5

—Saragossa —va dir en Berenguer, assenyalant l’horitzó—. Veus les seves muralles?

A mesura que s’apropaven, aquella línia difusa i blanquinosa es va anar transformant en murs d’altura colossal i torres poderoses. Per darrere, apuntaven les espigades formes d’agulles i campanars entre el dens caseriu, que havia superat les muralles i s’estenia extramurs al llarg de la via, al voltant d’hortes i convents. A les envistes de la porta de València, el camí es va convertir en un carrer ample i concorregut i l’Ebre, que no els havia abandonat al seu costat des del dia anterior, es va omplir de barcasses, que solcaven, silencioses, les seves aigües en ambdues direccions. El so dels oficis i l’olor de menjar que sortia d’hostals i tavernes els va donar la benvinguda. Infinitat de campanes anunciaven el migdia.

Saragossa. Caput Aragonum. Un dia, molt llunyà ja, en Joan havia somiat sota una figuera viatjar fins a la gran capital del regne. Mai va imaginar que complir aquell desig seria tan dolorós. «Quina estranya forma té la vida de mostrar-nos el destí: entre penombres i vels. Potser no és una roda com diu el capellà».

—En Silentius està afamat. És hora d’omplir l’estómac, noi.

En Berenguer indicà una casa construïda en maó i es van asseure a una taula plena de gent que menjava sota un porxo de fusta. Una nena de cabells llardosos entrava i sortia amb gerres de vi i tupins fumejants.

Aviat escuraven amb deler dues escudelles de cigrons amb cansalada.

—Què són totes aquelles tendes? —preguntà en Joan, referint-se al conjunt d’acolorides teulades de lona que entapissaven un pendent a la llunyania.

—Tendes d’un exèrcit, fill. És que no has sentit les noves de la guerra que plana sobre el regne en passar per pobles i viles?

—No vaig parar gaire atenció.

—Tu ja tens la teva pròpia guerra, oi, noi? —va dir el vell ermità. Després va mirar a l’interior del sarró—. Li ho expliquem, Silentius?

En Joan va somriure. De vegades tenia la impressió que els diàlegs amb la calavera eren només per divertir-lo a ell.

—Has de saber, jove Joan del misteriós equipatge, que el món és molt gran i molt vell i que des d’aquell dia en què Caín va matar Abel sempre hem estat a mata-degolla seguint els penons de l’ambició i l’orgull. El nom d’aquesta última batussa es diu Sicília, valuosa i rica terra molt ficada al mar, més enllà de Mallorca. Fins fa poc, va ser governada per una il·lustre família d’origen alemany, anomenada gibel·lina.^[20] Entre els seus membres hi va haver grans reis, dignes èmuls dels antics emperadors romans i de les seves glòries. Els sants pontífexs els van convertir en l’espasa temporal de l’Església i els van atorgar honors i feus perquè els governessin i protegissin en nom seu. Sicília va ser un d’aquests feus. Tanmateix, l’èxit propi i l’adulació al seu voltant els van portar a cometre el gran pecat dels poderosos…

En Berenguer va deixar la frase en suspens perquè en Joan la completés.

—… l’orgull?

—L’orgull pot ser bo si sorgeix de causes nobles i justes —intervingué un frare jove assegut al costat.

—El frare té raó, noi. Es tracta de la supèrbia. Envaneix l’ànima i desafia l’autoritat.

—A quina autoritat pot desafiar un poder tan gran?

El frare i en Berenguer es van mirar somrients i el primer va contestar tocant-se la tonsura:

—A la mare Església. Perillós rival. O potser has vist dos galls avenir-se en un mateix corral?

—Temible és la ira del soli pontifici quan se la contraria —continuà en Berenguer—. El rei que va desafiar Roma es deia Frederic.

—L’anticrist! —exclamà el frare, senyant-se—. El martell del món!

—Per a altres va ser la seva admiració: Estupor mundi. Un amant de la ciència, gran legislador i defensor de la seva prerrogativa temporal. Finalment, va esclatar una guerra, llarga i dura, que es va lliurar tant amb l’acer com amb la ploma. Molts van veure-hi el senyal de l’Apocalipsi, la fi del món. El Papa va excomunicar Frederic i el va declarar deposat a ell i als seus descendents. Es va servir per a això del gran poder militar de França i de la casa d’Anjou per oposar-se als gibel·lins. El seu successor, Manfred de nom, va continuar la guerra per a desgràcia del nostre regne, perquè una filla d’aquest, Constança, s’havia casat amb Pere, rei d’Aragó.

—Com coneixeu tantes coses del món vivint com un ermità? —preguntà en Joan.

—Ja saps que, abans de refugiar-me en aquestes terres, vaig ser home del món, i com que hi vaig viure, el coneixia bé. A Bolonya vaig presenciar com la guerra esquinçava tot Itàlia. A més, les notícies sempre són fàcils d’aconseguir entre quincallers, goliards i joglars. Et sorprendria saber la gent que s’acosta a la meva cabana.

—I qui es va convertir en rei de Sicília?

—Manfred esperava comptar amb l’ajuda del seu gendre, el nostre benvolgut rei d’Aragó. Però l’amenaça de l’excomunió el va deixar sol davant l’enemic. Mai tanta malvolença es va concentrar contra ell com en el francès Simon de Brie, canceller de França, elegit Papa amb el nom de Martí IV. El papa Martí va concedir la corona al duc Carles d’Anjou, oncle del rei de França. Aquest va passar a Sicília amb un poderós exèrcit i es va enfrontar a Manfred, que va morir en la batalla. Aviat van sentir els sicilians el jou despòtic de Carles i un dia, al toc de vespres, es van rebel·lar contra els seus ocupants.

»Van matar molts francesos i van demanar al nostre rei que vengés la mort del seu sogre i es convertís en el seu monarca. Per a sorpresa de tota la cristiandat, el rei Pere d’Aragó va acceptar i va reclamar la corona en nom de la seva dona. La meitat de la terra el va aplaudir com un heroi, gairebé temerari, capaç de desafiar l’altiva Església i el seu gos de presa, França. L’altra meitat el va cobrir d’improperis. Un estol el portà a Sicília, on va ser aclamat i proclamat rei. Com et pots imaginar, la ira del papa Martí es va desfermar contra Pere. Al llarg del camí he tingut notícia de la sentència d’excomunió contra ell. Tot just fa dos mesos, el va declarar desposseït del seu regne aragonès i ha atorgat la corona a Carles de Valois, fill del rei de França.

—Més terrible encara —va dir el frare amb gravetat—. Ha proclamat la croada contra el regne d’Aragó.

—Què significa això? —preguntà en Joan.

El frare es va aixecar i va contestar profètic:

—Gents estranyes envairan la nostra terra. Com una plaga diabòlica, exèrcits assedegats de sang i botí només deixaran mort i desolació al seu pas.

—Seu, frare, i no espantis el meu jove amic. També he sabut que Carles d’Anjou ha desafiat el rei Pere a dirimir el plet sicilià a través d’un combat en què lluitaran tots dos al costat de cent cavallers per banda.

—Raó portes, vell. Temo, però, que, amb combat o sense, un exèrcit s’acosta a les nostres fronteres. I els núvols no només vénen del nord. També de l’ambiciosa Castella. Aquestes tendes que veus són de les forces convocades per l’infant Alfons en nom del seu pare per frenar la invasió.

—I on és el nostre rei?

—A Sicília, diuen —respongué en Berenguer, aixecant-se—. Allà es lliuren grans batalles per terra i per mar que, per cert, són favorables a les armes d’Aragó. Ara ja saps que no ets l’únic que té problemes en aquest món de tribulacions, en Joan del misteriós equipatge. Posem-nos en marxa. No vull que se m’avanci algun metge jueu i em deixi sense mandràgora.

—Mandràgora?

—Així és. L’albergínia mora. I agraït has d’estar-li. Sense ella t’asseguro que et recordaries de la nit en què et vaig cosir la ferida.

El vell ermità i en Joan es van acomiadar del frare i, després de pagar l’hostaler, es van disposar a entrar a la ciutat.

—Cobreix-te bé i mira a terra com si fossis un germà franciscà —li va indicar en Berenguer.

Van passar per davant dels guàrdies, més ocupats a revisar les cavalleries i carros. En arribar al final de la volta de canó que travessava el gruix pany de muralla, en Joan va mirar de reüll cap enrere per assegurar-se’n. Encara que ell no ho va veure, un dels soldats va captar fugaçment la línia rosàcia de la cicatriu.

—Ara vinc —va dir a un company, i els va començar a seguir a certa distància, protegit per la gentada que omplia de gom a gom els carrers.

A la parròquia de Sant Gil, el vell i el seu jove acompanyant van entrar a casa d’en Domingo de la Figuera, ric comerciant i tractant de cavalls. El guàrdia es va quedar al llindar de la portalada oberta i els va observar una bona estona a l’ampli pati interior, ple de gent i mercaderies. El jove de la cicatriu podia ser el que buscava aquell perdonavides malcarat, bru i de mans peludes. Feia dos dies li havia donat cinc diners. «Avisa’m. N’hi haurà més si el trobes. Busca’m a la fonda d’en Tomàs el Gascó». Quan el soldat va veure que el vell i el noi s’asseien en un racó a esperar, va fer mitja volta i es va dirigir amb pas decidit fins als porxos prop del finestró del call.

No li va costar localitzar el Negre d’Albarrasí en la penombra, al fons del local, sol davant una gerra de vi.

—Crec que és ell. Va amb un vell amb pinta d’ermità.

—On és?

El guàrdia va posar el palmell de la mà sobre la taula.

—Si em menteixes et trobaré.

—Ja saps on. I no facis servir aquest to amb mi. Espantaràs els llauradors i les ovelles, però no un soldat del rei.

Hauria volgut tallar-li el coll allà mateix. Estava fart de patir la insolència de tota aquella caterva amb lliurea, només bona per intervenir en baralles de mercat, ignorants dels seus mèrits de guerra. «Hi va haver un temps en què vaig ser un guerrer temut. La gent com tu queia suplicant als meus peus: Rahma! Rahma!». Però matar un soldat en un lloc públic li hauria complicat la feina. Volia eliminar d’una vegada l’endimoniat pastor i marxar d’aquella ciutat. Encara que hi havia estat en diverses ocasions seguint el seu senyor, mai li va agradar Saragossa. L’oprimia el contacte amb la gent, els carrerons estrets i els horitzons tancats per tants murs i façanes. Va treure tres diners de la borsa i els va exhibir a la mà:

—On?

—A casa d’en Domingo de la Figuera. Si t’afanyes, els trobaràs al pati. —El guàrdia li va arrencar les monedes. En va mossegar una i se’n va anar sense acomiadar-se.

El Negre d’Albarrasí va buidar la gerra de dos llargs glops abans de posar-se en marxa. Sabia que el local que li havia indicat el soldat no era lluny.

A punt d’aixecar-se, va notar una punta afilada al costat i una mà prement-li el braç:

—Para quiet! Hem de parlar.

Un home jove i barbut es va asseure al seu costat. Era de complexió forta i, sota la capa, el Negre va poder veure que portava una vesta encoixinada.

—El meu nom és Artal. Estic al servei de la meva senyora, dona Toda de Sax —continuà sense deixar de pressionar amb el ganivet—. Jo sé qui ets tu. Et diuen el Negre d’Albarrasí, però Climent és el teu nom i ni tan sols ets d’on dius. Vas néixer a les muntanyes de Morella i els teus pares eren moros, oi? També sé que tens mala bava i que treus el coltell^[21] abans de pensar. Escolta bé el que he de dir-te. Malauradament, t’he seguit els passos des de fa un mes. El dia que fra Guillem de Tauste va marxar, jo tenia l’ordre de seguir-lo fins al noi però tu et vas avançar. —L’Artal observà els ulls del Negre. Endevinà una ombra d’inquietud—. No ets tan bo com et creus, eh? Et vaig seguir a distància. Vas assagetar el frare i el vas donar per mort. Gran error! També meu, ho reconec. Hauria d’haver estat més curós i comprovar si realment l’havies enviat a l’altre món. En aquest cas, el moribund m’hauria revelat el secret i jo no seria aquí.

—De què parles?

—Escolta —continuà, acostant-se-li a cau d’orella—. Aquest frare portava a sobre les instruccions per arribar a un tresor. Va poder arrossegar-se fins a Vall-de-roures i crec que les va donar a aquest pastor. No em preguntis per què a ell. Però et juro que és cert. Alguna cosa devia confessar el meu difunt senyor a aquest frare abans de morir. Una cosa que a dona Toda no li va agradar gens. Després de la seva mort, em van posar a vigilar les portes perquè els criats no tafanegessin quan parlava amb el seu marit, don Jimeno de Oteiza, i em van ordenar que no perdés de vista el frare. Per desgràcia per a ells, m’honoren amb més confiança que admiració els professo jo i vaig escoltar una d’aquestes converses. Pel que vaig poder entendre, al frare li van robar un document. En ell don Fernando de Sax declarava l’existència d’un cofre ple de joies i monedes destinat a en Joan del Mas. —El negre d’Albarrasí arrufà les celles, estranyat—. Ara m’escoltes, eh? —xiuxiuejà l’Artal, complagut—. Ara bé, no aclaria on trobar-lo. Únicament el frare en coneixia l’amagatall. Suposo que va ensumar el perill que corria si es quedava a Calaceit i un dia es va escapolir, sens dubte per complir el desig de don Fernando de Sax. Em van ordenar que seguís el frare. Ell em portaria fins al nen. Però —l’Artal va enfonsar una mica el ganivet a la ronyonada del Negre— tu i la teva dèria de matar tothom em comencen a afartar!

—Serveixo el meu senyor, don Fortún López de Oteiza —contestà el Negre—. Em va ordenar matar-los a tots dos. Ara li toca al noi.

—El teu senyor és un imbècil cregut. I començo a pensar que tu ets un altre ase. No sé què li devia fer aquest pastor per voler matar-lo, i tant se me’n dóna. Però et dic que la meva senyora dona Toda és una guineu llesta i avisada. Ha enganyat el seu nebot i tot el clan, callant l’existència del tresor. M’ha enviat a mi en secret perquè segresti el marrec. Només ho sap ella i el seu marit…, i jo. —L’Artal va fer una pausa—: Puc deixar-te anar i parlar amb tu d’home a home?

El Negre es deseixí molest.

—Per què m’ho expliques, tot això?

—Tots dos anem darrere del mateix noi, però jo el vull viu, i no tinc intenció de tornar-lo a Calaceit. Ajuda’m a agafar-lo. —L’Artal va mirar al seu voltant—. Tots dos sabem com fer-lo parlar. Quan ens digui on és tota aquesta fortuna, pots fer-te una capa amb la seva pell.

—I jo què hi guanyo?

—Ara ens entenem. —L’Artal va somriure i va demanar una altra gerra de vi—. Una part del botí. Un terç.

—La meitat. Què penses que farà la teva senyora quan s’assabenti de la teva traïció?

—M’és igual. Si tot surt bé, ja seré molt lluny. La meitat és molt. Agafa el que se t’ofereix. Més vull ous avui que demà pollastres! Sé que has tingut mala sort. Que et van expulsar de la companyia per matar un company i que t’has perdut l’aventura de Sicília. Diuen que les ciutats d’aquell regne desborden d’or i plata i que, amb un parell de saquejos, molts almogàvers s’han fet ja tan rics com un duc.

—Parles massa! Vigila no et despertis algun dia amb el carall a la boca i et quedis mut per sempre!

—A fe de Déu que tens el do de fer amics, almogàver! —contestà l’Artal, assenyalant la cicatriu encara tendra al seu mentó—. No m’estranya que et deixin records.

—La meitat! Accepta-ho. Tu coneixes l’existència d’aquest tresor, però m’has hagut de seguir a mi per trobar el noi. No seguiries ni el rastre d’un porc a la neu.

L’Artal va quedar en silenci mirant dins del vas.

—D’acord —respongué per fi, allargant-li el braç per segellar el pacte—. Juro per sant Miquel, senyor dels exèrcits celestials, respectar l’acord amb en Climent, el Negre d’Albarrasí.

—Jo no juro per ningú.

—Mai t’has encomanat al cel en els moments difícils?

—Només a la meva força i destresa. Però tens la paraula d’un almogàver que va lluitar sota el penó de la casa d’Aragó.

—Em val —respongué l’Artal, intentant alliberar-se del braç del seu oponent. El Negre el va mantenir agafat mentre li clavava un somriure glaçat.

—Si et plau, juraré per Satanàs, veritable creador i senyor d’aquest món. —L’Artal li va aguantar l’esguard un llarg instant sense saber què respondre fins que el va deixar anar—. Sé on és aquest mocós. Paga el vi i segueix-me.