2

Va tornar a la consciència de bocaterrosa com un fardell balandrejant sobre la gropa del seu cavall. El Negre, al davant, tirava de les regnes de les dues muntures. El terra de pinassa i la vegetació al seu voltant li van indicar que s’havien ficat al bosc al qual havia volgut arribar per escapar. Va comprovar, sorprès, que no l’havia lligat de mans. Sense pensar-s’ho, s’aixecà sobre el cavall i en va saltar. Abans de caure a terra, es va adonar que li havia amarrat els peus amb una corda de manera que li permetia fer passos curts, però no córrer.

Va sentir una altra vegada la mà del Negre, engrapant-lo pel coll com si fos un cadell. El va elevar a l’aire i el va estampar contra el tronc d’un pi.

—Vigila el que fas, noi! A partir d’ara m’has de donar les gràcies per ser viu. —A l’altra mà, el Negre li va mostrar l’escapulari, l’anell i la clau. Els hi va refregar per la cara amb força—. Ara em diràs on porta tot això. Un ocellet m’ha explicat coses.

—Com sé que no em mataràs si parlo?

—Xerraràs de tota manera.

Amb la mateixa brusquedat, el Negre el va tornar al cavall i van continuar endinsant-se al bosc. Semblava inquiet. Mirava a esquerra i dreta. De vegades s’aturava davant qualsevol so estrany. Quan va considerar que ja s’havien allunyat prou del camí, va parar i es va acostar a en Joan. El va tornar a aixecar com si fos un sac i el va llançar a terra. Es va treure el ganivet que havia robat al jove, se li va abalançar al damunt i l’hi col·locà a la parpella. Després, a l’entrecuix.

—T’explicaré el que li fèiem a la gent perquè confessés on amagava els objectes de valor. Els lligàvem a un arbre. Després agafàvem el malparit i li fèiem un tall al ventre. Un tall curt i prou profund per poder-li treure un tros de budell. El clavàvem a una fusta i començàvem a donar-hi voltes. Ni t’imagines que llargues que són les entranyes d’un home. Ni el que tardava a morir el desgraciat. —El Negre va somriure—. Però el millor és la cara que fa quan veu els seus budells cargolats en aquest pal. I els crits…

—Només sé el nom d’un lloc. Això és tot.

—Digue-me’l.

—Hi aniré amb tu.

—Si em menteixes t’arrencaré l’ànima per la boca.

En Joan va assentir. «Això és. Guanya temps. Procura viure un minut més». El punyal es va allunyar del seu cos. «Aprofita l’única debilitat d’aquest monstre: la seva ambició. I pensa».

—I el teu company? —va arriscar-se a preguntar en Joan.

El Negre va donar un cop d’ull al seu voltant, previngut. Es va acostar de nou a en Joan:

—Tanca la boca o t’obro un tall a l’altra galta. Cap a on anem?

«Té pressa. Cada instant és una victòria furtada a la mort».

—A Vall-de-roures.

L’almogàver se’l va quedar mirant, desconfiat.

—Menteixes.

—T’asseguro que el turment no et servirà. La meva mort s’emportarà el secret a la tomba. Serà la meva victòria. No sé el que busques ni m’importa. Només vull recuperar la meva llibertat, reunir-me amb el que queda de la meva família i marxar lluny.

Van continuar avançant en l’espessor, sempre evitant els camins i els corriols. Començava a fosquejar quan es van trobar davant la llera del Matarranya. El riu s’escolava silenciós en direcció al llunyà Ebre. Les seves aigües negres eren una invitació a fondre-s’hi, a submergir-se i desaparèixer. La corda li impedia córrer, però podia nedar com un peix i en aquell tram el riu era profund. Només necessitava treure-li al monstre quatre braçades. Quan se n’adonés, s’hauria camuflat en el matollar i la creixent foscor. Van començar a travessar-lo. Abans que el Negre intuís el risc, en Joan va agafar aire i es va deixar caure del cavall. Gairebé no va fer soroll quan el seu cos va entrar en l’aigua freda. Va començar a nedar a cegues amb vigor, enganxat al llit del riu per no descobrir el seu rastre a l’escuma de la superfície, cap endavant i en diagonal per arribar a l’altra riba. «Allunya’t! Allunya’t!». Les pedres del fons li fregaven i li masegaven la cara, el ventre, els genolls, però no sentia dolor. Encara era viu. «Unes braçades més. Aguanta». Li mancava l’aire. Tot d’una, el xoc esmorteït del cap contra una pedra massa gran va ressonar molt a dins de les orelles i un llampec li va il·luminar la ment. Tot el seu cos va tremolar. Va fer una alenada involuntària i la seva gola es va omplir d’aigua. Es va quedar immòbil, surant com un peix mort.

El Negre el va arrossegar fins a l’altra riba. Els cops contra els còdols van fer retornar en Joan al malson real. Es va encamellar sobre el jove i, abans que pogués reaccionar, li va fer un trau al mentó d’una ganivetada:

—T’arreglaré una mica més la cara abans d’enviar-te amb la puta de la teva mare a l’infern!

—Espera! Espera! —La veu tremolosa i suplicant va arrencar un somriure del botxí.

—Així! Ara tens por! La por és bona. Saps com es diu «pietat» en llengua mora? «Rahma!». —El Negre li va clavar la punta de la daga al nas—. Prega-m’ho!

—Per Déu! No em matis! Només vull anar-me’n! Queda’t tu amb l’escapulari, amb la clau, amb tot!

—Digue’m tu el que signifiquen. —El misteriós equipatge d’en Joan penjava del coll del seu botxí—. On és el tresor? Parla i et deixo lliure!

—No sé res! T’ho juro!

Sense dir paraula, el Negre li va esquinçar la camisa. Es va treure dues llargues tires de lli amb què va emmordassar i va lligar el seu presoner.

—Anem al castell. Allà ningú ens molestarà. M’ho explicaràs tot.

Es van apropar al poble pel nord-est, pels turons que dominen el curs del riu. La intenció de l’almogàver era arribar al castell per darrere. Allà, sota els murs sempre a l’ombra, els picapedrers itinerants que realitzaven obres a l’edifici havien construït cabanes on vivien durant les estades a Vall-de-roures. Encara que una mica desmanegades, eren un bon refugi per passar inadvertits unes hores. El temps suficient per torturar en Joan, arrencar-li la veritat i posar fi d’una vegada a aquella història. Després el mataria. «Lliuraré el cap a la vella invàlida i em pagarà la recompensa. Si el que m’ha explicat l’Artal d’aquest tresor ocult és cert, d’aquí a unes hores seré ric. On para aquest imbècil? Pot haver-se perdut. Potser el gras l’ha despatxat». Va desitjar que així fos. El seu company de viatge ja no entrava en els seus plans. «Si treu el seu nas llardós, l’enviaré a l’infern».

El Negre descavalcà davant l’estacada que envoltava el castell. En un dels seus trams, els llistons eren més baixos i s’ensorraven cap enfora. Va moure les fustes fins a deixar un espai prou ample per passar-hi. Es va carregar en Joan a l’esquena com si fos un anyell abans del sacrifici, va pujar pel terraplè i va travessar l’estacada. Ja eren a dins. L’almogàver sabia que gairebé mai es muntaven guàrdies. La solidesa de l’edifici, les portes de gruixut roure eren suficient garantia perquè els de l’interior se sentissin segurs.

En Joan va començar a regirar-se sobre ell mateix. De la seva boca muda sortien sons insistents, suplicants. El seu raptor el va deixar a terra davant d’una de les barraques. Va veure llavors que el jove li feia indicacions amb les mans lligades i amb el cap.

—Així acabeu tots. Tremolant com velles. Què vols?

En Joan assenyalava cap a la seva esquerra. El Negre se li va acostar i va començar a treure-li la mordassa:

—Si xiscles serà l’últim que sentis en aquesta vida.

—El tresor… —va xiuxiuejar en Joan, esbufegant—. És aquí.

—On?

—Al pou.

«És la meva última jugada. Si em fica en aquesta cabana, mai en sortiré viu. Em turmentarà fins a la mort». Se li havia acudit de sobte, mentre s’aproximaven al recinte de la fortalesa. «El pou! El flascó!». Allà, tot estès boca avall sobre la gropa del cavall, el seu cap retopava lleugerament amb una de les alforges. Va recordar en Berenguer l’últim dia que van estar junts. Abans de marxar cap a l’aventura de Bordeus. «Els flascons!».

«Us poden anar bé durant el viatge si teniu un accident o els llops us ataquen. Aquest conté vi d’alcohol. Aplicat sobre qualsevol ferida evita que es corrompi. L’altre és un filtre de la meva invenció. Esmussa els sentits durant un temps si es beu o s’ensuma, i calma el dolor. Administra’l amb prudència, només unes gotes són suficients abans de tractar el pacient. Si s’excedeix la dosi, pot produir la mort».

«Esmussa els sentits… Pot produir la mort…».

«El pou. El pou sense fons».

Contaven històries sinistres sobre el seu origen.

«El flascó…! El pou sense fons…!».

Atent al seu segrestador, en Joan havia introduït les mans a l’alforja. Va palpar entre els objectes i va identificar els recipients. Amb cura va resseguir amb els dits la seva forma. El del coll curt és l’alcohol. L’havia utilitzat per curar-se les ferides de l’ós. L’altre era allargat. L’encetaria ara. Se’l va ficar sota la camisa i dins les calces amb compte de no trencar-lo.

—El pou? —va repetir el Negre, convertit en una ombra fosca davant seu.

El va agafar pel braç i van recórrer les parets del castell fins a arribar a l’esplanada de la façana principal. Tot estava adormit. El pou s’aixecava en un dels extrems. Les seves parets de carreuó groller eren perillosament baixes.

—Cal obrir la coberta —va dir en Joan.

—El tresor és a dins?

—Creu-me.

—Si m’enganyes, t’enviaré al fons amb el teu amic Ponç —li va xiuxiuejar a cau d’orella—. No t’ho havia explicat, oi? Ell em va dir que te n’havies anat a Saragossa. Va somicar com un covard. Es va pixar a sobre abans de morir. Tots es pixen.

Després de retirar la tapadora, en Joan li va indicar que s’acostés. Ja tenia el pot amagat a les mans. Li tremolaven les cames. També la veu.

—Observa aquesta pedra.

El Negre va apropar el cap a la paret del pou i en Joan va fixar un punt sota el nas del monstre.

Precisió i força.

Era com llançar pedres. Com quan jugava amb en Ponç. «Has tornat a fer tard, badoc!». Va veure la cara del seu desgraciat amic fent una ganyota de gàrgola, rient.

Li va esclafar el pot a la boca amb un crit de ràbia, refregant-li les miques perquè se les empassés. El Negre, amb un ràpid moviment, li va subjectar amb força els canells amarrats. El cor d’en Joan es va aturar: «No ha funcionat!». Va quedar glaçat d’espant.

Durant un instant, l’ombra davant seu es va quedar immòbil. Quelcom estrany passava.

—Et mato. —La veu del Negre va sonar tèrbola. Va avançar un pas cap a en Joan i va caure de genolls al seu davant. La pressió de la mà es va atenuar.

En Joan va comprendre que no tenia gaire temps. Es va deseixir, li va treure el cordill on penjaven l’anell, la clau i l’escapulari, el va agafar de les calces per darrere i el va hissar per l’entrecuix sobre la paret del pou. Mig cos del Negre estava ara abocat al buit. Va intentar incorporar-se. La seva veu s’havia convertit en un barboteig. Aleshores el va agafar de les cames i les hi va posar en alt perquè caigués.

—Mor, Satanàs!

El seu cos, inclinant-se cap a l’avenc, va recobrar de sobte el nervi. A punt d’estimbar-se, els seus dits es van agafar a la vora de la paret. Intentava alçar-se. Abans que ho aconseguís, en Joan els hi va recargolar amb un cruixit d’ossos.

—Podreix-te a l’infern!

La mirada èbria del Negre va suplicar, abans de desaparèixer en la foscor de l’abisme.

Quan el Negre, Climent de nom, va despertar esverat, va palpejar en la foscor amb la intenció d’agafar en Joan abans que se li escapés de nou. Va trigar una mica a comprendre que aquella negror no era la nit. Les seves mans es van trobar aviat amb parets humides pels quatre costats, que, estranyament, es tancaven al seu voltant, estrenyent-lo. Una fortor repugnant i el fred gèlid van precedir una veu diferent de la seva, que va sonar clara dins el seu cap. Un calfred li va recórrer tot el cos.

—Ara ets meu, Climent.

—Qui ets? No em fas por. Sóc un guerrer almogàver. Vaig córrer sota el penó d’Aragó en la companyia d’en Joan de Naclara.

—Ja no. Aquí només ets un esclau.

—Un esclau? De qui?

—Pobre Climent. No ho reconeixes encara, oi? Ets mort.

—Si així és, per què t’estic escoltant? Per què sento tot això? La mort és el no-res. N’he vist molts, de cadàvers. Es podreixen sota el sol. Es converteixen en carcasses, en terra, en no res.

—Morir-se és el no-res? —Un rostre fastigós va sorgir davant seu, blau i escamós. Tot el mal de la humanitat concentrat en els seus ulls de bèstia—. Et creies que era tan fàcil? No per als que són com tu.

—No entenc res. Allibera’m! Et juro que et tornaré el favor. Hi ha un tresor. Treu-me d’aquesta cova i serà teu.

—No tinc aquest poder. És una llei molt antiga. Ja existia des d’abans de la meva caiguda fins aquí baix, quan vaig quedar coix. Fa tant de temps que de vegades crec que mai va ocórrer. Sempre ha existit, Climent, com jo…, i res la pot alterar. Anem.

Asmodeu, el diable coix, va arrossegar el Negre cap a un abisme encara més profund i indescriptible, on sentiria el dolor de les seves víctimes durant tota l’eternitat. «Rahma! Rahma!», cridava mentre intentava agafar-se a les parets de la gruta fins a escorxar-se els dits i arrencar-se les ungles.