6. Desarmar els déus
Les mateixes religions, que pretenen expressar la part espiritual de l’home, s’han deixat contaminar per la ideologia de la violència. Més que no pas voler pretendre que totes elles són religions de pau, per la seva banda mostrarien més valentia espiritual i més honestedat intel·lectual si reconeguessin que totes han estat també religions de violència. I això les obligaria no sols a reconèixer les seves faltes, sinó també a discernir els seus errors. Un error és molt més greu que una falta. Una falta és una infidelitat a la veritat, mentre que un error és una alteració de la veritat. Qui comet una falta sap que contraria la veritat —si més no, ho pot saber—, però qui comet un error, qui s’enganya, pot tenir la il·lusió que encara té la veritat. Per aquesta raó, és molt més difícil per a una religió reconèixer els seus errors més que no pas les seves faltes. Aquestes només posen en dubte els homes, mentre que aquells posen en dubte directament les religions per elles mateixes. És necessari i convenient penedir-se de les faltes, però encara és més important reconèixer que aquestes faltes han estat provocades i justificades per errors, uns errors de doctrina, uns errors de pensament. I l’única manera de penedir-se dels seus errors és corregir-los.
La lluita del bé contra el mal se situa al bell mig de l’imaginari religiós. D’antuvi, aquesta lluita es presenta com un conflicte espiritual que el creient ha de dur a terme en ell mateix contra ell mateix. Però el creient també està impel·lit a lluitar contra el mal que hi ha arreu del món. El creient que pretén una integritat total, l’integrista, ordena el bé i prohibeix el mal. Primer als altres. Per descriure la intensitat d’aquesta lluita, sovint es fa referència al simbolisme de la violència: el creient és el soldat cridat a entrar a la guerra del bé contra el mal. De manera insidiosa, aquesta retòrica guerrera, que es fa servir per descriure la lluita espiritual contra les forces del mal que es diu que estan a l’origen del desordre del món, crida el creient a fer realment la guerra contra els malfactors i els infidels. El desig excessiu i desbaratat de puresa porta a voler la depuració, que és una aberració.
«Déu és amb nosaltres», deien, quan guerrejaven per la bona causa, és a dir, per la seva causa. «Déu, vine a ajudar-nos», pregaven quan defensaven la seva civilització contra la barbàrie dels altres. L’integrisme religiós és un dels vectors més potents de la violència. Des del moment que els homes tenen la certesa que la seva religió és Túnica veritable, es creuen que només ells són posseïdors de la veritat i els agrada convèncer-se que Déu els ha donat la missió de defensar-la. Per tant, creuen que és el seu deure no sols atacar les heretgies, sinó també lluitar contra els heretges.
La filosofia segurament no permet conèixer el veritable Déu, però, si més no, ofereix la possibilitat d’identificar els falsos déus esforçant-se a dir de Déu el que no és —i això ja és decisiu—. Per al filòsof, l’antítesi de la fe no és la descreença, sinó la violència. Al capdavall, negar Déu no és ignorar que existeix, sinó creure en ell pensant que ell mateix és capaç de violència. Per a l’home assenyat, que reconeix la violència com l’altre absolut de l’esperit, els déus que pacten amb la violència dels homes, l’avalen, l’exigeixen i, fins i tot, de vegades l’exerceixen, segur que viuen en el panteó dels falsos déus.
El qui creu en els falsos déus no ret culte a Déu, sinó a uns ídols. Els déus gelosos, els déus colèrics, els déus justiciers, els déus venjadors, els déus violents, els déus assassins, els déus guerrers, tots aquests déus armats són ídols que els homes han fabricat projectant-hi els seus fantasmes. Abans que res, és important fer-se ateu d’aquestes divinitats tan fosques. Al cap i a la fi, el que cal desarmar són les religions, tot desarmant les divinitats que han creat per satisfer els desitjos assassins dels seus fidels. Això implica desarmar les profecies i les teologies. Quan un text sagrat presenta la imatge d’un déu que exigeix als homes la violència o ell mateix hi recorre, la pregunta decisiva que cal fer-se és si es tracta d’una implicació real de Déu en la violència, o si només es tracta d’una imputació feta a Déu pels homes de la pròpia violència. La violència de Déu per ventura no seria altra cosa que la representació de la violència dels homes? No cal presentar la hipòtesi que l’home violent sempre se sent temptat de representar-se Déu a través de la imatge d’una divinitat violenta? La representació d’un déu violent no seria essencialment antropomòrfica? Les paraules de violència que els textos sagrats atribueixen a Déu són paraules de Déu o paraules que els homes atribueixen a Déu? Cal urgentment sotmetre aquestes paraules sota el filtre de la sospita.
D’aquesta manera, el déu dels Exèrcits segurament és un déu fals. En qualsevol hipòtesi, el Déu veritable només pot ser un déu desarmat. L’home sempre necessita justificar la seva violència i, quan creu en un déu, necessita convèncer-se que el seu déu justifica la seva violència. La urgència de desarmar els déus és una exigència espiritual, filosòfica, cultural i política. No afecta tan sols els creients, sinó també tots aquells i aquelles que volen construir un món assossegat. A un déu violent li correspon una història violenta; una història noviolenta només pot correspondre a la representació d’un déu noviolent.
Els mestres religiosos no havien entès que, en la història, la transcendència de l’home es consolida essencialment en la relació de l’home amb l’altre home, i no pas en la relació de l’home amb l’Absolut. No havien entès que, en el temps, el que és etern s’encarna en el que és temporal.
No ens hauríem de sorprendre per la intransigència extrema de les religions pel que fa al respecte per la vida que neix i el respecte per la vida que mor, i la seva gran tolerància envers la violència de les armes que ataca la vida que viu?
Vindrà el dia en què els creients ja no es quedaran confinats al seu temple, al seu llibre o al seu dogma i s’obriran a les exigències universals de l’Esperit. En la comunió de tot l’univers, celebraran la litúrgia dels mons. S’estimaran tant la terra que ja no se sentiran lligats a cap territori.
Ja no hi haurà un territori sagrat per a ells. Cap terra no serà santa. Sempre estaran disposats a deixar la seva terra per anar-se’n pels camins del món, lliures sota el sol, la neu, la pluja o el vent.