4. L’home no és violent per naturalesa, sinó per llibertat
L’home, deien, és violent per naturalesa. En realitat, per naturalesa, l’home està alhora inclinat a la violència i disposat a la bondat. Ha de triar, a través d’un acte voluntari, entre la violència i la bondat. Ha de decidir entre la inhumanitat i la humanitat. Per recuperar les categories convingudes, massa simples però que mantenen un sentit, ha de triar fer «el bé» o «el mal». És per això que és un ésser essencialment lliure. Si l’home no tingués la capacitat de fer el mal, estaria sotmès al determinisme d’una naturalesa que, sens dubte, l’obligaria a fer el bé, però que, sobretot, no li deixaria cap llibertat. L’home no és violent per naturalesa, sinó per llibertat. De la mateixa manera, l’home no és bo per naturalesa, sinó per llibertat.
L’home és essencialment bo en el sentit que la bondat expressa la naturalesa profunda del seu ésser. Si l’home és capaç de fer el bé, és perquè la seva naturalesa és bona. Si l’home és capaç de fer el mal, és perquè la seva naturalesa és lliure. És aquesta llibertat la que dóna dignitat i sentit a la seva existència. Més que això, és la seva existència. L’home és la seva llibertat. La consciència de si mateix és aquesta llibertat: l’home només té consciència d’ell mateix a través de la seva llibertat. Sense aquesta llibertat, l’home seria un desconegut per a ell mateix. La llibertat, per tant, la llibertat de fer també el mal, no és una imperfecció de l’ésser humà, n’és la base i la realització. És per això que el poder de l’home de fer el mal no el converteix en un ésser dolent, sinó que el fa lliure. I aquesta llibertat, que permet cometre el mal, és totalment bona. Aquest és el misteri de la humanitat de l’home.
El mal existeix en el món, però si maldem per eliminar-lo a través de la violència, ens arrisquem molt a augmentar-lo. Combatre la violència a través de la violència és demostrar una gran impaciència i una gran imprudència.
La violència no és una fatalitat. Mai no s’imposa per ella mateixa, sempre és una tria. Però, des del moment que els homes la trien, esdevé fatal que n’assumeixin les lleis. Pensin el que pensin, diguin el que diguin, mai, enlloc, els homes no dicten les seves lleis a la violència. Sempre, arreu, la violència dicta les seves lleis als homes. I les lleis de la violència són implacables. Inflexibles. Aclaparadores. Cruels. Ferotges. Immorals. Inhumanes, en resum! Pot ser que l’home triï la violència volent fer el bé, però la violència li imposa fer el mal. Les conseqüències de la violència són innobles. Ignominioses. Es la seva lògica. Una lògica freda. La lògica de la mort. La violència és una causa cega de desastre. Una característica de la violència és que és un mecanisme que arrossega l’home en una fugida endavant cap a l’horror.
Els homes es pensen que dominen la violència, però en realitat són dominats per ella. La violència els sotmet i els instrumentalitza al seu servei. Els homes creuen que se’n serveixen, però són ells qui li presten servei. Entre l’home i l’acte violent, ja no hi ha cap distància. Per tant, únicament el distanciament permet la consciència. En la brutalitat de la violència, no hi ha floc per al pensament. Es per aquesta raó que els violents no són assenyats. Les lleis de la violència no tenen cap sentit de la proporció. Donen prioritat a la desmesura. Cada assassinat és una violència desproporcionada. Il·limitada. La violència se serveix de tots els mitjans que té al seu abast. En cedir a la lògica pura de la violència, cada un dels dos enemics fa tot el millor que pot. Ja que el desig de violència és tan potent en una part com en l’altra. I el que passa necessàriament és el pitjor. Cadascun corre a la pròpia destrucció. Al suïcidi.
Així doncs, hi ha una lògica tendencial a la naturalització del mal, és a dir, que aquest mal tendeix a defugir la llibertat de l’home per fer-se autònom. De tota manera, aquesta lògica no és una fatalitat. Aquesta autonomia del mal no hauria de ser total, per tal com l’home acabaria sent impotent per intervenir-hi. No priva l’home de la seva llibertat moral. No el priva de la seva responsabilitat ètica. No el condemna a patir el curs de les coses. L’home no esdevé obsolet. Cal tenir en compte que l’home manté la possibilitat de fer que la moral de nou domini l’esdeveniment. El futur de l’home no es transforma en un destí.
Desconstruir les doctrines de la violència legítima
Les doctrines de la violència legítima elaborades pel passat avui estan antiquades, caducades, desacreditades, obsoletes. Els arguments dels doctrinaris s’han fet inapropiats, inconvenients, inutilitzables. La violència, deien, és l’obra de la vida. En realitat, l’obra de la violència és la mort. No, la violència no és la vida, sinó la violació de la vida, la mort. La violència és essencialment mortífera. La violència mai no engendra la vida, sempre la mata. Per defensar el seu honor, deien, l’home s’ha de venjar de les ofenses rebudes atacant el seu ofensor. Però, quin honor hi pot haver a fer tot el possible per fer mal i fer mal al seu enemic? Això no és situar malament l’honor? Molt malament? No és situar-lo en el mal? Si la venjança és una qüestió d’honor, és en aquest sentit que sempre és deshonorant per a qui l’exerceix.
Tothom, deien, s’ha d’armar per defensar-se contra l’amenaça de les armes dels altres. En realitat, en aquest cercle viciós, cadascú es troba amenaçat per les armes dels altres.
Cal, deien, resistir a la violència a través de la violència per no cedir a la violència. De fet, cedir a la violència vol dir respondre a la violència amb la violència, amb la qual cosa l’home es tanca en la seva lògica mortal. La contraviolència, al capdavall, no permet combatre el sistema de la violència, perquè en forma part i no fa altra cosa que mantenir-la. De manera estricta, la contraviolència és una violència contrària, però no és el contrari de la violència. No és la mateixa violència, però ella mateixa és una violència. Es una violència diferent, però és una altra violència.
Els qui volen mantenir les mans netes, deien, es condemnen a la inacció i esdevenen còmplices de la injustícia. Els qui volen actuar, proclamaven, han d’acceptar tenir les mans brutes. En realitat, la brutícia de la violència esquitxa qualsevol acció i contamina qualsevol causa. Certament, el purisme no és un ideal moral, ni tampoc un comportament polític. La política és l’art del compromís. Però, en triar la lògica de la violència, cadascú ha de témer que es deixa tancar en uns compromisos indignes.
El realisme, deien, obliga a repudiar les pretensions de la moral per recórrer a la violència, que és l’única que confereix la seva eficàcia a l’acció. De fet, la cerca de l’eficàcia a qualsevol preu ha menat a la perpetuació dels pitjors crims contra la humanitat. L’exigència moral, deien, no es pot conciliar amb el realisme polític. En realitat, la moralitat d’una acció és el criteri essencial de la seva eficàcia entre els homes. La noviolència és la seva justificació decisiva, i permet reconciliar l’exigència moral i el realisme polític. Dissol l’oposició, que antigament semblava irreductible, entre la moral de convicció i la moral de responsabilitat.
La violència, deien, és justa des del moment que «és per a una bona causa». Però, qui decidirà mai que la seva causa sigui dolenta? En realitat, segons una retòrica convinguda, cadascú està convençut que la seva causa és una bona causa. I al final s’ho creu massa. D’aquesta manera, tenint en compte la història d’ahir i d’avui, la casuística que justifica la violència per a la defensa d’una bona causa sempre ha servit per justificar la violència per a la defensa de les males causes. I d’aquesta manera, innombrables assassinats van ser degudament justificats. Es per aquesta raó, per deslegitimar la violència al servei de les males causes, que cal desconstruir la teoria que legitima la violència al servei de les bones causes. Es un imperatiu categòric.
La legítima defensa, deien, es basa en un dret imprescriptible de l’home. Certament, la defensa és legítima, però la qüestió és saber quins són els mitjans legítims de la defensa. Es ben fal·laç pretendre que aquest dret es basi en un estat de necessitat que justifica l’assassinat. De fet, justificar la violència en nom de la necessitat és fer que la violència sigui necessària de totes passades i cloure el futur en la necessitat de la violència. És resignar-se, amb la consciència tranquil·la, a la fatalitat de la violència.
Recórrer als mitjans de la violència, deien, és inevitable en política. Renunciar a la violència implica renunciar a facció política per ella mateixa i evadir-se en l’idealisme. De fet, l’exigència fonamental de la filosofia política és construir una societat alliberada de l’empremta de la violència. En una societat, la justícia i la pau es realitzen en la mesura que les diferents formes de violència queden eliminades de les relacions entre les persones, els grups i les comunitats. Com a resultat, la violència, que té sempre com a objectiu la mort, se situa en contradicció amb el principi mateix de facció política.
El que fonamenta el polític no és la violència, sinó el seu contrari absolut: la paraula humana, la paraula assenyada. L’essència mateixa del polític és el diàleg dels homes entre ells. L’èxit del polític és, per tant, l’èxit d’aquest diàleg. Com que l’aparició de la violència entre els homes sempre significa el fracàs del seu diàleg, la violència sempre significa el fracàs del polític.
Tant en la seva finalitat com en les seves modalitats, facció política es troba orgànicament conciliada amb la noviolència. La filosofia de la noviolència resitua l’àgora política en la seva veritable perspectiva i li torna a atorgar les seves dimensions reals.