13
Tarassona. 27 de maig de 1283
El sol primaveral entrava amb força per les finestres de mig punt que es dibuixaven, gairebé blanques, sobre el terra de gres de l’interior, al mig de la sala de corts del palau reial, l’antiga Suda, la fortalesa musulmana. La llum lletosa dissipava, en part, la penombra de l’estança i permetia als presents, alineats sobre un llarg banc de pedra que corria per tres de les seves parets, seguir les explicacions de l’infant Alfons, elevat respecte a la resta sobre un entarimat i assegut en una cadira amb respatller i braçal. A banda i banda, sis escuders, la seva escorta, i el majordom reial romanien drets. Darrere seu penjaven del sostre dos llargs cortinatges brodats amb els colors vermell i groc de la casa d’Aragó. La gran noblesa del regne, els rics homes, escoltaven atentament el primogènit del rei. Entre ells, i asseguts prop de l’infant, sobresortien les dalmàtiques de diversos prelats: els bisbes de Saragossa, Tarassona i Terol. Sota les còfies i els turbants dels reunits podien distingir-se els Urrea, els Gil de Vidaurre, els Lluna, els Martínez de Artazona…, poderosos i ambiciosos senyors territorials al cim del poder, la culminació d’elaborades polítiques familiars filades acuradament durant generacions. Alguns eren vells d’espesses celles canoses. Les seves mans, de vegades deformades per l’edat, grans i ossudes, de bulboses venes blaves, recolzaven a les espases enfundades, el símbol del seu rang, la garantia de la seva exclusivitat. Tots, joves i vells, eren els garants gelosos fins a la neciesa de les llibertats i els privilegis de la seva casta arrencats a la monarquia al llarg de centúries, legalistes i, a la vegada, disposats a la rebel·lió si el rei gosava tocar una sola coma de les seves sacrosantes constitucions, convençuts que només ells encarnaven el regne, orgullosos fins a l’exasperació, valents i intrèpids davant l’invasor de la terra. Alguns, durs d’orella, treien mig cos, allargaven el coll o giraven el cap en la direcció contrària per captar millor les paraules reverberants, la veu no gaire potent d’Alfons, un jove en la vintena, que havia heretat els trets d’avantpassats de sang goda, normanda i hongaresa. Deien que els seus ulls ametllats i de color blau malva eren de la seva àvia paterna, Violant d’Hongria. El nas, llarg i recte, era atribut de la dinastia dels Barcelona des d’antuvi. Alguns veien en els fins llavis vermells i en la forma de la cara, suau de traç, gairebé femenina, l’infortunat Manfred de Sicília, el seu avi matern:
—Ens entristeix també l’actitud de Navarra. Per desgràcia, la seva reina, Joana, balla al so que marca el rei de França. El governador, en Climent d’Alveto, ha prohibit el pas de qualsevol contendent que vulgui passar a la Gascunya per prendre part en el combat. Hem sabut, així mateix, que el rei d’Anglaterra, senyor feudal de la Gascunya, ha accedit temporalment, a instàncies del Papa, a suspendre la seva sobirania i cedir-la al rei de França. Això vol dir que el combat entre les dues parts ja no pot tenir lloc a Bordeus. Ha deixat de ser camp neutral.
Un murmuri d’indignació es va elevar entre els presents. Alguns aixecaven punys i acusaven, cridant, Eduard d’Anglaterra de covard. El bisbe de Saragossa, en Fortún de Bergua, va demanar la vènia per parlar i el majordom reial va colpejar amb força la vara d’ordenança sobre el sòl entarimat, cridant a l’ordre. El bisbe, en la trentena, de pell citrina i mirada miop, es va aixecar lentament i va estendre les dues mans per assossegar els assistents.
—Dilecte príncep, no és cap secret que el regne gemega i es dol. No sols davant la impudícia francesa, sempre cobejosa de la nostra terra, sinó, sobretot, davant els terribles edictes papals que Martí IV ha llançat sobre la dinastia. La interdicció que desposseeix el vostre pare de l’exercici del poder i la cessió de la corona a Carles de Valois, el fill del rei de França, pesen sobre les espatlles dels vostres súbdits i sobre la consciència del clergat, que té l’ànima partida.
—El nostre pare, el rei, va decretar la prohibició, sota pena de mort, de publicar els dits edictes de Simon de Brie, bisbe de Roma, notori falsari, fill pútrid de la veritable Església. Sortirem d’aquest tràngol i resplendirà la veritat.
Una remor inquieta recorregué els assistents. Un d’ells, en Pere Cornell, es va aixecar de sobte.
—Dilecte príncep. Hem servit el vostre pare com a bons i fidels vassalls en la seva aventura de Sicília. Aragó ha estat presta davant totes les grans empreses, tant d’aquest com del gloriós regnat del vostre avi, el rei En Jaume, que el senyor tingui en la seva glòria. I val a dir que hem lluitat, de vegades, contra la natural inclinació del regne, que sempre ha vist els seus horitzons a terra ferma. Els nostres estimats reis obliden que Déu va fer Aragó sense mar i que la seva noblesa mai ha mirat a llevant. Ara el sant pontífex ha declarat el rei deposat i es prepara una croada del rei de França. La cristiandat ens abandona, Castella esmola les seves urpes i jo em pregunto: on és el rei? És que s’oculta dels seus súbdits quan aquests més el necessiten? Signa edictes en secret i s’entesta en aquest absurd duel amb Carles d’Anjou!
Abans que acabés de parlar, un dels escuders, en Blasco Maza de Las Cellas, el va increpar, morat d’ira, mentre els altres envoltaven el príncep:
—Com goseu parlar així del vostre rei i davant del seu hereu! La causa de Sicília és la de la dignitat i l’honor d’Aragó!
La feble veu del príncep, ordenant calma, va quedar sepultada en la cridòria general. Els escuders, amb la mà a l’empunyadura, es van tancar encara més sobre Alfons, que va declarar suspesa la reunió. El primogènit, sense perdre el gest, al centre del quadre format per la seva guàrdia, va creuar la sala encapçalat pel majordom, que anunciava a tota veu i amb sonores topades de la seva vara la presència de l’infant. La comitiva va travessar la sala en direcció a la sortida, una petita porta d’arc de ferradura en un extrem. Els rics homes es van aixecar i van guardar silenci de sobte, inclinant-se al seu pas, alguns lleument, bescanviant mirades d’odi amb l’escorta. Quan es va obrir la porta, el seguici va passar amb dificultat entre una multitud atapeïda en una altra sala més reduïda. La formaven molts altres nobles de menor nissaga, cavallers i senyors de paratge, advocats i procuradors de viles que no tenien dret a acudir ni presenciar reunions amb la reialesa a menys que fossin expressament convocats. La seva posició i possibilitats de prosperar es basaven en el servei als grans, de qui rebien feus i prebendes, de la seva capacitat per fer-se valer davant altres sol·licitants i de la seva intel·ligència a anticipar-se als esdeveniments en moments crucials, de triar el bàndol guanyador, de canviar de muntura a temps. Un cop de sort, un moviment audaç per adquirir un llinatge, terres extenses, rendes suculentes per a ells i els descendents. En un racó de l’avantsala esperaven, amb rostre sever, en Fortún de Oteiza i el seu oncle, en Martín Pérez, senyor de Massalió. Tots dos sentien com una ofensa insuportable ser a fora durant tant de temps confosos amb els altres. Els recordava la seva posició: grans a la seva terra; ningú aquí, al costat dels grans de veritat. Només senyors infeudats al bisbe.
—Aquí ve l’infant —va dir en Martín. A en Fortún de Oteiza, l’oncle li recordava el seu difunt pare. Els mateixos cabells llisos i blancs com la neu, el mateix rostre enrogit i, sobretot, la mateixa veu. «Déu meu, és com sentir un fantasma!»—. El rei el deixa batallar amb els grans tot sol. Crec que és més astut del que ens pensem.
—S’amaga. No vol parlar amb la noblesa del regne. Sap que s’haurà d’agenollar davant nostre.
—Què se sap del bastard? —preguntà en Martín mentre feien una reverència al pas del príncep hereu.
—Res. Probablement s’està podrint a la muntanya. Segur que aquell tall que li vaig obrir a la cara se’l va emportar a l’infern.
Darrere l’infant van començar a sortir els assistents per estricte ordre de preeminència: els tres bisbes, primer. Els seus criats, a la porta, els van obrir un passadís. Multitud de mans esteses amb cartes i documents imploraven l’atenció dels tres prelats. En Fortún de Oteiza i el seu oncle van avançar a cops de colze fins a arribar a la primera fila.
—Eminència! —cridà en Fortún, buscant la mirada del bisbe entre la muralla de l’escorta. Va pensar que era un gos sol·lícit, movent la cua davant l’amo.
El bisbe va fer un gest i es va separar dels seus dos col·legues. Els Oteiza es van agenollar i li van besar l’anell a la destra. Després van entrar per una portella davant la qual els servents es van desplegar perquè ningú més hi passés. El prelat va guiar els seus acompanyants escales avall fins a un passadís. Al fons, la llum de l’exterior perfilava un arc lobulat. Quan el van creuar, es van trobar en un hort als peus d’una poderosa torre circular.
—Aquí parlarem tranquils —va dir, traient dues cartes de sota la dalmàtica. Els seus ulls miops eren dos puntets negres intentant rellegir-ne el contingut—. El vostre parent, don Jimeno Pérez, m’escriu que un cavaller calatrau que investiga les causes de la mort de fra Guillem de Tauste ha estat raptat per encaputxats al castell de Vall-de-roures. Sospita que siguin homes de la vila, que intenten fer xantatge a la senyoria perquè deixin de perseguir l’assassí provat, un pastor, i els seus còmplices, les germanes del dit pastor. També ha sabut de bona font que els còmplices del crim estan refugiats al castell d’Alcanyís emparats pel comanador major.
El bisbe va fer una pausa i va escodrinyar la mirada d’oncle i nebot.
—Eminència —intervingué en Fortún—, com podeu comprovar, la maldat s’ha acarnissat amb la terra del Matarranya. Són gent sorruda i fronterera, poc avinguda a la subjecció de les lleis. Això us donarà una idea de la dificultat de regir tals estats i de l’afany dels Oteiza per servir-vos bé.
—Aquesta altra missiva —continuà el bisbe, poc impressionat— és, fins i tot, més inquietant. L’escriu el comanador major i assegura que el monjo calatrau sota la vostra protecció va haver de fugir del castell de Vall-de-roures per evitar ser assassinat. No pot aventurar el nom del criminal, però creu que la inspiració no es troba fora dels murs del castell.
Abans que en Fortún saltés irat a respondre, el seu oncle el subjectà discretament de la capa per frenar-lo.
—Sens dubte esteu al corrent de les ambicions del comanador major. No és cap secret que anhela estendre el territori de l’orde, no per al bé de la fe, sinó per augmentar el seu poder. Les terres i rendes aquí són la garrotxa per saltar a Castella, on té posades les mires. Els Oteiza i, en definitiva vós, som un impediment en el seu camí. Eminència, en la meva humil opinió, contemplo aquesta carta com un altre moviment d’escacs, encara que una mica barroer. Hom esperaria més finor d’una ment tan aguda com la del comanador major.
—No sabeu com em desagrada haver de baixar a aquestes insídies de taverna —respongué el bisbe amb el dit índex enguantat assenyalant-los—. Don Fortún, tornareu als vostres estats a posar ordre. Esbrineu què feia un cavaller calatrau ensumant en les meves terres. És que vós li vau donar permís?
—No, eminència. El comanador em va mostrar un document que assegurava estar signat per vós. —El senyor de Vall-de-roures va notar un pessigolleig de plaer a la gola. «Potser el dia que vegi aquesta guineu carregada de cadenes no queda tan lluny».
—Aclariu tot aquest embolic i torneu aquí. No en vull parlar més, del tema. Us necessito a Tarassona. —El bisbe va mirar al voltant i va abaixar el to de veu—. Escolteu amb atenció. Molt aviat es formarà una unió de la noblesa per exigir al rei la signatura d’un Privilegi General que posarà la governació del regne pràcticament a les nostres mans. Amb tants fronts oberts, Pere no té capacitat de reacció. Acceptarà el que li diguin els grans. Jo no puc pronunciar-me públicament a favor de la lliga nobiliària, però vós sí. Us declarareu a favor vós i els vostres oncles. Sé que Calaceit és comanda de l’orde, però procureu que el castell caigui del nostre costat. Com més pressió, més breu serà la crisi. El rei signarà convençut que pot perdre-ho tot. Quan la tempesta passi, els vostres serveis seran recompensats. Ampliareu les vostres terres pel sud, cap a Morella i a costa dels calatraus, amb Calaceit al lot. Tinc pensat temptar don Ruy Pérez amb terres a la frontera amb Castella a canvi de les del Matarranya. Com bé dieu, tothom coneix les seves ambicions de tornar al gran joc castellà. Voldrà ser a prop de casa, tenir un lloc des d’on entrar amb rapidesa i amb contingents armats. Oblideu el document que us va mostrar. Pot ser una basa al nostre favor per a la negociació. Quant al vostre rang, no serà difícil fer-vos escuders amb les vostres terres ampliades i, per tant, tenir accés a la cort, al cercle més íntim del monarca. Parlaré bé de vós al rei. Deixeu que d’això me n’encarregui jo.
El bisbe va donar la conversa per acabada quan estengué l’anell davant els dos Oteiza. Es van abalançar, servils, a petonejar-li el segell, amb els ulls vermells d’excitació.