4

L’enrenou de claus al pany sobresaltà en Joan. Una criada va deixar a terra una escudella amb carn i una gerra de vi i se’n va anar. Per darrere seu, la Toda, sostenint un gibrell ple d’aigua, va entrar a la cel·la.

—No t’espantis, fill. Vinc a ajudar-te. He convençut aquestes bèsties perquè et deixin en pau. Ja no et faran mal, t’ho prometo.

Va seure al costat del presoner, va mullar un drap a l’aigua i començà a netejar-li les ferides d’una en una, lentament, amb delicadesa gairebé sensual.

—Salvatges! Qui t’hagi fet això mereix cremar-se a l’infern! Els he dit que ets innocent i que aniré fins al mateix bisbe perquè es faci justícia.

Després de la sorpresa inicial, en Joan es va lliurar a les cures d’aquella dona de faccions dures i mans llargues.

—Qui sou? —Les carícies de la seva benefactora l’enfonsaven en un irresistible ensopiment.

—Em dic Toda. Filla del difunt senyor de Calaceit. El frare que diuen que vas assassinar vivia al castell. Jo el vaig veure partir aquell dia infaust. La seva missió era donar-te quelcom que et pertany. No té sentit que volguessis matar-lo.

—Què he fet? Per què a mi? —murmurà en Joan abans de caure adormit.

En despertar, la Toda era al seu costat amb l’escudella a la mà. Li va acostar a la boca un tros de llebre rostida.

—Té, fill. Això t’anirà bé.

En Joan mastegà desganat mentre ella l’observava detingudament. Li va oferir el vi. Va fer un glop ansiós i llarg. Tenia set.

—Gràcies, senyora. Per què feu això per mi?

—Tot i que formo part de la família, em fastiguegen tots els Oteiza. Porten la llavor de la maldat ficada ben dins de les seves negres ànimes. Sé que no ets culpable. —La Toda es va acostar una mica més i li pentinà els cabells amb els seus llargs dits—. Ells insisteixen que els vas robar.

—Jo no he robat res!

Llavors va treure el pergamí de sota la saia i l’hi va mostrar:

—Té a veure amb això.

—Me’l va donar la mare. —En Joan va notar la clau a la planta del peu—. Crec que aquest frare l’hi va lliurar.

—I no et va donar pas alguna cosa més?

—També l’anell.

Van cessar de parlar durant una bona estona. Ella desfilava la carn i la hi donava a la boca. La gerra es va buidar aviat. De tant en tant, tornava a passar-li el drap humit per la barbeta, d’on continuava brollant sang.

—Et va dir algú el que signifiquen aquestes lletres, fill?

En Joan va negar en silenci. «Totus floreo. Sota la torre Solana», va pensar.

El vi i el menjar tornaven a tancar els seus ulls. Va tenir fred i el seu cos tremolà. La Toda es va atansar al jove i l’abrigà amb la seva capa folrada de pell d’esquirol:

—Dorm, fill. Descansa.

En Joan va dormir profundament. Després, durant un instant, la claredat el va encegar. El sol, damunt la seva cara, entrava per un petit forat a la paret de pedra. Com el seu amic Ponç, va poder veure la pols flotant a l’interior del feix de llum. Va desitjar ser una d’aquestes volves, elevar-se en l’aire i fugir. Estava sol a la masmorra, cobert amb la capa de la dona caritativa, la Toda. Ella l’ajudaria a escapar. La convenceria perquè deixés la porta oberta, perquè el deslligués. Després d’una espera que li va semblar interminable, es va obrir la porta. Igual que la nit anterior, la mateixa criada amb el menjar va entrar primer. Després va aparèixer la Toda, sostenint roba neta. Es va alegrar de veure-la.

—Bon dia, fill. Per fi et despertes! Has dormit un dia sencer. T’he portat una camisa i unes calces. Vas fet un captaire. Potser et van grans.

—Senyora —va dir en Joan, incorporant-se—, heu d’ajudar-me a sortir d’aquí.

—Calma, noi. Assossega’t. —El va agafar per les espatlles i es van asseure al mateix temps—. No és tan fàcil. Tinc un fill i marit. Si no vaig amb compte, ells seran els qui paguin per la meva imprudència. Creuen que saps més del que dius. Estan disposats a tot. —La Toda va fer una pausa. Li va acariciar la galta i el va mirar als ulls. «El bastard s’assembla al seu pare! Com ha de coure-li, això, a la bruixa de la Germana!»—. Tenen les teves germanes. Amenacen de matar-les davant teu si no confesses.

En Joan es va alçar de nou i començà a fer voltes per la cel·la. «Beatriu! Francisca! Elles són tot el que em queda de la meva família!».

—Digues el que sàpigues. Jo no et podré protegir gaire temps. Sospiten de mi. —«Escup-ho d’una vegada, pollós! Vull el meu cofre!».

«Digues el que sàpigues!». En Joan no sabia res. «Sota la torre Solana» i aquestes paraules en llatí: «Totus floreo»; el que en Domingo gargotejà amb un carbó en una fonda prop de Tarassona. Ni tan sols havia entès l’explicació que li havia donat el comerciant. Oteiza era la clau. La paraula ordenava l’abecedari. «Sota la torre Solana». El Negre d’Albarrasí li havia preguntat per un tresor. Les paraules de la mare es repetien dins el seu cap: «Això és teu. Guarda-ho sempre amb tu». Més enllà de tota la confusió, va comprendre que era propietari, real o fictici, d’un poder que l’havia salvat d’una mort segura diverses vegades en les últimes hores i tenia la intenció de fer creure als seus raptors que encara el tenia.

—Molt bé. Confessaré. Però vull parlar amb don Fortún de Oteiza.

—Per què no m’ho expliques a mi?

—Podeu vós salvar les meves germanes?

La Toda es va aixecar de sobte, irada. S’allunyà fins a la porta i va cridar perquè l’obrissin. Se’n va anar sense acomiadar-se.