La mort és la solució de tots els problemes

Van conduir l’Hispano-Suiza fins al moll de Barcelona, baixant per les Rambles fins a la plaça de la Pau i, després, girant a mà dreta. El moll era una llarga llengua de terra que s’endinsava en el Mediterrani, amb una avinguda que la recorria longitudinalment, flanquejada per grans magatzems de forma rectangular, coronats per teulades fosques a dues aigües. Al final, encarada al mar, s’aixecava l’estació marítima, un edifici que ocupava gairebé tota l’amplada del moll i que estava format per una secció central de planta quadrada, amb dues llargues naus rectangulars més baixes a banda i banda, culminades cadascuna en una torre de la mateixa alçada que la secció del mig.

L’Artan Bizgha va fer que el jove pistoler guiés l’automòbil fins a la torre dreta. El cotxe va rodar obedient al llarg de l’avinguda. Quan van haver superat els magatzems, van descobrir un elegant edifici que s’aixecava entre aquests i l’estació i que feia tota la fila de ser nou de trinca. La construcció, d’estil modernista, tenia un aspecte molt singular: de planta octogonal, s’alçava fins a una terrassa balcó giratòria i quedava coberta amb una cúpula rematada per un pinacle que imitava una mena de far. A més, disposava d’un petit embarcador orientat cap a ponent davant de l’edifici.

—Què és això? —va voler saber en Koba, mentre el cotxe passava pel costat.

—El Club Marítim —va respondre l’albanès—. El dia que decidim fer saltar pels aires la meitat de la burgesia d’aquesta ciutat, només l’hem de volar i prou.

—I dinamitant el Liceu acabarem amb l’altra meitat —va mastegar el jove pistoler, sense apartar els ulls de la calçada.

—Tot al seu temps, camarades. Tot al seu temps —va respondre en Koba, pensatiu.

Quan va arribar davant la torre, el conductor va fer sonar el clàxon i, de seguida, la gran porta corredissa es va aixecar per franquejar-los el pas. El pistoler va conduir lentament fins a l’interior de l’edifici, on els esperava el jove que els havia obert la porta. Un cop van haver aturat el motor i baixat del cotxe, l’albanès va dir a en Koba:

—Aquest és en Toni. És el vigilant nocturn de l’estació i un dels membres més actius del partit.

El noi, prim i nerviüt, no parava quiet ni un instant, traslladant el pes del cos d’un peu a l’altre, rítmicament. Quan va sentir el seu nom, es va atansar i va allargar la mà cap a en Koba. L’altre l’hi va estrènyer amb el seu habitual somriure.

—Només parla espanyol, i amb prou feines —li va explicar en Bizgha—. Els catalans s’obstinen a seguir utilitzant la seva llengua malgrat els esforços del govern central. Al començament em va costar un munt entendre’ls.

—Tenen collons —va respondre en Koba, pressionant l’espatlla del jove vigilant nocturn en senyal de reconeixement—. I estimen el que és seu. Com els georgians. M’agraden.

Van deixar els altres dos a càrrec del cotxe, amb el cos de l’Elisabetta a l’interior, i es van endinsar en l’edifici. La torre tenia dos pisos que s’utilitzaven com a magatzems de recepció de mercaderies. En cada planta hi havia tres enormes finestrals rectangulars, coberts amb vidres translúcids, que deixaven passar la llum però sense permetre veure l’interior de l’edificació. Tot plegat, un espai enorme on es podrien ocultar fàcilment una dotzena de cotxes.

En Koba i l’albanès van anar a seure al costat d’una tauleta que tenia uns quants tamborets al voltant i un llum de gas al damunt. El georgià va suposar que allà s’hi estava el vigilant la major part de les llargues hores nocturnes que havia de passar en aquell espai.

En Bizgha va treure una petita petaca metàl·lica de la butxaca de la jaqueta i li va oferir un glop a l’altre, que el va acceptar de bon grat. Van beure en silenci, celebrant l’èxit de l’operació al Liceu, i després en Koba va començar a donar-li més instruccions.

—Vull que enviïs un parell d’homes al palauet de la comtessa ara mateix —li va ordenar—. Que facin servir la xicota del noi aquell per entrar-hi. Ho he estat pensant i no hi veig una altra solució: hem de calar foc a la casa. En algun lloc allà dins hi ha una part dels plànols del Martell de Thor. Per molt incomplets que estiguin, no els vull deixar en mans dels alemanys. I nosaltres no podem perdre el temps buscant-los. Un bon incendi farà que es perdin per sempre.

L’albanès va escoltar en silenci. Es veia que no les tenia totes.

—Què passa? —li va preguntar en Koba en notar els seus dubtes.

—Res. És sols que ja t’he dit que aquí encara no som tan forts com a la majoria dels llocs on estàs acostumat a moure’t. L’assassinat de la comtessa aixecarà un gran escàndol. I si el rematem amb un incendi al bell mig del passeig de Gràcia, la policia posarà la ciutat potes enlaire. Esberlaran uns quants caps encara que només sigui perquè sembli que fan alguna cosa. I segur que aprofitaran l’avinentesa. A gent nostra, bona gent, li tocarà el rebre.

En Koba no es va immutar.

—Bé, és lamentable, sí. Però no és res que no haguem patit abans. La revolució té un preu, Artan, ja ho saps. Un preu que gairebé sempre és car i que només pot pagar-se amb sang. I hem d’estar disposats a pagar-lo sense que ens tremoli el pols. Aquesta bonica ciutat, Artan, la cremaria fins als fonaments si pensés que amb això escurçaria un sol dia el temps que ens costarà assolir la victòria. Amb tots els seus habitants a dins, si calgués. Comparat amb això, què és un petit incendi a la residència d’una estrangera?

En Bizgha va assentir amb el cap. Coneixia prou en Koba per saber que no hi havia més a parlar. Es faria com deia.

Satisfet, l’altre va continuar.

—He citat el científic demà a mitjanit aquí mateix, perquè em vas assegurar que és un lloc tranquil i segur. Tenim tot un dia per preparar l’escenari. He vist els ulls d’aquest home, amic meu, i et puc dir que, a la seva manera, és un boig. Només està interessat en la noia. No s’imagina el que li ha passat. No crec que demà provi de jugar-nos-la, però tinc por del que pot arribar a fer si s’adona que ella és morta abans d’entregar-nos els plànols de l’arma. Cal que ho disposem tot perquè ens els doni abans de tenir l’oportunitat de veure-ho.

—Què penses fer amb ell quan te’ls entregui?

—Matar-lo, per descomptat. Si ella fos viva, potser els podríem deixar marxar. Però havent mort, és massa perillós arriscar-se a deixar-lo viure. Qui sap el que podria fer per venjar-se… Si aconseguim els plànols de l’arma hem d’estar segurs que no la tindrà ningú més. Imagina’t el que podrem fer amb un poder semblant! Matant l’home matarem també el problema. No volien estar junts per sempre? Doncs que ho estiguin… però al fons del moll.

L’Artan Bizgha es va aixecar. Havia d’anar per feina si volia calar foc al palauet de la comtessa abans de l’alba. Va mussitar un comiat i es va allunyar cap al cotxe.

En Koba no es va adonar que s’havia deixat la petaca fins que ja era a més de mig camí. Se la va guardar a la butxaca interior de la jaqueta. El dia es faria llarg allà dins i aniria bé poder fer un glopet de tant en tant.

El matí se li estava ennuegant al comissari Bravo Portillo.

Abans de sortir del seu pis del passeig de Gràcia, el policia ja havia hagut de suportar la mirada verinosa de la seva dona, llançada mentre donava l’esmorzar als seus dos fills. Tot i el dineral que estava traient dels alemanys, es resistia a contractar la noia de servei que ella li reclamava. I la Remedios, filla de militar i educada per ser la capitana general de la seva llar i manar sobre una tropa abundant, no duia gens bé aquelles restriccions imposades. Tampoc no hi ajudava gens, és clar, el fet que ell cada vegada passés menys temps a casa i més vés-a-saber-tu-on, escudant-se en els afers policials. Perquè la dona, menuda però digna hereva del sabre del seu pare, podia mossegar-se la llengua per no dir el que pensava d’aquelles absències, però li sobrava nas per ensumar l’olor de perfum aliè en les americanes del seu home, i ulls per veure les taques de pintallavis en els seus emmidonats colls de camisa.

Havia sortit per cames del pis, clarament massa luxós per al sou d’un simple funcionari, perseguit per aquells ulls plens de rancúnia. Esperant trobar refugi a comissaria, on era senyor inqüestionat, i en uns carrers que eren seus, des de les avingudes senyorials de l’Eixample fins als atzucacs infectes de les Drassanes.

Però la malastruga el perseguiria la resta de la jornada. Implacable.

Ho va saber quan l’agent que li feia de xofer li va preguntar abans fins i tot d’obrir-li la porta del cotxe:

—¿Ya se ha enterado, jefe?

—¿De qué habría tenido que enterarme, Suárez?

—De lo de la condesa alemana —va respondre l’altre, amb un to molt menys eixerit, en veure que el comissari no feia broma—. La Von Radenloquesea esa…

—¿Qué pasa con ella? —va inquirir en Bravo, amb una punxada d’inquietud al pit.

—Que le han dado matarile. Anoche, en su palco del Liceu, ni más ni menos. La encontraron tiesa en su asiento después de la representación. Un tiro en el corazón, dicen. ¿Y, sabe lo mejor? La sala estaba a rebosar pero nadie oyó ni pío.

El comissari va notar la mossegada d’una úlcera incipient a la boca de l’estómac. Allò només podien significar problemes per a ell.

Per un moment, va trobar a faltar la mirada ressentida de la Remedios. O ell s’enganyava molt, o seria la més amable que li dedicarien en tot el dia.

—A comisaría —va ordenar—. ¡Y cortando el aire!

—Lo siento, jefe —va dir l’altre, amb la prudència del qui camina per un camp minat—, pero tengo instrucciones de llevarle directamente a jefatura. Órdenes de don Adolfo…

Don Adolfo era el cap superior de la policia de Barcelona: el coronel de la Guàrdia Civil Adolfo Riquelme. S’asseia en aquella cadira des de la dimissió, pocs mesos abans, del seu predecessor: don José Millán Astray, que s’havia guanyat el favor de la ciutadania gràcies a la detenció de l’Enriqueta Martí, la vampira del Raval, a començaments del dotze. Nomenat pel liberal Canalejas, en Bravo no havia estat mai sant de la devoció de l’anterior cap de policia. I quan aquest va presentar la prescriptiva dimissió amb la pujada al poder del conservador Dato, el comissari va esperar que les coses millorarien amb el seu successor. Però per molt dretà que fos, aquell primmirat i barbut coronel de cavalleria havia ensumat els mètodes tèrbols d’en Bravo des del primer dia, i també l’havia posat a la seva llista negra.

Tot i així, un home sense escrúpols com el comissari resultava sempre d’allò més útil a l’hora de reprimir els moviments cada vegada més agosarats de les organitzacions obreres. El full de serveis del comissari durant els fets de la Setmana Tràgica continuava vigent, i valia el seu pes en or. Per això, malgrat saber el que tothom sabia i la nul·la estimació personal que hi havia entre tots dos, don Adolfo l’havia mantingut al seu càrrec i havia fet els ulls grossos davant les seves lucratives i il·legals activitats en favor de la causa del kàiser.

Però sense deixar passar ni una oportunitat de fer-lo suar, això sí.

I la d’avui era d’antologia.

El guàrdia civil li va deixar patent com anirien les coses a penes el comissari va posar els peus al seu despatx.

—¡Hombre, Manolito! ¡Dichosos los ojos! Empezaba a pensar que no te vería por aquí hasta después de comer —li va etzibar quan encara no havia tingut oportunitat ni de tancar la porta.

En Bravo va serrar les dents. En tot Barcelona es podien comptar amb els dits d’una mà els homes que podien anomenar-lo Manolito i viure per veure la pròxima alba. I sobraven dits.

Un dels dits que feien falta, però, era per a don Adolfo.

El comissari no va dir res. Es va limitar a quedar-se respectuosament dempeus davant l’enorme taula de despatx del seu cap, amb el canotier en una mà, tot esperant que l’altre li digués per què l’hi havia fet anar amb tanta urgència. En Riquelme se’l va quedar mirant amb un somriure sorneguer. En Bravo podia ser moltes coses, però no pas un imbècil. Tots dos sabien que era un mal necessari i que, mentre les coses continuessin com estaven, ell podria seguir fent i desfent a voluntat.

Però això no significava que no pogués humiliar-lo una estona.

—Te supongo enterado de la triste suerte de la condesa Von Randebrock, ¿verdad?

—Por encima. Me han informado mientras venía hacia aquí.

—Ya. Bueno, si pasaras más tiempo en comisaría y menos con tus otros asuntillos, sabrías lo que saben casi todos los policías de Barcelona: que necesitamos un culpable y lo necesitamos ya. No hace falta que te diga dónde nos deja a la policía el asesinato de una aristócrata extranjera en uno de los escenarios más selectos de la ciudad.

—En ninguno bueno —va mormolar el comissari en veure que l’altre esperava una resposta verbalitzada.

—¡Eso es! ¡Premio para el caballero! Si el asesinato de la condesa no se resuelve en un tiempo récord, aquí van a caer chuzos de punta. La mierda nos llegará a todos hasta las orejas y, a falta de un culpable, necesitaremos una cabeza de turco. Y habrá más de uno que pedirá la de algún policía díscolo, más interesado en bailarles el agua a los teutones que en imponer la ley y el orden en nuestras calles. ¿Me explico?

—Como un libro abierto, señor.

—Perfecto. Pues entonces te sugiero que te pongas en marcha y me traigas a ese culpable. Y mejor hoy que mañana, tú ya me entiendes.

En Bravo va assentir amb el cap i, conscient que l’entrevista s’havia acabat, va fer mitja volta per sortir del despatx. Abans que hagués arribat a la porta, però, va sentir la veu d’en Riquelme que el cridava:

—Otra cosa, Ma-no-li-to: los dos hace años que nos afeitamos y sabemos que, por desgracia, cualquier estado necesita a tipejos como tú. Barcelona es un polvorín que se muere por saltar por los aires. No sé cuánto va a durar esta guerra, ni quién la va a ganar. Pero como las cosas sigan así demasiado tiempo, con los patronos atando a los perros con longanizas mientras racanean hasta el último céntimo a los obreros, cuando los cañones dejen de rugir al otro lado de los Pirineos, empezarán a hacerlo aquí. Y a base de bien. Eso, a ti te irá de perlas, porque como a nuestros amigos de los sindicatos se les llenen las pelotas, lo de la Semana Trágica va a ser una verbena comparado con lo que va a venir. Pero ten cuidado. Cuando uno apuesta tan fuerte por un bando como lo estás haciendo tú, se arriesga a que si éste no sale vencedor, lo arrastre consigo en su caída. Muchos te tienen en su punto de mira, ¿lo sabes, verdad? El cojo ese de Layret estaría encantado de poder llevarte al trullo. Y el picapedrero de Pestaña también te la tiene jurada. No quieras saber cómo pueden acabar las cosas si metes la pata con esto de la condesa. ¿Me sigues?

En Bravo es va mirar fredament el seu cap. Per un moment, va permetre que els seus ulls fosquíssims diguessin a l’altre el que li faria si no dugués aquells galons a les espatlles i no estigués atrinxerat rere aquella enorme taula de despatx. Finalment, es va posar el canotier al cap i, amb una veu igualment glacial, va dir no gaire alt però perfectament audible:

—Como siempre, señor. A sus órdenes.

I va sortir del despatx d’en Riquelme deixant el cap de policia amb la desagradable sensació de no haver aconseguit ni de bon tros el que pretenia amb aquella entrevista.