GLOSSARI

Almogàvers: Conjunt de tropes d’infanteria lleugera que van servir als comtes reis del casal de Barcelona. Formen part d’una llarga tradició ibèrica de mercenaris. El seu origen és incert, però segons els cronistes com Ramon Muntaner, són naturals de les zones de muntanya, regions feréstegues de frontera on l’activitat bèl·lica entre cristians i musulmans havia esdevingut endèmica des de l’inici de la Reconquesta. S’organitzaven en companyies al capdavant de les quals hi havia un adalil. La seva resistència i les seves tàctiques de «guerra llampec» els van donar justa fama. Eren especialment hàbils amb l’ascona muntera, una javelina, i el coltell, un ganivet de grans dimensions. Amb la conquesta de València a la dècada de 1250, els exèrcits d’almogàvers es van convertir en un excedent militar perillós a l’interior de les fronteres de la corona. L’expedició a Sicília de Pere III els va donar un altre període d’activitat. Va ser aleshores quan les tropes dels Anjou van conèixer, a desgrat seu, les extraordinàries habilitats militars d’aquesta tropa d’elit.

Codis xifrats: Al segle XIII existien diversos codis anomenats de substitució, que es coneixien des de l’antiguitat. Un d’ells era l’Atbash, ideat pels jueus, també conegut com mètode del mirall. Consistia a substituir la primera lletra (àlef) per l’última (tau), la segona (bet) per la penúltima (xin) i així successivament. Un dels usos més cèlebres el trobem en el llibre de Jeremies, on, per tal de no anomenar Babilònia (Babel), s’utilitza el terme Sesac (Sheshakh).^[44] Un altre mètode criptogràfic era el xifrat Cèsar o per desplaçament: una lletra en el text original és reemplaçada per una altra que es troba en un número fix de posicions més endavant en l’alfabet. Juli Cèsar l’usava amb un desplaçament de tres espais per comunicar-se amb els seus generals. Un tercer sistema és el que s’utilitza a la novel·la. Consisteix a determinar una paraula clau que s’usarà per definir la substitució. En aquest cas, la paraula clau, OTEIZA, es posa al principi del nou abecedari seguit de la resta de lletres en ordre sense repetir les utilitzades a la clau. Únicament cal confrontar els dos abecedaris, el real i el nou, i començar a substituir. Per exemple, el missatge: FUGIU quedaria xifrat de la forma següent.^[45]

Assenyalem en negreta les lletres que formen la paraula a substituir: FUGIU. A sota queda transcrit el nou abecedari amb la paraula clau, en aquest cas OTEIZA, que distorsiona l’ordre de la resta, perquè les lletres de la clau ja no s’hi posen. Les lletres en el nou codi que corresponen a la paraula original queden subratllades:

Per tant, si no es coneixia la clau era molt difícil traduir-la. Aquestes claus eren donades als capitans de companyia durant les reunions a la tenda de campanya reial i es canviaven periòdicament per evitar que l’enemic les descobrís. El mètode fou àmpliament utilitzat en l’àmbit de la diplomàcia i de les comunicacions militars a l’Espanya medieval fins al Renaixement, època en què el xifratge es va començar a sofisticar molt.

Desafiament de Bordeus: El novembre del 1282, Carles d’Anjou va enviar al rei Pere dos missatgers, dos religiosos, segons Bernat Desclot, amb la missió d’acusar-lo d’haver entrat a Sicília contra raó, de mala manera i no havent-lo desafiat prèviament. La resposta de Pere va ser contundent. Els seus enviats, el català Bertran de Canyelles i l’aragonès Eiximèn d’Arteda, li respongueren que tothom que sostingués aquella acusació era notòriament fals i deslleial i afirmaven que el rei Pere estava disposat a defensar la seva causa «per batalla, cos a cos, i que us donarà avantatge d’armes, tals com vulgueu». L’esdeveniment va acaparar l’atenció de l’època. Carles d’Anjou va fer publicar el seu manifest per tot l’univers (per universum Orbem) amb la intenció de donar-li el màxim ressò. N’és bona prova el gran nombre d’annals i cròniques que en parlen: textos francesos com la crònica de Saint-Denis i de Saint-Bertin, la de Guillaume de Nangis, relats sicilians com els de Bartolomeo de Neocastro o Nicolò Speciale, cròniques italianes com la de Giovanni Villani o Giachetto Malespini. A Catalunya en fan referència les Gesta comitum Barchinonensium, escrites en llatí al monestir de Ripoll, i els relats de Bernat Desclot i Ramon Muntaner. El lloc del combat havia de ser neutral, per això es va triar Bordeus, capital de la Gascunya, territori sota la sobirania del rei d’Anglaterra, Eduard I. Els dos contendents es van comprometre públicament a assistir-hi el dia primer de juny de 1283. Els podien acompanyar cent cavallers per cap, que també justarien per defensar l’honor dels seus respectius senyors. Per al combat es va construir una lliça extramurs de la ciutat. Aviat es va veure clar que la cita era, en el fons, un parany per detenir Pere. Prop del lloc, hi va comparèixer el nebot de Carles d’Anjou, el rei de França, Felip III, amb un gran exèrcit. El Papa va desautoritzar el desafiament entre dos prínceps cristians i va pressionar el rei d’Anglaterra perquè cedís temporalment la seva sobirania sobre la Gascunya al rei Felip. D’aquesta forma, Bordeus deixava de ser neutral. Tot i així, Carles d’Anjou va acudir-hi suposant que Pere d’Aragó no s’atreviria a presentar-s’hi. El podria acusar aleshores d’incomplir el compromís. Però el rei d’Aragó, disfressat de criat, era davant la lliça el dia abans de la data establerta. Havia viatjat d’incògnit des de Tarassona fins a Bordeus, travessant Navarra juntament amb tres alts oficials de la cort: en Balasc d’Alagó, majordom del regne d’Aragó, el sicilià Conrado Llança, mestre racional, i el català Bernat de Peratallada, escuder del rei. Tots simularen ser criats d’en Domingo de la Figuera, mercader natural de Calataiud, que coneixia bé els passos de muntanya. En Joan del Mas és el cinquè acompanyant, fruit de la fantasia de l’escriptor. Quan van arribar a la cita, el rei Pere va fer cridar el senescal de Bordeus i l’ambaixador d’Aragó a la ciutat perquè donessin testimoni notarial de la seva presència. Va recórrer la lliça on havia de tenir lloc el combat i va fer redactar un document in situ que l’exculpava de presentar-se l’endemà, en trencar-se la condició de neutralitat de Bordeus. Tan aviat com l’hagué signat marxà en direcció a la frontera guipuscoana.

Navarra en l’època de la novel·la: El regne de Navarra, encaixonat entre Castella i Aragó, intentava sobreviure a les ambicions d’ambdós per annexionar-se’l, ja fos a través de la força militar o de les estratègies matrimonials. Aquestes pressions van augmentar arran de la mort del rei de Navarra, Enric I el Gras, que deixava com a hereva Joana, una nena de tres anys, sota la tutela de la reina vídua, Blanca d’Artois. En aquestes circumstàncies, Alfons X de Castella va intentar casar l’infant Ferran de la Cerda amb la petita Joana. A Aragó, Jaume I aparellava un exèrcit per envair Navarra. Blanca d’Artois va demanar ajuda al seu cosí germà, Felip III, rei de França, que decidí intervenir casant Joana amb el seu fill primogènit, el futur Felip IV. D’aquesta manera Navarra quedaria sota la influència francesa. L’any del desafiament de Bordeus, tant el nou rei consort, el futur Felip IV, com Joana i la seva mare resideixen en terres franceses. Al regne de Navarra, el governador Climent d’Alveto segueix fil per randa les ordres del rei de França i prohibeix qualsevol pas de cavallers aragonesos, armes o muntures en direcció al desafiament de Bordeus.

Orde de Calatrava: Congregació de monjos guerrers nascuda en l’esperit de la croada contra l’islam i inspirada en els ordes sorgits a Terra Santa al segle XI. L’orde de Calatrava va néixer a Castella durant el segle XII juntament amb el d’Alcántara i Santiago. Tenia la seu al castell de Calatrava la Nueva, a Ciudad Real. A Castella posseïa extensos territoris a la Manxa i a l’Andalusia oriental i exercia el domini feudal sobre milers de vassalls. Tenia també territoris al regne d’Aragó, on va ser cridada pels avantpassats de Pere el Gran per consolidar la Reconquesta a les zones de frontera. Els seus dominis se centraven al Baix Aragó, a Terol. Al capdavant de l’orde hi havia un comanador major, amb seu a Alcanyís. Les diferents comandes, unitats administratives més reduïdes, les dirigia un comanador, que podia ser laic o eclesiàstic. Per comoditat, moltes comandes van esdevenir hereditàries. A part de les àmplies possessions, l’orde gaudia de privilegis especials. Tenia dret de representació a les corts i immunitat jurídica. Judicialment sols responia davant de l’abat de Morimond, a França, superior de l’orde del Cister, sota el qual es va erigir la reglamentació de Calatrava, i, en última instància, davant del Papa.

Rics homes: Nom que rebien els grans nobles amb extensos territoris i senyorius, amb nombrosos vassalls i àmplies parenteles militars. L’historiador Zurita ens parla dels ricos hombres aragonesos i de la seva influència: «Fue en el reino de Aragón tan grande la dignidad de los Ricos hombres que ninguna cosa grave concerniente al reino se hacía sin su parecer y consejo, y sin que ellos la confirmasen. Y todas las cosas del gobierno del estado y de la guerra y de la justicia y en la defensa de la tierra. A los cuales, y a sus legítimos descendientes llamaron Ricos hombres. A quienes los reyes tenían en tanto respeto, como si fueran sus iguales».

Vespres Sicilianes: Per Vespres Sicilianes es coneix l’esdeveniment històric de la matança de francesos a Sicília l’any 1282, que va acabar causant la desaparició del domini de Carles I d’Anjou a l’illa, substituït per la influència de la Corona d’Aragó. El 30 de març de 1282, quan les campanes de les esglésies de Palerm cridaven a l’ofici de vespres, va esclatar una revolta del poble de Palerm, que va matar la guarnició francesa (angevina) present a la ciutat. L’aixecament es va estendre a altres localitats, fins que es va expulsar completament els francesos de l’illa. Els sicilians van demanar ajuda al rei Pere III d’Aragó. A favor de la seva causa, Pere III podia al·legar els drets de la seva dona Constança, filla del rei Manfred, de la casa de Hohenstaufen, que va governar a Sicília i Nàpols fins a la seva derrota i mort en mans de Carles I d’Anjou a la batalla de Benevento.

La versió tradicional situa l’espurna que va encendre la revolta a l’església de l’Esperit Sant de Palerm. Com que s’hi celebrava el dilluns de Pasqua, s’hi havien reunit nombrosos habitants de la ciutat per assistir als oficis vespertins. A la plaça, al costat del temple, mentre els fidels esperaven l’hora d’iniciar les vespres, hi va arribar un grup de francesos borratxos. Un d’ells, un sergent, es va acostar a una jove casada i va començar a molestar-la. El seu espòs, furiós, es va treure un ganivet i el va apunyalar. Els altres francesos van acudir a socórrer el seu company i a venjar-lo, però els habitants de Palerm, més nombrosos, els van envoltar i els van donar mort just en el moment en què les campanes de l’església i les de tota la ciutat començaven a tocar. Segons una altra versió, bastant més probable, l’aixecament estava planificat i els qui l’havien organitzat havien disposat que el senyal per a la revolta serien les campanades de vespres.

Sigui com sigui, iniciada la rebel·lió, la ira popular va recórrer els carrers de Palerm. Al crit de «Mort als francesos!», els habitants de Palerm en van assassinar prop de dos mil, incloent-hi gent gran, dones i nens. Van arribar a assaltar convents a la recerca de clergues. En les jornades següents, l’aixecament es va estendre, en primer lloc, per les viles i ciutats properes, i després, per tota l’illa. Únicament Messina es va mantenir al costat dels angevins, encara que finalment es va unir a la rebel·lió.

Privilegi de la Unió: El Privilegi de la Unió o Privilegi General d’Aragó va ser un acord establert el 1283 entre representants de la noblesa i les ciutats del Regne d’Aragó i Pere III el Gran pel qual aquest es comprometia a respectar una sèrie de privilegis i furs i a no prendre decisions en política internacional sense consultar-ho davant les corts.

En el context de la intervenció de Pere III a Sicília i la posterior excomunió que va patir, una facció dels grups dirigents d’Aragó va qüestionar l’acció unilateral del seu rei i es va conjurar en assemblees a Tarassona i Saragossa, amb el suport d’importants viles i ciutats del regne, entre les quals hi havia Saragossa. Es constituïren en la coneguda Unió Aragonesa i van demanar al rei que els convoqués a Corts i acceptés les condicions recollides en un document anomenat Privilegi General d’Aragó, que contenia exigències de la noblesa i els representants urbans del regne. Aquestes consistien en una sèrie de furs i privilegis de l’estament nobiliari que havien de ser respectats pel monarca.

Si bé els nobles impulsors de la Unió s’erigien en representants dels aragonesos i dels seus furs, la veritat és que l’acceptació del rei d’aquestes imposicions suposava una victòria per a la posició social de l’aristocràcia aragonesa més que la defensa dels interessos del poble.

En tot cas, la convocatòria de Corts a què es va veure forçat el rei d’Aragó per les circumstàncies d’ofec internacional en què es trobava va significar institucionalitzar les assemblees, que volien ser anuals, encara que aquest punt no es va arribar a complir. Els monarques posteriors van oscil·lar entre el respecte a contracor i l’oposició oberta. Quaranta anys més tard, Pere IV d’Aragó, III de Catalunya, després de vèncer la noblesa en el camp de batalla, derogà els seus privilegis, escapçant ell mateix el document amb el seu ganivet. Per això el monarca ha passat a la història amb el nom de Pere el del Punyalet.

Entre aquests privilegis hi havia l’obligació del rei de jurar l’observança dels furs i comptar amb el consell de tots els grups socials a l’hora de declarar guerra i pau. El rebuig de la projecció internacional i marítima del casal de Barcelona quedava palès amb la clàusula que deslliurava els rics homes de servir el rei fora d’Aragó o de passar la mar. Es limitava el poder dels oficials reials, que no podien jutjar dins de la jurisdicció senyorial ni embargar honors de rics homes si no hi havia una causa justificada. També es prohibia als jueus exercir el càrrec de batlle.