11

20 de juny de 1283

—M’heu fet cridar, excel·lència? —preguntà fra Jaume des de la porta.

Al fons de l’austera sala, en Ruy Pérez Ponce, assegut a la taula, li va indicar amb un gest que s’acostés. Tenia la boca plena amb un tros de menjar. Va agafar la copa de vi amb els dits greixosos i va fer un glop. Després, va ordenar al monjo que li servia que es retirés.

—Digueu-me, fra Jaume. Com es troben els nostres convidats?

—En Domingo millora cada dia. En Joan també, de les seves ferides. Tots volen tornar a la seva llar. Encara que temo que els del Mas no podran fer-ho al seu Vall-de-roures natal. El poder del rei és només un ressò quan ell marxa. El castell hi és sempre present i la terra pertany als Oteiza. Ells són la llei.

—I què faran?

—Mudar-se. A Tortosa. A València, potser. No els resultarà difícil establir-s’hi. Els diners de l’herència els ajudaran.

El comanador major va assentir i va continuar menjant i bevent sense dir res durant una bona estona.

—Ja en parlarem, d’això.

—Què voleu dir, senyor?

En Ruy Pérez Ponce es va aixecar amb la copa a la mà i es va acostar fins a una estreta finestra. L’horta del Guadalop floria en infinitat de parcel·les. Va tancar els ulls i va començar a parlar com si recités de memòria:

—En Joan i la seva família partiran com més aviat millor. Rebran diners, més dels que han tingut en tota la seva vida. Els serviran per establir-se on vulguin. Però la resta del tresor romandrà aquí.

Fra Jaume va sentir el buit a l’estómac. Va mesurar el to de la seva veu abans de parlar:

—Aquesta no va ser la voluntat del seu pare, excel·lència.

El comanador va aixecar la mà perquè callés i es va encarar amb ell:

—Heu fet una bona feina, fra Jaume. Com vau apoderar-vos de l’arqueta sense violentar l’orde! Brillant! Però no oblideu pas per què sou aquí. Us enviaren a l’exili des de Castella. Us van expulsar per desafiar la jerarquia. Darrere d’aquesta actitud s’amaga un pecat: la supèrbia. Dolenta és per a un monjo.

—No oblideu vós per què em vau encomanar aquesta missió: descobrir qui va assassinar el germà Guillem. Els Oteiza continuen lliures. No esteu decebut?

El comanador major va somriure. Va considerar per un moment acabar aquí la conversa i acomiadar el seu subaltern, però era massa egòlatra per no explicar-ho a algú altre que no fos la seva amant. Va tornar a la taula i omplí la copa.

—Sabeu per què l’orde és poderós? —El seu interlocutor no va contestar—. Algú podria respondre que són les seves terres i rendes. Sens dubte. Però res d’això seria possible sense la informació. L’orde té orelles a tot arreu i plata per fer xerrar fins un bou: astúcia de guineu és millor que olfacte de bon caçador. Com sens dubte deveu saber, els moros valencians es van rebel·lar una vegada més l’any setanta-sis. A la host reial que es va organitzar per esclafar l’aixecament, hi va participar l’orde de Calatrava i entre les seves files va formar don Fernando de Sax com a cavaller llec. Don Lope de Oteiza i altres nobles també engrossien l’exèrcit comandat per l’incansable però ja vell rei Jaume. Corrien rumors entre els frares més vells que don Lope de Oteiza guardava un tresor fabulós obtingut en aquesta asseifa i que don Fernando de Sax, el seu millor amic, estava assabentat de la seva existència. Era la història del tresor un conte de frontera? Potser sí. Molt més que un rumor era que el senyor de Vall-de-roures volia desheretar el seu primogènit, amb qui estava a mata-degolla, i que només la seva mort va impedir que ho fes. L’assassinat del germà Guillem i les seves estranyes circumstàncies em van posar en guàrdia: que ell fos el confessor de don Fernando de Sax, el seu viatge a Vall-de-roures, la reacció de dona Toda, enviant un dels seus homes darrere del frare, l’intent d’eliminar aquest pastoret insignificant i la seva posterior incriminació… Eren senyals inequívocs d’una conspiració. Res havia de perdre i us vaig enviar a vós perquè en seguíssiu el rastre, i per Déu si l’heu trobat! El rastre, la peça i el cau! Perdre el germà Guillem va ser una tragèdia, però sense transcendència. En canvi, aquest tresor pot servir a grans fins. —Fra Jaume es va sentir, de cop i volta, molt cansat. El comanador se li va acostar i el va agafar per les espatlles—. Vénen temps tèrbols per a la nostra Castella. Alfons és rei però no governa i Sanç intenta regir, amb l’ombra dels infants De la Cerda i d’una part del regne aguaitant. El soldà s’aprofita de les nostres baralles i, des del Marroc, llança urpades letals a Andalusia. Digueu-me, què faríeu per defensar una causa que considereu justa? Vós mateix no heu dubtat a recórrer a ardits i estratagemes per salvar aquest noi i arrencar el tresor de les grapes dels Oteiza! Doncs bé. Jo tinc una causa. Es diu Castella. Alguns en diuen ambició. Per a mi, l’ambició és la virtut que la Providència ofereix als grans, als qui han nascut per manar i seria estúpid i imperdonable, als ulls del Creador, rebutjar l’oportunitat d’engrandir la pàtria en nom d’una falsa humilitat.

—Recordo a la vostra sagacitat que es tracta de la voluntat d’un pare. El testament té caràcter sagrat. No només violenteu la llei dels homes, també la de Déu.

En Ruy Pérez va cercar, perplex, en l’esguard del frare.

—De què ha de servir aquesta riquesa a un pastor brut i a la seva família ignorant? Seran uns camperols grollers tota la seva vida. Engreixaran i tindran més terres, però no podran desenganxar-se de la barroeria dels de la seva classe. Es menjaran i beuran tot aquest or. Jo l’empraria per tornar a Castella. Tinc suports dins l’orde. Els diners m’ajudaran a convertir-me en gran mestre. Llavors la meva veu i la meva raó s’escoltaran altes i clares en el consell reial.

—I què passa si el noi protesta i exigeix el que li pertany?

—No hi ha proves.

—Pot acudir al monarca. Aquest, segons vós, pastor groller exerceix un gran ascendent sobre el rei Pere. Sens dubte que els vostres nombrosos informadors us ho deuen haver dit a cau d’orella.

—El rei no s’enfrontarà a l’orde. Ja té prou fronts oberts. En qualsevol cas, esperem que el vostre jove amic no cometi aquest error. He pensat recloure la mare i les germanes en un monestir. Hi estaran segures i recordaran a en Joan la màxima d’Ovidi: «La primera virtut és refrenar la llengua». I si s’entossudeix…

El to i la mirada del comanador van fer innecessàries les paraules. Dos frares armats van entrar a la sala.

—Aquests germans us escortaran a la vostra cel·la, on us mantindreu fins a nova ordre. Reflexioneu sobre el que us he dit, fra Jaume. Sou intel·ligent i decidit. Necessitaré homes com vós a Castella.

Quan els soldats es van acostar amb la mà a l’empunyadura de les seves espases, fra Jaume va tenir la impressió que entrava en una ratera, potser sense sortida. Va pensar, per un instant, desembeinar la seva daga. Va fer el gest massa tard. Un dels guàrdies el va agafar pel canell. En Ruy Pérez Ponce va somriure.

—Anava errat. No sou decidit, sinó un boig temerari.

—Feu bona la frase d’Ovidi i calleu! —respongué fra Jaume mentre el treien de l’habitació.

Van travessar la balconada porxada del primer pis, des d’on van veure en Joan i la seva família a l’hort del pati d’armes.

—Per cartes de més i menys es perden els jocs —va dir un dels escortes—. Què hi teniu al cap, fra Jaume? Amenaçar així el comanador!

Des del pati en Joan va saludar, somrient. La seva mare i les seves germanes van imitar-lo. Fra Jaume correspongué amb un moviment de cap.

—Saludeu-los bé, germà, i acomiadeu-vos d’ells —comentà l’altre guàrdia.

—Què voleu dir?

—Tenim ordres d’enviar les dones al monestir de Gradefes a Lleó, i el noi al castell de Martos.

—Sereu còmplices d’una injustícia.

—Hi estaran segurs. És que no sabeu que els Oteiza han jurat venjança?

—El comanador no diu la veritat, germans. —Fra Jaume intentà frenar el pas. Volia convèncer els seus carcellers. Els guàrdies, nerviosos, van subjectar-lo amb força.

Va pensar forcejar, reduir els seus companys i escapar. Però encara que se’n desfés, on podia anar? El castell, la seva llar i refugi, era ara un gran parany. Donarien l’alarma. Portals i rastells feien la fortalesa inexpugnable. També la convertien en una presó, en una enorme arqueta de pedra. Rescatar els del Mas en aquelles circumstàncies era impossible.

Els guàrdies van obrir la cel·la i el van empènyer a dins.

—Quan parteixen? —preguntà fra Jaume mentre tancaven la porta per fora.

—Demà a trenc d’alba.