6

Fra Jaume, disfressat de quincallaire amb un sac a l’esquena, va passar per la porta de la muralla i va entrar a Vall-de-roures. A la placeta a l’entrada de la vila, uns fusters enllestien l’entarimat per a les actuacions dels tan esperats joglars, un petit exèrcit de vint artistes, entre els quals hi havia dones i nens. Es va ficar sota els porxos de la llotja, plena de jornalers vinguts d’altres pobles a treballar en la sega, i s’assegué a terra al seu costat a esperar l’arribada d’en Joan de Messeguer, jurat de la vila. Mentrestant, va escoltar la conversa d’aquells segadors. Contaven, a mitja veu, fets màgics i extraordinaris i s’agitaven, inquiets, entre mirades temoroses i múltiples persignacions. Asseguraven que la mare difunta del pastor de Vall-de-roures, com es començava a conèixer en Joan, s’havia aparegut a uns camperols a l’alba en una cova prop de Beseit. També corrien rumors que el mateix Joan i el seu amic Ponç estaven presos al castell i que, malgrat els turments a què els sotmetien, els seus cossos no es consumien davant els ferros roents ni sagnaven quan els tallaven. Alguns els anomenaven ja els sants pastors de Vall-de-roures, perquè un pagès de Mont-roig, ferit per un llamp, els va invocar i així salvà la vida. Unes tals notícies s’escampaven per la terra i omplien l’atmosfera del poble amb un aire messiànic que electritzava l’esperit de la gent, convençuda que aquestes novetats eren senyal inequívoc que el cel condemnava així la injustícia comesa pels cruels Oteiza.

En Joan de Messeguer, seguit d’un criat, va entrar a la llotja després de reconèixer fra Jaume entre els reunits:

—Quines mercaderies ofereixes, quincaller?

—Bones cintes i fins botons.

—Acompanya’m fins a casa i ensenya’ls a la meva dona. Té més bon judici per a aquestes foteses.

Fra Jaume es carregà el sac i tots tres es van ficar per carrerons costeruts i frescosos. Al final d’un passatge va sorgir, de sobte, l’Hug de Miravet. Dos criats amb maces l’escortaven.

—Guaita la rata —murmurà en Joan de Messeguer—. No sé si ha estat una bona idea deixar-nos agafar.

—Confieu en mi —respongué fra Jaume—. Fingiu sorpresa.

Quan van ser a prop, l’Hug de Miravet els tranquil·litzà:

—No tingueu por. Aquests homes són aquí per a la vostra seguretat.

—No me’n refio, de la protecció que brinda certa gent, mossèn —va dir el jurat.

El capellà no contestà. Es va inclinar per veure la cara de fra Jaume oculta per la caputxa.

—Em plau tornar-vos a veure, cavaller. L’última vegada vau marxar sense acomiadar-vos.

—Precisament vaig marxar perquè els homes del vostre senyor no m’acomiadessin…, d’aquest món.

El capellà va somriure, va fer un gest perquè el seguissin i tots es posaren a caminar fins a arribar a una portella. Mossèn Hug es va treure una clau i obrí. A l’interior dos homes feien guàrdia. Anaven ben armats amb llances curtes i es protegien el cos amb perpunts. «Soldats del castell», va pensar fra Jaume. El capellà tancà la porta per dins.

—Aquí podem parlar amb tranquil·litat. Tingueu la bondat de deixar el vostre fardell a terra. Intueixo que aquí porteu la vostra preuada espasa. No caldrà emprar la violència. Vosaltres espereu-vos a fora —va ordenar als soldats i al criat d’en Joan de Messeguer.

Rere d’una altra porta, es van trobar amb l’alcalde, assegut a terra entre coixins. En veure els nouvinguts, es va aixecar encès, encarant-se amb el capellà:

—No sé que preteneu, mossèn, però raptar l’alcalde de la vila us costarà car!

—Estalvieu-vos les amenaces de pagès ric! I no parleu de rapte. Es tracta, únicament, d’una reunió. Vós i el vostre amic calatrau esteu conspirant. Ho sé. —L’Hug va agafar una gerra plena de vi d’una lleixa. Començà a omplir xicres de terrissa i les va passar als seus convidats—. És que em creieu imbècil? Esteu atiant la xusma. Totes aquestes enraonies de l’aparició de la Maria del Mas i dels sants pastors és invenció vostra. Puc ensumar el tuf del vostre orde darrere d’aquesta bufonada, fra Jaume!

—No és cert que teniu pres en Joan del Mas a les masmorres del castell?

Mossèn Hug va donar un cop de puny sobre la taula. Semblava haver perdut, de sobte, la serenitat i les bones formes.

—I si així és? Què preteneu? Provocar un aixecament? Assaltar el castell? Esteu jugant amb foc, com un alquimista novici, i us trobareu amb el diable!

—Lliureu-nos el noi —va dir fra Jaume—. Prometo que desapareixerem i mai més tornareu a saber res d’ell.

—Això no depèn de mi. Aquest noi està acusat d’assassinat.

—Parlem clar, senyor capellà. Vós sabeu que això és fals. El vostre senyor el té pres per un altre motiu, oi? —L’Hug de Miravet no contestà—. El vostre silenci us delata.

—Les vostres paraules són tèrboles com les d’un jueu llegint la càbala!

—I si jo us digués que sé el que busca i que puc fer que el noi confessi?

—Sorpreneu-me.

—Una arqueta: joies, or… L’herència de don Lope de Oteiza per al seu bastard. He descobert moltes coses en aquests últims mesos.

Els grans ulls foscos de mossèn Hug es van mig aclucar malfiats.

—Estaríeu disposat a lliurar aquest tresor?

—Si vós deixeu anar el pastor.

—Què guanyeu, doncs? Sabeu que no hi ha cap document que provi la paternitat d’aquest pobre desgraciat i, si hi és, està tancat a la caixa a què renuncieu. La vida d’un bord a canvi de la seva herència?

—Heu oblidat la missió que em va portar a aquestes terres: descobrir qui va assassinar fra Guillem de Tauste. N’estic fart, d’aquesta història. El comanador major s’impacienta: doneu-me un nom que pugui presentar-li, un assassí sobre el qual carregar la vara de la justícia, i us donaré el que busqueu. Una guerra entre la senyoria de Vall-de-roures i l’orde de Calatrava seria absurda. Ningú la desitja. Porteu-me davant el noi. Us prometo que el convenceré. Parlarà. —Fra Jaume va fer una pausa i va mirar dins de la xicra. El vi li va tornar el reflex furtiu dels seus ulls. Va pensar en el gat enverinat de Calaceit—. No dubto que don Fortún de Oteiza sabrà agrair el meu seny d’alguna manera que pugui cabre a la meva bossa.

—No ens feu falta. A les masmorres del castell cantarà. El dolor corporal trenca la voluntat del més aguerrit.

—Per molt que el martiritzeu no us dirà tota la veritat. No pot. El pobre només en coneix una part. L’altra la sé jo. Porteu-me amb ell. Em guanyaré la seva confiança. Sé com fer-ho. —L’Hug de Miravet, desconcertat, observava el seu interlocutor—. Què hi dieu, mossèn? No teniu gaire temps. Ja heu sentit les històries miraculoses que recorren la terra. La pleballa entén la justícia a la seva manera. La voleu encerclant el castell? O que es coneguin els detalls d’aquesta història a la cort?

«Valga’m Déu, que el castellà no es mossega la llengua!», va pensar l’Hug de Miravet. L’objectiu de la trampa havia estat, en principi, neutralitzar aquell calatrau tafaner i el consell municipal, aliat amb ell, tenir-los tancats fins que en Joan del Mas revelés l’amagatall de la seva maleïda herència. La Germana i en Fortún havien estat partidaris que fossin assassinats, però ell, més prudent i diplomàtic, els va convèncer del contrari. La seva desaparició provocaria un altre aixecament molt pitjor que el d’abril, potser incontrolable. Tanmateix, la proposta del calatrau li semblava convincent i assenyada i alliberava la casa d’Oteiza de qualsevol responsabilitat en el crim. Va escurar d’un glop llarg la tassa de vi abans de parlar.

—Noms voleu? Us en donaré dos: en Ramon de la Fresneda i el Negre d’Albarrasí. L’últim és l’assassí de fra Guillem i des que va sortir a la recerca del pastor no ha tornat. Tot és obra d’ells. Entre tots dos van tramar el crim. Ells el van perpetrar. Agafeu-los i pengeu-los ben alt. La casa d’Oteiza ha de quedar lliure de sospita.

—I en quin lloc queda la justícia? —va interrompre l’alcalde—. Tots sabem qui van ser els inductors. Quedaran lliures? La vilesa que mostreu no em sorprèn, mossèn Hug. Mes vós, fra Jaume, no pensava que arribéssiu tan lluny.

—Calla, pagès! —va saltar mossèn Hug—. No entens res! Has doblegat el bescoll massa temps cap a la dura terra per comprendre les subtileses del món. Aquest tresor ens anirà bé a tots. La situació del regne és delicada, però si la casa d’Oteiza juga bé les seves cartes, prosperarà. En el cercle reial és més fàcil accedir al monarca i guanyar-se el seu favor. Ells s’engrandiran. Nosaltres també. Plouran mercès, rendes, oficis… Una canongia a Saragossa honoraria un servidor. Pensa en el teu estimat poble: imagina’t que concedeixen a la vila el dret de mercat, de construir un pont de pedra, de cobrar l’impost de pontatge. En canvi, què preteneu? Justícia? Revoltar la gent, abrivar-la contra els seus senyors naturals? Trobareu la guerra i només aconseguireu que el poble cremi pels quatre costats, que l’endimoniat pastor mori i que ningú trobi mai aquest tresor.

—Sigueu raonable, alcalde —va dir fra Jaume—. El noi queda lliure i retorna amb la seva família. La seva mare no ha mort. Ja no hi ha lloc per a la venjança, i les errades passades amb el temps i la generositat s’obliden. Mossèn Hug: us prego que intercediu davant la casa d’Oteiza pel jove i la seva família: la llarguesa en vida també exonera el pecador davant el judici del senyor.

—Savi sou, cavaller. Teniu la meva paraula que així ho faré.