11. De la pau amb un mateix

Els qui es preocupen i s’ocupen de l’espiritualitat ja no s’evadiran en la solitud dels deserts a la recerca d’una hipotètica pau interior. Aniran a les places públiques per construir la justícia amb els altres homes. Com actuar en favor de la pau al món, deien, si abans un no està «en pau amb un mateix»? Aquesta cronologia sembla tenir la simplicitat de l’evidència. Tanmateix, és fal·laç. Cal esperar haver assolit la plenitud de la «pau interior» per decidir-se a actuar en favor de la pau al món? No es corre el risc d’esperar massa temps? Massa temps, quan les víctimes de la injustícia ja no poden esperar més. Com conèixer la «pau interior» si no s’actua en favor de la pau al món? La violència que fereix els altres homes pot deixar en pau?

Pel seu significat etimològic (del llatí pax), la paraula pau vol dir «pacte», un pacte segellat entre dos adversaris o més que arriben a un acord. Per tant, en el seu sentit primigeni, la paraula pau no designa una situació —«estar en pau», «tenir la pau», «viure en pau»—, sinó una acció —«actuar per la pau», «fer la pau», «construir la pau», «lluitar per la pau». Per tant, el conflicte precedeix la pau, li és anterior. I el conflicte continua sent possible; la pau contínuament s’ha de refer. La pau mai no serà perpètua: és una conquesta permanent. L’home pacífic (del llatí pax, «pau», i facere, «fer») no és el que demana que el «deixin en pau»; no és l’home assossegat que vol tenir la pau i que busca la tranquil·litat apartat dels conflictes, sinó el que s’arrisca a comprometre’s en els conflictes amb la voluntat de transformar-los i resoldre’ls. Voler la pau vol dir triar conscientment els mitjans de resistència i de lluita restabliment dels quals permet construir la justícia aquí i ara. L’home pacífic, doncs, no gaudeix de la pau, sinó que la conquereix per mitjà de l’acció.

El món s’ha obert a la mirada de l’home de manera il·limitada. Li llança uns reptes inèdits. Davant de totes les vileses que lesionen la humanitat, la desesperança és a l’abast de tothom. El que és sorprenent no és que l’home pugui estar temptat de desesperar-se; el que és sorprenent és que no es desesperi. Però, si l’home no cedeix a la desesperació, més aviat no deu ser perquè s’hi resigna i no pas resisteix?

Es gran la temptació, en veure aquesta societat que ofereix un espectacle amb les seves matusseries i les seves covardies, els seus renegaments i les seves violències, de fugir-ne, de replegar-se en un mateix, de cultivar flors exòtiques d’una espiritualitat evanescent. Una actitud com aquesta porta lluny de la prova de la realitat i de la vida. Es pretén buscar la pau, però es corre el risc de no buscar altra cosa que el benestar personal. Es una falta contra l’esperit donar com a pretext el fracàs, sempre possible, de les accions humanes per resignar-se a la decadència i a la iniquitat del món, tancar-se en un mateix i centrar-se en la pura interioritat. Aquesta via porta cap a un atzucac. Condueix els homes cap als marges de la història i fa que renunciïn a qualsevol acció. Tant a Orient com a Occident, massa falsos gurus pretenen ensenyar l’espiritualitat fora dels conflictes, lluny dels debats i de les lluites polítiques, a recer dels rumors i de les malvestats del món. No es tracta d’una espiritualitat de la pau, sinó d’una espiritualitat de la tranquil·litat. Es convida els deixebles que s’alliberin de les necessitats, dels desitjos i de les passions del seu ego en un exercici solitari. De tota manera, la millor manera de desaprendre a «ocupar-se d’un mateix» no és aprendre a «ocupar-se de l’altre»?

Massa homes que pretenen tenir una espiritualitat desencarnada han desacreditat el conflicte amb el pretext que divideix els homes en comptes d’unir-los. De la mateixa manera, en nom de l’harmonia, una sèrie d’espiritualitats han volgut ensenyar el rebuig d’implicar-se en els conflictes. Però, un concepte de l’harmonia com aquest és il·lusori. En realitat, fa el llit a la injustícia i al desordre establert. El que divideix els homes és la injustícia, la indiferència, la resignació i la covardia. La funció del conflicte és crear les condicions de la justícia que, tota sola, pot aplegar els homes. És cert, quan l’ordre establert és injust, la lluita contra la injustícia per a alguns semblarà un desordre. Però la unió només és possible en la justícia, i la justícia només és possible a través de la lluita.

Si s’absenten dels conflictes i es neguen a entrar en lluita, els «espirituals» no fan altra cosa que ignorar la noviolència. És veritat, tot sovint no deixaven de parlar excessivament d’amor, de celebrar que és totpoderós, però, tan abstractes, els seus discursos no influïen gens ni mica en els esdeveniments. Durant aquests temps, els conflictes no deixaven de créixer, amb el risc que les pitjors violències s’hi podien produir lliurement. I mentre els espirituals ignoraven els conflictes, aquests últims no els ignoraven pas a ells. Enxampats pels conflictes, els espirituals, la majoria de les vegades, no sabien fer altra cosa que adaptar-se a la violència i acabar justificant-la.

D’aquesta manera, els clergues van inventar una casuística que els va permetre conciliar una retòrica de l’amor amb una retòrica de la violència. Pregaven per l’amor, però, en ignorar la noviolència, construïen unes teories de la violència legítima i de la guerra justa.

L’home es coneix per la mediació de la seva relació amb l’altre home. L’ésser no és una existència, sinó una presència. I la presència és una relació. Un lligam. Cal pensar en l’home no pas en el seu cara a cara narcisista d’ell mateix amb el seu ego, sinó en la relació desinteressada amb altri. L’home només és ell mateix quan està junt. Al capdavall, la noció de pau amb si mateix només pot tenir un sentit derivat, àmpliament impropi. Només es tracta d’un llenguatge al·legòric, metafòric, finalment enganyós. L’home que es retira del món per buscar la pau no la trobarà. No hi ha cap pau que es construeixi en la solitud. És a través de l’acte de bondat envers l’altre que puc accedir a la pau. És rebent la pau de l’altre que puc dir: «estic en pau». La pau és una dinàmica que s’inscriu al cor de les relacions de l’home amb l’altre home. La pau és obertura a l’alteritat. És així perquè és una prova de l’ésser. Però és a través d’aquesta prova que l’home acompleix la seva humanitat.

Reconciliar la bondat i la lluita

Gandhi va ser alhora un savi i un estrateg que va conduir el seu poble a la independència. Analitzava el colonialisme britànic afirmant que el que feia la força de l’opressió colonial no era tant la capacitat de violència dels anglesos com la capacitat de passivitat, de resignació, de submissió, de col·laboració, d’obediència dels indis. D’aquesta manera, s’unia a la gran intuïció d’Étienne de La Boétie, que pensava que la servitud del poble era voluntària, a partir del moment que n’hi havia prou de negar-se a servir el tirà perquè la tirania s’esfondrés. Així, a fi que s’alliberessin del jou que els oprimia, Gandhi va proposar als indis que deixessin de cooperar amb el sistema colonial i que en desobeïssin les lleis. No van demanar la llibertat. La van agafar.^[4] Però, n’hi ha prou d’aportar la prova racional de l’eficàcia de l’acció noviolenta perquè els homes decideixin comprometre-s’hi? És possible, però no és segur. La majoria de les vegades, per fer-ho es necessiten conviccions existencials d’un altre ordre. De l’ordre del cor, diria Pascal. Nosaltres direm més simplement de l’ordre de la moral, de l’ètica, de l’espiritualitat, de la filosofia de la saviesa.

Evitem noves il·lusions. La noviolència no ens promet cap edat d’or. No sols la història continuarà, sinó que continuarà sent una tragèdia. Sempre hi haurà la violència entre nosaltres. El desig de violència no serà eradicat del cor dels homes, però serà més cultivat. I els fills de l’home ja no seran instrumentalitzats per anar a barallar-se amb els seus semblants. Els qui tenen com a professió la filosofia o la teologia ja no s’avindran més amb l’assassinat. La violència ja no serà honorada com la virtut de l’home valent. Ja no serà exaltada com el tret distintiu de l’heroi. L’assassinat d’un altre home ja no serà celebrat amb una cerimònia de victòria. Els homes ja no celebraran la mort del seu enemic. Ja no festejaran la mort. Es recolliran per fer una cerimònia de dol. Ja que la sang de l’enemic continua sent la sang dels homes. Tots els homes viuen de la mateixa sang, de la mateixa sang vermella. Aquesta consanguinitat fonamenta la seva unitat. És indivisible. Davant de la mort, la rivalitat ja no alimentarà sentiments fratricides entre els homes, sinó que la solidaritat despertarà en ells sentiments fraternals. Ja no mataran per vèncer la mort.

Els homes, deien, se separen en diverses races i algunes d’elles són superiors a les altres. Alguns intentaven justificar la igualtat de les races. Però allò significava reconèixer l’existència de races.

En realitat, tot i que hi ha races entre els animals, per exemple, entre els bovins, tots els homes pertanyen a la mateixa humanitat. La igualtat de tothom s’inscriu en l’universal humà. Deslegitimada de manera radical, la violència disminuirà la seva influència en les existències. La bondat ja no serà ridiculitzada com la impotència dels febles. Amb gran perill per als qui pretenen ser realistes, la bondat desarmada serà rehabilitada com la distinció de l’home fort.

El «bé» no ha dissuadit l’home de «fer el mal». Ben al contrari, fàcilment pervertit, el bé tot sovint ha justificat el mal. Desencarnat, esdevingut abstracte, ha legitimat la violència. Els qui creien posseir el bé s’atorgaven la missió de triomfar sobre el mal. I, per això, feien la guerra contra els dolents. En nom de la idea del bé, vessaven sang. Perquè es produís l’alba del bé a la història, mataven creient que feien el bé. I, com una gangrena que envaeix el cos, el mal no deixava de corrompre el món. Com deslliurar la humanitat del bé que fa morir els homes? A través de la bondat, respon la saviesa. El bé pot avenir-se amb l’assassinat. La bondat, no.

Però la bondat tampoc no s’avé amb la injustícia. Ordena actuar per fer justícia envers les víctimes. La noviolència permet reconciliar la bondat i la lluita.

El mateix amor s’havia convertit en un vector de violència. Moltíssims homes mataven en nom de l’amor. D’aquesta manera, «l’amor per la pàtria», que s’identificava amb «l’amor a la llibertat», era assassí. De la mateixa manera, «l’amor a la religió» mobilitzava els creients en croades i guerres santes contra els infidels. Aquí també l’amor era criminal.

A partir d’ara, l’amor ja només serà l’expressió de la pura bondat de l’home envers l’altre home.