12. Escoltar la violència

La violència dels «joves» també surt massa sovint a la primera plana dels mitjans. Aquesta violència no és un mitjà d’acció, sinó que vol ser un mitjà d’expressió. La violència apareix com l’últim mitjà d’expressió per a aquells als quals la societat ha negat tots els altres mitjans d’expressar-se. La violència és l’últim recurs dels qui són exclosos de tota participació en la vida de la societat. Així, la violència expressa una cerca de reconeixement, una voluntat de viure: «Sóc violent, doncs sóc». Aquesta violència aporta una mica de brillantor a la grisor de l’existència. Vol trencar la monotonia que envaeix la desocupació i la inanitat dels dies en què maten el temps que és la seva vida. La violència, en realitat, és una màscara que amaga els éssers errants, que pateixen i que estan desesperats.

Cal escoltar i entendre aquesta violència com una provocació, és a dir, segons el significat etimològic del terme, com una crida, una interpel·lació. La violència arrela en l’angoixa i vol ser una crida de socors. La violència voldria ser una paraula; si més no, és un crit. Es tracta d’entendre aquesta violència i és debades condemnar-la amb un gest d’indignació. Al capdavall, aquesta violència és l’expressió d’un desig de comunicació, d’una necessitat de diàleg. La societat cal que entengui aquesta crida.

La delinqüència agreuja la ruptura del lligam social, però, abans que res, n’és la conseqüència. A partir del moment que un individu, sobretot un jove, no troba a la societat un arrelament que estructuri la seva personalitat i doni un sentit a la seva existència, queda rebutjat en una situació de ruptura. Si es troba en fracàs escolar, no trobarà feina i serà desproveït d’una veritable ciutadania. La majoria de les vegades, la discriminació ètica reforça l’exclusió. És un engranatge. La incivilitat és la conseqüència d’una privació de ciutadania.

La violència permet fer-se reconèixer encara més perquè està prohibida per la societat. Simbolitza la transgressió d’un ordre social que no es mereix ser respectat. El que els actors de la violència volen posar en pràctica és precisament aquesta transgressió. Creuen que no tenen cap raó per respectar les lleis d’una societat que no respecta els seus drets. Per a aquells que la llei exclou de tot reconeixement, la violació de la llei els sembla el millor mitjà de fer-se reconèixer. A més a més, la violència de transgressió, en destruir els símbols d’una societat no equitativa, en tirar a terra els atributs d’un ordre injust, provoca un plaer maligne, una alegria real. Cremar un cotxe és com calar foc a tota la societat. Per això, la violència exerceix una fascinació en els qui noten la frustració i la humiliació de ser exclosos. Per a ells, la violència és un intent desesperat de tornar a emparar-se del poder sobre la pròpia vida, un poder que els han tret. Per ventura això no és una manera degenerada, desviada, esbiaixada d’accedir a una forma de transcendència?

Qualsevol intent de «moralització» porta al fracàs. Encara més, qualsevol estigmatització no pot fer altra cosa que agreujar la situació i fer impossible que es calmi. Més que un error, constitueix una falta política. La repressió policial és una fugida cap endavant que eixampla la fractura social i allunya el retorn de la pau.

La «tolerància zero», abans que res, s’ha de referir a les incivilitats policials de les quals massa sovint són víctimes els joves dels suburbis. Cal reconèixer que, malgrat el discurs oficial, a la nostra democràcia li fa mal la policia. Certament cal «restablir l’ordre», però això ha de significar que, abans que res, cal «restablir la justícia» en els barris desafavorits. El policia s’ha de convertir realment en un «agent de la pau».

Esforçar-se per entendre la violència no vol pas dir «deixar dir i deixar fer». Al contrari, entendre la violència també és prohibir-la. Però només si la societat és ella mateixa capaç d’oferir un bon senyal de noviolència li serà possible fer valer la prohibició de la violència. Aquesta violència evident en què els qui s’hi abandonen no coneixen límits; al mateix temps, demanen que se’ls imposin límits, que els serviran de punts de referència que els facilitaran la seguretat que necessiten de manera vital i els permetran estructurar la seva personalitat. Per tant, cal respondre a la violència intentant restablir la comunicació. El pitjor és respondre a aquesta violència a través de la violència. És una gran confessió d’impotència per part de la societat. Així, cal respondre a aquesta violència posant en pràctica una estratègia noviolenta que pugui crear uns espais intermediaris en què uns mediadors puguin restablir la comunicació entre els exclosos i la societat. Llavors, serà possible fer prevaler el respecte envers la llei.

Si la violència és l’expressió d’una paraula que no s’ha pogut dir, quan el delinqüent pugui parlar de la seva violència, ja serà capaç de dominar-la i convertir-la. La paraula allibera de la violència. La mediació ha de poder permetre que els exclosos es puguin tornar a emparar de la seva vida a través de la paraula. La paraula és una virtut eficient. Posar en paraules —verbalitzar— els patiments, les pors, les frustracions, les revoltes, els desitjós, és agafar una distància que permet domesticar la realitat a través de la reflexió.

La sanció pot considerar-se necessària per expressar la prohibició de la violència. Però l’objectiu de la sanció no ha de ser el càstig o la punició (del verb llatí punire, que vol dir «venjar-se»), sinó, de nou i sempre, l’educació.

La sanció educativa vol permetre que el transgressor sigui conscient de la responsabilitat dels seus actes, tant respecte a ell mateix com respecte als altres, a fi de permetre-li que es reconciliï amb ell mateix i amb els altres. Des d’aquest punt de vista, l’empresonament dels joves és el pitjor remei que es pot donar a la delinqüència. En general, tot concorre a fer de la presó un lloc d’exclusió social, de dessocialització. No és gaire discutible que l’empresonament dels joves fa augmentar les probabilitats de recaiguda. Davant el fracàs palès de la repressió carcerària de la delinqüència, la societat té davant seu el repte d’establir-ne el tractament social.

L’educació de la noviolència

Si la violència és la perversió radical de la humanitat de l’home, llavors l’educació ha de pretendre, en essència, eradicar la violència. Es tracta d’educar els nens a la noviolència i, per fer-ho, la primera condició és que l’educació, per si mateixa, s’inspiri en els principis, les regles i els mètodes de la noviolència: l’educació per la noviolència comença per la noviolència de l’educació.

Els càstigs i les sancions, deien, són mitjans d’educació legítims que es fan servir per «al bé» dels nens. L’educador que pega un nen només li infligeix una «bona» correcció. Una «bona surra», deia l’estupidesa popular, mai no ha fet mal a ningú. «Qui bé t’estima et farà plorar», també deia la mateixa tradició. Doncs cal urgentment trencar amb aquesta tradició.

En realitat, les violències que s’infligeixen als nens els provoquen uns greus traumatismes que marcaran de manera duradora la seva vida afectiva i psicològica. Les primeres relacions que el menut viu amb els seus familiars propers participen de manera decisiva en la construcció de la seva identitat i prefiguren, de manera molt important, les relacions que establirà més endavant ell mateix amb els altres. El nen violentat corre un perill greu de convertir-se en un adult violent. El nen menyspreat corre un risc greu de no saber respectar els altres. Tindrà tendència a tractar els altres com ell mateix ha estat tractat, com si es volgués venjar del que ha patit. No està condemnat a ser violent, però estarà fortament predisposat a convertir-s’hi. Per tant, es deixarà atrapar fàcilment per les ideologies que ensenyen el menyspreu envers l’altre home i estarà disposat a sotmetre’s passivament a les propagandes que inciten a matar.

En canvi, si el menut ha estat respectat i estimat pel seu entorn, estarà predisposat a respectar i estimar els altres, com si volgués expressar el seu agraïment. Llavors tindrà totes les oportunitats de trobar en ell mateix la força de resistir als arrossegaments col·lectius que condueixen al menyspreu, a l’odi i a la mort dels altres.

Per dur a terme la seva missió, l’escola ha d’educar la mirada del nen perquè descobreixi i respecti les diferències culturals. L’escola ha de ser el lloc privilegiat on es destrueixen els prejudicis discriminatoris respecte als «altres», els qui pertanyen a una altra comunitat, a un altre poble, a una altra ètnia, a una altra religió. Transmetre als nens uns estereotips de l’enemic és armar ja la seva intel·ligència, els seus sentiments i els seus braços, ja és ensenyar-los la guerra.

Per tant, és una exigència essencial de la pedagogia desarmar la mirada dels nens envers els «altres» i, sobretot, envers aquells que tenen una identitat social o cultural marcada per una diferència. Es tracta d’educar la seva mirada a fi que abandonin qualsevol hostilitat envers els «altres-que-són-diferents» i que aprenguin a ser benvolents amb ells.

El projecte educatiu ha de tenir l’objectiu de permetre que el nen esdevingui un ciutadà responsable. L’educació cívica dels nens no ha de constituir un ensenyament a part, en certa manera marginal, sinó, ben al contrari, ha de situar-se al centre del projecte pedagògic. Per tant, la ciutadania no s’ha de convertir en un objecte d’estudi disciplinari, de la mateixa manera que les altres matèries. Per iniciar els nens en la ciutadania, se’ls ha d’ensenyar el bon ús de la llei. Cal que les regles socials que s’imposen als alumnes per construir la bona convivència de la comunitat escolar corresponguin a regles morals de les quals es puguin emparar.

En prefigurar les lleis de la societat, aquestes regles han de determinar els drets i els deures de cadascú respecte dels altres a fi de deslegi-timar la violència. Les lleis han de precisar els termes d’un «contracte» que vincula entre ells els alumnes i els educadors. Han d’imposar les obligacions i les prohibicions que fixen els límits als nens. El nen necessita que el posin davant de l’obligació de la llei per estructurar-se. Així, no sols «és permès prohibir», sinó que «és obligatori prohibir». I la primera prohibició, la prohibició primordial, la prohibició fundadora de la cultura i de la civilització és la prohibició de la violència que s’expressa a través de l’exigència de noviolència.