perfilat i cabells ondulats pentinats endarrere, se la menjava amb els ulls, però sense gosar anar més enllà.

Es va girar per mirar-lo i li va regalar un somriure enlluernador. Ell va pensar que no podria contenir gaire estona més les ganes de besar-la.

—Ha estat una vetllada meravellosa, senyor Wallace —li va dir ella sense deixar de somriure—. És vostè un jove realment encantador. I el seu amic també ha estat un amor.

En sentir l’al·lusió a un altre home, el noi va arronsar el nas.

—De veritat l’hi sembla, Elke? —li va dir amb el seu fort accent anglès—. I, per favor, digui’m Percival. No l’ha trobat molt pesat, amb la seva xerrameca inacabable sobre la importantíssima feina que fa al consolat? Sóc amic d’en Paul des dels nostres dies al college, però a vegades em mata d’avorriment!

Ella li va passar un dit coquet per la galta.

—No se’m posi gelós, Percival, sisplau! Potser no l’hi hauria de dir així, tan obertament, però li confesso que em diverteixen molt més les històries sobre com marca gols amb aquest equip de football seu que no pas la xerrameca política del seu company. Però tampoc cal ser desagradables, no troba?

Aquella dona el tornava boig. Li hauria dit que sí encara que li hagués demanat que es llancés despullat al moll de Sant Bertran un diumenge al migdia.

—Oi tant! No pretenia pas ser-ho. La veritat és que en Paul és un gran xicot, sí. Jo només volia dir…

—No s’esforci, Percival —el va ajudar, sol·lícita—. L’entenc perfectament.

Ell va empassar saliva. Habitualment s’ho manegava prou bé amb les noies. Ser un dels millors jugadors del cada vegada més popular Football Club Barcelona hi ajudava prou, és clar. Però aquella comtesseta alemanya d’esguard turquesa intens eren figues d’un altre paner.

—Em vindrà a veure jugar aquest diumenge al camp del carrer Indústria? —va gairebé suplicar-li—. Digui’m que sí, per favor! Li reservaré la millor localitat de la nova tribuna. És digna de veure’s.

Ella va fer veure que s’ho rumiava.

—Diumenge, diu? Mmmm… no ho sé. Però en tinc tantes ganes, de veure aquest xut seu tan famós! —Uns instants més de patiment abans de l’èxtasi—. Sí, sí que vindré. Però m’ha de prometre que convidarà en Paul, també.

La cara del noi es va enterbolir.

—En Paul? Per què? Vull dir…

Ella el va tornar a interrompre:

—És que no seria correcte que ens veiessin sols tantes vegades seguides, no troba? Ja sé que amb la guerra corren temps relaxats, però m’agradaria anar a poc a poc, amb vostè, estimat Percival. A més, així, mentre el veig marcar gols, el seu amic em podrà explicar les subtileses del joc. Per favor, digui’m que sí!

—Per descomptat que sí, Elke. Jo no li negaria mai res, sap?

Ella va tornar a encegar-lo amb el seu somriure.

—Doncs ara tampoc no em negui una mica de descans. Estic esgotada i tinc una mica de migranya. L’Otto el durà allà on li digui.

I, tot inclinant-se cap a ell, li va fer un petó fugaç a la comissura dels llavis.

—Fins diumenge, Percival —li va xiuxiuejar a cau d’orella.

—Comptaré les hores —va contestar ell, embadocat.

La noia va baixar del cotxe d’una revolada i va travessar el reixat sense mirar enrere. Tot just havia recorregut quatre passes del caminet que duia a l’escalinata de la porta principal quan va sentir el motor del luxós automòbil posant-se en marxa.

No va haver de girar el cap per imaginar-se la cara del pobre xicot, mirant-la, frustrat, a través del vidre de la finestreta.

Quan va arribar al darrer graó de l’escala no li va fer falta trucar a la porta perquè una serventa l’obrís des de dins. L’Elke va entrar corrents i va deixar a la criada el boà de plomes de marabú que duia embolicat al coll. Sense necessitat de donar cap mena d’instruccions —la criada sabia prou el que s’esperava d’ella—, la comtessa va travessar el luxós vestíbul del palauet i es va endinsar en la part més privada de la casa.

Si no hagués estat pel que hi havia en joc, fins i tot li hauria sabut greu per aquell pobre noi d’en Percival Wallace, golejador implacable del Barça juntament amb el seu germà gran, Charles, i, molt més important que això, amic íntim del vicecònsol anglès a Barcelona. Un vicecònsol que tenia un munt d’informació valuosíssima posada en segons quines mans i que semblava desitjós de vomitar-la tota només per tal d’impressionar una jove aristòcrata alemanya, la fama de bella de la qual només era superada per la seva reputació de dona frívola i sense cap altre interès a la vida que relacionar-se i passar-s’ho bé.

Díscola, preciosa i ximpleta. Una tapadora ideal per a una espia.

Schöne.

L’Elke va fer via fins a una petita habitació de l’ala est de la casa, la porta de la qual sempre estava tancada a pany i forrellat. La va obrir amb una clau que duia a la seva minúscula bosseta de mà —dins la qual sols hi duia, a més, una petita pistola automàtica Mauser 1910, calibre 7.65—, que va tancar de seguida que va ser a dins. Amb una sèrie de moviments que semblaven mecanitzats, va girar la clau de la llum, es va treure les sabates de taló fent-les volar despreocupadament pels aires, i es va deixar anar els cabells del recollit amb què els duia pentinats, alliberant una cascada de tirabuixons daurats que li van caure com un torrent groc damunt les espatlles. Després, ja més còmoda, va accionar un mecanisme ocult al pany d’una de les parets folrades de fusta que va obrir un compartiment secret amb un clic perfectament engreixat.

Dins, s’hi ocultava un transmissor capaç d’emetre un senyal prou potent per ser captat des de la llunyana Berlín.

Amb dits experts, la noia va posar l’emissora en funcionament mentre feia un cop d’ull al rellotge que tenia penjat en una altra paret de l’habitació.

Les 12.00. Perfecte.

Tan puntual com ell li havia ensenyat a ser-ho.

De tots els destins possibles per a l’Elke von Randebrock, el d’acabar convertida en agent secreta al servei del kàiser Guillem era el menys probable. L’opció preferida del seu pare, un home voluntariós però sense el mínim olfacte per als negocis, hauria estat casar-la amb algun noble o burgès amb prou fortuna per poder tornar a les malmeses arques familiars tot el patrimoni del qual ell les havia desposseït per culpa d’uns negocis sempre ruïnosos. El món podia estar canviant a un ritme vertiginós, però, afortunadament, una bellesa com la de la seva filla petita continuava sent una mercaderia tan preuada com sempre en segons quins ambients.

La vida, però, troba sempre el camí per posar les coses al seu lloc, i el de l’Elke no era el d’esdevenir el trofeu de cap home poderós. En el seu cas, qui la va guiar va ser en Walter Nicolai.

El va conèixer a Königsberg, just quan ell acabava d’assolir una de les fites de la seva carrera en convertir-se en un dels homes clau de l’escàndol Redl, que havia servit per desemmascarar el principal espia rus dins el Servei d’Intel·ligència Militar austrohongarès. Ella encara no tenia vint-i-dos anys i era la noia maridable més cobejada de la Prússia Oriental. Ell acabava de fer-ne trenta-set i s’havia convertit en l’home de moda del quarter general de l’exèrcit, en ser anomenat cap de l’encara jove Abteilung IIIb.

Acostumada a nois de vida regalada o a homes madurs que només pensaven en com augmentar els seus patrimonis ja descomunals, aquell fill de militar i camperola que s’havia obert pas a l’estat major a base d’esforç i intel·lecte li va semblar irresistible. Només dues setmanes després que els presentessin en una festa, ella li obria les portes de la seva alcova, fins aleshores clausurades hermèticament a tots els qui havien provat d’assaltar-les.

En Nicolai, un d’aquells homes que treballava fins i tot al llit, va veure de seguida les possibilitats que una dona com la jove comtessa Von Randebrock li oferia situada en segons quin escenari. I ella, que detestava amb tot el seu cor l’esdevenidor al qual l’abocaven els seus gens, se li va lliurar sense reserves. Perquè, malgrat els esforços del comte Von Randebrock per presentar la seva filla com una noieta eixelebrada i insubstancial, el cas era que l’Elke era exactament tot el contrari: una dona determinada, intel·ligentíssima i rabiosament patriòtica. I l’oportunitat que el seu amant li oferia de participar activament en la guerra que es coïa a Europa, en un paper equivalent al que tindrien els seus germans des de l’exèrcit i la Kaiserliche Marine, li semblava la millor de les opcions.

Les capacitats de l’Elke per al joc de l’espionatge van sorprendre fins i tot el seu mentor. La jove aristòcrata era una seductora de mena, i aviat es va adonar que era d’aquelles persones per a les quals el fi justificava sempre els mitjans. No tenia escrúpols per fer servir el que calgués per aconseguir el que se li havia encomanat. No hi havia preu que fos prou elevat, ni sacrifici que no valgués la pena. Ni tan sols els de les vides en joc que hi pogués haver.

Només els resultats importaven.

L’agent perfecte. Superior fins i tot a la seva altra perla, l’Elsbeth Schragmüller, i infinitament millor que aquella voluptuosa holandesa a qui acabava de reclutar a Colònia i que es feia dir Mata Hari. L’Elke podia arribar tan lluny com ella en qualsevol dormitori però mai no es deixaria guiar pels seus sentiments, com sí es temia que faria sempre la ballarina exòtica que, malgrat tot, havia allistat, atesos els molts amants dins l’estat major francès que havia tingut.

Quan finalment la va considerar prou preparada per actuar sobre el terreny, va decidir enviar-la a Barcelona. Tot indicava que la dèbil Espanya es mantindria neutral en la guerra que estava a punt d’esclatar, i la capital catalana, atesa la seva situació privilegiada, tenia tots els números per convertir-se en un enclavament de primer ordre per a l’espionatge. En Nicolai es plantejava desembarcar-hi com un elefant en una botiga de porcellana, comprant tants policies locals com es volguessin vendre i utilitzant el seu tipus d’operatius menys subtils. Però, a la vegada, volia disposar d’una agent de primera categoria com l’Elke, de qui ningú no sospitaria mai atesa la cortina de frivolitat amb què s’havia esforçat a embolcallar-la i que, n’estava segur, acabaria sent el millor dels seus actius.

Havia calculat bé la importància estratègica de Barcelona, però mai no hauria esperat que seria l’escenari de l’episodi més important d’una guerra que es lliurava a més de mil quilòmetres d’allà.

Fos com fos, ell jugaria aquella partida amb la millor de les seves peces: la reina blanca.

Per això no va poder evitar una ganyota de disgust en començar a llegir la part que el Hauptmann Stoten ja havia desencriptat del missatge de Schöne.

L’Elke detestava haver de reconèixer davant el seu cap i antic amant que havia començat amb tan mal peu la missió summament delicada que se li havia encomanat. Només rebre l’ordre de localitzar i mantenir sempre controlat l’agent de l’Okhrana que havia d’arribar a Barcelona, havia utilitzat les seves connexions a la policia de la ciutat per descobrir on s’allotjava. L’endemà mateix, un dels homes de Bravo Portillo li va portar al palauet una nota amb els millors desitjos del comissari i l’adreça de l’hotel Cuatro Naciones, a la rambla del Centre. La comtessa detestava el corrupte policia amb totes les seves forces, però havia de reconèixer que es guanyava fins la darrera pesseta de les moltes que li pagaven. Amb tot, no li va tornar els compliments. Només l’ordre taxativa que el comissari s’oblidés del tot d’aquell home i continués dedicant-se a les altres tasques que tan bé acomplia.

Va posar un home a vigilar l’hotel les vint-i-quatre hores, amb ordres d’informar-la de tots els moviments del rus. Aquell mateix vespre, el telèfon del palauet va sonar per fer-li saber que, sota la seva tapadora de marxant d’art, havia sortit per dirigir-se al Cabaret Excelsior, un local molt de moda en aquell moment, obert on abans s’havia alçat una sala de projeccions, al número 34 de la rambla del Centre. Conscient que calia agafar les possibilitats al vol, segons se li presentaven, l’Elke va decidir que aquella n’era una d’immillorable per establir-hi contacte. Un vestit blanc i setinat i un interminable collaret de perles després, l’Otto la deixava davant del local amb l’Hispano-Suiza, i ordres de seguir-los a una distància prudent si arribaven a sortir plegats.

La bella comtessa Von Randebrock era una client habitual de l’Excelsior, on tothom la coneixia i la saludava pel seu nom. Només uns minuts més tard, amb un cherryflip a la mà, feia servir la seva habilitat innata per bellugar-se en aquell ambient per cridar l’atenció del rus, que seia sol, a la dreta de l’orquestra i al costat d’una de les dues columnes esmaltades que servien per sostenir el balcó superior de la sala. Una caiguda d’ulls i un parell de somriures fugaços van ser suficients perquè l’home es decidís a convidar-la a un altre còctel com el que prenia i se li presentés com a Vitali Shmatikov, marxant d’art i proveïdor del museu de l’Ermitage.

Van prendre un parell de còctels més i van xerrar d’art i de com de bonic era Sant Petersburg a l’hivern, mentre l’orquestra atacava peces de jazz de moda, com «I Ain’t Got Nobody» i «Hello, Hawaii, How Are You?». Després, ell li va proposar sortir d’allà i acostar-se al port, on li havien parlat d’un quiosc molt agradable i freqüentat a l’estiu, El Chiringuito. Igual que quan ell l’havia convidat a la seva taula, sols tots dos, no gaires noies de bona reputació haurien acceptat una proposta com aquella d’un desconegut. Però la jove i frívola comtessa Von Randebrock es va limitar a exclamar: «I per què no?».

Només sortir, ell li va oferir el braç i ella s’hi va penjar, alegrement. Van baixar per les Rambles així agafats, fent via cap a aquell local que ella coneixia, malgrat haver-lo visitat poc. A començaments d’agost els dies eren molt llargs a Barcelona i van arribar al costat del mar quan al cel encara hi restava un caliu de llum solar. Durant el trajecte, ell s’havia anat apropant cada vegada més al seu cos, i un parell de vegades que es va girar per mirar-la, ella va poder olorar la flaire de vodka del seu alè.

Asseguts a les taules del quiosc, l’Elke va continuar posant a prova la tapadora del rus i ell va demostrar ser un agent ben entrenat, malgrat la gran quantitat d’alcohol que havia trascolat. Aquell Shmatikov parlava de quadres i de pintors amb tanta seguretat i coneixement que al llarg de la conversa l’alemanya va arribar a dubtar de si els policies espanyols havien pogut equivocar-se d’home. Finalment, quan va estar segura que aquella nit no en trauria res en clar, va fer veure que s’adonava de com n’era de tard i va tractar d’excusar-se.

Ell, galant, es va oferir a acompanyar-la a buscar un cotxe. Negar-s’hi hauria resultat absurd després de tanta intimitat. Hi va accedir amb un somriure.

No s’imaginava fins a quin punt hauria estat millor no fer-ho.

Mentre caminaven en direcció a l’estàtua de Colom, un pispa dels que voltaven sempre pels molls va aparèixer de vés a saber on i li va arrencar dels dits la petita bossa de mà. El lladre, un vailet d’encara no quinze anys, va sortir cames ajudeu-me, però es va veure sorprès per la reacció del rus, que malgrat la seva corpulència va anar-li al darrere com un llamp. En veure que tenia tots els números de ser atrapat, el noi va optar per llençar el botí, esperant que amb allò el seu perseguidor es donaria per satisfet.

La va endevinar.

El rus es va aturar en sec a recollir la bossa tot permetent que el lladre s’escapés. L’Elke, que havia corregut darrere la parella tan de pressa com li permetien els talons i el vestit de nit, va arribar al seu costat i el va trobar encara reclinat damunt la bossa, que s’havia mig obert per culpa de l’impacte, i que mostrava el seu contingut.

La petita però letal Mauser model 1910.

L’home la va mirar amb els ulls plens de ràbia del qui acaba d’entendre que han estat jugant amb ell.

—Kto ti, txort vozmí? —li va escopir, sense molestar-se a traduir del rus.

L’Elke entenia prou l’idioma, però, per saber que res del que li pogués dir serviria perquè ell tornés a confiar en ella. Tot i així, ho va provar:

—Vitali, no l’entenc. Què…

La va aferrar pel braç amb violència i li va tornar a preguntar, ara cridant:

—Kto ti, suka!

Ella va reaccionar gairebé per instint, colpejant-li el pit amb el cantell de la mà per fer-li perdre l’alè, mentre li arrencava dels dits la bossa amb l’arma.

El rus no s’esperava que una noia pogués fer-li mal. Agafat per sorpresa, va retrocedir dues passes, estossegant per efecte del cop. Després, panteixant, va moure la mà buscant alguna cosa a sota la jaqueta, a l’altura de l’aixella.

A l’Elke no li havia passat desapercebut el bony sospitós que li feia la roba. Sabia que ell també anava armat.

No va titubejar.

Va treure la Mauser de la bossa i va disparar un únic tret. La bala li va entrar pel front, congelant el seu intent de treure el revòlver.

Ell la va mirar amb incredulitat, mentre un fil de sang li brollava del foradet que se li acabava d’obrir entre els ulls. Després, va fer dues passes enrere i va caure a l’aigua. L’Elke no s’havia adonat que eren tan a prop de la vora. Per un instant va semblar que el rus no havia estat mai allà i que tot era producte de la seva imaginació.

Va mirar a banda i banda, temorosa que algú hagués sentit la detonació.

No es veia ni una ànima. Havia tingut sort.

Sense perdre ni un moment, va tornar l’arma a la bossa de mà i va caminar tan de pressa com va poder en direcció al passeig de les Acàcies, on ja s’albirava la silueta de l’Hispano-Suiza, amb l’Otto al volant. El xofer va sortir a buscar-la, intuint que n’hi havia passat alguna de grossa.

—Estic bé —el va tranquil·litzar ella amb un gest de la mà—. Tornem a casa!

L’home, corpulent, calb com un mirall i amb un mostatxo rossenc de sergent d’artilleria, va assentir amb el cap. Era una sort poder comptar en tot moment amb algú com l’Otto.

Mentre l’automòbil feia via cap el palauet, l’Elke va joguinejar amb el seu inacabable collaret de perles fins a asserenar-se prou per poder valorar la gravetat de la situació. Malgrat haver sortit sana i estàlvia de l’enfrontament amb el rus i que no hi hagués testimonis de l’assassinat, la seva iniciativa havia resultat un desastre total.

Sense l’agent de l’Okhrana per poder seguir, ignoraven quan arribaria en Larsson a Barcelona, on s’estaria i, el que era més important, quin seria el seu proper moviment per intentar vendre l’arma. Caminaven a cegues.

Com havia pogut fallar just quan més se la necessitava?

Aquell pensament la va torturar fins molta estona després que el cotxe travessés el reixat del palauet i ella es refugiés rere la seguretat dels seus murs.

Ni una sola vegada va considerar el fet que aquella nit havia matat per primera vegada.

En Walter Nicolai va encendre un nou Van Nelle’s amb la burilla del que s’acabava de fumar, tot reflexionant sobre l’informe que acabava de llegir. Paradoxalment, va ser més indulgent amb la seva agent del que ho havia estat Schöne amb ella mateixa. Sabia per experiència que, una vegada sobre el terreny, les coses gairebé mai no sortien com estaven planificades. La sort jugava sempre el seu paper, i aquesta vegada els havia girat l’esquena.

Fos com fos, no tenia cap sentit posar-se a plorar per la llet vessada.

El cap de l’Abteilung IIIb va entrecreuar els dits, com si pregués, mentre considerava quina seria la millor manera de procedir a partir d’aquell instant. L’únic avantatge que els quedava era que, quan en Larsson arribés a Barcelona i veiés que el seu contacte no donava senyals de vida, se sentiria sol i desconcertat. Just l’estat mental que et portava a cometre errades en les quals mai no cauries d’altra manera.

Calia estar a punt per aprofitar-les i retrobar-li la pista al suec.

Va decidir ordenar a Schöne que tingués la policia local a l’aguait de qualsevol novetat que els permetés localitzar el seu home. També la va autoritzar que, quan el trobés, fes el que li semblés més adient per aconseguir el Martell de Thor. Si calia pagar, el kàiser seria tant o més generós que el seu cosí, Nicolau. I si ella considerava millor que el suec anés a fer companyia al rus al moll, tenia llicència per portar-l’hi.

El que fos, sempre que els plànols de l’arma fossin a Berlín a finals de setmana.

Va escriure ràpidament les instruccions en un full de paper i, amb la seva cal·ligrafia pulcra i minuciosa, hi va afegir una felicitació per la feina que estava fent amb el vicecònsol britànic a Barcelona. Només el fet que el daltabaix de la nit anterior no li hagués impedit continuar endavant amb una altra missió, secundària, deia molt de les capacitats de Schöne. Volia que fos conscient que continuava comptant amb tota la seva confiança.

Va rellegir la nota i, satisfet, va cridar en Neuhof perquè la fes xifrar i l’enviés tot seguit. Sabia que ella no es mouria de davant el transmissor fins que rebés resposta. L’oficial va rebre el full de paper, va fer xocar els talons de les botes i va sortir a cursar l’encàrrec.

Quan va tornar a estar sol, en Nicolai es va permetre la llibertat de badallar i passar-se el dors de la mà per la galta, que ja començava a rascar per efectes de la manca d’un bon afaitat.

Va mirar el rellotge de butxaca. Les tres de la matinada.

Ja no tenia sentit tornar a casa.

En un racó del despatx hi tenia un jaç tronat. S’hi va deixar caure amb un gest de cansament.

Si les aprofitava bé, tenia tres horetes, va decidir mentre es treia les botes i es descordava la guerrera.

Ni tan sols es va molestar a apagar el llum.