8. Deslegitimar l’arma nuclear

L’arma nuclear, deien, és el símbol de la grandesa i de la potència d’una nació. En realitat, la carrera cap a l’armament nuclear ha estat el resultat de múltiples dimissions: morals, intel·lectuals, espirituals i polítiques.

L’ús de l’arma nuclear que provocaria milions de morts és un crim contra la humanitat i la civilització. És veritat, la dissuasió nuclear no és l’ús de l’arma nuclear, sinó que és la utilització de l’amenaça, i la utilització de l’amenaça comporta directament l’amenaça del seu ús. A partir del moment en què l’ús de l’arma nuclear seria un crim, l’amenaça del seu ús ja és criminal. El consentiment a l’assassinat nuclear és la negació de tots els valors humans que són el fonament de la civilització. És per això que el prestigi pertany no pas a les nacions que posseeixen l’arma nuclear, sinó a les que tenen la intel·ligència i el seny de renunciar-hi.

Els homes no viuen «amb l’arma nuclear». Viuen «sense ella». Viuen en la inconsciència del que és realment. Però, per ventura potser és precisament el caràcter pròpiament inimaginable de la matança exterminadora programada el que fa els homes incapaços de parar-hi atenció? Com imaginar el que representen realment milions de morts? Al peu de lletra, una monstruositat com aquesta sobrepassa la facultat d’entendre, de la mateixa manera que supera els límits de la imaginació. Per la seva immensitat, una destrucció com aquesta és encegadora. No es veu. La possibilitat d’un desastre com aquest queda en l’àmbit abstracte i se situa més enllà del bé i del mal. El que és impensable apareix com impossible. Per disculpar-se, els homes d’estat, els homes de l’estat han inventat una retòrica que demana l’eliminació mundial de les armes nuclears. Però, al mateix temps, contínuament perfeccionen les seves armes nuclears.

Alhora que parlen de «desarmament» fan «armaments». Paraules que s’assemblen, però que tenen una diferència criminal.

La justificació de la dissuasió nuclear, que amaga la premeditació del crim nuclear, és una de les mentides més grosses en matèria de moral política. Però, quan una societat s’instal·la en la mentida, la majoria silenciosa dels ciutadans la considera una veritat indiscutible. A través d’aquesta mentida moral, els agents de decisió i els ciutadans estan convençuts que no cometen cap mal si amenacen poblacions senceres amb l’assassinat nuclear. El que és espantós en la dissuasió nuclear, més enllà dels riscos de mort i de destrucció que fa que planin sobre els homes, és la desraó dels homes que es tanquen en una lògica nihilista de mort i de destrucció.

L’arma nuclear és, indiscutiblement, una de les manifestacions més greus del «mal» que obsedeix, turmenta i afligeix la humanitat. Però, si ho vol, l’home pot tenir influència sobre aquest mal. Si ho vol, pot decidir suprimir-lo. Hi ha molts problemes que tenen una solució complexa, incerta, difícil, de vegades fins i tot impossible. Però, contràriament a l’opinió dels «experts» que necessiten la complexitat de les coses per fer el seu ofici, el problema de l’arma nuclear ens ofereix una solució possible: cal «simplement» que decidim voler-hi renunciar. Però, no és tan simple voler-ho. La decisió és difícil, ja que hi ha múltiples raons que són sofismes que poden obstaculitzar la nostra voluntat. Al capdavall, l’arma nuclear és un ídol. Els i les que li rendeixen culte són idòlatres.

I sempre és difícil trencar els ídols. La creença dels homes en l’arma nuclear com a símbol de la potència és un dels sortilegis més formidables als quals la humanitat no ha sucumbit mai. Significa l’alienació de la consciència, la perversió de la intel·ligència, la submissió de la raó, la pèrdua de la llibertat, i és ben semblant a un veritable embruix.

Amb el seu consentiment a l’assassinat nuclear, l’home nega i renega la transcendència del seu ésser espiritual. La humanitat cal que es desperti del seu insomni i resisteixi a la seva barbàrie interior. Si es nega a retre un culte idòlatra a l’arma nuclear, l’home torna a ser amo del seu destí i llavors li és possible recuperar la seva part de transcendència.

El risc nuclear civil

Hiroshima ja rima amb Fukushima. Cada un d’aquests dos noms evoca una tragèdia infinita que marca la derrota de la civilització industrial. El risc nuclear no és tan sols militar, sinó que també és civil. És cert que, des del punt de vista ètic, els riscos nuclears civil i militar no són del mateix tipus. Per ella mateixa, la finalitat de la indústria nuclear civil —produir energia— no és moralment inacceptable. Però, de fet, les modalitats de l’establiment de la indústria nuclear civil, tot i que no són criminals, com ho són les de la indústria nuclear militar, suposen moltes amenaces potencialment mortals. Per tant, tampoc no són moralment acceptables.

L’energia nuclear, deien, és l’energia del futur. En realitat, l’energia nuclear amenaça el futur. La construcció i l’explotació de les centrals nuclears fan córrer riscos desmesurats per a la seguretat de les poblacions civils. Encara que es prenguin totes les precaucions, la probabilitat d’un accident nuclear més gran no és nul·la. Les conseqüències previsibles d’un accident són tan àmplies que el principi de precaució exigeix que no es corri el risc. A més, l’electricitat nuclear genera milers de tones de rebuigs amb una alta radioactivitat que durarà milers d’anys, i ningú no sap què fer-ne.

Per si no n’hi hagués prou, les decisions respecte de la indústria nuclear es prenen en un secretisme tal que constitueix una negació de la democràcia. No la tenen en compte les tecnocràcies estatal i financera. La ignorància en què es manté el poble sobirà deixa en un lloc incòmode el pacte social republicà.

Les nostres societats industrials tenen el repte de decidir les modalitats d’una transició que els permeti viure en una sobrietat energètica que dugui a terme una reducció significativa del consum d’energia. El decreixement energètic no és una utopia, és una necessitat vital. Al mateix temps, és urgent invertir en modes de producció d’energies renovables que siguin respectuosos amb el medi ambient.

L’imperatiu ecològic

El progrés tècnic, deien, permet esperar un progrés social que serà beneficiós per a tots els pobles i tots els homes. En realitat, cal que reconeguem la fallida de la concepció cientista del productivisme industrial que ha prevalgut fins ara. Durant temps, molt de temps, l’home s’ha hagut de protegir contra els perills de tota mena amb què la natura l’assetjava; avui, amb el poder tècnic que ha adquirit, és l’home qui assetja la natura amb greus perills. Es tracta d’una situació radicalment nova que exigeix replantejar-se els mateixos fonaments de l’ètica que regula el poder d’actuació de l’home. Ara ja sabem que la terra és mortal. Es veritat, el pitjor encara no és cert, però ara ja és possible. Per tant, és important tenir molta cura amb aquesta possibilitat tan certa de catàstrofes.

El respecte per la natura és un respecte que l’home es deu a ell mateix. L’home forma part de la natura, però, encara més, la natura forma part de la seva humanitat. Quan l’home provoca «violències» al seu entorn, ell mateix en pateix les conseqüències. La destrucció del seu «marc de vida» afecta directament la seva «qualitat de vida». L’home literalment emmalalteix a causa dels perjudicis que infligeix a la natura. La pol·lució de l’aire, de l’aigua i de la terra comporten una violència directa envers l’home, i aquesta violència pot ser mortal. Així, la necessitat de respectar i protegir la natura no prové d’un sentimentalisme qualsevol, sinó d’una exigència ètica que es basa en un imperatiu polític. Es categòric.

A partir d’ara, l’home ha de mirar cara a cara l’estat de vulnerabilitat en què el seu poder d’actuar ha posat la natura i ha de ser conscient que s’ha convertit en l’objecte de la seva responsabilitat. Abans, la responsabilitat de l’home a través de la seva actuació només afectava el futur immediat, però ara estén la seva durada i va cap al futur més llunyà. Per tant, té l’obligació d’actuar de manera que el futur de la vida humana a la terra encara sigui possible.