L’home de ferro

Despuntava l’alba i un cel net, sense rastre de núvols, escampava una llum tènue i concreta sobre els carrers encara deserts. En Pol i en Ryder havien trigat gairebé una hora a recórrer la llarga avinguda que separava l’Estació Marítima del passeig de Colom. L’anglès estava més malferit del que semblava i li va costar moltíssim fer aquell camí a peu.

Abans que ells ho fessin, havien abandonat el moll els seus adversaris. Des del seu amagatall al costat de l’escala van sentir com el mecanisme del muntacàrregues es posava en marxa per portar un malmenat Artan Bizgha fins a la planta baixa. Un cop allà, en Koba s’havia reunit amb ell i tots dos havien sortit de l’edifici sense pronunciar ni un mot més.

S’havien esperat vint minuts ben bons abans d’imitar-los. La ferida d’en Ryder no sagnava gaire, però, a canvi, li feia molt de mal. L’anglès tractava d’ignorar el dolor, però només se’n sortia a mitges. Per la seva part, malgrat els anys transcorreguts, en Pol encara recordava perfectament el que se sentia en rebre un tret. A més, no oblidava que l’anglès havia estat disposat a deixar-s’hi la pell per protegir-lo.

Si calia, estava disposat a dur-lo a pes de braços fins a l’hospital més proper.

L’anglès, en canvi, estava més que molest amb ell.

—Per què ha destruït l’arma, Vidal? —li va preguntar amb amargura—. Era nostra i jo els hauria pogut mantenir a ratlla!

—Amb només cinc bales al tambor i tal com està? Deu fer broma! A més, li recordo que fa només una estona m’havia ordenat que no obeís mai més una ordre seva. M’he limitat a fer-li cas…

—Aquesta afirmació és una contradicció en si mateixa, però ho passarem per alt perquè estic massa cansat per discutir amb vostè.

Van recórrer penosament la distància que els separava de la porta. Un cop allà, en Pol va deixar el seu company repenjat en unes caixes i va treure el cap a l’exterior per assegurar-se que els altres dos no els estaven esperant.

Només va sentir la remor de les ones trencant, manses, contra el formigó del moll. Encara faltava una bona estona perquè sortís el sol.

Va tornar enrere i va passar el braç per l’espatlla d’en Ryder.

—Hi ha un bon tros fins al carrer. Allà podrem agafar un cotxe i el duré a un hospital. Creu que hi podrà arribar?

En Ryder va assentir amb el cap.

—Li hauria d’haver volat el cervell. Potser encara ho faré si me’n surto —va remugar encara mentre l’altre l’ajudava a caminar.

En Pol no va dir res.

No volia saber per res del món fins on eren certes aquelles paraules.

Després de deixar l’agent anglès en mans dels metges del nou hospital de Sant Pau, el més modern de la ciutat, encara en plena construcció, i de telefonar al consolat britànic perquè hi enviessin algú que en tingués cura, en Pol es va sentir lliure per tornar a casa seva.

Va obrir la porta del pis del carrer de Santa Helena una mica després del migdia. La casa estava silenciosa i endreçada, tal com ho hauria d’haver estat la primera nit que va tornar-hi després de deixar la Firelight i els nens a l’estació.

Sentint-se al límit de les seves forces, en Pol va recórrer el llarg passadís fins arribar a la seva cambra. Allà, es va deixar caure damunt del llit i d’aquesta manera, vestit i amb les sabates posades, es va quedar profundament adormit damunt els llençols esbullats.

Es va despertar a les nou del matí del dia següent, després d’haver dormit d’una tirada més de vint hores i sentint-se un home nou.

Va rentar-se a fons, es va canviar de roba i va baixar al carrer. Tenia una gana de llop, però per sobre de tot volia celebrar que encara era viu. De manera que en comptes d’aturar-se en el primer bar que se li posés al davant, va decidir fer-se un regal i anar a fer un bon àpat al seu local preferit: el cafè bar La Lune, als baixos de la casa Narcís Pla, cantonada rambla de Catalunya amb plaça Catalunya. Caminant a bon pas, no trigaria ni deu minuts a plantar-s’hi.

En arribar, va asseure’s en un dels tamborets que envoltaven les petites taules de marbre rodones que estaven repartides per tot el local i va demanar un especial de la casa. Mentre esperava que l’hi portessin, va passejar la mirada per l’esplèndida decoració modernista, que fins i tot li havia valgut un premi de l’ajuntament. A fora, a les parets de la seva confortable terrassa, hi havia penjades reproduccions dels cartells que Ramon Casas havia realitzat per a l’Anís del Mono i el Vermouth Martini Rossi. Tipus com el seu vell conegut, Santiago Russiñol, s’hi deixaven caure sovint, allà, per fer tertúlia. Però mai abans del vespre.

Tot seguit, va desplegar el diari que havia comprat pel camí, La Publicidad, perquè es negava a pagar pel seu propi periòdic. No va trigar gaire a trobar la notícia que buscava: «El asesino de la condesa Von Randebrock se suicida en los muelles». Un titular a quatre columnes a la pàgina dos de les nou que tenia l’exemplar. Allà, de manera sòbria i sense voler entrar en gaires detalls, el periodista explicava que un súbdit suec havia assassinat la seva amant italiana a les dependències del port i després s’havia disparat un tret al cap. La policia tenia indicis més que sobrats que relacionaven aquell individu amb la mort de la jove comtessa Von Randebrock, a la seva llotja del Liceu, unes quantes hores abans. Encara no eren clars els motius que havien dut aquell monstre a perpetrar aquells dos crims execrables. Però la ciutadania podia estar tranquil·la, perquè una vegada més les forces de l’ordre havien conjurat qualsevol perill.

En Pol va esbufegar. S’havia d’admetre que el comissari Bravo Portillo havia corregut a fer els deures. Penjant-li l’assassinat de la comtessa a en Larsson matava dos ocells d’un tret. Tant se li’n donava que el pobre científic no tingués cap mòbil per haver-lo comès. Si calia, ja n’inventarien un. Va continuar llegint, tot i que sabia que ja no trobaria res més. Efectivament: ni una paraula sobre els cadàvers dels tres pistolers abatuts per en Ryder. Ni una referència als nombrosos indicis —forats de bala pertot, taques de sang— que aquell magatzem havia estat l’escenari d’una batalla campal. La resta de l’article es perdia fent una vaga crítica als estrangers que venien a portar problemes a la nostra bonica i pacífica ciutat, i el convenciment total de la policia que aquell afer acabava allà mateix.

Cas tancat, doncs.

Ah, la premsa! La consciència de la societat. El garant de la democràcia. L’adalil de la veritat. Si ho diu el diari és que és cert… Si el lector ho sabés!

En Pol va pensar en el científic suec i en la seva dissortada amant. Dues baixes de guerra que cap dels bàndols comptabilitzaria com a pròpies. Unes quantes mentides vessades en la pàgina d’un diari que demà serviria per embolicar el peix al mercat o per no trepitjar el terra moll.

Els seus cossos encara eren tebis i el món ja els havia oblidat.

Després va pensar en el Martell de Thor. En aquella arma que hauria pogut decidir una guerra i que ell havia convertit en fum. No es penedia del que havia fet. Gens. Entenia que en Ryder se sentís traït, però com més voltes hi donava, més convençut estava d’haver fet el correcte. Cap nació no havia de gaudir d’un poder com aquell. Cap home no era prou sensat per merèixer la responsabilitat que suposava administrar-lo. En Tesla, el seu creador, ho havia vist clar de bon començament, i ell no havia fet altra cosa que complir els seus designis. No dubtava que no passaria gaire temps abans que un altre home, potser més brillant i tot que el txec, inventés una altra arma, fins i tot encara més mortífera.

Però no seria ara.

Ni ell no tindria l’oportunitat d’enviar-la a l’oblit com havia fet amb el Martell de Thor.

Si més no, això li tranquil·litzava la consciència.

Va menjar amb gana, va pagar i va sortir del local. El dia era lluminós i agradablement càlid. D’aquells que sembla impossible que et pugui passar res de dolent i que el món pugui arribar a ser un lloc despietat. Va omplir-se els pulmons d’aire.

Pensà a arribar-se fins al diari per trucar per telèfon a la Firelight, però ho va descartar. El director l’hi havia dit ben clar: «Agafi’s vacances fins que pugui tornar amb les bateries ben carregades». I ell no les hi tenia pas. No volia tornar al Brusi fins que fos així… si és que arribava a ser capaç de carregar-les alguna altra vegada.

En comptes d’allò, va caminar fins a un edifici proper, on un medalló a la façana anunciava la Maisón Dorée dels germans Pompidor. Als vidres de la porta hi va veure un rètol que el va fer esclafir de riure: «Five O’Clock Tea a las 7 de la tarde», anunciava. Hi havia de dur en Ryder tant sí com no. Segur que l’anglès s’empescava un dels seus acudits esnobs només llegir-lo… Abans de volar-li el cap.

Va entrar al sumptuós local i va demanar un telèfon al primer cambrer que se li va acostar. L’home, perfectament uniformat i fent gala d’una cortesia exquisida, el va acompanyar fins a l’aparell. En Pol va marcar el número. Sentia un formigueig a les cames gairebé idèntic al que va experimentar la primera vegada que va besar la seva dona.

Tres trucades van ser suficients.

—Pol, ets tu?

La veu de la Firelight era la d’una persona que difícilment seria capaç d’acceptar una altra resposta que l’afirmativa.

—Sí, sóc jo.

Fins i tot a través del fil va poder sentir el seu alleujament.

—Ja està? —li va preguntar finalment.

—Del tot.

—I tu, estàs bé?

—Ho estaré més quan estigui amb vosaltres. Puc agafar el tren aquesta mateixa tarda.

—I el diari?

—Sobreviurà sense mi… que és més del que puc dir jo sense vosaltres.

Encara un silenci.

—T’estarem esperant a l’andana, cara pàl·lida. No et retardis.

—No ho faré, paraula. No t’ho creuràs quan t’ho expliqui…

—Estimat, de tu he après a creure-m’ho tot. Però, Pol… una cosa més: no m’ho tornis a fer, això. M’has entès?

—T’ho prometo. Mai més.

No necessitava veure-la per saber que ella estava somrient.

—Què hi fas aquí encara, enganxat al telèfon? Au, corre a l’estació!

En Koba, pensatiu, fumava en pipa mentre s’esperava a l’andana de l’Estació de França. Al seu costat, l’Artan Bizgha, amb el braç en cabestrell, passejava l’esguard d’un passatger a un altre, només per passar l’estona. La poca importància de les seves dues ferides havia deixat meravellat el metge que l’havia atès, d’amagat de les autoritats. «Amic meu, la seva sort no admet comparació possible», li havia dit. «Si algun dia compra números per a la rifa de Nadal, faci’m saber quins ha escollit per comprar-ne jo també!».

L’albanès no havia respost. Què li podia dir a aquell medicastre? Que ell no se’n sentia pas gaire, d’afortunat? Que dins seu hi havia un buit capaç d’empassar-se aquelles dues bales i dues mil més? No valia la pena.

Com sempre, havia callat. El silenci era el millor amic que li quedava.

En Koba va aixecar els ulls per mirar el rellotge de l’estació. El seu tren era a punt de sortir. Sense pressa, va apagar la pipa i se la va desar a la butxaca.

—No t’has d’amoïnar per no haver pogut aconseguir l’arma —va dir finalment al seu company—. L’objectiu principal era que no la tingués ningú, i aquest està assolit. L’Ílitx està molt satisfet de com han anat les coses.

En Bizgha no pensava en l’arma, sinó en els tres homes que havien deixat la pell a l’Estació Marítima i els cadàvers dels quals havien retirat just a temps perquè ningú no els trobés. En qualsevol cas, ell no havia fet altra cosa que seguir fil per randa les instruccions d’en Koba.

Per descomptat, no va obrir la boca.

—Què faràs, ara? —va preguntar finalment al georgià.

—Tornar a Sibèria! T’ho pots creure? L’Ílitx no vol que de cap manera se’ns pugui relacionar amb el que ha passat aquí. Si alguna potència ho arribés a fer, ens tindrien encara més por de la que ja ens tenen, i això és el darrer que necessitem. Creu que la millor manera d’assegurar-se que això no passi és que jo torni on se suposa que havia de ser. Aquesta vegada, però —i li va fer l’ullet mentre li deia— porto amb mi els cent rubles que calen per sortir d’aquell forat quan arribi el moment. I creu-me, amic meu, el moment és cada vegada més a prop. Aquesta guerra ho canviarà tot, ja ho veuràs!

L’Artan Bizgha havia vist massa coses per pensar que alguna podia arribar a canviar. Feia molt de temps sí que ho havia cregut de veritat. I havia decidit consagrar la seva vida a fer que aquest canvi fos possible. Ara, però, la Patsia ja no hi era i tot plegat s’havia convertit només en una manera d’aconseguir que a un dia n’hi seguís un altre. L’única que coneixia.

En tot cas, d’això n’estava convençut, si alguna cosa arribava a canviar de veritat, en Koba hi tindria molt a veure.

I encara més a guanyar. Segur.

Es va aixecar d’un salt i li va allargar la mà.

—Bon viatge, Koba —li va desitjar—. Tens molt camí per fer però segur que arribaràs al final. Ja he vist que ni les bales poden aturar-te. Estàs fet de ferro.

L’altre li va tornar l’encaixada.

No sabia exactament què havia volgut dir amb aquella frase, però d’una cosa n’estava cada vegada més segur: l’Artan Bizgha començava a coneixe’l massa bé. Es va quedar un moment rumiant en el que acabava de dir-li, mentre el mirava allunyar-se.

L’albanès havia fet només unes quantes passes en direcció cap a la sortida quan va sentir que el cridava.

—Artan! A partir d’ara no vull que m’anomeneu més Koba. En Koba es va quedar per sempre en aquell magatzem. D’allà en va sortir un altre home. Un home de ferro, com molt bé has dit.

Mentre li deia allò, els seus ulls ambarins cremaven amb tota la intensitat de la qual eren capaços.

—I com t’haurem de dir a partir d’ara?

—Digueu-me Stalin.