9

La sala noble, amb els pesants cortinatges oberts de bat a bat, mostrava tota la seva amplitud. Diverses teies encastades en cèrcols de ferro sobre les parets il·luminaven tènuement l’espai on s’havien disposat tres taules. La de l’extrem, sota l’escut descolorit dels Oteiza, corresponia al senyor del castell, que seia al costat de la seva mare i, de forma excepcional aquesta nit, també la seva esposa. Habitualment, les dones, excepte la Germana, que feia el que li venia de gust, menjaven soles i separades dels homes, una vella tradició d’origen musulmà. En aquesta ocasió, però, la novetat dels joglars i el bon humor del senyor del castell havien canviat els plans. Fins i tot el jove Otger podia ser-hi present. Les taules alineades amb els murs llargs eren reservades per a un cavaller del Temple d’Amposta que, amb el seu nebot, feia el camí fins a Saragossa, quatre cavallers a sou del senyor Fortún dels que es va dur a Tarassona a l’abril convocat pel príncep i l’Hug de Miravet. A la taula enfrontada, s’hi asseien en Jimeno, la seva dona, la Toda i en Martín, acabat d’arribar aquella tarda des del seu feu de Massalió, juntament amb quatre cavallers del seu seguici. En Martín portava notícies fresques de la cort: s’havia proclamat formalment la Unió. La noblesa s’aixecava i exigia al rei que acceptés el Privilegi General, que, pràcticament, posava la governació del regne en mans de l’estament militar.

Els estimats gossos de caça d’en Fortún eren els únics que tenien llicència per circular lliurement d’una taula a l’altra. Entre ells es movien criats i servents, que portaven les viandes des de la cuina contigua a través d’un arc obert al mur. Alguns músics, davant de la taula principal, van començar escalfant l’ambient amb temes coneguts i d’èxit segur: una estampida, «A l’entrada del temps clar», cançons alegres pròpies de la primavera, que cantaven la victòria dels homes sobre el dur hivern i la renovada fertilitat de la terra. El vi corria en abundància i en Fortún, generós, va ordenar que s’obrís la millor bóta.

—Digueu-me, Martín, què us sembla aquest vi negre?

—No l’han tastat tan bo els monjos, nebot! I bo és per celebrar que el regne ha parlat! Els conjurats han tornat als seus feus i el pobre rei no té ni deu penons que el segueixin quan aixeca el seu. Diuen que es mou com una sargantana espantada. Va de ciutat en ciutat buscant suport. Esperem que sigui sensat i accepti, pel bé de tots.

—Fugirà a Catalunya —va continuar en Fortún, xuclant sorollós un brou de gallina—. Allà sempre han estat dòcils. El rei els dóna les seves estimades guerres per mar i les seves illetes.

L’entrada de quatre garrins torrats al forn va arrencar aplaudiments d’admiració. En aquell moment, els músics que eren a la sala van ser reforçats per la resta de la companyia, que va entrar bulliciosa. Davant seu, l’Aymerich, movent-se desimbolt, va tornar a presentar-se als comensals:

—Tinguin ses senyories per segur el gran honor que fan a aquesta humil família d’artistes en escoltar els nostres càntics i històries, veritables algunes, no provades d’altres, totes certes si s’escruta el cor dels homes, de la mateixa naturalesa en els nostres dies que en els temps del gran Alexandre. Recollides són per terres d’Espanya i França, d’Alemanya i Itàlia. Trobareu delit en elles i màximes que l’ànima ha d’aprofitar si públic discret sou.

El so d’un tamborí i la samfoina van començar a marcar el to:

—Una bella cantiga de Castella, titulada «Cantiga de maig»^[37], que, de ben segur, endolcirà el vi i aixecarà l’ànim. De cavallers i reis parla, a les guerres van, als moros roben…

L’orquestra va començar a tocar les notes i tres cantants homes es van avançar alternant-se en les estrofes.

Tots els músics repetien a cor la tornada:

Al costat dels cantants i al llarg de l’espai entre les taules es movien dos joglars disfressats alhora de cavallers i muntures. De la cintura cap avall portaven una carcassa de cartró que representava el cap i la gropa d’un cavall amb gualdrapa i s’escometien rítmicament amb espases de fusta, puntejant la música, fent voltes l’un entorn de l’altre, acostant-se i allunyant-se.

Els cavallers al costat de l’Hug de Miravet es van mirar entre ells i a en Fortún de Oteiza, que alentia les mossegades a mesura que escoltava el contingut antisenyorial de la cantiga.

Un altre dels joglars, un ranquejant dimoni emmascarat i vestit de blau, es va afegir llavors a la dansa amb un trident, tot fent veure que punxava els genets, que continuaven dansant i bornejant.

En Fortún es va posar dret. A cada estrofa més instruments s’afegien a la cançó. En l’orquestra, algú llançava, per animar, crits de guerra galaics.

La majoria dels convidats s’aixecaven desconcertats mentre els dos falsos cavallers i el diable coix ballaven indiferents.

—Prou! —L’orquestra va començar a tocar amb tots els instruments—. Prou!

El soroll emmudí el cop de puny d’en Fortún a la taula i va confondre el seu crit amb la tornada:

—Prou! Prou!

Tots els músics cantaven ara a cor. El so feia tremolar el foc de les torxes, que semblava seguir el ritme de la cantiga. Ganivet en mà, va avançar cap als músics decidit a matar algú. Llavors el diable, d’un salt, es plantà davant seu i es va treure la màscara. Un home de cara gran i nas recte, ulls junts i ametllats va mirar-lo fixament.

La música s’aturà de cop. «Aquesta cara…». El diable blau li va llançar una clau als peus:

—Buscàveu això?

«Aquesta veu…». El primer a reconeixe’l va ser la Germana, pàl·lida i més immòbil que mai a la seva cadira. Després en Martín. La paraula va ressonar com un cop de tambor a l’àmplia sala:

—Majestat!

L’Hug de Miravet es va cobrir la cara. El templer i els cavallers al seu costat van caure de genolls. En Fortún també, lentament:

—Majestat —balbucejà.

Alguns joglars es van separar de l’orquestra, revelant espases que ara brandaven a la tènue llum de la sala, i envoltaren el rei.

Dos dels homes d’en Martín van respondre, també, acostant-se al seu senyor amb els ganivets a l’aire.

—Sigueu prudents —va dir el rei, assenyalant la finestra. Un dels cavallers va treure el cap. Al pati, vint genets que enarboraven el penó reial formaven amb teies—. Del que feu i digueu aquesta nit dependrà el destí de la casa d’Oteiza.

—Majestat! —La Germana va ordenar als seus portadors que l’acostessin—. Majestat! Què significa això? Per què no ens heu notificat la vostra arribada? Us hauríem rebut amb la dignitat deguda. Tan poc valem, que es rebaixa la casa dels Oteiza amb aquest teatre de taverna?

—Tan poc valen les lleis, que les arrossegueu pel fang i feu d’elles escarni?

El rei Pere va ordenar que s’obrissin les portes i deu soldats amb lliurea reial van irrompre a la sala. D’entre ells va sorgir un notari armat amb paper i ploma. Es va aclarir la gola i s’acostà a una de les teies per llegir:

—La corona acusa l’Artal de Calaceit, in absentia, en Climent de Morella, anomenat també el Negre d’Albarrasí, in absentia, i en Ramon de la Fresneda de conspirar per robar i assassinar fra Guillem de Tauste, de l’orde de Calatrava, de conspirar i intentar l’assassinat d’en Joan del Mas, pastor, fra Jaume de Toledo, cavaller calatrau, i en Domingo de la Figuera, comerciant. La corona acusa, així mateix, don Fortún Guillem de Oteiza, dona Germana Ladrón de Vidaurre, don Jimeno Pérez de Oteiza i dona Toda de Sax de conspirar i instigar el robatori i l’assassinat del dit fra Guillem de Tauste, de conspirar i instigar l’intent d’assassinat dels dits Joan del Mas, de fra Jaume de Toledo, cavaller calatrau, i d’en Domingo de la Figuera, comerciant.

—Això és contrafur, majestat! —protestà des de terra en Fortún de Oteiza.

—El rei és el primer jutge del regne. Allà on va ell, s’erigeix també el tribunal. Defenseu-vos.

—Senyor —va intervenir en Martín—, desconeixem la naturalesa de tan greus acusacions i ens sentim indefensos. En Joan del Mas està presoner del meu nebot perquè recau sobre ell sospita fundada de ser l’autor de l’assassinat del frare que heu esmentat.

—És en Joan del Mas el fill natural de don Lope Guillem de Oteiza? —va preguntar el rei. El silenci a la sala va ser l’única resposta—. Queda constituït el tribunal. Aquests cavallers i joglars seran testimonis.

Diuen els qui allà van ser presents que la vella Germana va plorar llàgrimes de ràbia quan va veure aparèixer en Joan del Mas i fra Jaume a la sala i que al seu fill, l’altiu senyor de Vall-de-roures, li tremolava lleugerament la mà on sostenia la clau lliurada pel rei, la clau que en Joan del Mas havia portat penjada del coll durant mesos des del dia tràgic en què va veure la seva mare per última vegada.

Davant el públic expectant, en Fortún de Oteiza la va introduir al pany de l’arqueta: hi encaixava perfectament. En Joan havia obeït el mandat de la seva mare: «Això és teu. Guarda-ho sempre amb tu». Va aconseguir treure-la al Negre d’Albarrasí abans de caure en el pou sense fons. La va mantenir oculta dins la seva espardenya i la va enterrar sota el sòl de la cel·la.

En Fortún la va girar cap a un costat. Es va sentir un espetec metàl·lic. Després va donar un altre quart de volta. En Joan mai hauria confessat a ningú el seu amagatall. No s’havia fiat de la Toda ni de les seves falses atencions. Però davant l’etern i silenciós somriure d’en Silentius, va saber que aquell calatrau potser era diferent. Les seves primeres paraules van ser com un bàlsam que va alliberar la seva ànima d’un dolor profund i permanent: «La teva mare viu, Joan!». «És possible?». «Sí, Joan. Jo l’he vist amb aquests ulls. T’espera amb les teves germanes a Alcanyís». El cavaller castellà coneixia en Berenguer. Li va parlar d’en Domingo, que es recuperava de les ferides amb l’ermità. Coneixedor de la seva expedició a Bordeus, sabia que ell, un humil pastor, havia salvat la vida al mateix rei d’Aragó. Després li revelà la seva paternitat:

—El teu pare va ser don Lope Guillem de Oteiza. El missatge en clau indica el lloc on va amagar la teva herència. L’hem trobat, però ens falta la clau. Tu la vas portar sempre a sobre. La tens encara?

Quan la clau va acabar el seu recorregut al pany, els presents a la sala van poder sentir el soroll de forrellats desancorant-se a la vegada. En Fortún va obrir la pesant tapa.

En Joan encara dubtava. I si era un parany? I si els seus amics, en Berenguer i en Domingo, estaven presos i aquell monjo soldat era un enviat dels Oteiza?

—En Berenguer em va dir que confiïs en en Silentius.

El calatrau va girar llavors la calavera del revés. A la seva base, en Berenguer hi havia obert un forat que va camuflar amb un tap de suro pintat del mateix color que l’os.

—Dóna’m la clau, Joan. Sortirà dins en Silentius. Un amic s’espera a fora per emportar-se-la. Ah!, en Berenguer em va dir que no és cert.

—Que no és cert el què?

—Que a la vida hem de fer el camí que podem, no el que volem. De vegades cal triar el segon, el que la voluntat ens demana. Confia en mi.

Només algú bo podia haver arribat al cor del vell ermità perquè aquest li confiés, no només el seu íntim amic, en Silentius, sinó frases tan personals. De matinada, a les portes del castell, un guàrdia aprensiu va lliurar a l’alcalde la calavera amb la clau al seu interior. La va portar fins al bosc, on l’esperaven en Berenguer i quatre cavallers calatraus que custodiaven el cofre. Allà el van obrir.

Cap d’ells havia vist mai tanta riquesa junta: sòlids d’or fi de l’imperi d’orient, dinars almoràvits, diademes de perles, safirs, arracades i anells incrustats amb gemmes i ambre, aiguamarines… Van buidar l’arqueta i dos cavallers amb el seu contingut van volar al galop fins a Alcanyís, on va quedar segur. Després en Berenguer i els calatraus que es van quedar amb ell van tornar a enterrar el cofre al mateix lloc, sense que els soldats de guàrdia se n’assabentessin, narcotitzats pel vi preparat per l’ermità que uns paisans del poble els havien ofert aquella tarda. Abans que es fes de dia, fra Jaume «revelà» als Oteiza on s’amagava. Només el cofre. La clau hauria d’esperar. Havien de guanyar temps.

Davant l’expectació general, en Fortún de Oteiza mirà al seu interior, va ficar la mà: pedres de riu i un grapat de brutes monedes de billó. Diner doblenc.^[38] La creu pontifical brillà per un instant en el revers d’una d’elles. «Quina broma és aquesta?». Les va deixar caure de nou foradant amb la mirada la Toda i el seu oncle. «El tresor del meu pare! Quatre brutes monedes de coure!».

Fra Jaume observà amb plaer l’expressió de desconcert en els seus rostres. Hauria desitjat que en Domingo de la Figuera hi fos. El seu estat, però, era massa feble per viatjar. L’última vegada que havia parlat amb ell, prostrat a la cabana d’en Berenguer, ho va fer gairebé sense veu. Va agafar per la pitrera el calatrau amb inusitada força, s’hi va atansar i li va fer un prec a cau d’orella:

—Aneu a buscar el rei! Digueu-li de part meva que en Joan està en perill, com ell davant l’ós als Pirineus! Li ho deu!

Fra Jaume envià un dels seus companys a Alcanyís. Allà van informar el comanador major, que els va acompanyar a la trobada amb el monarca, de camí cap a Fraga. Pere III es va presentar a la cabana al cap de tres dies amb vint cavallers i un notari. Després van tramar com entrar al castell sense posar en risc les vides dels presoners. Algú va pensar en la companyia de l’Aymerich de Boadella, de gira a la comarca, a punt d’arribar a Vall-de-roures. Ells serien el seu cavall de Troia. El mateix rei, en persona, lliuraria la clau a en Fortún de Oteiza.