7

El toc que va anunciar l’hora nona aixecà un esbart d’ocells de les teulades de la catedral. Aletejaren per sobre de l’esplanada abans de tornar a posar-se damunt les gàrgoles i els sants de l’edifici. En Joan va tornar al tortuós entrellat de carrers desfent el camí. El campanar que li servia d’orientació per arribar a la seva cita amb en Berenguer va sorgir a l’esquerra entre les façanes. Encara que això no garantia arribar-hi. Era mil vegades més fàcil orientar-se al bosc que en aquell caos. Gairebé sota els peus de la torre enrajolada, es va trobar el pas tancat per una tàpia. La va recórrer en tota la seva extensió. A la cantonada, l’espai fins al següent habitatge deixava un estret passadís que comunicava amb el carrer a l’altre costat. Es va ficar per l’escletxa i va avançar fins a sortir al carrer a les envistes de la casa d’en Domingo de la Figuera.

—Hola, noi —saludà l’Artal, sorgit del no-res al seu costat—. En Joan del Mas, oi?

En Joan retrocedí espantat.

—No tinguis por. Sóc criat de la casa. Tinc un encàrrec del teu vell acompanyant. Ha hagut d’absentar-se i m’ha demanat que t’indiqui on trobar-lo. Segueix-me.

En Joan va vacil·lar un instant davant la mirada insistent de l’Artal. «En Joan del Mas, oi?». Com sabia que es deia «del Mas»? En Berenguer no podia haver-li-ho dit. «Mai vaig revelar el meu cognom al vell… “Per cert: no m’has dit el teu nom”. “Em dic Joan”». «Joan», va repetir en Berenguer, tocant el reliquiari penjat al coll del jove. «Joan, el del misteriós equipatge…».

Va tenir prou reflexos per esquivar l’enorme mà de l’Artal, que va passar fregant-li el braç, gairebé amb un brunzit.

«Fuig! Corre!».

La portalada d’entrada a la casa d’en Domingo de la Figuera era només a un tir de pedra, però li va fer l’efecte que no hi arribava mai. Va córrer amb tot el vigor de la seva joventut, amb la desesperació que infon la por, sense mirar cap enrere, encara que sentia que el seu perseguidor esbufegava furiós. Va arribar a la porta d’una llarga gambada, amb el cor desbocat davant la possibilitat de ser caçat en l’últim moment, de sentir la terrorífica estrebada que l’allunyés de la salvació. Va ser llavors, al llindar del portal, quan va veure, fugaçment, el rostre encaputxat del Negre d’Albarrasí traient el cap per una cantonada a l’altra banda del carrer. El cor li va fer un altre salt.

—Socors! Auxili! —va cridar, buscant el refugi de la gent al pati—. Volen matar-me!

Tot d’una, es va trobar de cara amb la cara patriarcal d’en Berenguer:

—Què passa, fill?

En Joan va mirar cap a l’entrada. Els seus perseguidors havien desaparegut. Va decidir mentir.

—Crec que volien robar-me.

—Cal anar amb ull viu en aquesta ciutat —va dir un home amb veu cavernosa, apropant-se. En Joan el va identificar com en Domingo de la Figuera per la manera com la resta dels presents es movia al seu voltant, obrint-li pas, i per la seva roba, nova i plena de filigranes. Era baix i d’ossada ampla. El cap, totalment rasurat, s’encaixava en el cos gairebé sense transició, a través d’un coll curt i gruixut, que rebotia al clatell per sobre de la roba. En la seva mirada d’ulls sortits i parpelles pesants hi havia una empremta de bondat i franquesa—. Els forasters com tu sou presa fàcil de les bandes de lladres. D’on ets?

En Joan va pensar en una mitja veritat:

—Vaig néixer a les muntanyes de Beseit, senyor.

—Mai vas veure una ciutat tan gran, eh?

—No, senyor. Em vaig criar entre penyes i boscos. Sóc pastor. El poc que sé del món m’ho ha explicat misser Berenguer.

—No et preocupis. Conec molts que podran citar de memòria llistes de reis i emperadors, però moriran imbècils sense saber-ho. Escolta: en Berenguer em diu que ets un jove discret i eixerit i que busques feina. Necessito un mosso que m’acompanyi en un llarg viatge.

En Joan va veure el cel obert. Just en el moment en què l’havien trobat els seus perseguidors, algú li oferia una sortida. Va assentir en silenci, agraït però amb expressió ombrívola. La imatge del Negre d’Albarrasí a Saragossa va llastrar el seu esperit fins al neguit. «El malson continua. Em persegueixen i no desistiran fins que em fiquin un virató al cap com al Llanut, com a aquell frare. I qui és el de la barba? Mai l’havia vist a Vall-de-roures. Per què?». Amb les preguntes van sorgir de nou tots els fantasmes: la seva mare, les seves germanes… La seva mare, morta! Es va posar les mans al cap. «Prou!».

—Seu a l’ombra i tranquil·litzat, noi. —La invitació d’en Berenguer el va centrar de nou. Un criat li va oferir un got de vi—. Beu una mica.

—I descansa. —Intervingué en Domingo abans d’allunyar-se, requerit pel capatàs—. Partirem aquesta matinada. Quedeu-vos a dormir. Em sentiria molt honrat si compartiu el sopar amb mi.

A la nit, a l’habitació i a la llum d’una llàntia, el vell cirurgià li va treure els punts de la ferida, ja cicatritzada. Va extreure del seu sac un drap en el qual venien embolicats una sèrie de llancetes i ganivets i un pot de vidre. Va impregnar amb el seu contingut un drapet de gasa fina i l’aplicà sobre la galta del noi.

—Vi alcoholat —va dir sense que li ho hagués preguntat—. Neteja i manté la ferida lliure d’infeccions.

A continuació va agafar unes tisores i va començar a tallar amb destresa el fil que havia mantingut unida la carn:

—Potser et farà mal. La sutura és de tendó de porc, saps? El gran Teodorico Borgognoni ens va ensenyar com aconseguir que sigui alhora fi i flexible.

Quan va acabar, li va agafar la mà i la va acostar fins a la cicatriu perquè la notés.

—Portaré aquesta marca per sempre?

—Encara ets molt jove. Amb el temps se suavitzarà.

En Joan es va acostar a un bací de terracota ple d’aigua. El seu reflex ondulant li va tornar la mirada d’uns ulls tristos i clars. En el seu rostre, el borrissol ombrejava el llavi superior. Es va apartar els cabells llargs i llisos: la brillant cicatriu travessava insolent la seva galta. «Déu meu!». Es va quedar immòbil amb els ulls clavats a l’aigua davant la imatge torturada de si mateix. Les llàgrimes van brollar silencioses, coent-li la costura i gotejant a la cubeta.

En Berenguer li va posar la mà a l’espatlla. Ell també havia patit. Feia temps de tot allò, però recordava que en aquelles circumstàncies les paraules eren veus buides. Res confortava més que la calor humana. «Aut tace aut loquere meliora silentio.^[24] Calla o digues alguna cosa millor que el silenci», va pensar, mirant la seva blanquejada calavera, que sobresortia del farcell.

—Esteu en perill —va dir per fi en Joan, eixugant-se les llàgrimes—. Per culpa meva.

—Té a veure amb qui et va marcar la cara, suposo.

—Fa dos mesos el mateix home que m’empaitava aquesta tarda va intentar matar-me. No sé per què. Crec que és el culpable de l’assassinat d’un frare calatrau. Abans de morir va donar tot això a la meva mare. —En Joan es va deslligar la camisa i li mostrà l’escapulari i el cordó del qual penjaven l’anell i la clau—. Va dir que em pertanyien. Em van acusar de ser l’assassí del frare, i a la meva família, d’encobrir el crim. Van assotar la mare fins a matar-la. Jo vaig fugir.

—Deixa’m veure’ls de més a prop.

En Berenguer observà l’escapulari. Una creu apareixia brodada sobre una peça quadrangular de lli bast i groguenc. Amb els seus llargs dits de cirurgià va palpar tota la superfície. En un extrem s’apreciava un repunt fet amb un fil de color diferent. Va agafar les tisores que li havien servit per treure els punts a en Joan i desfilà la costura. El tros de tela es va obrir llavors en dos. A l’interior s’hi amagava una tira estreta de paper doblegada per la meitat.

—Acosta’m el llum, jove Joan. —En Berenguer va buscar, encongint i estenent el braç, el punt d’enfocament per a la seva vista. Algú havia escrit en tinta negra, ja una mica descolorida, una llista de lletres. El vell ermità les va llegir en veu alta—: R L R U Q A G L P Z L D X A P O R L P P Z Q L G O X O—. Tenen algun sentit per a tu?

—Res té sentit d’un temps ençà. Si volen dir alguna cosa, ho desconec, senyor. No sé llegir ni escriure.

Després en Berenguer va demanar veure l’anell. Era d’or massís. En realitat, es tractava d’un segell amb una torre repussada. La paraula «Oteiza» apareixia gravada a la cara interior.

—Oteiza —va dir en Berenguer gairebé lletrejant.

—Un Oteiza em va tallar la cara i va matar la meva mare.

—Vols dir els Oteiza, senyors d’amplis feus a les terres d’on venim?

—Don Fortún López de Oteiza, senyor de Vall-de-roures i assassí. —La veu d’en Joan sonava estranyament calmada—. Quan tingui la meva oportunitat, li buscaré la ruïna.

—Assossega’t. Ets massa jove per sentir tanta ira. —En Berenguer continuà parlant sense deixar d’observar la fila de lletres—. No és bona consellera.

—Aquest home és molt perillós, senyor.

—Et crec. Serà millor posar en Domingo de la Figuera a l’aguait abans de la vostra partida.

—Us ho prego. Si veu que sóc un problema, no em portarà amb ell. A Saragossa m’enxamparan. Segur que ara estan rondant per fora.

—Pots anar a la justícia. En Domingo és un home de recursos i amb bons contactes.

—Us recordo que va ser la justícia senyorial la que em va fer això.

—Argument inapel·lable. Però promet-me que explicaràs a en Domingo la teva situació. I com més aviat, millor. Crec que aquestes lletres sense sentit aparent poden amagar un significat. Guarda-ho tot bé. Pregunta-li sobre l’escapulari. Ha viatjat molt. No ha donat l’esquena al món, com jo. Et pot ajudar.

Havent sopat, tots van anar a dormir d’hora. L’endemà començaria abans de l’alba i el viatge seria llarg.

—Per cert, a on anem? —preguntà en Joan, estirat sobre la màrfega al costat d’en Berenguer.

—No m’ho ha volgut dir. Deuen ser dèries de comerciant. Només ha esmentat que és «un llarg viatge amb un encàrrec especial».

«Un llarg viatge». En Joan va evocar amb aquestes dues paraules llocs i paisatges que sempre havien existit en la seva imaginació. Potser es dirigien a terra de moros. Deien que les ciutats eren allà d’or i argent. Construïa llavors arquitectures de somni, amb edificis brillants d’estranyes formes penjats de muntanyes màgiques. També era possible que es dirigissin a la costa. «El mar!». La imatge el va assaltar de sobte. Va respirar fondo, ple d’excitació. Veïns i viatgers l’hi havien descrit. «És com un riu desbordat que inundés la terra fins on arriba la vista. Hi ha tanta aigua que tot rugeix com una bèstia immensa, onejant com un extensíssim camp de blat». Li costava visualitzar aquesta vastitud i decidir si queia del costat del bell i sublim o de l’esglaiador i paorós. «Les onades s’aixequen com turons, l’una darrere l’altra». Per fi, es va adormir, intentant imaginar-se com devia ser el mar, de quina manera s’escaparia dels seus perseguidors, com mataria en Fortún de Oteiza…, algun dia.