12

Serra d’Izco. Navarra.

26 de maig de 1283

Des d’un turó a una milla de distància, els sis viatgers eren punts diminuts a baix, a la vall entapissada de verd. El Negre d’Albarrasí i l’Artal van observar com desapareixien en una fageda.

—Què dimonis hi fan, a Navarra? —es va preguntar l’Artal en veu alta.

—Que tens por?

L’Artal va ignorar el seu company. «Desagradable com un llimac». Viatjar amb ell el començava a cansar. Sempre amb un ull obert, sempre alerta davant un moviment estrany. Va arribar a penedir-se d’haver-li proposat el tracte de repartir-se els guanys. Quan van perdre el rastre del jove a Saragossa, les maneres grolleres de l’almogàver dificultaven que la gent parlés, fins i tot amb una gerra de vi al davant i alguna moneda al palmell de la mà. El soldat a qui havia subornat el Negre no en sabia res. Per fi, després de quatre petricons de vi i una cuixa de xai, un traginer navarrès va xerrar: en Domingo el gras se n’havia anat a Tarassona amb un mosso. Un de nou. Li ho va dir un dels servents de la casa, enutjat perquè no se l’havia endut a ell. «Han marxat de bon matí». A Tarassona van saber que havien partit ja, en direcció desconeguda. Els portaven un dia de distància. El Negre, sempre taciturn, només obria la boca per fer retrets i posar en dubte el pla de mantenir viu en Joan. Si no hagués estat perquè l’almogàver, en camp obert, tenia el sentit i l’instint d’un animal de presa, l’Artal li hauria tallat el coll aquella mateixa nit. Va trobar un rastre fresc en el fang del camí. Després van avançar per les crestes dels turons buscant les altures màximes. «Han seguit cap al nord», va dir sense dubtar. «El mantindré viu. És com portar un gos coniller», va pensar l’Artal. Sense treva per descansar, van continuar de nit, dormint sobre la sella. El Negre era tenaç i infatigable. «Desperta’t, princesa!», cridava, etzibant un cop de peu a l’Artal quan cabotejava sobre el cavall fins que aquest quedava gairebé aturat, pasturant a les fosques. «Si no pot seguir el ritme, em desempallegaré d’ell. Viatjo millor sol», va pensar el Negre.

Al monestir de La Oliva, van preguntar als viatgers. Els van confirmar la presència d’un home gros i cinc criats. Havien partit de matinada. «Només ens porten cinc hores, potser menys». A mesura que pujaven seguint el curs del riu Aragó, la vegetació i les arbredes tornaven a dominar el paisatge. Per fi, després de passar el poble d’Aibar, van veure sis genets en direcció a la serra d’Izco.

—Que tens por? —repetí el Negre.

—Para de dir bestieses! Apropem-nos. Potser no són ells.

Van baixar pel vessant i van arribar al camí per on havien passat les seves preses. Cavalcaren un tros fins a ocultar-se a la bardissa de falgueres i faigs i continuaren avançant.

—Ens segueixen. —La resta del grup va mirar en Bernat i cap enrere, en el camí. El seu pèl ros i llis apuntava per sota de la caputxa. La barba vermellosa compensava les faccions infantils del jove criat—. Dos genets. Des de fa un parell d’hores, com a mínim.

—Lladres? —preguntà en Pere a en Domingo.

—Potser sí.

Tots van guardar silenci, escodrinyant la densa arbreda que s’enfonsava en un barranc a la seva esquerra i el mur boscós que s’elevava a la dreta. Un calfred va recórrer tot el cos d’en Joan: «Lladres? Dos genets». Era possible que aquells dos bastards l’haguessin seguit fins allà? El perseguirien fins a l’infern? Per culpa seva posava en perill la resta. Va decidir parlar:

—Senyor…

El renill clar d’un cavall al bosc el va interrompre. En Pere brandà la seva ascona. En Balasc ordenà amb gestos a en Joan que s’acostés a un dels muls i tragués un embolcall de pell de dins d’una de les alforges. Tres magnífiques espases aparegueren protegides entre el suau folre de conill. Cada criat es va armar amb una i tots van començar a observar la selva, giravoltant les seves muntures, les fulles en alt. Llavors la fuetada d’una ballesta esquinçà l’aire. Abans que la sageta s’enfonsés en el fullatge, va sonar un segon tret. El virató es va clavar amb ràbia al pit d’en Pere. Els seus companys es van tancar al seu voltant com un sol home:

—Estic bé! —exclamà—. La cuirassa l’ha aturat! Sortim d’aquí!

—Deixa els muls, Joan! —En Domingo de la Figuera fustigà el cavall del jove al seu costat—. Agafa’t bé, fill! I no caiguis!

Tots sis es van llançar al galop pel camí, cada vegada més costerut, sempre mirant a l’esquena. Eren allà. Van sorgir rere un revolt a la llunyania. Eren ells. En Joan va sentir una glopada amarga a la gola quan va distingir la cara fosca del Negre d’Albarrasí. Des de dalt del port d’Olaz, suaus turons baixaven fins a la plana, coberta per la boira. Els cavalls començaven a esbufegar, esgotats.

—Lumbier és sota aquesta boira! —va dir en Domingo—. Conec el seu alcalde! Ens ajudarà!

—Ens estan menjant la distància! —cridà en Conrado, amb el seu accent sicilià—. Si no ens afanyem, ens encalçaran aviat!

Van esperonar un cop més les suades muntures. Les pobres bèsties anaven cedint, indiferents a les fiblades dels esperons, llançant bromera entre les brides.

—Alerta! —exclamà en Domingo, mirant cap enrere. La resta, sense deixar de cavalcar, va observar també.

El Negre d’Albarrasí havia desmuntat i venia cap a ells corrent, brandant una ascona en alt. El seu ritme al trot es va convertir de sobte en una increïble embranzida que el va acostar perillosament als genets. Sense abaixar la velocitat, va estendre el braç amb l’ascona cap enrere i la va llançar amb força. El dard va descriure una ràpida paràbola al cel. Tots es van encongir sobre els cavalls.

—Compte, Domingo! —va cridar en Pere.

Massa tard. La llança es va clavar al llom del seu cavall, que renillà de dolor i es va encabritar. En Domingo va caure a terra, enredat en la capa i el barret de borles. El Negre s’acostava, ara amb un enorme ganivet a la dreta, el terrible coltell dels almogàvers. Per darrere va sorgir el seu company, al galop.

El primer a socórrer en Domingo va ser en Joan. Va agafar l’espasa oculta entre la roba de l’atordit comerciant. El Negre el va veure. Va somriure satisfet. La resta del grup també es va disposar a defensar els seus companys.

«Criats i pastors. Això serà divertit», va pensar el Negre.

—Vine aquí, fill de puta! —li va cridar en Joan, amb l’espasa en guàrdia.

Ara va poder veure clarament el seu repugnant somriure, la ganyota que el perseguia des de feia mesos.

—No el matis! —exclamà, per darrere, l’Artal.

Quan era a cinquanta metres de distància, la muntanya, fins aleshores silenciosa, va començar a cobrar vida. Estranyes veus i xiulets van sorgir de l’espessor, il·localitzables. El ressò les acostava. Després desapareixien, llunyanes, i tornaven definides i clares per un altre cantó. Entre faigs i falgueres, l’aire va tornar a xiular. Unes siluetes fugisseres es van fer visibles a la part alta de la carena. Les pedres volaven. El Negre va esquivar la primera. La segona el va encertar amb un espetec al turmell. L’intens dolor el va paralitzar fins a fer-li sentir nàusees. Va cridar i es va quedar clavat en el lloc, de genolls. Diversos projectils s’acarnissaven també amb l’Artal, que intentava dominar la muntura. Tot el vessant de la muntanya s’agitava fantasmagòric i obria regalims en la verdor, d’on sortien homes saltant turó avall, per ocultar-se de nou.

—Fugim! —va cridar l’Artal, acostant-se al seu company. Li va oferir el braç perquè pugés. El Negre va mirar de nou en Joan. Els seus companys eren ja al seu costat, frec a frec. «La presa és tan a prop! Una altra vegada se m’escapa!»—. Anem, imbècil! —repetí l’Artal—. O vols morir aquí? Tu mateix!

El Negre va engrapar-li el braç i va pujar a la gropa. Tots dos van desaparèixer pel camí en el moment en què un grup de cinc homes armats amb llances i fones sortia al límit de la senda. Excepte un, que portava un bacinet de ferro i una cota de malles, la resta es cobria amb cofes i pellisses de cuir.

—Heu tingut sort —va dir el del casc metàl·lic—. Normalment no hi ha partides de vigilància. Doneu les gràcies al governador, en Climent d’Alveto. Ha prohibit el pas de cavallers aragonesos per Navarra i la sortida d’armes i cavalls del regne.

—Des de dalt de la penya us he reconegut, misser Domingo —va afegir un altre dels guardes—. He dit al cap de la quadrilla que feu sovint aquesta ruta, que sou un honrat i respectable comerciant, conegut de l’alcalde i els jurats de la vila.

El qui portava la veu cantant va avançar fins a en Bernat i comprovà la seva espasa, encara sense embeinar.

—Molt bones espases són aquestes per a un mercader. No deveu pas anar a Bordeus, a aquest insensat combat de què tothom parla?

—Aquests són els meus criats. Sens dubte joves, forts i fidels, però plebeus. No trobareu ni una gota de sang noble a les seves venes —va dir en Domingo, component-se la capa i calant-se l’ampli barret—. Encara que els del meu ofici mai ho reconeixen, sóc ric. M’agrada viatjar segur. I no us imagineu amb què paga la gent quan no té diners.

—On us dirigiu?

—A la Gascunya. Però no us alarmeu. Anem a recollir una càrrega de vi pagat ja amb bones masmudines^[32]. Vi que, m’atreviria a dir, gaudireu vós, probablement. El vendré a Pamplona, tot i que he de tornar a passar per Lumbier de camí. Una arrova menys no m’arruïnarà.

L’actitud sospitosa del sergent es va estovar una mica amb l’oferta. Quan van arribar a la vila, la càlida rebuda que l’alcalde va brindar a en Domingo de la Figuera el va acabar de tranquil·litzar. En Pere, encaputxat i discret com un monjo, es va encarregar d’organitzar a la resta dels criats sota les ordres d’en Domingo, que, en públic, semblava comportar-se amb ell amb una rudesa que no utilitzava quan viatjaven sols. Encara que els van oferir allotjament fins a l’endemà, en Domingo ho va declinar. Va demanar, en canvi, cavalls frescos per prosseguir el viatge, perquè tenia la intenció d’arribar a la Gascunya abans que acabés el mes, on havia de presentar-se puntualíssim, sota pena de faltar a la seva paraula i al seu bon nom de mercader. El grup va partir escortat pel mateix escamot que els havia salvat dels assaltants. Qui sap si podien aparèixer de nou.

—No em penedeixo d’haver-te donat feina, fill —va dir-li en Domingo mentre cavalcaven en direcció a Oiz, on passarien la nit—. Avui t’has portat com un valent.

En Joan va callar, sense saber què respondre. «No el matis!». Recordà l’enigmàtica exclamació d’aquell malparit. Què volien d’ell?: l’escapulari, l’anell, la clau. Sens dubte. «Infra torre solana. Sota la torre solana». Va pensar a continuar la confessió interrompuda feia unes hores, però va guardar silenci. Si parlava, era possible que el deixessin al primer poble. Sabia que llavors estaria perdut. Al costat dels seus companys se sentia segur. Quan en Conrado, sempre assedegat, va demanar que tragués el bot de vi, li va fer un gest amb el cap perquè begués ell primer.

—Noi —va dir en Balasc—, amb aquesta cicatriu a la cara i la feresa que has demostrat, et faràs ben aviat un nom entre els justadors i busca-raons. Joan el Brau! Les dames es desmaiaran al teu pas.

Tots van riure, fins i tot els soldats de l’escorta. En Joan es va posar vermell. «No el matis!». «Sota la torre Solana».