El revòlver de Buffalo Bill
El nou dia es va trobar en Charles Ryder al mateix lloc on l’havia deixat l’anterior: acomodat tan bé com podia a la butaca del seu amfitrió. La cambra s’havia anat omplint gradualment amb la llum blanquinosa de l’albada. Les ombres s’havien esvaït i, amb elles, la por d’un atac nocturn. Cansat, però satisfet, l’agent va tornar el revòlver a la seva funda i es va aixecar, per desentumir les extremitats.
En Pol el va sorprendre concentrat en aquella ocupació.
—Bon dia, Ryder. Ha dormit bé?
L’anglès va obsequiar-lo amb un somriure irònic.
—Finalment descobreixo quina és la seva herència escocesa! —li va dir, fingint alegria—: El seu malèvol sentit de l’humor. Ara només falta que em digui que li agrada el haggis i que m’ensenyi el kilt del seu clan.
En Pol li va tornar el somriure. El seu, però, era genuí.
—Doncs si l’humor enverinat és exclusiu dels escots, hauré d’acabar deduint que vostè té un vessant highlander, amic…
—Vigili el que diu, o em veuré obligat a reptar-lo a un duel, Vidal. I ara que el començo a apreciar seria tota una llàstima haver de matar-lo.
Abans de tenir oportunitat d’empescar-se una nova invectiva, en Larsson va entrar al menjador, esmicolant aquell instant de camaraderia. El suec feia cara d’haver dormit poc. Tenia la pell apergaminada, els ulls lleugerament enfonsats i bosses a banda i banda del nas.
—Entén ara per què li vaig cedir el llit? —va voler continuar la broma en Ryder—. Com a mínim, la butaca és sincera.
Però el suec no va entendre el comentari, o no va voler seguir-lo. La treva matinal s’havia acabat gairebé abans de començar.
En Pol els va demanar que el seguissin a la cuina. El pa que li quedava devia estar com una pedra, però necessitaven menjar alguna cosa per afrontar el dia que els esperava. En Larsson els va seguir arrossegant els peus. Si l’haguessin pogut veure els seus col·legues de Nova York haurien dit que semblava que hagués envellit deu anys.
El periodista va anar posant damunt la taula plats, coberts i viandes, dient-los que se servissin ells mateixos. L’anglès havia perdut les reticències amb la cuina catalana. L’altre, però, no va ni tocar el menjar.
—Si no menja i no dorm, poc podrà ajudar la seva xicota —li va assenyalar en Pol, acostant-li un parell de llesques que acabava de torrar als fogons de la cuina.
Aquell argument va semblar convence’l. Sense dir res, va agafar el plat i va fer una mossegadeta. Van menjar en silenci durant uns minuts que en Pol va tractar d’assaborir al màxim. No esperava que el dia els oferís més pauses a partir d’aleshores.
Com llegint-li el pensament, l’anglès va escurar el got i va obrir el foc.
—Quan vulgui podem anar a buscar els plànols.
El suec se’l va mirar amb expressió de cansament.
—Quantes vegades li he de dir que no penso donar-li res fins que no haguem rescatat l’Elisabetta i tingui una garantia de pagament?
—Ni jo li demano que me’ls doni —va respondre l’anglès en un to que indicava que no volia discutir—. Però si es pensa que deixaré que es passegi tot sol per aquesta ciutat plena d’enemics amb la segona part dels plànols de l’arma a la butxaca, perquè els boches els hi prenguin com un caramel a un nen, és que deu estar encara més boig del que em pensava. Vindré amb vostè i no se’n parli més.
El suec va reflexionar. Després va accedir-hi, desganat.
—D’acord, pot venir. Però si prova qualsevol cosa estranya li prometo que mai no tindrà la primera part. I sense, tampoc no tindrà l’arma, entesos?
—Paraula de boy-scout. On hem d’anar?
—Al consolat suec. Vaig enviar-hi els plànols per correu ordinari i al meu nom abans de sortir dels Estats Units.
En Ryder va fer una expressió de desconcert.
—De veritat em diu que va confiar els plànols al Servei Postal? I al consolat? No m’ho puc creure!
—I per què no? —va preguntar el suec—. Al capdavall són un garbuix de papers incomprensibles per a qualsevol. I al consolat hi treballa un vell amic d’infantesa. Li vaig trucar abans de sortir, avisant-lo que arribaria un sobre al meu nom i que si me’l podia cuidar fins que anés a recollir-lo. Per això vaig triar Barcelona com a lloc per a l’intercanvi. Era l’única ciutat del món on podia estar segur que algú en qui confiava i del qual ningú més podia conèixer l’existència tindria cura dels plànols. D’aquesta manera, tenia sempre una assegurança de vida.
En Ryder el va mirar, amb suspicàcia.
—Com puc estar segur que no té també una còpia de la segona part dels plànols amb vostè?
—No tindria cap sentit haver-hi viatjat. Si ens segrestaven i la trobaven per casualitat, érem història. En canvi, doblar la primera part m’oferia encara més possibilitats, com ja deu haver comprovat vostè mateix.
L’anglès va moure el cap d’un cantó a l’altre.
—Sap què no puc acabar d’entendre? Com un home tan assenyat com vostè seria capaç d’entregar un instrument tan poderós com el Martell a una monarquia gairebé feudal com la russa, o a una altra d’autoritària com l’alemanya. I tot per unes faldilles!
El suec el va mirar amb menyspreu. Després, en veu baixa però sorprenentment ferma, li va respondre:
—Ara em vol donar lliçons de moral, vostè? No gosi ni intentar-ho, em sent? Li sembla malament que el Martell caigui en mans de governs no democràtics? Perfecte. Acompanyi’m a l’ambaixada francesa, després. Estic segur que el gabinet de monsieur Viviani, tan democràticament escollit com el de mister Asquith, estarà encantat d’acceptar la custòdia del Martell. O, si no, encara li proposo una altra cosa: ara que està a punt d’obtenir l’arma per a Anglaterra, què li sembla si destruïm els plànols i no la té ningú? Accepta? No, oi? Ja m’ho pensava. Doncs si no és així, no s’atreveixi mai més a jutjar els meus motius per vendre, si abans no fa el mateix amb els seus per comprar. I tant se val si al darrere de tot hi ha una cantant italiana o el rei d’Anglaterra. Perquè li ben prometo que ni totes les corones del món valen per a mi ni la meitat que un cabell del cap de l’Elisabetta! Li ha quedat ben clar, ara?
El suec havia anat aixecant la veu a mesura que esgranava els seus arguments. Quan va acabar, gairebé li tremolava la veu d’indignació i se li havien posat les galtes vermelles. Ni rastre de l’home enfonsat que havia aparegut feia una estona al menjador, esmicolat per una nit d’insomni.
En Pol va intervenir per evitar que l’anglès es veiés obligat a respondre la pregunta directa que li havia fet el científic.
—Molt bé. Ara que ja tenim tots les coses clares i sabem de quin peu calcem, què els sembla si ens deixem de foteses i ens organitzem? Perquè, no sé a vostès, però jo crec que, si no filem molt prim, acabarem tots com el pobre Cors i la seva amiga.
L’al·lusió a les darreres víctimes que s’havia cobrat la carrera pel Martell de Thor va obrar l’efecte desitjat. Els dos homes van oblidar la discussió i van centrar l’atenció en el pla d’acció que els proposava el periodista.
El consolat suec a Barcelona era al tercer pis d’un edifici una de les façanes del qual donava a la plaça Universitat i l’altra a la ronda del mateix nom. Tenia balcons a banda i banda i des dels més grans es podia admirar el vell temple de la docència, amb les torres quadrades als extrems, les teulades a dues aigües i el rellotge circular a la torre més allunyada. Tenia també una vista privilegiada de la plaça, gairebé en forma de circ romà, amb dues illes de vegetació, una a cada extrem, i el monument a l’alcalde Robert al bell mig. Un conjunt escultòric que els barcelonins, amb la seva inevitable sornegueria, s’havien afanyat a rebatejar amb el malnom de la mona de Pasqua, per la seva forma circular i la quantitat de figures que el formaven.
En Ryder i el seu escortat no van trigar ni vint minuts a arribar-hi des del pis del carrer Santa Helena. Seguint les instruccions d’en Pol, hi van anar pujant per les Rambles i després fent via al llarg del carrer Tallers. Durant tot el camí, l’anglès es va assegurar que no els seguien, de manera que, o eren realment bons camuflant-se, o podien estar confiats que no els havien localitzat. Un cop al final del carrer Tallers, van travessar l’ampla avinguda tenint cura que no els atropellés un tramvia, van passar pel costat d’aquell monument graciosament vexat pel poble i van arribar fins a la porta de l’edifici. Allà, el suec li va demanar que el deixés pujar sol.
—La persona a qui vaig enviar els plànols ni sap res ni té la culpa de les meves maquinacions. Voldria fer el possible per evitar-li problemes —es va justificar—. Té la meva paraula que no intentaré res. Recolliré els plànols i tornaré amb vostè.
L’anglès s’ho va rumiar uns instants i hi va accedir. Aquella casa, ho havia vist mentre s’hi acostaven, només tenia una entrada. El suec no aniria enlloc, tret que ho fes saltant de teulada en teulada. I no semblava tenir ni el valor ni les condicions necessàries.
—D’acord. Però no faci que me’n penedeixi, d’acord?
En Larsson l’hi va agrair i va pujar sol. El va rebre un jove ros i alt, que no hauria estat capaç d’amagar el seu origen nòrdic ni que l’hi hagués anat la vida.
—Hur kan jag hjälpa dig? —li va preguntar amb una veu de baríton. En Larsson va ser feliç de poder parlar la seva llengua novament després d’haver anat saltant d’idioma en idioma els darrers dies.
—Vinc a veure el senyor Per Oscarsson —li va respondre—. Digui-li que sóc un amic seu d’Uppsala.
—Un moment, sisplau.
El noi li va indicar unes cadires que hi havia per esperar assegut i va anar a buscar l’adjunt al cònsol. No va trigar ni dos minuts. Quan va tornar, l’acompanyava un home ben vestit, de rostre ovalat, ulls intensament blaus i cabells terrosos. Encara que tenia la mateixa edat que el científic, aparentava fàcilment quinze anys menys.
Potser si a ell no l’estigués buscant mig món amb les dagues esmolades també faria més bona cara.
—Sigge —el va saludar amb una cordialitat gens fingida—. Ja començava a pensar que no vindries mai! Abans no m’ho preguntis, tinc el teu paquet.
Van encaixar i el diplomàtic el va fer passar al seu despatx. No va caure en la temptació de dir-li al noi que no els molestés ningú. Saltava a la vista que la vida al consolat suec a Barcelona era d’allò més tranquil·la.
Va estar a punt d’envejar el seu vell company de jocs infantils.
Després va pensar en l’Elisabetta.
Mentre els altres dos anaven al consolat suec, en Pol va aprofitar per deixar-se veure un altre cop al diari. Era massa d’hora perquè hi hagués gaire gent als seus escriptoris, però tot i així la redacció distava d’estar buida com la darrera vegada.
En Pol va fer un cop d’ull sense gaire convicció a les previsions del dia. A la ciutat encara cuejava la dimissió de l’alcalde Boladeres, aquell conservador amb bigotis blancs de lleó marí, obligat per la pinça que havien fet contra seu els lerrouxistes per una banda i els republicans nacionalistes per l’altra, en protesta perquè el consistori no havia autoritzat el trànsit rodat el Dijous i el Divendres Sant. El seu successor per reial ordre, el també conservador Martínez i Domingo, no feia ni quinze dies que era al càrrec, i anava encara amb peus de plom, tractant de fer bona la seva fama d’home de concòrdia. Des del seu punt de vista, poca diferència hi havia entre l’un i l’altre, encara que posats a triar es quedava amb el nou batlle.
Tot i tenir el cap en un altre lloc, va fer saltar un parell de notícies i va demanar incloure alguna cosa sobre la marxa de la borsa, que havia inaugurat una llotja a la ciutat encara no feia ni tres setmanes. Després es va acostar a en Martí Bech, segurament el redactor més ben assabentat del curs de la guerra. Partidari encès dels aliats, en Bech hauria estampat ben gustós la seva signatura en el manifest dels intel·lectuals espanyols al seu favor del passat 5 de juliol, al costat de les de Falla, Amadeu Vives, Carner, Casas o Anglada-Camarasa… si algú l’hi hagués demanat.
—Bon dia, Bech. Com van les operacions a Turquia?
L’home li va retornar una mirada descoratjada.
—Desastrosament, Vidal. Desastrosament. En Von Sanders fa veure les estrelles a aquest pobre passerell d’en Hamilton. Els nous desembarcaments a Suvla no han aconseguit cap dels seus objectius. Aquests pobres australians estan tan empantanegats a les trinxeres dels Dardanels com els seus cosins anglesos als camps de Bèlgica. Si en Wellington ho arriba a fer ni la meitat de malament a Waterloo, a hores d’ara tots parlaríem francès i aquesta guerra no s’hauria produït mai.
En Pol no va voler entrar en una discussió sobre quina de les dues possibilitats li semblava menys desitjable. Li va fer un parell de comentaris més al seu redactor i va tornar al seu lloc. Allà es va assegurar que no hagués passat res a la ciutat que li donés una pista del que podien estar fent els alemanys. Però Barcelona, ara sí, dormisquejava aprofitant aquella canícula inusualment benèvola. Els patrons continuaven vivint aquella festa de l’abundància, de la qual encara no es veia un final a mitjà termini, mentre els seus obrers serraven les dents i escuraven les darreres molles de paciència i resignació cristiana. Si allò anava massa més temps pel mateix camí, quan acabés l’esbatussada a la resta d’Europa esclataria un altre cop a casa. I llavors allò de la Rosa de Foc no serviria ni com a titular poètic del que els cauria al damunt.
Va pensar en el Martell de Thor i en el poder que li atorgaria al país que, finalment, l’aconseguís. Imaginar-lo en mans del kàiser li provocava suors fredes. Però una arma com aquella li semblava perillosa al servei de qualsevol gabinet. Al capdavall, el millor hauria estat que mai no hagués sortit de la caixa forta d’en Larsson.
És clar que digue’ls allò als pobres diables enfonsats en fang fins a les celles a les trinxeres. Digue’ls que el millor era que continuessin morint a milers, a milions.
Per una vegada, es va alegrar de ser només un peó en aquell joc d’escacs obscè. Ell s’acontentaria mantenint l’arma lluny dels alemanys i que després dictés la consciència de cadascú.
Per perillós que fos allò.
Va mirar el rellotge. Gairebé migdia? Ja! El temps volava quan et feia por que arribés una hora en concret. El pla que havia acordat amb els altres dos no estava exempt de riscos. Sí, d’acord, ell ja sabia com era veure-se-les magres. Com aquella vegada, a la mansió del Tibidabo, amb les bales xiulant al seu voltant fins que una el va trobar i li va mossegar la carn amb ràbia. Aquell dia havia tingut sort, però li havien passat les ganes de tornar-se a veure en una de semblant. I el record del pobre Cors l’advertia que allò tenia aspecte de poder acabar molt pitjor que la seva aventura amb en Bill Cody.
Va despenjar l’auricular. Havia promès trucar feia tres dies, i tot i que realment tenia una bona excusa per no haver-ho fet, això la Firelight no ho sabia pas. Des que estaven junts, mai no havien estat tant de temps sense parlar. Ignorava com reaccionaria ella, però, coneixent-la, no el sorprendria gens que ni tan sols s’hi volgués posar. Feia molts anys que no cavalcava per les planures, però sota la seva perfecta disfressa de mare de família catalana encara s’hi amagava una princesa sioux.
Una operadora amb veu de xiulet li va demanar el número amb la cantarella que semblava endèmica de totes les de la seva professió. L’hi va recitar. El sabia de memòria.
Va escoltar els trucs. Un, dos tres. La veu de la Marta Marco, dolça com de costum, es va sentir abans del quart.
—Digui’m.
—Marta, bon dia. Sóc en Pol Vidal…
—Pol! Finalment! Ens tenia mortes de preocupació! Què li ha passat? Es troba bé?
Ell va titubejar. Estimava la Marta com una germana. Precisament per això no li podia pas dir res de l’embolic en què havia triat ficar-se.
—Marta… Ja sé que li semblarà una bogeria, però li demano que confiï en mi i em cregui quan li dic que és millor que no li expliqui res. La propera vegada que ens veiem li prometo que tindré una gran història per contar-li. Una d’aquelles per les quals el seu pare hauria regalat la seva herència.
La Marta Marco no va dir res. La coneixia prou per entendre que era la seva manera de fer-li saber que li feia costat.
—Hi és, ella?
—Sí. Però m’ha demanat que si trucava li digués que estava massa ocupada per perdre el temps parlant per telèfon.
En Pol va alçar els ulls al cel. Ho sabia!
—Em sap molt de greu haver-l’hi de demanar… però podria intentar convèncer-la? Necessito parlar amb ella. És…
—… qüestió de vida o mort —li va acabar la frase—. Sí, ja ho sé. Amb el pare sempre ho era. Vaig a intentar-ho. No ho hauria de dir, però encara que ara vulgui semblar de pedra, ahir a la tarda la vaig haver d’aturar a l’andana de l’estació per evitar que tornés. No sap com l’ha fet patir.
—Marta, li juro que he tingut motius molt poderosos…
—No m’ha d’explicar res, amic meu. Vostè és pastat al pare, i amb ell ja les vaig aprendre, totes aquestes coses. Faré el que pugui…
—Marta… És un àngel, vostè, ho sap? No la mereixo.
Hi va haver un silenci lleugerament massa llarg.
—Potser no, Pol. Però em té. Igual que jo els tinc a vostès. Les famílies són això. No es retiri.
En Pol es va quedar amb l’auricular encolat a l’orella. Ja començava a perdre l’esperança quan va sentir la seva veu a l’altre cantó del fil.
—Val més que tinguis una bona explicació per al que ens has fet, Pol —li va dir. La seva veu era gebrada, com les primeres neus que enfarinen els tipis a finals de la tardor.
Però s’hi havia posat. En Pol va respirar.
—Firelight. —Només utilitzava el seu nom indi quan tenia alguna cosa realment important a dir-li. Sense veure-la, va sentir com ella es tensava. En el fons sabia que el seu silenci només podia estar provocat per alguna mena de crisi. Era per això que havia patit tant per ell, i no pas perquè es pensés que els havia deixat de banda—. Escolta’m bé, amor meu: el mateix dia que vau marxar va passar una cosa. Una cosa extraordinària que ara no et puc explicar, pel teu bé i pel dels nens. M’he… m’he involucrat en un tema molt gruixut. Però no podia deixar de fer-ho, m’entens? És d’aquelles coses que passen només una vegada a la vida. I no t’estic parlant d’una notícia. Va molt més enllà.
Ella va mastegar el silenci. Quan va tornar a parlar la seva veu s’havia escalfat uns quants graus.
—Estàs en perill?
—No… Sí… Potser una mica. Però no pateixis. No em passarà res. T’ho prometo.
—Com vols que no et passi res si jo no sóc allà per salvar-te la pell?
—N’he après una mica des d’aleshores, amor. Ja no sóc aquell passerell tan tendret. Fins i tot tu te n’has d’haver adonat…
—Això és el que tu et penses. Per això t’estimo igual que t’estimava llavors.
En Pol va notar que alguna cosa s’obria dins seu i li vessava damunt l’ànima un raig de calidesa. Per primera vegada des que l’havia vist allunyar-se en aquell tren dels dimonis, es va sentir un altre cop sencer.
—Jo també a tu. Encara més i tot. —Va callar un moment—. Si va bé, demà o demà passat s’haurà acabat tot. Llavors vindré a Mataró i m’hi quedaré uns dies. Si quan torni hi trobo uns ultramarins, doncs ja hi compraré cafè. Et trucaré de seguida que pugui, d’acord?
—No. No gaire d’acord. Però suposo que res del que digui et farà canviar d’opinió. —Tots dos van callar uns instants, després, ella va tornar a parlar-li—: Pol, no hi ha res que jo no sigui capaç de perdonar-te. Excepte que em deixis. Corre sempre en direcció contrària d’on se sentin els trets. I no paris fins que deixin de sonar. Ho has entès bé, Cara Pàl·lida?
Ell no va poder evitar un somriure. Feia vint anys que ella no utilitzava l’apel·latiu que havia usat el dia que es van conèixer.
Va arribar a casa a mitja tarda. Amb els budells rondinant per com els estava maltractant tots aquells dies.
O potser no era la gana, el que li provocava mal de ventre?
Es va trobar els dos homes al menjador. Asseguts cadascú en un extrem de l’habitació, immersos en les seves pròpies cabòries. Només entrar, l’anglès va anar cap a ell i li va demanar que es quedés amb en Larsson mentre ell s’acostava al consolat per informar de les condicions que havia posat el científic. No trigaria, li va prometre.
—Creu que els seus superiors accediran a pagar-li? —va preguntar en Pol.
—Vostè no ho faria? Sap quant costa mantenir la BEF al continent? O tenir tota la Royal Navy en peu de guerra, bloquejant els ports alemanys del Bàltic? Per astronòmic que sembli el seu preu, li juro que és una ganga! I no parlem de les vides angleses… Però en C haurà de posar-ho en coneixement del primer ministre, és clar.
En Pol no va dir res. Ell no havia qüestionat la bondat de l’acord, sinó si els superiors d’en Ryder mantindrien el que ell havia promès alegrement. No va insistir. Ni l’altre l’hi diria, ni ell estava segur de voler-ho saber en cas que la resposta fos negativa.
Aquell era un joc terriblement brut.
L’anglès va sortir del pis i en Pol va preguntar a en Larsson si volia menjar alguna cosa.
—Vostè pot? —li va preguntar l’altre sense malícia—. Ja sé que necessitem agafar forces, però li juro que tinc l’estómac segellat com una tomba egípcia.
El periodista va riure. Una analogia tan bona se li hauria d’haver acudit a ell, que per això era qui es guanyava la vida amb les paraules.
—Sap què li dic? Posaré alguna cosa al foc. A veure si quan estigui feta ens fa venir ganes de comportar-nos com dos lladres de tombes.
El suec li va tornar un somriure trist. Era la primera vegada que el veia torçar els llavis cap al cel. En Pol no va poder evitar un corrent de simpatia envers ell. Com no sentir-lo per un home que, al capdavall, s’ho jugava tot per amor. Per recargolat que fos aquell amor, li semblava, de lluny, el més noble dels sentiments implicats en la caça i captura del Martell de Thor.
Els seus inclosos.
Mentre s’escalfaven els fogons, amb el cap al perill que els esperava només d’aquí a unes hores, va tenir una pensada. Va sortir de la cuina guiat per aquell rampell i va anar a l’alcova. El que buscava era al segon calaix de la calaixera, ocult sota mitjons i calçotets.
Va trobar la capsa de seguida. Un recipient de fusta noble d’uns dos pams de llarg, pesant i amb una bonica tanca al costat dret.
Feia més de vint anys que no l’obria. Potser havia arribat el moment d’utilitzar el que amagava.
A dins, descansant sobre un fons en relleu i folrat de vellut vermell, hi descansava un revòlver. Canó i carcassa negres, guardagallet daurat i culata de fusta lluent i gravada i amb una petita argolla a la part inferior. Lluent com si acabés de sortir de la botiga. Va buscar la placa que hi havia al revers, també envellutat, de la tapa de la capsa. Encara recordava perfectament el que hi tenia gravat: «To Mr. Pol Vidal, a genuine Catalan cowboy. With true respect and friendship. William F. Cody».
Per primera vegada va treure aquella arma única de la seva capsa i la va sostenir entre els dits. Pesava més del que recordava. I el seu tacte, fred i metàl·lic, tenia alguna cosa que encara el feia estremir. Llavors va recordar el que li havia dit l’Annie Oakley mentre intentava ensenyar-li a disparar un revòlver: «Cada cop que agafa l’arma puc sentir la seva angoixa, Pol. I, com que té por, dispara de pressa i sense apuntar bé. Fins que no s’oblidi de la por i es prengui el seu temps per apuntar, serà millor que la faci servir com si fos una porra».
Dolça Annie! On devien ser, ara, ella i el seu devot marit? Tant de bo els anessin bé les coses.
Va contemplar el Colt uns moments. Per molt que li hagués dit a la Firelight que ja no era el passerell d’abans, la veritat era que amb aquella arma a les mans encara se sentia igual d’esperitat.
Si aquella nit les coses es torçaven durant l’intercanvi amb els alemanys, li serviria de ben poc dur-la al damunt.
Va fer un somriure trist i va tornar el Colt a la seva capsa, i la capsa a la calaixera. Hi havia coses que no canviaven mai.
Afortunadament.
Acabava de tancar el calaix quan va sentir la veu d’en Larsson avisant-lo que alguna cosa es cremava al foc.