3

En despertar, en Joan va tornar a veure sant Pere:

—Com et trobes, noi?

—On sóc?

—A la meva cabana.

En Joan va mirar al seu voltant. Era un espai petit, no gaire diferent del de casa seva, però el va sorprendre la decoració. Les parets de tosca pedra eren cobertes per infinitat de prestatges de fusta sobre els quals descansaven atuells, matrassos i gerres de diversa grandària. En un cantó, una olla bullia sobre les brases a la llar i de la paret de la xemeneia penjaven ganivets i punxons d’estranyes formes i longitud. Entre tants objectes, un li va glaçar la sang: una calavera humana. «Santa Maria, Mare de Déu! Sóc a casa d’un bruixot!».

—Sembla que hagis vist el mateix Beelzebub. No t’espantis. Ets a casa d’en Berenguer, encara que tothom em coneix com l’Albat^[14] de les Mates.

—He sentit parlar de vós. Diuen que teniu poders per guarir la gent i que sou mig sant… —en Joan va fixar la mirada en la calavera—, o mig bruixot.

—Has sentit bé. Res has de témer per aquest crani. Són només ossos. En un temps passat van pertànyer a algú, però t’asseguro que ara al seu amo no li importa. En canvi, a mi m’interessa tenir-lo.

—Per a què?

—Per estudiar-lo. Per parlar amb ell.

En Joan no ho va comprendre. Tot d’una es va posar la mà al pit. «La clau, l’escapulari…!». «Guarda-ho sempre amb tu!».

—No pateixis per les teves coses, noi —contestà en Berenguer, ensenyant-les-hi—. Misteriós equipatge.

En Joan va estendre la mà perquè les hi lliurés. El vell va decidir no fer preguntes.

—Avui ja no tens febre.

—Quant de temps fa que sóc aquí?

—Dos dies. Els has passat dormint. Delirant, més ben dit. Et vaig recollir mentre vagaves pel bosc perdut. Parlaves amb fantasmes. —En Berenguer va agafar una bola d’estopa i la va amarar en una mena de vi. Després es va acostar a en Joan i la hi va passar per la ferida. Li va coure—. T’he curat aquest horrible tall. Feia mal aspecte. Començava a omplir-se del pus maleït, sang de Llucifer. L’hem netejat i suturat tal com ens diu el gran Teodorico Borgognoni.^[15] Oi, Silentius? —va dir, adreçant-se al crani.

En Joan es va palpar la ferida. Li havia baixat la inflor i el dolor era menys intens.

—Parles amb una calavera? No has dit que només eren ossos?

—Si, però et sorprendria saber fins a quin punt es desinhibeixen les calaveres en la intimitat. A més, t’asseguro que les nostres converses són molt més plaents i sensates que les que hagi pogut tenir amb els vius, entre els quals abunda la neciesa, per cert.

Després de besar el crani, en Berenguer va tornar del foc amb un bol fumejant:

—Beu. T’anirà bé. És brou de colom. Els caço jo mateix.

Cinc dies sense tastar res i l’aroma del menjar van despertar-li una sensació de fam voraç. El brou li va semblar deliciós. Després de repetir un parell de vegades, el va envair el cansament i es va adormir de nou.

Al cap de pocs dies, en Joan es trobava recuperat. Havia guanyat força i la ferida es curava correctament sota l’atenció curosa i experta d’aquell enigmàtic ermità. Se sentia còmode amb en Berenguer. Es passava hores preguntant el nom dels molts productes que omplien la casa. Al vell no el molestava aquesta curiositat i no l’importunava sobre el seu passat. En Joan es va enganyar per un instant en creure que podia ignorar el seu destí i gaudir de la placidesa ordenada, de la càlida cabana, potser per sempre. Quan en Berenguer va convidar-lo que l’acompanyés en una excursió per recollir herbes i arrels, va haver de ser sincer:

—És perillós per a vós que us vegin al meu costat. Em busquen.

En Berenguer no es va sorprendre. Va continuar picant llavors en un morter.

—Ja ho sé. Aquest tall a la cara no te l’has fet per accident. Va ser una espasa, oi, fill? En un altre temps en vaig veure molts així. —Es va aixecar i va agafar dues tasses de fang. Les va omplir amb el contingut d’una gerra i en va passar una a en Joan—. Aquest no és per curar ferides. Almenys no de les que es veuen. Beu.

Tots dos van fer un glop. El vi era dolç i espès. Els ulls d’en Berenguer van quedar fixos a les brases del foc, que bategaven amb mil matisos ataronjats i crepitaven paraules màgiques que exorcitzaven el passat del vell ermità:

—Abans de ser el boig remeier que tens davant els teus ulls, vaig ser persona respectable i principal. Vaig néixer a Barcelona en el si d’una família el cognom de la qual ha estat sempre lligat a la professió de la cirurgia. De jove, el meu pare va creure convenient que ampliés els meus coneixements i em va enviar a estudiar a la universitat de Bolonya. Allà vaig tenir la immensa sort de ser deixeble de savis com Teodorico Borgognoni. Ell em va ensenyar moltes i grans coses que no són màgia ni miracle, sinó l’art d’observar i aplicar el tractament correcte. Quan vaig tornar a Espanya, vaig començar a exercir amb èxit notable. Al prestigi de la tradició familiar, s’hi afegia la meva experiència a Itàlia. Tot era fàcil per a mi, noi. L’elogi i la lloança m’acompanyaven pertot arreu. Des de llocs llunyans, venia gent important consumida per terribles mals. Suplicaven tots que els atengués, que posés fi a aquest cruel tirà que no coneix treva ni compassió: el dolor físic. Quan els alliberava, de vegades, després d’anys de prostració, les seves cares s’il·luminaven, queien als meus peus, agraïts, lliurats al meu poder taumatúrgic, com si fos el mateix Déu, i d’aquesta manera va créixer també la meva supèrbia, el Senyor em perdoni.

»Va voler el cel donar-me l’única lliçó que no vaig aprendre a les aules de la universitat, la més important: que la vida és fràgil i no està a les nostres mans fer el camí que volem, sinó el que podem. La fortuna, generosa fins llavors, em va girar l’esquena. Va ser el cas que vaig tractar la dona d’un dels consellers del govern municipal, que a la nostra ciutat són tinguts gairebé per cardenals, tal és el prestigi i el poder de què gaudeixen. La pobra havia patit un accident en caure d’un balcó. Es va colpejar el cap i es fracturà la cama amb una ferida oberta. Els metges, que sempre s’han cregut els senyors de l’art de curar, diferien del meu mètode per tractar-la. Ells eren partidaris de provocar pus, tal com prescriu l’escola de Salern. Jo vaig considerar que el pus només agreujaria l’estat de la pacient i defensava, amb l’ardor de la joventut, netejar i desinfectar la ferida perquè la putrefacció no s’escampés. Malauradament, la família de la dona tenia gran fe en mi i es va posar a les meves mans, amb gran ressentiment dels metges, que desitjaven vehementment que fracassés.

—I què va passar?

En Berenguer va tornar a omplir els bols amb més vi.

—La dona va morir. No per cap complicació de la ferida a la cama. El cop al cap havia estat molt fort i va patir un vessament de sang. Ningú podia haver-ho evitat. Però no importava. El col·legi de metges se’m va llançar al damunt com una gossada de cans rabiosos i els seus lladrucs van trobar ressò en la poderosa família de la víctima, desolada i decebuda amb mi. Em van acusar d’actuar sense coneixements, de prescriure sense ser metge i de ser el responsable de la seva mort. Vaig saber, gràcies a un amic, que havien posat preu al meu cap i que el consell municipal ja havia decretat el meu arrest. Vaig fugir. Vaig abandonar la meva llar com un vulgar lladre. Ho vaig deixar tot enrere: família, estalvis, fama, seguretat, i em vaig refugiar en aquesta terra de frontera, on ningú em coneix. Em vaig convertir en l’Albat de les Mates, sanador de persones i animals.

En Joan va sospirar profundament, esglaiat per aquella història tan propera.

—Jo també fujo. Però, a diferència de vós, m’allunyo d’aquesta terra de frontera, on tothom em coneix. Us agraeixo les vostres atencions. Us dec la vida. Però no puc quedar-me més temps. He de marxar.

—Què fem, Silentius? —va preguntar en Berenguer a la desdentada calavera, i començà a assentir com si li estigués parlant—. El meu il·lustre col·lega i jo hem de fer un viatge a Saragossa a la recerca d’uns filtres que, per desgràcia, no es troben pels voltants. La teva ferida es va curant bé, però, d’aquí a uns quants dies, caldrà treure aquests punts i m’agradaria fer-ho personalment. Si vas en aquesta direcció, caminarem la via junts, tots tres. Defugirem els camins i viatjarem de nit.

En Joan va assentir, agraït.

—Per cert: no m’has dit el teu nom.

—Em dic Joan.

—Joan —va repetir en Berenguer, tocant l’escapulari al voltant del coll del jove—. Joan, el del misteriós equipatge.