1. La violència no és la solució, sinó el problema

Quan fem el balanç de la història del segle XX, sempre destaquem que la unitat de valor que ens permet xifrar-lo és el milió de morts. Per tant, el milió d’assassinats. Tenint en compte aquest balanç, per què negar de manera tan obstinada els fracassos de la violència? Per què es continua pretenent que permet gestionar i regular els conflictes que destrossen la humanitat? Dia rere dia, per ventura la violència no demostra la seva incapacitat per donar una solució humana als inevitables conflictes humans que constitueixen la trama de la nostra existència i de la nostra història? Els realistes s’enganyen quan afirmen que la violència no és una solució satisfactòria, que potser és la pitjor, però que, malgrat tot, és una solució. Una solució necessària.

Aquí és on es produeix el drama: la violència no és una solució. Mai, enlloc, la violència no és la solució. Sempre, arreu, la violència és el problema.

Mai, enlloc, la violència no és un dret de l’home. Sempre, arreu, la violència és un crim contra la humanitat.

Mai, enlloc, la violència no permet la gestió i la regulació dels conflictes que divideixen i oposen els éssers humans, les comunitats, els pobles i les nacions.

Sempre, arreu, crea més hostilitat.

Mai, enlloc, la violència no desfà el nus del conflicte. Sempre, arreu, l’estreny encara més. De vegades el pot tallar, però llavors destrueix el conflicte sense resoldre’l.

Mai, enlloc, la violència no suposa justícia. Sempre, arreu, la violència és una injustícia.

Mai, enlloc, la violència no significa la reconciliació. Sempre, arreu, reforça el ressentiment.

Mai, enlloc, la violència no comporta una victòria de la humanitat. Sempre, arreu, la violència condueix a una desfeta de la humanitat, un drama, una desgràcia, una tragèdia.

Mai, enlloc, l’assassinat no estableix la pau. Sempre, arreu, l’assassinat manté la venjança. De manera indefinida.

Quan un israelià mata un palestí i, de la mateixa manera, quan un palestí mata un israelià, on és el progrés de la justícia? Quan un talibà mata un soldat occidental i, de la mateixa manera, quan un soldat occidental mata un talibà, on és el progrés de la justícia? On és el progrés de la llibertat? On és el dels drets de l’home? On és l’avanç de la civilització? On és el de la pau?

Cadascú pretén que defensa la seva causa. Però matar un home no és defensar una causa, és matar un home.^[1] I pervertir qualsevol causa. Per tant, invertim els termes: l’idealisme és creure que la violència és una solució, quan realment és el problema. El realisme ens planteja el repte de tenir la intel·ligència d’inventar una solució noviolenta al problema de la violència. Per això, el repte és desmuntar les ideologies de la violència necessària, legítima i honorable que armen els sentiments, les intel·ligències, els braços i els punys. Les ideologies de l’assassinat. Les ideologies de la mort.

L’espectacle de la violència

Dia rere dia, la violència és la primera matèria de l’actualitat. Ella mateixa constitueix l’esdeveniment. Cada vespre, ens convertim en telebadocs. En temps real, mirem a la nostra petita pantalla unes imatges de ferro, de foc i de sang que provenen d’arreu del món.

Ens mostren uns homes que es lliuren al joc mecanitzat de la mort. Sense que gosem reconèixer-ho, ens sentim fascinats per aquestes imatges que se’ns ofereixen d’una manera complaent. En alguna banda, sentim un plaer malvat per la desgràcia d’uns altres que no ens afecta. La majoria de les vegades, protegits de tot risc, ens refugiem en la irresponsabilitat. O bé, prenem partit de manera enèrgica justificant la violència dels uns per la violència dels altres. I ataquem vivament els qui prenen la mateixa opció, però en sentit invers. Tenim bona consciència, però som violents indirectament. Una manera de ser covards. O bé, ens compadim de les víctimes tot alimentant un sentiment d’impotència. Per convèncer-nos que no hi podem fer res, ens aferrem a aquest pensament insignificant que presenta la violència alhora com a lamentable i inevitable.

Hi estem d’acord: el decurs de les coses que es produeixen en el món està farcit d’iniquitats i d’injustícies. Per a la desgràcia dels homes. Tots les coneixem: misèria, fam, exclusions, racisme, discriminacions, violacions, assassinats, totalitarismes, guerres, massacres, genocidis, catàstrofes ecològiques… De tota manera, en les nostres societats privilegiades, els esdeveniments tràgics que surten a la primera plana dels mitjans de comunicació en general només provoquen en nosaltres unes emocions passatgeres i no pas una veritable presa de consciència.

La gran temptació és arraulir-se en el si de la majoria silenciosa en què vivim, plena de comoditat, de resignació, de costum i d’obediència. S’instal·la i preval entre nosaltres un sentiment d’indiferència. Dia rere dia, intentem protegir els nostres interessos i mantenir els nostres plaers. No ens agrada que les coses siguin mesquines en la vida que, dia rere dia, fem cadascun i cadascuna de nosaltres. Hi ha lloc per a les veritables tendreses, les bones amistats, les autèntiques generositats i les grans alegries. També hi ha lloc per a grans desgràcies personals a les quals els i les que n’estan afectats s’enfronten amb coratge i dignitat.

En essència, això no vol pas dir que, davant les coses inacceptables que destrueixen la humanitat, no ens indignem, no ens insurgim, no ens revoltem. Acceptem. Ens resignem. Els mateixos «intel·lectuals», que normalment són els que s’encarreguen d’enunciar i ensenyar els valors universals que donen sentit a l’existència i a la història dels homes, duen a terme discursos plans, llisos, sense tenir en compte l’actualitat. És veritat, en general pronuncien unes frases molt boniques, però s’esvaeixen en l’abstracció. Sovint fan una crida als bons sentiments, però no adopten cap forma. Com a màxim, recorden els principis d’una moral convinguda que deixa els esdeveniments indiferents. Els universitaris mantenen tranquil·lament uns discursos acadèmics brillants, però fan gala d’«agafar perspectiva» quan més aviat haurien d’«agafar avançada». Aquests professors destil·len un saber, no ensenyen una saviesa. El dèficit intel·lectual del debat públic queda amplificat pel fet que tendeix a ser monopolitzat pels polítics que, amb la més sincera mala fe, contínuament no fan altra cosa que xerrar per no dir res. A més de tot plegat, la importància desmesurada que els mitjans de comunicació donen als membres de la galàxia people, que tenen unes intervencions que encara empobreixen més el debat públic.