3. «Fan bona cara els noviolents!»

I els realistes reconsagrats diuen irònicament: «Com s’atreveixen a parlar de noviolència quan la violència esclata arreu del món?». Els «noviolents», per tant, estan comminats a no badar boca i excusar-se per haver demostrat tant d’irrealisme, simplisme i innocència. Aquests realistes empedreïts recuperaven, pel seu compte, l’expressió irònica que Sartre va manifestar el 1961 en contra de Camus: «Fan bona cara els noviolents!».^[3] Dir els noviolents era dur a terme una estigmatització. Era «posar de banda», categoritzar, discriminar els i les que han pres l’opció de la noviolència i designar-los com a individus perduts en una «secta», apartats de les persones assenyades. Els qui demostraven que estaven segurs de tenir raó tenien mala reputació. Feien nosa als escèptics. De bona gana no se’ls donava la raó. Quedava molt bé desacreditar greument els «noviolents» retraient-los que eren uns dogmàtics. Aquesta acusació evidentment només reflectia la seva total incomprensió de la noviolència. Però se sentien orgullosos de la seva ignorància.

Doncs, molt bé! Parlem de manera realista! No és justament perquè la violència esclata arreu del món que ha esdevingut tan necessari i tan urgent inventar la noviolència? Ja que, certament, no cal ser sord per no sentir els clams desesperats dels humiliats destrossats per la violència dels poderosos? No cal ser cec per no veure l’engranatge assassí en el qual, cada vegada, atrapen els adversaris?

Cal, de totes passades, raonar al revés per pretendre de manera peremptòria que totes aquestes violències demostrin el fracàs de la noviolència! Retòrica absurda! Sofisma cruel! On un home és assassinat per la violència d’un altre home tota la humanitat en queda destrossada. Arreu on esclata, la violència signa el fracàs de la violència. Qualsevol assassinat és una desgràcia immensa. Una tragèdia infinita. I també qualsevol opressió, qualsevol explotació, qualsevol exclusió, qualsevol discriminació, qualsevol estigmatització, qualsevol humiliació de l’home per l’home.

L’assassinat és una cosa pròpia de l’home.

La violència, deien, és en l’home tal com és arreu en la natura. En realitat, la violència només existeix i actua a través de l’home. És cert, la mort és present arreu en la natura, però l’assassinat és una cosa pròpia de l’home. La natura destrueix i mata, però no ho sap. És innocent de la mort que provoca. La pedra que es desprèn de la roca pot matar l’home, però no ho vol fer. No en té la intenció. No n’és conscient. No n’és ni responsable ni culpable. Les catàstrofes naturals són mortals, no són assassines. És més adequat parlar del «poder destructor» d’un terratrèmol, però no de la seva «violència assassina». Quan el lleó mata el cérvol, no fa altra cosa que procurar-se el seu aliment. No és dolent. Només pot ser qualificat de «violent» per l’home que sobrepassa les lleis de la natura pensant.

Per aquesta raó, és inadequat i enganyós parlar de «la violència de la natura». Un llenguatge com aquest només té l’efecte de banalitzar la violència i fer-la semblar inevitable. De manera insidiosa, s’arriba a aquesta sentència: «La violència és la llei de la natura», que converteix la violència en una fatalitat. Els elements de la natura obeeixen cegament les lleis de la necessitat. Només l’home és capaç de llibertat. Només l’home és un animal assassí, ja que només ell té capacitat de raonar. Només ell mata el seu proïsme amb coneixement de causa. Només ell sap que pot fer-lo patir. Només ell pot voler fer-lo patir. La violència és una facultat pròpia de la voluntat humana.

Només l’home mata lliurement. Només ell té la capacitat d’interioritzar l’objectiu intencionat de donar la mort. Per això, l’home és l’únic animal que manifesta crueltat envers el seu proïsme.

La violència de l’home, doncs, no és un comportament animal. És molt pitjor que això: és un comportament inhumà. Cal que mirem cara a cara aquesta evidència tràgica: només l’home és capaç d’inhumanitat.

El respecte degut a l’animal

L’animal, deien, és un ésser modelable i subjecte a jova, que està a la disposició de l’home per satisfer les pròpies necessitats. A partir d’això, la violència contra l’animal s’ha inscrit en l’ordre natural de les coses; s’escapa del judici de l’ètica. No es considera un mal i l’individu l’ha pogut cometre amb la consciència perfectament tranquil·la. Per tant, no hi ha cap escrúpol a recórrer als pitjors mitjans de la violència per exercir damunt dels animals un domini sense límits amb l’única finalitat de satisfer els propis apetits. En realitat, no entra dins la vocació de l’home ser el més cruel dels depredadors de la terra.

Tot i que l’animal no és un ésser dotat de raó, sí que és un ésser sensible, és a dir, capaç de sentir emoció, plaer i sofriment. L’animal té una mirada que ja configura un rostre. I només veient aquesta mirada, l’home pot entendre que l’animal no és una simple màquina, un simple mecanisme, sinó un ésser viu amb el seu misteri.

La facilitat amb la qual l’home accepta dominar, explotar, maltractar, vexar, fer patir i matar l’animal no deixa d’influir el seu comportament respecte de l’altre home. Per justificar millor les seves violències contra el seu enemic, l’home al·lega que no es mereix ser tractat com un home per tal com es comporta com una bèstia. Hi ha una concordança i una connivència entre la legitimació de la matança dels animals i la justificació de l’assassinat dels homes. L’home necessita deshumanitzar el seu enemic per legitimar les seves violències contra ell, per permetre’s violentar-lo i, si cal, matar-lo. I deshumanitzar-lo vol dir, per força, donar a entendre que es comporta com un animal, de vegades pitjor. Per aquesta raó, hi ha molts insults que s’expressen a través d’un llenguatge animalístic.

D’aquesta manera, a l’altre home, el desconegut, l’estrany, l’adversari, l’enemic, l’intrús, el qui es fica en el nostre espai vital i que, només amb la seva existència, projecta damunt nostre l’ombra de la seva amenaça, li atorguem un caràcter d’inhumanitat que li confereix una similitud amb l’animal. Així, estem dispensats de tractar-lo com un home. Cal ser conscients, d’una vegada per totes, que el respecte envers l’animal no és cap obstacle per al respecte envers l’home, sinó que el fortifica. El respecte envers l’animalitat, doncs, apareix com una propedèutica al respecte de la humanitat.