2

Vall-de-roures. Tres setmanes després

El sol començava a apuntar lentament per darrere dels monts de Beseit i la penya de la Caixa. Les primeres llums retallaven a la vall els colors i les formes de l’orografia: àmplies rouredes i pollancredes al damunt de les poderoses muntanyes, oms i salzes al llarg del serpentejant riu Matarranya. Sobre la seva superfície, el dia arrencava mil lluentors de plata.

«Ara il·luminarà casa nostra», va pensar en Joan des de dalt del Puig, un altre dels monts que resseguien la vall per l’oest. Des d’allà dalt es dominava una extensa vista de la comarca. Li agradava contemplar l’albada quan sortia amb les ovelles. A vegades, quan mirava el cel encara fosc, sabia que faltava poc perquè trenqués la matinada i accelerava el pas, atabalant el ramat per no perdre’s l’espectacle. S’asseia aleshores en un penyal sobre el cim i jugava a anticipar els objectes guanyats a les ombres.

«És allà!». El sol va banyar amb tons ataronjats una cabana de tosca pedra. Després, amb una rapidesa que sempre el sobtava, tota l’horta: la petita parcel·la arrendada a la seva família, els camps del senyor, els predis comunals, la torre solana, la torrassa de guaita que guardava l’accés cap al nord del regne i, per fi, la vila de Vall-de-roures, enganxada a l’ampit d’un promontori, cenyida per una muralla i el riu. A l’esplanada al damunt del turó s’aixecava el castell, descomunal comparat amb el poble als seus peus. Els alts murs de carreus es projectaven imperiosos i amenaçadors sobre el llogaret, que semblava trobar protecció estrenyent les cases entre elles davant de la imponent massa pètria. Per donar forma a aquesta malfiança mútua, una palissada de tova eriçada d’estaques de fusta envoltava el castell i separava l’espai civil del militar, delimitava l’àmbit del consell municipal i els seus furs del poder senyorial. La fortalesa, residència dels Oteiza, senyors del castell i la terra de Vall-de-roures, tenia forma rectangular amb torres a tres cantonades. Sageteres i petites finestres s’alternaven sense cap tipus de simetria per tot l’edifici, coronat en els panys de muralla per adarbs coberts. A l’interior s’obria el pati d’armes, irregular i amb una roca en un cantó, el pic granític del monticle sobre el qual s’assentava la fortalesa, massa dur per rebaixar. Per la cara exterior i enganxada al mur s’elevava l’església dels senyors, senzilla i d’una sola nau, tot i que la torre hexagonal era la més alta del poble.

Al compàs de la nova jornada, els sons reconfortants de les tasques diàries li confirmaven que no estava sol i que les tenebres de la nit amb els seus esperits i dimonis donaven pas a la llum i al món dels vius. Ja hi havia activitat. Li ho confirmaven les volves de fum que sortien de diverses xemeneies de la fortalesa i la dringadissa llunyana dels cops de martell del ferrer al pati d’armes.

Pel cantó de ponent, la vall s’eixamplava, les muntanyes perdien altura i el riu s’endinsava entre turons, buscant l’Ebre, on desembocava, en algun lloc que ell no coneixia. Aquell era el seu món. Sabia que el mar i Tortosa eren darrere dels alts pics dels ports de Beseit, a orient, i que per l’altra banda s’arribava a Alcanyís i, més enllà, a la gran ciutat de Saragossa, residència del bisbe, senyor eminent d’aquestes terres, home tan savi i principal que parlava amb el mateix rei quan li plaïa, com en Joan amb qualsevol noi del poble.

El toc de les campanes el va treure del seu embadocament. Va saltar del penyal i cridà el Llanut, el gos pastor:

—Som-hi, Llanut! Si no ens apressem, ens tornaran a treure l’abeurador i haurem d’anar més lluny.

Van baixar del Puig entre oliveres i ametllers, saltant de marge en marge, on alguns llauradors estaven ja treballant. Van sortir a la ribera del riu a través d’un canyar. La riba de còdols ja estava plena d’ovelles d’un altre ramat, arrenglerades disciplinadament.

—Has tornat a arribar tard, badoc! —cridà, divertit, un noi ficat a l’aigua fins als genolls—. Això et passa per quedar-te embadalit allà dalt. Que sembles una gàrgola!

El xicot va fer una ganyota imitant les monstruoses figures que decoraven les canonades del castell i va esclatar en una riallada, sorprès del seu propi acudit.

—Vinga, Ponç! Ja vam pactar-ho jugant a les canyes l’altre dia. Cal que ens tornem. Si li torno a portar tard el ramat, en Pere d’Arrufat m’estomacarà bé.

—Que guillis! —va respondre en Ponç, llançant-li una pedra. En Joan li contestà fent botar un còdol pla per la superfície del riu.

Després d’intercanviar unes quantes pedrades, en Joan va tornar a reunir el ramat. Ara hauria de caminar mitja hora fins a l’altre tram, on el riu no transcorria entre rocams ni estava tancat per densos oms, figueres i bardisses. Va atiar les ovelles. El Llanut va entendre l’ordre i bordà nerviós, accelerant la rereguarda. Per fi van arribar, envoltats d’un fi polsim, a un clar en què s’obria una platja fangosa. Les bèsties es llançaren assedegades cap a la riba i en Joan va cercar l’ombra d’un om. Va obrir el bot de pell i assaborí el vi fort i aspre, però fresc. El gos es va asseure panteixant al seu costat.

—Què vols? Golafre! —En Joan va treure del sarró una carcassa de colomí—. Si tenim sort, pot ser que en cacem un de ferit com l’altre dia. Té!

Les restes de l’ocell van volar un instant abans que el Llanut les atrapés a l’aire amb una dentada precisa. Mentre esclafava els ossos i endrapava les últimes restes de carn i tendrums, en Joan es va posar a menjar; un mos de formatge i un grapat d’olives i pa. Va pensar una altra vegada en Saragossa. Algun dia ell també la visitaria, i el mar… Coneixeria tots els llocs de què parlaven els viatgers i que els joglars cantaven. Tenia tot el temps del món. Encara era jove, tot i que no sabia exactament la seva edat. La mare i la gent del poble li deien sempre que havia nascut l’any de la croada del papa Climent, quan el difunt rei Jaume s’embarcà per passar a Terra Santa.

—Quant fa d’això, mare?

—No ho sé, fill. Catorze anys, potser més.

—Quan va morir el pare?

—Poc després de néixer tu. Tampoc me’n recordo ni té importància, fill. Això de mesurar el temps és cosa de capellans i savis. La gent del comú en tenim prou sabent que per Sant Miquel ve la verema i el pagament de rendes, i que entre Sant Miquel i el dia dels difunts es posa la llavor. Darrere d’una estació en ve una altra i tot torna sempre a començar. És l’ordre de Déu i no viuràs més ni canviaràs el teu destí per saber quan vas venir al món, fill.

El pare d’en Joan, en Sanç, havia mort quan ell era massa petit per recordar-se’n. La mare no en parlava gaire, d’aquell home. En Joan tan sols sabia que fou el seu segon marit i que era home d’edat quan es van casar. Les seves germanes, la Beatriu i la Francisca, eren més grans i fruit d’un primer matrimoni.

—Com era el pare?

La seva mare somreia i callava.

«El temps és com una roda que mou Déu», havia dit el capellà el dia de Sant Antoni en l’única part de la missa que entengué, perquè l’havia pronunciat en llengua vulgar i no en llatí, com la resta de la cerimònia. Així ho deien també les escultures que decoraven les arquivoltes de l’església. Li agradava observar les petites figures de colors llampants que representaven els oficis de la gent. Fins i tot s’identificava en una d’elles; la del pastor esquilant una ovella. Era situada a la part que corresponia a la Pasqua i a l’inici del bon temps, després del cru hivern. La millor època de l’any. Les roses florien, el dia s’allargava, els viatgers s’aventuraven pels camins. Al poble arribaven venedors ambulants i quadrilles de joglars. Aquests últims atreien la gent, que omplia de gom a gom la plaça major, i cantaven històries d’amor i de guerra, romanços de la frontera amb el moro, cançons de Roncesvalls, de llocs llunyans i desconeguts que en Joan evocava amb la imaginació: Morea, Alemanya, el país del Tàrtar, la terra de Gog i Magog… Les inflexions de les seves veus, la música i les acrobàcies amb què acompanyaven els relats mantenien el públic amb l’ai al cor, i el plaer de l’anticipació d’escenes mil vegades escoltades recorria com una rampa la multitud.

La suau brisa i el vi el van envoltar lentament. Es va adormir amb la roda de la vida i les arquivoltes de l’església girant dins el seu cap, amb el ressò d’un cantar.

La remor d’un tro llunyà, potser somiat, el despertà. Una bella melodia continuava sonant dintre seu: «Razón feita d’amor»^[2]. La portaven aquells joglars cada any, però el poble ja la cantava pertot arreu, especialment els joves:

S’escoltà un tro, ara clar, en el cel blau. El vent va canviar de sobte.

—Plourà, Llanut.

Quan bufava de ponent i en aquella època de l’any, la pluja era segura, encara que no hi hagués cap núvol que l’anunciés. En Joan va calcular, per la posició del sol, que faltava poc per al migdia. Començaria a descarregar a primera hora de la tarda.

De sobte, el gos es posà en guàrdia.

—Què grunys, rondinaire?

A la llunyania, un home s’acostava per la riba amb una ballesta a l’espatlla. Era un dels soldats al servei del senyor. Segons deien, havia estat almogàver, però el van expulsar de la seva companyia per matar un company. A vegades baixava del castell, on vivia, i es passejava silenciós i solitari pel poble amb un lleu i inquietant somriure. L’anomenaven el Negre d’Albarrasí, encara que ningú sabia el seu veritable nom ni mai li ho preguntaren. Les converses amb ell es podien torçar de cop i volta perquè esgrimia fàcilment un enorme ganivet que sempre portava penjant al cinyell.

En Joan va aixecar la mà per saludar. El Llanut, a l’aguait, no parava de grunyir. El Negre correspongué alçant la ballesta a la mà i fent un somriure gelat a la cara. En comptes de tornar a posar l’arma sobre l’espatlla, però, va agafar un virató del buirac de cuir del costat i el subjectà amb les dents. Amb les dues mans lliures va tensar la ballesta i col·locà el projectil a la ranura.

Va apuntar cap al jove i disparà. El dard va brunzir a l’aire i es clavà amb un espetec en el tronc, a dos dits de la seva orella. En Joan va tardar uns segons a reaccionar, encara amb el braç amigable enlairat. S’aixecà en silenci i retrocedí. El seu agressor va continuar avançant amb la mateixa expressió. Va tornar a carregar la ballesta. El tenia gairebé a deu metres. Apuntà de nou inclinant tot el cos cap endavant. Un instant abans de disparar, el Llanut es llançà al seu panxell. Sense dir paraula, el Negre dirigí l’arma contra el valent gos als seus peus. La topada de la corda destensant-se es confongué amb el cruixit de l’impacte i l’agut gemec de la bèstia, que caigué fulminada.

—Llanut!

—On vas? No corris! Si m’ho poses difícil serà pitjor!

El soldat, sense deixar de caminar, es penjà la ballesta a l’esquena i desembeinà un enorme ganivet de doble tall, gairebé una espasa curta.

—Per què? —Un bassal de sang s’engrandia sota el cos del gos.

Sense esperar resposta, va començar a córrer amb totes les forces en direcció al poble. El seu perseguidor intuí la idea i s’avançà tallant-li el pas. «És un malson. Res d’això és real. No por ser-ho».

—Vine aquí, xicot.

Les ovelles, pasturant i bevent al seu voltant, continuaven rosegant, indiferents, amb la mirada sempre poruga i estràbica. Quasi sense pensar-s’ho, en Joan llançà el crit de pastor per reunir el ramat. Era una ordre per al Llanut, però les ovelles l’havien après. Van començar a ocupar diligents, entre bels, l’espai entremig dels dos homes. Aquell mur de llana li podia donar uns segons de temps. Els suficients per salvar la vida. En Joan va arrencar a córrer turó amunt, endinsant-se en un alzinar. El seu oponent, vermell d’ira, s’obrí pas a puntades de peu entre les tossudes ovelles, reticents a abandonar el frec entre elles, sempre omplint el buit. Li va sorprendre l’habilitat del pastor, que gairebé desaparegué de la seva vista.

Ell mateix es considerava un bon corredor. Com a antic almogàver, estava acostumat a recórrer grans distàncies a pas lleuger, sempre seguint la petja de l’enemic, ja fos per avançar-s’hi o per mantenir el ritme de trot de la cavalleria pròpia. D’allò ja en feia, d’anys. Des que abandonà els seus companys i es posà al servei dels Oteiza s’havia encarcarat. La vida era més còmoda i sedentària servint d’escolta del seu nou senyor, i les ocasionals topades bèl·liques entre clans senyorials, senzilles ostentacions de força, no tenien res a veure amb les dures marxes amb la host reial a la llunyana frontera murciana.

Córrer costa amunt per aquell clar alzinar l’anava esgotant. Va notar aviat una fiblada al fetge. Li mancava l’alè. Al davant, en Joan fugia a bon ritme entre els arbres. Canviava a vegades la direcció de la marxa, però, en el silenci del bosc, el soroll dels matolls sota els seus peus el delatava. «M’ho pagaràs, fill de puta. Ningú se’n riu, de mi. Ningú se m’ha escapat mai». Sabia que les persecucions podien ser llargues. Eren com partides de caça, en què la paciència i la perseverança eren virtuts. Recordà les ràtzies letals de les companyies d’almogàvers, que s’internaven profundament en terra de moros a la recerca del botí. Arrasaven llaurats, calaven foc a pobles i alqueries, talaven boscos. El rastre humà es delatava arreu: esquinçalls de teixits enganxats als arbustos, restes de menjar, excrements dels ramats, la vegetació xafada en el dens fullatge…, eren pistes que conduïen a la presa. Per fi, la remor de veus i el plany dels nounats accelerava la partida dels guerrers, delerosos de cobrar-se d’una vegada la peça, plens d’odi pels paranys patits, pels companys caiguts. Al Negre d’Albarrasí el delitava especialment el clam d’horror dels refugiats enlairant-se, el terror als seus ulls quan veien sorgir els seus perseguidors de la foscor del bosc. «Rahma! Rahma!». «Pietat! Pietat!», cridaven en llengua mora. Se sentia poderós quan suplicaven misericòrdia paralitzats per la por, agrupats com un ramat.

Passaven pel ganivet els ancians, els impedits i els més petits i desvalisaven la resta. A vegades, els torturaven perquè confessessin on guardaven les joies i les monedes. Aleshores, en llargues i tristes fileres, els duien a terra de cristians, a Tortosa i a València, on els venien.

Al cap de poc, el seu cos començà a acostumar-se al ritme de la persecució. La velocitat havia baixat. Era qüestió que aquell nen s’equivoqués, intentés amagar-se o acabés en qualsevol atzucac. Després de saltar per sobre d’una soca, va sentir un intens dolor al panxell. «Maleït gos!». Un traç de sang xopava el lli del seu camal. Quan tornà la vista al davant, el jove havia desaparegut. «Impossible! S’ha amagat. No pot ser lluny!». El Negre s’aturà de sobte i parà l’orella. Silenci.

En Joan va saber que tenia una oportunitat de despistar el seu perseguidor en arribar a la vora d’un barranc que descendia en diversos esglaons cap a un tàlveg humit i ombrívol. Si no es coneixia, el salt des de dalt semblava suïcida, però sabia que podia caure en el primer terraplè, de mig metre d’ample. S’havia passat bona part de la seva vida entre cingles, rescatant ovelles extraviades de llocs aparentment inaccessibles, i era capaç de recordar cada pas i cada camí, on criaven els senglars, per on passava i a quin lloc niava cada ocell. «Qui fos l’àliga, ara!». Saltà amb l’impuls just i caigué a la gatzoneta sobre l’estret marge a dos pams del buit. Va continuar cap a l’esquerra. En aquella direcció, en Joan desfeia el camí i tornava de nou cap al riu. El seu perseguidor havia desaparegut, de moment. Es va deixar caure pel vessant cap a unes bardisses, aprofitant l’impuls per aixecar-les amb els peus. Les avarques d’espart i les cintes de cànem al voltant dels turmells el protegiren de les espines. A l’últim moment, i gairebé en vertical, llançà la bardissa amb un cop dels talons al més lluny possible. El cap va passar just a temps, abans que l’embull vegetal li caigués al damunt.

Al fons del barranc, el dens sotabosc l’envoltà. Semblava impossible moure’s dins d’aquella contínua i espessa massa de plantes. S’agenollà. «Tan sols cal ajupir-se a l’alçada de la guineu, la bèstia més astuta, per veure el bosc com ella». Va distingir aleshores amb claredat les vies ocultes sota el fullatge, els mil camins oberts per la natura i les criatures per no ser vistes, per fugir i atacar. Va avançar-hi a ròssec i amb els sentits a flor de pell, espantat com un animal assetjat. Va pensar en les vegades que ell havia perseguit les feristeles del bosc fins a fer-les caure en els seus paranys. Ara se’n penedia i demanava al cel que li atorgués l’astúcia de la guilla i la discreció de la perdiu. En el laberint vegetal, aviat es va adonar que abandonava el barranc i s’enfilava pel vessant d’una muntanya.

Finalment, molt lluny d’on havia perdut de vista el seu enemic, va sortir a l’amplària d’un rocam pelat i assotat pel vent. Als seus peus, s’estenia el riu i el bosc per on havia fugit. Ni rastre del Negre d’Albarrasí. Va triar una escletxa oberta a la roca prou ampla per refugiar-s’hi. Des d’allà, podia detectar tot el que s’acostés sense ser vist. Va entrar-hi i s’arraulí. Li calia descansar, va pensar. En el seu cap s’amuntegaven les preguntes. «Què he fet? Per què a mi? No deu ser una confusió? Un malentès?». No es podia enganyar. Aquell home el buscava a ell. «Volia fer-me la pell. Ho he vist al seu rostre». Es fregà el cap amb les mans i tancà els ulls amb força. Va desitjar que tot fos un malson i poder despertar-se una altra vegada sota l’om i al costat del Llanut. Quan els obrí de nou, uns núvols grisosos es formaven pel nord i un altre tro ressonà, llarg i més proper.