1

10 de juny de 1283. Prop de Valdealgorfa

El vent arrissava els extensos camps de blat de dalt a baix i ondulava la seva superfície fent vibrar infinits tons de color palla. Des d’abans que sortís el sol, el camí per on transitaven en Joan i en Domingo i els camps al seu voltant s’havien omplert amb grups de segadors. En el silenci de l’albada, els seus cants de treball donaven al nou dia un ambient màgic. Les veus nues oficiaven el ritus atàvic de la fertilitat de la terra, el gran pacte renovat una vegada i una altra entre l’home i Déu, sempre el mateix, potser, però amb noms diferents. «Darrere d’una estació en ve una altra i tot torna sempre a començar. És l’ordre de Déu i no viuràs més ni canviaràs el teu destí per saber quan vas venir al món, fill». En Joan es va sentir estranyament diferent, contemplant el vaivé compassat d’aquella gent movent les falçs amunt i avall. Ells estaven, sens dubte, dins de la roda de la vida, com ell fins feia quatre mesos, indiferents a reis i plets, sempre doblegats sobre la terra, sempre guaitant l’impredictible cel per anticipar la tempesta, resant a Déu, a la verge i als sants perquè plogués quan calia, perquè lluís el sol a temps, implorant que no els enviés ni la calamarsa ni la gelada a deshora. A ell, però, la fortuna l’havia foragitat d’aquest etern esdevenir. Va inspirar profundament i el seu pit es va omplir de l’aire i de l’aroma fresca de l’alba. Per molt tràgiques que haguessin estat les circumstàncies del seu exili, va reconèixer que li agradava aquella llibertat.

Després de passar per Valdealgorfa, poble de la jurisdicció de l’orde de Calatrava, situat al ventós altiplà alcanyissà, el camí va començar a baixar suaument cap a la vall fluvial del Matarranya. L’erm es va convertir en bosc i el bladar va donar pas al freixe i el pollancre.

—A partir d’aquí, serà millor que amaguis el teu rostre sota la caputxa. Siguem prudents.

—No crec que sigui una bona idea que marxeu tot sol a Vall-de-roures, misser Domingo. Si furgueu en excés, desvetllareu sospites. Els Oteiza tenen orelles a tot arreu. Podeu acabar a la masmorra del castell i no sortir-ne mai.

—No t’amoïnis, noi. Estaré bé. Tu queda’t amb en Berenguer. És a tu a qui empaiten. El vell s’alegrarà de veure’t. Quan tingui novetats, et prometo que tornaré.

—Vull venjar-me. Passar comptes.

En Joan va acariciar la daga, el regal del rei. Mil vegades s’havia imaginat com ho faria. La sega atreia una multitud al poble: jornalers vinguts d’altres llocs que es llogaven per a les tasques del camp, cues de captaires apostats a les portes de la muralla, goliards i joglars… Aquests últims eren especialment esperats i omplien les bosses de bones monedes si en el repertori es lluïen amb els decorats i la tramoia o incloïen peticions del públic. Les actuacions tenien lloc a la plaça del poble i al castell, per a delit privat dels Oteiza i els seus convidats. Tanmateix, en Joan havia vist en moltes ocasions com en Fortún es dignava a baixar fins a la vila i contemplava, des del cavall, els artistes a manera d’avançament. S’aproparia encaputxat i, una vegada sota la muntura, l’estiraria pel braç. «Ensumaré el seu brut alè i el miraré als ulls mentre li enfonso el llarg ganivet a la gola». Tot seria molt ràpid. Per evitar els guàrdies de l’escorta comptava amb en Bernat. Havia de posar-se en contacte amb ell.

—Ets jove i et bull la sang, però ara no és el moment d’actuar amb els budells, Joan. Sé que te’n penediries tota la vida. —En Domingo es va posar la mà a la calba—. Utilitza el cap.

En Joan no va respondre. Les cigales, cantant furioses, van omplir el silenci entre tots dos. Va mirar cap al cel i va calcular que arribarien a la cabana d’en Berenguer abans del migdia. Aviat es trobarien amb el camí, tot just un pas de pastors, que portava fins a la barraca de l’Albat de les Mates. Per aquí havia vagat perdut i enfebrat aquella terrible nit. Va tornar a veure el fantasma de la seva mare en el clar del bosc, en Fortún de Oteiza sorgir de la negror… Ara li feia l’efecte que tot allò havia passat feia molt de temps.

Dos tudons van sorgir del bosc a la seva esquerra. «Quelcom els ha espantat». Les cigales van callar de sobte. «Compte, Joan. Perill». A la llunyania, un genet s’acostava al pas pel camí. El cap cot i el barret de palla per protegir-se del sol impedien veure les seves faccions. En Domingo va indicar a en Joan amb un gest que es cobrís bé. Quan va passar pel costat del mercader, semblava adormit i el seu cavall s’havia gairebé aturat. En Joan es va inclinar per poder veure-li la cara. Portava barba. Una barba negra i rinxolada. En captar la seva mirada de llop va saber que ja era massa tard. «És l’altre!». L’Artal es va alçar de sobte brandant una espasa sorgida sota la capa. Abans que en Domingo pogués reaccionar, li va enfonsar tres dits d’acer per les costelles. El seu rostre es va transfigurar en un crit de dolor mut. Va esperonar la muntura i es va llançar cap endavant per fugir d’una segona estocada. En Joan el va seguir a galop tirat. Per darrere, un altre company s’havia unit a l’Artal. En Joan el va reconèixer perfectament: el Negre d’Albarrasí.

—Fuig, Joan! Deixa’m! Tu continua endavant! Cal dividir-se!

En Domingo va donar una estrebada de regna a la seva muntura per desviar-se del camí i va lliscar entre pins, per una barrancada.

—Jo seguiré el noi! —va exclamar el Negre davant el pendent—. Tu mata el gras!

—Si me la jugues, t’obriré en canal, almogàver!

L’Artal va baixar pel vessant. No li va costar trobar en Domingo. Al final del pendent, el comerciant queia feixugament al terra pedregós d’un rierol sec. L’Artal va desmuntar i es va dirigir resolt a rematar-lo. Tenia pressa. No volia deixar sol el seu company davant la peça tant de temps anhelada. Estès sobre la seva esquena, en Domingo, incapaç de moure el cos, va esgrimir l’espasa. Una taca vermella amarava tot el seu costat. El botxí va girar al voltant de la víctima per tallar-li el coll des de darrere.

—Deixa aquesta espasa a terra o t’envio a l’infern!

L’Artal es va posar en guàrdia davant el nouvingut. D’on havia sorgit? Portava l’hàbit blanc dels cavallers calatraus, cuirassa sota la tela. La seva espasa era bona.

—Seguiu el camí i no us fiqueu on no us demanen. Aquest que veieu és notori lladre de camins i assassí. Jo estic al servei de la castellania de Calaceit, on aquest home és buscat.

—I jo us repeteixo que deixeu l’arma.

L’Artal va somriure abans d’abalançar-se al seu damunt. Li va llançar una estocada llarga a la cara. El full li va aixecar la pell de la galta. «Això serà ràpid», va pensar. «Em quedaré la seva espasa».

—Us he dit que seguiu el vostre camí, monjo fill de puta!

El calatrau va retrocedir unes passes amb l’espasa aixecada. Va calcular la distància i va començar a caminar al voltant del seu contrincant. Tots dos es van escometre al mateix temps. Els acers van xocar amb força dues vegades. Una, a baix, a l’altura del ventre. La segona, sobre els seus caps. La tercera envestida va ser fulminant i mortal. L’Artal va creure que li venia per sota de nou. Es va cobrir. Abans que les espases es tornessin a trobar, el monjo va fer una finta. Durant uns quants segons, el seu enemic havia deixat el pit desguarnit. La fulla es va enfonsar a la gola del sorprès Artal. Amb els ulls desorbitats, sense acabar de comprendre que ja era mort, va veure com aquella espasa que havia de ser seva continuava avançant a través del seu coll. Amb les cordes vocals esquinçades va intentar balbucejar inútilment: va emetre un xiulet agut i ridícul abans que la punta li trenqués les vèrtebres i apuntés per darrere. El seu cos es va desplomar, desllorigat com un espantaocells.

—Hi ha un noi —va exclamar en Domingo amb un gest de dolor—. El persegueixen. Ajudeu-lo.

—Joan del Mas?

—Mai em va dir el seu cognom. Sé que es diu Joan. El coneixeu?

—Fa temps que el busco. I vós sou…?

—Domingo de la Figuera, mercader.

—El meu nom és Jaume de Toledo.

En Joan va esperonar de nou la muntura. El Negre el seguia a curta distància. El seu cavall era gran i de llargues potes: un cavall de guerra. Pel camí mai es desfaria d’ell. A la dreta s’obria un pedregar ple de garric i argelagues, i al fons creixia un bosquet de pi blanc. Si arribava fins allà, el cavall estaria en desavantatge, desmuntaria i es fondria en el paisatge. Sabia com fer-ho. Es va encomanar al Crist Salvador que havia vist a Saragossa i va sortir del camí camp a través. En creuar el pedregar enmig d’un núvol de pols, el cavall va alentir la velocitat. Les seves peülles s’enfonsaven i relliscaven en els llisos còdols. «Vinga!, Vinga!». Va avançar, feixuc, indiferent a les esperonades del genet. Tot d’una, l’animal va patinar, es va doblegar de genolls i va picar amb la pitrera a terra amb un cop sonor. En Joan va saltar volant per sobre i va rodolar sobre el pedruscall, masegant-se el cos. Es va incorporar d’un salt i va desembeinar la daga. Enmig de la polseguera, va veure sorgir el Negre com una aparició. Descavalcà amb l’ascona muntera a la destra, la vella amiga d’en Joan. Va somriure.

—Bonica daga. És millor que el ganivet de pagès que em vas treure l’última vegada.

—Què vols de mi? Per què vols matar-me?

El somriure de l’almogàver es va transformar en una riallada:

—Tant és. La malaltia, un accident, la fulla de la meva javelina… La gent com tu mor cada dia. No hi ha cap raó. —Va fer una pausa i el seu rostre va retornar al somriure glaçat. La seva mirada, sempre esquiva, va clavar-se un instant en la d’en Joan—. Digues on és.

«No em matarà si no ho ha fet ja. El domina més l’ambició que la seva crueltat natural. Vol alguna cosa de mi. L’escapulari. L’anell. La clau».

—Això? —En Joan li va mostrar els tres objectes que penjaven del seu coll.

Tot d’una, el Negre va saltar cap endavant. Amb un moviment precís de l’ascona, va colpejar amb l’esmolada fulla la mà del jove, el va desarmar, se li va llançar al damunt amb el pes de tot el seu cos i el va enderrocar. Li va clavar un genoll al pit amb tanta força que el va deixar sense respiració. La seva mà sarmentosa i ampla li emboçava la cara. En la ment d’en Joan tot es va enfosquir.