4

Sense fam, la Maria del Mas va remoure amb el cullerot la sopa de pa a l’escudella. La vida dura del camp havia obert arrugues a la seva pell de dona de trenta anys, però encara conservava les belles faccions que li havien donat, de jove, la fama de ser una de les noies més maques de la vila. Els ulls negres i grans tenien un vel d’angoixa quan va mirar a les seves filles, la Beatriu i la Francisca, assegudes al seu costat davant el foc.

L’estança on es trobaven era un espai fosc i confús, enterbolit en una boirina de fum. Diversos pilars de fusta apuntalaven el sostre baix i de llurs bigues penjaven enfilalls d’embotit, feixos de figues, cebes i alls.

—Mengeu alguna cosa, mare —va dir la Beatriu—. Segur que l’ha sorprès la tempesta enmig del camp. Ja sabeu com s’embadaleix. S’ha degut refugiar en una cabana.

—Déu et senti, filla!

La Beatriu era la gran. La Maria l’havia parit amb només setze anys, poc després de casar-se amb en Ramon, un pastor de la comarca que no vivia al poble, sinó en una barraca de tova i pedra, un mas, a mitja hora de la vila i que tothom coneixia com en Ramon del Mas, per distingir-lo d’altres veïns amb el mateix nom. Quan els pares de tots dos van concertar el matrimoni, la Maria es va mudar a la casa del nuvi. Allà va conviure amb els seus sogres i una tia d’en Ramon. La Francisca va arribar dos anys més tard, després de dos embarassos que no van reeixir.

—Potser és a casa d’en Pere d’Arrufat —va afegir la Francisca.

Com s’hi assemblava, la noia, al seu pare! Les celles. La mirada. Els seus silencis. En Ramon havia estat un home de poques paraules, però tendre amb ella i les filles. La Maria l’havia estimat molt. Ara rememorar aquell sentiment li resultava un exercici estrany. Tot quedava molt llunyà i la passió que un cop va sentir no era més que un ressò feble. Per sort, el dolor també era una cicatriu en la seva ànima i una lleugera sensació de neguit a la boca de l’estómac. Un dia, en Ramon no va tornar. Quan el van portar altres pastors al cap de dos dies, la Maria es va pensar que dormia. A part d’un gran blau al front, la cara mostrava una serena pal·lidesa. S’havia estimbat per un barranc intentant rescatar un anyell.

—No us preocupeu, mare. —La filla gran li va estrènyer la mà—. Quan amaini, apareixerà per aquesta porta amb la cara de felicitat que sempre porta.

La Maria va assentir amb un somriure. «La nit, la tempesta, l’espera… Tot s’assembla tant a aquella jornada! Quin espant!».

—Tu no hauries de ser aquí, Beatriu. Tens fills i un marit. Aquí ens en sortim tots tres sols, oi que sí, Francisca? A més, en Joan s’està fent un home.

—No passeu cura. Ja vaig dir a casa que no m’esperessin si el temps empitjorava. A més, ara es gira feina. Cal xollar les ovelles i birbar el blat…

—… i segar la civada dels camps del senyor i preparar les oliveres —intervingué la Francisca, que es va acostar al tupí posat al foc per servir-se un altre cullerot de sopa d’all.

—Entre totes dues m’esteu posant nerviosa. —La Maria es va aixecar del tamboret i es desenrotllà el turbant que li recollia els cabells, llargs i negres—. Vaig a assegurar-me que la porquera està ben tancada. Comença a ventar.

—Deixeu-me que us pentini, mare —va dir la Beatriu, acariciant-li la cabellera—. Encara teniu uns cabells preciosos i ni un de blanc.

La Maria va somriure, va agafar un llum d’oli i va sortir de la fosca i fumejant estança, a través d’un cortinatge, cap a una altra cambra contigua. La llum va il·luminar l’espai. Sobre el sòl, unes gallines silencioses miraven nervioses al seu voltant sense moure’s. Al fons, va escatir els ulls petits i brillants del porc fixos en els d’ella.

—Treu-me aquests ulls de sobre! —Un calfred li va recórrer la pell—. Que sembla que m’està mirant el diable!

Es va acostar a l’animal i va comprovar que la pleta estava tancada. Després barrà bé la porta de fusta que donava entrada al corral. L’aigua de la pluja s’escolava per entre les escletxes de les fustes, que es van estremir amb un cop de vent sobtat. El centelleig d’un llamp les va il·luminar durant un instant. Llavors el va veure. Una forma humana darrere de les estaques. La Maria es va quedar petrificada amb la vista clavada al mateix lloc. «Les ombres són traïdores. I en una nit de tempesta, encara més». Es va acostar lentament fins a la paret i va observar l’exterior a través de l’estret espai entre dos taulons amb els ulls ben oberts. La negror de la nit i la remor de la rafegada i l’aigua ho inundaven tot. A punt de tornar sobre els seus passos, un altre llampec va giravoltar al cel seguit d’un tro com un cruixit. Aleshores va poder veure clarament uns ulls molt oberts i vidriosos. Algú va panteixar. Va llançar el llum d’oli i un crit i tot quedà a les fosques. «No és en Joan! No són els seus ulls!». A les palpentes, va entrar a la sala de la llar:

—Hi ha algú a fora!

Les seves filles se la van quedar mirant, sorpreses.

—En Joan!

—No, filles. No és el vostre germà. —La Maria va agafar l’únic i valuós ganivet de la casa—. Agafeu l’estaca!

—Ai, mare! Esteu segura que no es tracta de senglars? No seria la primera vegada que ensumen buscant menjar.

Gairebé abans que la Beatriu acabés la frase, un cop fort va sonar a la porta.

—Qui hi ha? —La Maria, al llindar, va parar l’orella. Algú esbufegava i murmurava.

—… En Joan del Mas…

El nom es va sentir clar enmig del silenci.

Sense pensar-s’ho, la Maria va aixecar la tanca de la porta. El pes d’algú la va obrir de bat a bat.

—Compte, mare!

Un home encaputxat, de genolls i embolcallat en una capa va caure als seus peus.

—Santa Maria! —la Francisca es va senyar horroritzada i assenyalà un virató de ballesta que sobresortia de la seva esquena.

—En Joan del Mas? —preguntà el ferit amb un fil de veu des de terra.

Amb les mans tremoloses es va descobrir. Era un monjo jove. Va intentar parlar, però el seu rostre cerós es transfigurà de dolor. Va estendre el braç demanant ajuda.

—Ajudeu-me, ràpid! —va ordenar la mare. Entre totes tres arrossegaren l’home fins a l’interior i van tancar la porta de nou.

—Què passa amb el meu fill? Parleu! On és?

Les preguntes de la Maria desconcertaren el monjo. Va negar amb el cap. Una expressió de desànim li va inundar la cara. Va furgar llavors dins la capa i en va treure un embolcall de pell de conill.

—Això li pertany… —Va acabar les seves paraules amb una basca i un glopada de sang a la boca.

—Porteu aigua!

Les dues germanes es movien esverades amunt i avall.

—Sou vós la seva mare…? —La Maria va assentir—. Doneu-li això… He d’explicar-vos…, l’anell…

—Quin anell?

Una altra bocada de sang li va inundar la gola. Incapaç de parlar, els seus ulls de boig es van clavar en els d’ella durant un instant etern. Després, a poc a poc, la seva mirada va començar a gelar-se fins a quedar opaca i llunyana.

—Per l’amor de Déu! Aquest home s’està morint!

Un anell va rodolar des de l’embolcall entreobert. La Maria el va recollir i l’observà. «L’anell…». Es va posar les mans a la boca, esglaiada. Després va desplegar amb cura el paquet. Al seu interior hi havia una cinta amb un escapulari i una clau.

—Què és tot això, mare?

La Maria va negar amb el cap. Després d’un panteix mig tallat, el monjo va expirar a la seva falda.