10. Cap a una cultura de la noviolència
La violència és humana, deien. És cert, la violència és «ben humana», «massa humana», ja que és, en efecte, una possibilitat de l’home. Però plantejar-se la violència és entendre que desdiu la humanitat de l’home i que, per tant, és inhumana. Nega l’aspiració més profunda de l’home per construir amb l’altre home una relació de reconeixement, de respecte i de benvolença mutus. Renega les virtuts que fonamenten i estructuren la humanitat de l’home. La violència atempta contra la dignitat de la humanitat de l’home. La violència és la denegació de la humanitat.
És per aquesta raó que l’opció per la noviolència inicia la humanitat de l’home. Pretendre humanitzar la violència és deshumanitzar l’home. El que caracteritza la violència és la seva inhumanitat intrínseca. De tota manera, encara que tots nosaltres estem disposats a estar-hi d’acord, ens sembla molt difícil reconèixer la possibilitat de la noviolència. Estem tan acostumats a pensar en el conflicte a través del prisma deformant de la ideologia de la violència que domina les nostres societats que no tenim punts de referència per plantejar-nos la noviolència. Per això, som incapaços de visualitzar la possibilitat d’establir els principis i els mètodes de l’acció noviolenta per plantar cara als conflictes als quals molts pobles i comunitats s’han enfrontat. La noviolència encara ens apareix com un idealisme, potser generós, però que no pot tenir impacte en els esdeveniments.
Per desgràcia, no n’hi ha prou que la violència garanteixi el fracàs perquè l’home hi renunciï. Ja que l’home no opta per la violència per la seva eficàcia, sinó per ella mateixa. L’opció per la violència no és racional. Malgrat tots els desastres que provoca inevitablement, la violència encara exerceix el seu poder de fascinació tant en els poderosos com en els humiliats. La majoria de les vegades, encara que no els ofereixi cap esperança de victòria, aquests humiliats opten per la violència de manera desesperada. Al capdavall, en aquest combat a vida o mort entre els dos camps enemics, tothom és perdedor.
Els qui prenen les decisions polítiques, cecs davant la fallida de les seves operacions militars de protecció o de restabliment de la pau, s’entesten a justificar el recurs a la violència de les armes per defensar els drets de l’home agafant com a testimoni les seves opinions públiques dient que només tenen opció entre la violència i la covardia. Cal replantejar-se urgentment l’acció de la comunitat internacional en matèria de prevenció i de gestió dels conflictes, i experimentar els mètodes de la intervenció noviolenta tot obrint un espai públic on es puguin expressar les iniciatives de pau de les societats civils dels països afectats.
En realitat, hi ha una història de la resistència noviolenta que té les seves cartes i els seus actes de noblesa. Una història escrita per dones i homes que s’han negat a resignar-se a la injustícia que ultratjava la seva dignitat i es burlava de la seva llibertat, i que han sabut imaginar altres mitjans de resistència diferents dels de la violència assassina. Moltes vegades, les seves lluites noviolentes han demostrat tenir una eficàcia real. Amb les mans nues, han aconseguit desarmar els seus enemics. Per desgràcia, la seva història és desconeguda, ignorada, amagada, negada. Estructurada per la ideologia de la violència, la nostra memòria col·lectiva només ha retingut la història de les resistències armades, de les revolucions violentes i de les guerres assassines. Es essencial que tornem a recordar aquesta història de les lluites noviolentes i que ens n’emparem.
Per als homes no n’hi ha prou de desesperar de la violència per tenir esperança en la noviolència. Prendre consciència de la ineficàcia de la violència no és suficient per tenir consciència de l’eficàcia de la noviolència.
Aquesta presa de consciència només es pot fer amb mediacions intel·lectuals, culturals, filosòfiques, espirituals, polítiques i estratègiques que permetin fressar un camí que faci descobrir la pertinència de la noviolència. Fins ara, han faltat aquestes mediacions. Els «savis», tinguin l’obediència que tinguin, tots els qui tenen la responsabilitat de manifestar el pensament, han pactat, ells també, amb l’imperi de la violència, no sols en la ignorància, sinó també en el descrèdit de la noviolència. Han traït la seva missió, que és promoure els valors universals de la justícia i de la veritat. La seva responsabilitat, incommensurable, és haver deixat erm el terreny que haurien hagut de sembrar amb les llavors de la noviolència. En comptes d’això, han avalat les ideologies que armen les passions dels homes i els instrumentalitzen al servei de l’assassinat. Es urgent desmuntar aquestes ideologies i construir una filosofia política que sigui la pedra angular de la cultura de la noviolència. Una filosofia de la vida. Una filosofia de l’esperança. Una filosofia (del grec philo, «amor», i sophia, «saviesa»), és a dir, una saviesa pràctica que convida a l’acció.
Aprendre la llengua de la noviolència
Com que la nostra llengua està àmpliament determinada per la cultura predominant de la violència, no hem après a parlar en la llengua de la noviolència. Ens falten les paraules per pensar i parlar de la noviolència. Les paraules es perceben a través del prisma deformador de la ideologia de la violència. Situats davant del mirall de la filosofia de la noviolència, prenen un altre significat. Cal que perseguim i foragitem les paraules falsificades que, sense ser-ne conscients, s’introdueixen a la nostra llengua, tot engendrant la incoherència del nostre pensament i del nostre discurs. Cal que ens esforcem per actualitzar els pressupòsits filosòfics que s’amaguen en les paraules que fem servir cada dia i que, tot i que no en siguem conscients, estructuren el nostre pensament.
Hem de deslegitimar i desconstruir les paraules que justifiquen la violència i, alhora, inventar i crear les paraules que honoren la noviolència. Trobar les paraules justes i els conceptes veritables per anomenar la violència ja vol dir deslligar-se de la seva influència.
De la mateixa manera, crear les paraules justes i els conceptes veritables per anomenar la noviolència ja vol dir obrir un espai cultural en què pugui existir.
La violència, deien, és necessària per defensar la veritat. En realitat, la violència és la negació, el renegament de la veritat. A partir del moment que qualsevol violència, tant se val quina sigui la justesa de la causa per la qual opera, fereix i lesiona la humanitat de l’home, tant la de qui la pateix com la de qui l’exerceix, com justificar que cal recórrer a la violència en la recerca de la veritat? La violència és ben real, actual, concreta, objectiva en múltiples situacions; de vegades pot semblar ser necessària, però mai no és veritable, ja que sempre falseja la relació de l’home amb l’altre home, per tal com sempre és portadora de mort.
La història hi és per certificar —i l’experiència ens ho confirma cada dia— que «la veritat» esdevé un vector de violència a partir del moment que no està ancorada en l’exigència de noviolència, en el principi de noviolència. Si la veritat, per ella mateixa, no implica el rebuig de justificar la violència, sempre arribarà un moment en què la violència apareixerà naturalment com un mitjà legítim per defensar la veritat. D’entrada, recórrer a la violència és situar-se en un lloc del qual s’ha exclòs la veritat. Es pretén servir i defensar «la veritat» a través de la violència, però, en realitat, és «la veritat» la que serveix i defensa la violència. En aquesta aliança contra natura, és la violència, i no pas la veritat, la que s’hi troba còmoda. Tot s’esdevé com si la veritat sempre donés la raó a la violència. La violència per ella mateixa sembla veritable. La violència ja és victoriosa, ja ha imposat el seu ordre des del moment que ha obtingut la complicitat intel·lectual de l’home. Tan sols el reconeixement de l’exigència de noviolència permet recusar d’una vegada per totes la il·lusió, vehiculada per totes les ideologies, que és necessari i just recórrer a la violència per defensar la veritat. L’error consisteix a no entendre que la veritat és la primera víctima de la violència.
A fi que mai més la defensa de la veritat sigui un pretext per ferir la humanitat, convé estimar més la humanitat que la veritat. La veritat de la noviolència no està constituïda per un saber dogmàtic que esdevé un nou factor de divisió i d’oposició entre els homes. Es manifesta en una saviesa pràctica que orienta la intel·ligència i la voluntat per imaginar, a través dels mateixos conflictes, els camins de la reconciliació i de la pau.