15. Triar el paradigma de la noviolència

En termes cultes, el que em sembla urgent per construir un altre món és un canvi de paradigma. Del grec paradeigma («model»), el paradigma és un model teòric de pensament, constituït per un conjunt coherent d’hipòtesis, de coneixements, de conceptes, de principis, de valors i de normes que preval en una època determinada. Utilitzat primerament en l’àmbit científic, el seu ús s’ha estès als camps cultural i filosòfic. Un canvi de paradigma és la substitució d’un nou paradigma pel que havia prevalgut fins llavors. Aquest canvi introdueix una revolució conceptual en la manera de plantejar l’existència, la societat i la història, un capgirament intel·lectual en la manera de veure el món. La meva convicció és que ha arribat el moment, tenint en compte la crisi que coneix el model de la violència, de substituir el paradigma de la violència pel de la noviolència en la manera de plantejar la humanitat de l’home. Es tracta, essencialment, de substituir una ideologia de la violència per una filosofia de la noviolència.

Es del tot urgent abandonar la violència com qui abandona una casa en ruïnes. Cal que perdem la violència com qui perd un mal costum que li fa malbé la vida. Hem de renegar de la violència com qui renega d’un error. Al bell mig d’aquest canvi de paradigma, que treu tota legitimitat a la violència, hi ha una renovació radical en la manera de plantejar-se la conflictivitat entre les persones, les comunitats i els pobles. Mentre que, fins ara, la conflictivitat que estructura les relacions entre els homes s’ha plantejat en el marc conceptual de la violència, ara es tracta de plantejar-se-la en el marc conceptual de la noviolència. Aquesta renovació incumbeix tant la filosofia del conflicte com l’estratègia del conflicte. Aquesta revolució ètica indueix un canvi radical en la manera de pensar i d’actuar en política. Replantejar-se la violència alhora com a ideologia i com a estratègia. Per replantejar-se la noviolència alhora com a filosofia i com a estratègia.

Més que no pas un mètode d’acció, la noviolència és, abans que res i essencialment, una actitud. Es basa en la convicció existencial que la noviolència és una resistència més gran a la violència que la contraviolència. Aquesta última, al capdavall, no permet combatre el sistema de la violència, perquè en forma part i no fa altra cosa que mantenir-la.

La regla d’or que trobem en totes les grans tradicions sapiencials s’enuncia, primerament, en una forma negativa: «No facis als altres que el no voldries que et fessin». I el que no volem que els altres ens facin és que, sigui de la manera que sigui, exerceixin violència sobre nosaltres. Per tant, la regla d’or enuncia l’exigència de noviolència.

El terme noviolència, deien, està mal triat i, pel fet que és negatiu, conté per si mateix nombroses ambigüitats. De fet, el terme noviolència és decisió per la seva mateixa negativitat, ja que permet, tot sol, deslegitimar la violència. Es el terme més just, més exacte, més rigorós per expressar el que vol significar: el rebuig de tots els processos de legitimació i de justificació que converteixen la violència en un dret de l’home.

El no de noviolència no és un no de negació de la violència. Es un no d’indignació. Un no de revolta. Un no de resistència. Al capdavall, la noviolència no és tant el rebuig de la violència com la lluita contra la violència. No és una abstenció, sinó una actuació. I és una bona actuació. La noviolència no és sols una contestació, sinó que és essencialment una certificació. No sols una oposició, sinó també una proposta. No sols una denúncia, sinó també un enunciat. Més que això: una anunciació. Optar per la noviolència és voler obrir un camí de justícia i de llibertat que permeti que els homes es reconciliïn amb la pròpia humanitat. Es voler trencar el cicle sens fi dels ressentiments, de les revenges i de les venjances. Optar per l’acció noviolenta és voler plantar cara als conflictes esforçant-se per reconciliar l’exigència ètica i el realisme polític. Es voler posar en pràctica una altra força diferent de la violència per lluitar contra la injustícia i resistir l’agressió. Si la noviolència és possible, és preferible. Si és preferible, és un imperatiu categòric que en posa en pràctica totes les possibilitats. Aquí i ara.

Veure l’evidència de la noviolència

L’opció per la noviolència apareix com el fet primordial que inaugura el coneixement filosòfic. L’arquitectura que estructura la filosofia, alhora com a ontologia —com a coneixement de l’ésser—, com a ètica —com a coneixement del bé— i com a metafísica —com a coneixement de l’absolut— es basa en l’exigència de noviolència. És aquesta exigència la que dóna sentit i transcendència a la vida de l’home.

Tant el realisme com la saviesa ens conviden a preferir el risc de la noviolència abans que el risc de la violència. Ens porten a considerar la violència com si fos d’una altra època. Prehistòrica. La humanitat té al davant el repte d’inventar una altra història. De sortir de la prehistòria i entrar en l’època de la noviolència.

Antigament, els homes, en nom del realisme, oposaven la necessitat de la violència a la possibilitat de la noviolència. Per tant, afirmaven la impossibilitat de la noviolència i romanien presoners de la necessitat de la violència. Veien en la violència l’evidència de la violència. En realitat, tenien la mirada encegada per l’esclat negre de la violència. I no veien res. A partir del moment que van negar-se a embenar-se els ulls, van veure com de la necessitat mateixa de la violència sorgia l’exigència de la noviolència.

Alliberats de les ideologies de la violència que enfosqueixen l’esperit, els homes ara poden tenir la clarividència que els permet veure-hi en la llum de la veritat de la noviolència. Davant de la tragèdia de la violència, davant de la seva inhumanitat, davant de la seva absurditat, davant de la seva ineficàcia, per realisme i per saviesa, per saviesa i per realisme, a poc a poc prenen consciència de l’evidència de la noviolència.

I l’esperança esdevé possible. Difícil, fràgil, incerta, de vegades dolorosa, ja que està plena de tots els sofriments dels homes, però possible.

La noviolència tornarà a encisar el pensament filosòfic i facció política. Enriquirà l’imaginari i renovarà l’univers intel·lectual de cadascun de nosaltres i de tots plegats en obrir l’àmbit dels possibles per concebre i construir el futur de la humanitat. No esperem ja que caigui la foscor. Al cor de la nit que recobreix els mons, estiguem atents a l’albada.