3

El gran tronc d’alzina es va ensorrar sobre si mateix, deixant a l’aire mil punts de foc. En Fortún de Oteiza, assegut davant la llar de foc amb una copa de vi entre les mans, va fixar la mirada en la dansa hipnòtica de les flames. La resplendor va il·luminar el seu perfil aguilenc i una poderosa mandíbula, trets heretats per via paterna. «Diuen que si es mira bé, les ombres del foc fan ballar els esperits dels morts». Potser se li apareixia el del seu pare per maleir-lo un altre cop. En aquest cas, va decidir que s’aixecaria i orinaria en els troncs. La idea el va fer riure. A part dels dos llebrers que dormisquejaven als seus peus, estava sol a l’estança, tancada per darrere amb un pesant cortinatge que compartimentava l’àmplia sala noble, a la part superior del castell. Un escut de fusta oblong i allargat penjava a dalt de tot de la paret, gairebé tocant al sostre embigat. A la seva oscada superfície convexa hi lluïa una descolorida torre daurada, el símbol dels Oteiza.

A l’exterior, la tempesta creixia. La resplendor dels llampecs es filtrava per les escletxes dels batents de fusta de les finestres i durant un instant il·luminava els seus arcs de mig punt.

Sense apartar la vista del foc, en Fortún va donar un glop a la copa buida:

—Francesquet! Francesquet! Més vi!

—Se n’ha anat a dormir. —Per darrere del cortinatge van sorgir dos criats duent una dona vella en una cadira de mans. Sobre les seves espatlles portava una capa de pell d’ós i una gerra de vi a la falda—. Jo li he donat permís —va dir amb veu ronca i ferma.

Els servents la van deixar al costat d’en Fortún i es van retirar. La llum del foc perfilà infinitat d’arrugues a la cara d’aquella dona, emmarcada per una toca: la Germana Ladrón de Vidaurre, vídua del difunt Lope de Oteiza i mare d’en Fortún López de Oteiza. El seu fill seguia les acrobàcies del foc amb expressió malhumorada, indiferent a la seva presència. El va mirar amb menyspreu i li va arrencar la copa de les mans.

—Igual de groller que el teu pare! —li va dir mentre l’omplia de nou.

—Si has vingut a insultar-me, pots demanar als criats que et treguin d’aquí. Estic molt bé sol.

—Vés a dormir. —La vella va fer un glop i passà la copa al seu fill—. Demà tens un llarg viatge fins a Saragossa. No deus voler presentar-te demacrat davant els altres barons, i encara menys davant el rei?

—El rei…? —en Fortún va somriure—. On viviu, mare? El nostre bon rei Pere juga als grans fets, està a mata-degolla amb el Papa, amb el rei de França i amb mitja cristiandat. Ara deu ser a la seva estimada Sicília.

—El rei tornarà. Potser ja ha arribat. No en dubtis. La partida de la reina i els infants Jaume i Frederic a Sicília no té altre sentit. La reina Constança serà jurada pels sicilians i quedarà com a governadora. Serà amb en Pere amb qui haureu de seure i parlar.

—Tant se val! —en Fortún va esgotar la copa i la va acostar a la seva mare perquè li servís de nou—. El que hem de dir al rei ja ho sap. Proclamat està davant el príncep hereu, l’infant Alfons. És el mateix que vam demanar al rei En Jaume un cop i un altre quan vivia.

—«Vam demanar»? Tu eres molt petit per incloure-t’hi.

—La noblesa d’Aragó, mare. El regne! —contestà molest en Fortún—. Els reis no són res sense els barons. No poden fer el que els vingui de gust sense consultar-nos. Alguna vegada hauran d’entendre-ho!

—El teu pare no pensava així. Sempre va ser fidel al rei Jaume. L’idolatrava.

—La seva fidelitat vorejava el servilisme. Només perquè van lluitar frec a frec i li va oferir el seu cavall en una ocasió! Va abandonar el compromís a la causa dels seus! No m’ho recordeu! Vaig rebre a la cara mil mastegots per defensar la Unió^[3] i els privilegis.

—Et va poder costar l’herència. —La Germana va tornar a agafar la copa al seu fill. Aquesta vegada, suaument—. Feu que el rei s’agenolli. És el moment.

—Ho és. Des del mes passat està excomunicat. El Papa l’ha declarat deposat^[4] i ha ofert la corona a Carles de Valois, fill del rei de França. Navarra juga a favor dels francesos i Sanç de Castella està a l’aguait, encara que no s’atreveix a atacar amb els infants De la Cerda, els seus nebots, en mans de Pere.^[5]

—Sanç és una guineu astuta i perillosa.

—I ja està rosegant la presa. Tropes castellanes ronden a la frontera i llancen ràpides incursions per la part de Conca. Però us garanteixo que ningú mourà un dit fins que el rei o el seu fill jurin i estampin el seu segell sobre el privilegi que els sotmeti a la voluntat del regne.

Mare i fill van quedar en silenci una bona estona. Només se sentia el crepitar del foc i la tempesta a l’exterior.

—Vull saber si puc marxar tranquil —va dir en Fortún, mirant per primera vegada la seva mare als ulls, petits i enfonsats. De petit els recordava de color verd intens, terribles. Al poble es deia que podien fer mal d’ull. Ara eren vagament foscos però no havien perdut aquella força de la joventut.

—M’insultes. Ets com el teu pare. Inepte però cec davant la capacitat dels altres. —En Fortún es va regirar incòmode a la cadira de cuir amb aquella comparació—. No oblidis de quin llinatge vinc, fill.

—Sí, de la pell de la surera.

La Germana li va ventar una bufa. El rostre del seu fill es va encendre de ràbia però va guardar silenci. Els Gil de Vidaurre formaven un antic clan familiar que pertanyia a la petita noblesa del regne. Des dels temps de la conquesta d’aquelles terres, feia ja més d’un segle, havien obtingut mercès en forma de possessions per tot el Baix Aragó. Entre els noms il·lustres de la família destacava el d’una dona: la Teresa Gil de Vidaurre, tieta de la Germana i dama de la cort. Feia trenta anys s’havia convertit en amant del rei Jaume, vidu de la seva segona dona, la reina Violant d’Hongria. Els Gil de Vidaurre van creure poder tocar el cel. Durant un temps, el castell a Foz de Calanda, la seu del clan, es va convertir en una petita cort. Van ploure els honors i els càrrecs. El pare de la Germana va ser inclòs a la mainada reial, el seu estat major, el cercle més íntim del monarca. El futur es mostrava brillant i ple d’oportunitats.

Però la roda de la fortuna, sempre capritxosa, es va acarnissar amb la Teresa. Diuen alguns que va ser una maledicció que el bisbe de Girona va llançar contra el rei, abans que aquest ordenés tallar-li la llengua per revelar un secret de confessió. En qualsevol cas, la bella amant del rei va caure víctima de la terrible i vergonyant lepra. Als qui la patien se’ls apartava a garrotades de la societat, se’ls obligava a una vida errabunda i solitària o se’ls tancava com si fossin delinqüents perillosos. A la cort es va actuar amb discreció i rapidesa. El rei va concedir a la Teresa el palau de l’antic rei moro de València, l’Abú Zayd, perquè s’hi reclogués. En el seu exili va fundar un monestir on encara hi vivia, mentre la seva pell, abans rosada, es transformava en una crosta callosa i protuberant, com l’escorça de surera. Altres, però, asseguren que tot va ser una calúmnia del rei, que havia trobat una altra amant i es volia desfer de la Teresa. En qualsevol cas, no es va tornar a pronunciar el seu nom en presència del rei, i els Gil de Vidaurre van quedar relegats davant altres clans àvids d’ocupar el seu lloc. Humiliats, van tornar al seu feu original, lluny del favor reial. La Germana va viure l’auge i caiguda dels seus, fugaç com un estel en el cel d’agost, i va sentir en el seu orgull la fiblada del menyspreu i l’exclusió. Ningú a la família pronunciava el nom d’aquesta desgraciada dona en públic, ni tan sols en veu alta entre els íntims, encara que tots sabien que als Gil de Vidaurre se’ls anomenava, de forma maliciosa, «els de la pell de surera».

—Els meus ossos es trenquen com canyes —continuà ella—, però no confonguis la meva invalidesa amb debilitat. El cognom que porto va donar honra als Oteiza. El meu pare, el teu avi, en Pero Ladrón de Vidaurre…

—Fou senyor de Foz de Calanda —va interrompre en Fortún, mentre agafava la gerra. Estava buida—. Francesquet!

La Germana li va tancar els llavis amb els seus dits arrugats:

—Calla, neci, i escolta! Estàs borratxo! El senyoriu va ser per al meu germà gran, encara que jo era molt més intel·ligent que tots ells. Però això no importava. Era la petita i no hi havia res per a mi. Em van donar les engrunes quan es va concertar el matrimoni amb el teu pare.

—Ara m’insultes tu, mare! És d’Oteiza la sang que corre per les meves venes. Per aquestes valls i muntanyes cavalcaren i lluitaren contra el moro. Ells van forjar el regne. Un dels nostres va estar en la gloriosa jornada de la host d’Úbeda.^[6] —En Fortún va assenyalar l’escut penjat a la paret.

—No em facis riure —va respondre la Germana, acariciant el seu fill amb rostre entre afligit i divertit. Sabia que això a en Fortún no li agradava. Molest, va allunyar la cara de la mà de la seva mare, que va somriure satisfeta—. Per la casa del meu pare passaven alts prínceps, grans prelats… Jo vaig veure amb aquests ulls el rei Jaume. Era tan alt i ros! I el seu gendre, el rei de Castella, Alfons, i legats papals, vestits de porpra i ermini. No et pots imaginar l’animació, la música, tots aquells colors…

»Feia un dia tempestuós com avui, quan em van arrossegar fins aquí amb setze anys per casar-me amb el teu pare. La impressió que em va fer aquest castell va ser deplorable. Fosc i fred, amb les bigues encara ennegrides del temps dels moros. El teu avi patern només es tractava amb monjos guerrers i munters. I el teu pare…, estava més interessat a caçar senglars i camperoles que en la teva mare, encara que em va fer dona a desgrat meu, aquella mateixa nit. Aquest lloc, perdut entre valls, estava allunyat de tot, oblidat per tots, fins i tot pel bisbe de Saragossa, el senyor eminent d’aquestes terres, que mai les va trepitjar. Jo vaig donar llustre al cognom que portes. Mentre el teu pare guerrejava i putanejava amb aquell escarràs del seu amic, en Fernando de Sax, i omplia de petits bastards mig Espanya, jo aconseguia posar ordre a les rendes de la senyoria i et procurava a tu una dona de llinatge, la Jordana de Salanova, la filla del justícia d’Aragó.

—Tot el que dieu no va servir de res quan el meu avi va decidir dividir l’herència entre el pare i els seus germans. Si el meu oncle Martí no hagués heretat la terra de Massalió, si no s’hagués fragmentat el patrimoni, el penó dels Oteiza onejaria més alt i la nostra veu se sentiria més clara davant el rei i el regne.

—Veig que no estàs tan ebri —respongué la Germana, robant-li un glop de la seva copa—. Per si no fos prou, el teu pare va humiliar el llinatge quan al més petit dels seus germans li va donar la mà de Toda, la filla d’aquell atzembler fet cavaller de Calatrava. Quin casament més baix!

—Però la mort d’en Fernando de Sax ens beneficia. Don Jimeno quedarà com a senyor de la comanda.

—No siguis il·lús! Potser de nom, però qui ha de manar serà la bruixa de la seva dona. El teu oncle és un pusil·lànime i ella el governa com el falconer al falcó. Ara bé, et juro que abans que Nostre Senyor se m’emporti, he de veure la sang de la meva sang reunificar les terres del clan i, des de la cúria règia, governar el regne amb l’espasa al cinyell o amb el bàcul. Vull veure a més d’un com se li gela el somriure de menyspreu amb què m’han obsequiat al llarg de la meva vida i s’inclinen davant meu. Potser seràs tu el qui ho aconsegueixi, encara que tinc més esperances en el teu fill, l’Otger. És llest i espavilat i per sort no ha heretat la teva maldestra brutalitat ni les teves maneres de porquer. Així doncs, no em diguis si pots marxar tranquil, com si jo fos una serventa ignorant. Tu vés a veure el rei. Digue-li que sense la noblesa de la seva part no hi ha regne ni corona a cenyir i torna amb el seu segell penjant del pergamí. Jo mantindré l’ordre aquí, com sempre he fet.

—Per cert, t’alegrarà saber que he nomenat Jimeno alcaid del castell durant la meva absència —va dir en Fortún amb mig somriure—. Li podràs explicar la teva visió sobre el futur del clan. Quedarà embadalit d’entusiasme. Arribarà d’aquí a uns quants dies.

—Espero que no porti l’escurçó de la seva dona ni el seu fill. —El to en la veu de la Germana va adoptar un deix d’aprensió, gairebé de por—. La criatura està endimoniada. No m’agrada.

—No et preocupis, el teu estimat cunyat vindrà únicament amb una escorta. Encara que estic segur que la teva dolçor i l’aire d’aquestes muntanyes al noi li anirien bé.

Els llebrers es van aixecar de sobte i van començar a fer voltes, somicant nerviosos. A l’exterior algú arribava. Van poder sentir el renill de cavalls i l’espanyar de portes i contraportes. Al cap de poc, el Negre d’Albarrasí treia el cap, tot xop, a la sala.