EPÍLEG sobre alguns personatges^[42]

Carles, comte de Valois*

Fill del rei de França Felip III l’Ardit. Quan va esclatar el conflicte de Sicília, el Papa excomunicà Pere el Gran i atorgà la Corona d’Aragó a Carles de Valois, que es posà al capdavant de la croada convocada pel Papa. L’expedició militar fou un fracàs. Els seus exèrcits serien vençuts a la batalla naval de les Formigues, davant la costa de Calella de Palafrugell, i al coll de Panissars, a la Jonquera, on les tropes franceses, delmades per la pesta, van ser gairebé anihilades. Carles de Valois mai va tornar a intentar una altra invasió. Va renunciar al seu dret a la corona aragonesa el 1295, en el tractat d’Anagni.

Carles, duc d’Anjou*

Oncle del rei de França Felip III l’Ardit. Fou comte de Provença. Va fer una fulgurant carrera militar participant en la setena croada contra Egipte. Quan el papa Climent IV va deposar el rei de Sicília, Manfred, escollí Carles d’Anjou com a braç armat de la causa pontifícia. Carles derrotà Manfred a la batalla de Benevento i fou proclamat rei de Sicília pel Papa. La introducció de funcionaris francesos a l’illa i els seus actes de despotisme van provocar una insurrecció dirigida pels partidaris de la casa Hohenstaufen, les Vespres Sicilianes. Van dur a terme una matança de francesos i s’adreçaren a Constança, la filla del malaurat Manfred, perquè acceptés el tron, i a Pere el Gran perquè defensés la causa de la seva dona. El rei d’Aragó ocupà l’illa i Constança fou proclamada reina. Seguint l’esperit cavalleresc de l’època, Carles defensà el seu dret al tro sicilià davant de la cristiandat acusant Pere el Gran de mentider i lladre i el desafià a un combat singular per decidir qui tenia raó. Desafiament que Pere va acceptar. Tot i que Carles va desplegar una gran activitat militar, va presenciar com el seu regne es desfeia a mesura que perdia totes les batalles contra les tropes de Pere el Gran, que el baté per mar i per terra. Fins i tot el primogènit de Carles d’Anjou, també de nom Carles, intitulat príncep de Tàrent i anomenat el Coix, va ser fet presoner per les tropes del rei d’Aragó.

Jaume I*

És ja difunt en el temps de la nostra història. El seu regnat es caracteritzà per l’espectacular expansió de les fronteres de la corona. Les gestes militars de la conquesta de Mallorca i del regne moro de València estan consignades al Llibre dels feyts, una extraordinària crònica relatada pel mateix monarca. Al llarg del seu regnat va topar amb l’oposició d’una part de la noblesa, especialment l’aragonesa, molt gelosa dels seus privilegis de casta. En el testament va dividir els seus regnes entre el primogènit, Pere, per qui va quedar el conjunt de Catalunya, Aragó i València, i Jaume, que seria rei de Mallorca i senyor d’alguns territoris al nord dels Pirineus, principalment el Rosselló i la Cerdanya. El rei Jaume de Mallorca no va estar d’acord amb la política mediterrània del seu germà Pere i s’alineà amb Carles d’Anjou i el rei de França durant el conflicte de Sicília.

Manfred Hohenstaufen*

Fill de l’emperador Frederic II Hohenstaufen i rei de Sicília. El papa Alexandre IV no veié amb bons ulls l’aliança de Manfred amb els musulmans, que considerà una gran ofensa a la religió. En el fons es tractava de deixar clar quina sobirania dominava, la temporal del rei o l’espiritual de Roma. La qüestió havia dividit Itàlia des de feia segles en dos grans bàndols: els gibel·lins, partidaris dels emperadors germànics i en contra d’uns papes massa polítics, i els güelfs, que van fer costat als pontífexs romans, a qui veien com a garants d’una Itàlia lliure de les ingerències alemanyes. La política, si es permet l’expressió, «alineada» de Manfred amb l’islam va portar el Papa a declarar-lo desposseït del regne de Sicília. Manfred va organitzar aleshores una coalició amb la Itàlia central i del nord contra el poder papal. Roma va cridar en defensa seva Carles d’Anjou, a qui oferí la corona de Sicília a canvi de combatre Manfred. A la batalla de Benevento, el 1266, Manfred va ser derrotat i mort. Del seu matrimoni amb Beatriu de Savoia va néixer Constança, que es casà amb Pere el Gran.

Martí IV*

Nascut Simon de Brie. Va ser canonge i tresorer de l’església de Sant Martí de Tours fins que el rei de França Lluís IX el convertí en canceller del regne. El papa Urbà IV el nomenà posteriorment cardenal i legat papal a França. Com a tal va tenir un paper destacat en el tractat pel qual Carles d’Anjou fou coronat rei de Sicília. Aquest li tornà el favor durant el conclave per elegir un nou pontífex. Les faccions italiana i francesa no es posaven d’acord en qui havia de ser el nou Papa i Carles d’Anjou ho solucionà de manera dràstica quan va fer empresonar dos cardenals de la facció italiana, facilitant així l’elecció de Simon de Brie. Aquest fet encadenà el nou Papa a la política de Carles, el convertí en un titella en mans dels interessos francesos i en un enemic declarat de Pere el Gran i de la casa d’Aragó. A la Divina Comèdia, el poeta Dante Alighieri, reconegut partidari i admirador de la causa de Pere el Gran, situà Martí IV al purgatori.

Pere III*

Anomenat el Gran. Fou fill de Jaume I i de la seva primera esposa, Violant d’Hongria. Ja de molt jove, el seu pare li va encarregar tasques de responsabilitat. Fou lloctinent del regne diverses vegades i dirigí cavalcades contra els musulmans valencians, que es van revoltar diverses vegades. Es va enfrontar també amb la noblesa dels seus regnes, especialment l’aragonesa, davant la qual va haver de claudicar i acceptar el Privilegi General, una carta magna que sotmetia el monarca al poder de les corts, la màxima representació de l’oligarquia nobiliària. Entre els nobles que encapçalaven el descontentament hi havia el seu germà bord, Ferran Sanxis de Castro, que protagonitzà conspiracions ja en època del regnat de Jaume I. El conflicte es va resoldre tràgicament, quan l’encara infant Pere va fer ofegar el seu germanastre a les aigües del riu Cinca. El seu matrimoni amb Constança de Sicília el col·locà al bell mig del plet sicilià. Els enemics dels Anjou i del Papa van veure en Pere el continuador de la política gibel·lina, antiromana. Pere acceptà el repte i es presentà com a defensor dels drets hereditaris de la seva dona. No féu cas de les advertències del Papa i, l’agost del 1282, desembarcà a l’illa amb un estol, que, en principi, era destinat a atacar Tunis. A la catedral de Palerm, Constança fou proclamada reina de Sicília. Aquest acte li concità l’animadversió del Papa, Martí IV, que l’excomunicà, el declarà desposseït dels seus regnes i proclamà la croada per envair els territoris de la corona aragonesa.

Joan del Mas

Un adolescent d’edat incerta, treballa de pastor i ajuda al mas als afores de Vall-de-roures, on viu amb la seva mare, la Maria, i dues germanastres. La Maria és vídua de dos homes: en Ramon, amb qui va tenir dues filles, la Francisca i la Beatriu, i en Sanç, pare d’en Joan, mort quan ell era massa petit per recordar-se’n.

Jaume de Toledo

Cavaller de Calatrava. Resideix al castell d’Alcanyís, seu de l’orde a la Corona d’Aragó. En el passat es va enfrontar a la jerarquia de l’orde a Castella. Sabem que al llarg del segle XIII van esclatar conflictes respecte a la forma de triar el mestre general de l’orde i que membres inferiors protestaren pel que consideraven eleccions dominades pel nepotisme. En Jaume de Toledo podia haver estat un d’aquests frares rebels. La seva protesta li costà la presó i l’exili a Aragó.

Berenguer, l’Albat de les Mates

Eremita amb fama de remeier. Viu refugiat a les muntanyes de la comarca del Matarranya i comparteix la solitud amb una calavera, en Silentius. Darrere la seva aparent excentricitat s’oculta un passat tràgic.

Fernando de Sax

Cavaller llec de l’orde de Calatrava. Dins de l’orde coexistien dues formes de militància: els qui havien fets vots religiosos, els monjos soldats, i els qui la servien únicament amb les armes. Aquests últims es podien casar i posseir la comanda de territoris en nom de l’orde, com és el cas d’en Fernando de Sax, cavaller oriünd de Sax, a València. Va lluitar amb el penó de l’orde de Calatrava per terres valencianes i murcianes i el van recompensar amb la tinença de Calaceit. En el decurs de les campanyes militars per la frontera, va fer una gran amistat amb en Lope de Oteiza, senyor de Vall-de-roures.

Toda de Sax

Filla d’en Fernando de Sax i de la Violant, una pagesa rica. És casada amb en Jimeno Pérez de Oteiza. És hereva, en nom de l’orde de Calatrava, de la comanda de Calaceit juntament amb el seu marit, cosenyor del castell. Conscient dels seus humils orígens, la Toda aspira a engrandir el seu llinatge. Del matrimoni té un fill, en Gonzalo, un nen malaltís, que ella creu endimoniat.

Ruy Pérez Ponce de León*

Comanador major de l’orde de Calatrava al regne d’Aragó. Va ser fill del comte Pedro Ponce de Cabrera i de l’Aldonza Alfonso de León, filla il·legítima del rei Alfons IX de Lleó. Va participar amb tropes de l’orde de Calatrava en la conquesta de València sota el penó d’Aragó. És ambiciós i aspira a retornar a la seva Castella natal i convertir-se en cap suprem de l’orde. Ho aconseguirà: a la mort del mestre general de l’orde, en Juan González, l’any 1284, va ser elegit com a successor. Posteriorment, el rei Sanç IV li encomanà la guarda del seu fill, el futur Ferran IV.

Pero de Oteiza^[43]

L’autèntic forjador de l’expansió de la casa d’Oteiza pel Baix Aragó. En l’època del relat fa ja més de quaranta anys que és mort, però el seu nom està envoltat en la història del clan d’una aurèola llegendària. D’origen navarrès, els Oteiza van participar en la reconquesta de les terres de Terol al servei del rei d’Aragó, Alfons el Bataller, i els seus successors. En Pero de Oteiza participà en la batalla de Las Navas de Tolosa l’any 1212 i l’escut que penja al damunt de la llar de foc de la sala noble n’és el record més il·lustre. Però el fet més important va ser el seu matrimoni amb la Sancha Robert, filla d’en Fortún Robert, noble d’origen normand a qui el bisbe de Saragossa cedí, en feu a ell i als seus successors, les terres de Vall-de-roures, Massalió i Fondespatla perquè fossin repoblades i defensades. Quan morí, l’herència establia la divisió de les possessions entre els seus fills per evitar greuges. Al primogènit, en Lope Guillem, li deixà el castell i la terra de Vall-de-roures amb totes les seves rendes; a en Martín, el castell, la vila i terra de Massalió; i a en Jimeno, el més petit, el feia cosenyor de la fortalesa de Vall-de-roures fins que el seu germà Lope Guillem el casà amb la Toda, la filla del seu millor amic, en Fernando de Sax. Establia també que el cap del clan fos el primogènit, en Lope Guillem, el qual marcaria l’estratègia política i matrimonial de tot el clan.

Lope Guillem de Oteiza

El difunt senyor de Vall-de-roures i cap del llinatge. Fill d’en Pero de Oteiza i de la Sancha Robert. Els seus dominis els formen el castell de Vall-de-roures i àmplies terres a la comarca del Matarranya. El poble, però, gaudeix de fur, un conjunt d’excepcions fiscals i garanties judicials que permeten al municipi protegir-se de la rapacitat senyorial. En Lope Guillem va participar amb Jaume I en les campanyes militars per reprimir les revoltes dels moros valencians i murcians. Els seu gran amic i confident fou en Fernando de Sax, a qui convertí en el seu marmessor testamentari. Mostrà sempre una gran admiració i lleialtat envers el rei Jaume I, a diferència de bona part de la noblesa aragonesa, disposada a la rebel·lió per defensar els seus interessos estamentals. Per aquest motiu tingué força topades amb els seu fill, en Fortún, a qui va estar a punt de desheretar.

Martín Pérez de Oteiza

Segon germà d’en Lope Guillem. Senyor de la vila i terra de Massalió i casat amb la Teresa de Gurrea, filla d’en Lope de Gurrea. Accepta la primacia del seu nebot, en Fortún López de Oteiza, i treballa per reforçar la posició del clan. Forma part activa en la gestació de la Unió, la rebel·lió nobiliària per forçar el rei Pere III a acceptar el Privilegi General, un document que pràcticament posa el govern del regne en mans de la noblesa. Creu que els Oteiza en sortiran beneficiats.

Jimeno Pérez de Oteiza

El petit dels fills d’en Pero de Oteiza. El seu germà gran, en Lope, el va casar amb la Toda de Sax, filla del seu millor amic, en Fernando de Sax. El contracte matrimonial establia que es convertís en cosenyor del castell de Calaceit juntament amb la seva dona. Com a últim nascut, atia en el seu interior la flama del ressentiment i de l’ambició frustrada, sentiments que també són compartits per la seva dona.

Germana Ladrón de Vidaurre

Vídua d’en Lope Guillem de Oteiza. Fou filla d’en Pero Ladrón de Vidaurre, senyor de Foz de Calanda. Ha experimentat en els Ladrón de Vidaurre l’auge i la decadència d’una casa nobiliària. Aspira a reunificar les terres del clan dels Oteiza, dividides pel testament del sogre, en Pero de Oteiza, entre els seus fills. Encara que invàlida, el seu caràcter amarg i autoritari manté el control sobre tota la família i especialment sobre el seu fill, en Fortún, en teoria el cap dels Oteiza. Des de la seva cadira, treballa activament per enaltir la família i està disposada a tot per aconseguir-ho: va impulsar el casament d’en Fortún amb la filla del justícia major d’Aragó, la Jordana de Salanova, un llinatge de pes, s’encarrega especialment de l’educació del seu nét, l’Otger, per a qui té grans plans i en qui ha dipositat les seves esperances d’una gran conspiració de la noblesa del regne contra Pere III. Menysprea els seus cunyats i especialment la Toda de Sax, a qui creu massa ambiciosa.

Fortún López de Oteiza

L’abril del 1283 és senyor de Vall-de-roures i cap del llinatge dels Oteiza. Fervorós partidari d’una monarquia pactista i defensor dels furs nobiliaris enfront del rei. Com molts altres, creia que l’angoixosa situació internacional en què es trobava Pere III l’obligaria a acceptar les demandes de la noblesa per evitar la ruptura i la guerra civil. En Fortún aspira a ampliar les possessions dels Oteiza i fer el salt a la cort per formar part de la gran noblesa. És casat amb la Jordana de Salanova, filla del justícia d’Aragó, membre d’un llinatge important. El fill d’aquest matrimoni, l’Otger, pot significar el salt definitiu dels Oteiza a la grandesa.

Fortún de Bergua*

Bisbe de Saragossa. És el senyor preeminent de les terres dels Oteiza. Com a tal cobra una part de les rendes i deixa la resta de l’administració i el control militar al clan nobiliari. En Fortún de Bergua forma part també de la rebel·lió nobiliària contra el rei. Gran conspirador del seu temps, treballa de forma subtil. Mentre declara públicament la seva fidelitat al monarca, ordena als seus vassalls, com els Oteiza, que s’afegeixin a l’aixecament. A canvi els promet honors i dignitats quan el rei hagi acceptat les peticions.

Fra Guillem de Tauste

Monjo confessor de l’orde de Calatrava. La seva activitat itinerant per les diferents comandes de l’orde el porta al castell de Calaceit, on auxilia un moribund Fernando de Sax amb els darrers sagraments.

El Negre d’Albarrasí

El seu nom real és Climent de Morella. Guàrdia al servei d’en Fortún López de Oteiza, senyor de Vall-de-roures. Exalmogàver expulsat de l’exèrcit per haver assassinat un company. És un veterà amb experiència militar que ha participat en les campanyes contra els mudèjars valencians i murcians. Bon corredor i seguidor de rastres. Com a antic almogàver, és destre amb l’ascona muntera, la javelina curta i el coltell, ganivet de grans dimensions.

Ramon de la Fresneda

Soldat al servei dels Oteiza, còmplice dels crims del Negre d’Albarrasí. Obeeix cegament les ordres de la vella Germana amb l’esperança que els Oteiza li subinfeudin el poble de la Fresneda, li permetin fundar un casal i erigir torre.

Artal de Calaceit

Soldat al servei de la castellania de Calaceit. Segueix ordres de la Toda de Sax.

Domingo de la Figuera*

La crònica de Bernat Desclot ens diu d’ell que era «honrat mercader […] e era bo hom, e lleial, e savi». Comerciant natural de Calataiud i marxant de cavalls. Les seves activitats el portaven sovint a l’altre cantó dels Pirineus i, per tant, era un bon coneixedor dels camins. «Que no hi havia senda en la terra, qual que fos d’aquelles parts, ne d’Aragó ne de Catalunya, que ell no sabés molt millor que aquells qui eren de la terra». Per això és l’encarregat de menar el grup en què viatja en Joan del Mas fins a Bordeus.

Bernat de Peratallada*

Escuder del rei. Pertanyia al llinatge dels Cruïlles, amb seu al castell de Peratallada, al Baix Empordà. Senyor de les baronies de Peratallada i de Cruïlles, fill i hereu d’en Gilabert IV de Cruïlles i de Bestracà. Les seves possessions s’estenien des de Santa Pellaia, a les Gavarres, fins a les platges de Begur i Calonge. En Bernat fou un dels capitans de Pere III el Gran a Calàbria, on es distingí en el camp de batalla. Tornà amb el rei a Catalunya, i va ser un dels cavallers que l’acompanyaren a Bordeus. Lluità en la defensa de Catalunya contra els francesos. Posteriorment, es distingí com a almirall a Almeria l’any 1308. El 1309 prengué part en la conquesta de Múrcia i el 1312 i els anys 1319-21 fou procurador general de València, on obtingué del rei l’hospital del Temple.

Gilabert IV de Cruïlles i de Bestracà*

Pare d’en Bernat de Peratallada. Representant del rei Pere a la ciutat de Bordeus i un dels signants de l’acta notarial que donà fe de la presència del rei d’Aragó a la cita.

Balasc d’Alagó*

Descendent d’il·lustre llinatge. El seu avi, del mateix nom i anomenat el Gran, formà part del cercle més íntim del rei Jaume I. En l’època del relat, en Balasc era majordom del regne. Després d’acompanyar Pere III a la conquesta de Sicília, tornà amb ell i fou un dels «criats» d’en Domingo de la Figuera en el viatge a Bordeus. Durant el regnat de Jaume II tingué els càrrecs de capità general i lloctinent a Calàbria. Morí en el setge de Messina combatent a favor dels reis aragonesos de Sicília.

Conrado Llança*

Fill del comte Atri, gran defensor dels Hohenstaufen. El 1266, quan Carles d’Anjou arrabassà el tron a Manfred I, fou acollit a la cort catalana de l’infant Pere i Constança de Sicília. Va fer diverses gestions diplomàtiques i fou procurador reial a València. L’any 1283 era mestre racional del regne de Sicília i va acompanyar Pere el Gran al desafiament de Bordeus. Més tard, participà en l’expedició a Mallorca contra el germà de Pere el Gran, el rei Jaume de Mallorca. Fou alcaid del castell de Xàtiva i exercí càrrecs importants a la cort de Sicília, com els de senescal i mestre justicier. Va morir a la batalla del Cap d’Orlando el 1299 lluitant per la causa dels reis del casal de Barcelona.

Jean d’Agrilly*

Senescal del rei d’Anglaterra a Bordeus, capital de la Gascunya. Quan el papa Martí IV va prohibir el duel, demanà a Eduard I d’Anglaterra que cedís temporalment la sobirania sobre la Gascunya al rei de França. D’aquesta forma Bordeus deixava de ser territori neutral i quedava invalidat el torneig. Pel que narren Bernat Desclot i Ramon Muntaner en les seves cròniques, sembla que en Jean d’Agrilly simpatitzava amb la causa del rei Pere. Quan el reconegué, li pregà que marxés, ja que la regió s’havia convertit en un parany ple de francesos. No podia garantir-li cap tipus d’immunitat i temia les pitjors intencions per part del rei de França i de Carles d’Anjou: «Ells hi faran tot llur poder com el puguin trair a mort o a presó». Quan es va saber que Pere d’Aragó s’havia presentat a la cita, Carles d’Anjou es va encendre d’ira i féu detenir el senescal. L’arbitrarietat d’aquest acte provocà les protestes de la població de Bordeus. Devien ser greus, perquè al cap de pocs dies en Jean d’Agrilly era alliberat.

Pere de Fréscano

Alcalde de la vila de Vall-de-roures i garant de les llibertats municipals enfront d’uns sempre cobejosos Oteiza.

Hug de Miravet

Capellà de l’església senyorial dels Oteiza. Les famílies nobles finançaven la construcció d’esglésies i la manutenció d’un capellà que servia per prestar atenció espiritual a la família nobiliària, celebrar determinats oficis religiosos i garantir el compliment de la voluntat testamentària amb les rendes deixades pel difunt. Mossèn Hug de Miravet actua sempre fent costat als interessos dels Oteiza, els seus benefactors.