14. Rebutjar les nostres semblances

Les violències que estan d’actualitat tenen unes explicacions detallades relatives a les situacions econòmiques, socials, polítiques o religioses en les quals es produeixen, però totes arrelen en la cultura de la violència que domina les nostres societats.

Cal, deien, respectar escrupolosament les creences, els costums, els hàbits que els nostres avantpassats ens han llegat com una herència sagrada. En realitat, és important que cadascú reivindiqui un dret d’inventari d’aquestes tradicions, que les posi en dubte per passar-les pel sedàs de la raó i que s’esforci per distingir el que és veritable del que és fals. Cadascú ha de conquerir l’autonomia del seu pensament. És important, doncs, que jutgem la nostra cultura. Per fer-ho, se’ns convida a suspendre la nostra adhesió als parers que ens ha inculcat. Es tracta d’una empresa difícil que requereix agafar distància en relació amb la nostra cultura per desaprendre el que hem après, per renovar la nostra mirada cap a l’home i el món, per replantejar-nos el nostre pensament. Es tracta de posar en dubte les nostres creences, els nostres coneixements i les nostres certeses per tornar a posar ordre en les nostres idees. Però, en nom de quins criteris, de quines exigències? De la moral, és a dir, de la filosofia? Però, on descobrir la font de la filosofia si no és, de nou, en la nostra cultura? Seria del tot il·lusori pretendre evitar qualsevol influència, però potser és possible prendre la mesura de les influències culturals a les quals hem estat sotmesos —són múltiples i contradictòries— i discernir aquelles que constitueixen obertures cap a més llum, que són portadores de sentit, i aquelles, al contrari, que són tancaments i encegaments. Potser és possible no triar les nostres influències, però no patir-les més, fer-ne l’inventari i decidir les que volem retenir i les que volem apartar.

En la confrontació de cultures que té lloc arreu a través del món i en cada societat, és habitual demanar la tolerància mútua. Es remarca que si fem l’esforç de conèixer millor i entendre millor la cultura dels altres, descobrirem que cada una d’elles conté grandesa i noblesa.

Per viure en pau els uns amb els altres, deien, hem d’acceptar les nostres diferències. Això és veritat, però sols en part. Ja que, en realitat, no són més aviat les nostres semblances les que engendren les nostres querelles, els nostres conflictes i les nostres batalles? No és perquè ens imitem els uns als altres que ens trobem contínuament en guerra els uns contra els altres? No és perquè les nostres cultures estan igualment impregnades per la ideologia de la violència que estem permanentment a punt de matar-nos els uns als altres? En realitat, la ideologia de la violència necessària, legítima i honorable tendeix a esborrar les diferències entre les diverses cultures i fa aparèixer unes similituds espantoses. Les nostres cultures s’assemblen perquè totes elles són cultures de la violència. Es per això que, per viure en pau els uns amb els altres, no es tracta tant d’acceptar les nostres diferències com de rebutjar les nostres semblances.

Ruptura i fidelitat

Hem agafat el costum d’atribuir als extremismes les violències que condemnem. Però aquests extremismes que rebutgem només són possibles gràcies a les ortodòxies que acceptem. Per definició, l’extremista és el partidari d’una doctrina de la qual ha apartat alguns elements per portar-los fins a les seves conseqüències extremes, i això vol dir que hi ha un lligam lògic entre aquesta doctrina i les raons dels extremistes. Es l’ortodòxia la que ofereix la primera matèria de l’exageració de l’extremisme; és ella la que dóna els pretextos que serveixen per justificar els seus excessos. En justificar «l’ús raonable de la violència», les ortodòxies ja justifiquen Eabús dels extremistes. Ja que la violència mai no és raonable i sempre és un abús. Per lluitar contra la violència dels extremismes, cal encalçar-la i expulsar-la en els límits en què s’arrecera al si de les ortodòxies.

A partir d’aquest moment, no és possible renegar, recusar i desarmar els extremismes sense replantejar-se les ortodòxies que els donen les seves justificacions. Per trencar la lògica de violència dels extremismes, hem de començar per trencar amb tot el que, en la nostra pròpia cultura, legitima i honora la violència com la virtut de l’home fort, justifica i sacralitza l’assassinat des del moment que es posa al servei d’una causa justa. Les tradicions de les quals som hereus han atorgat un lloc d’honor a la violència, i en canvi no han donat cap lloc a la noviolència, fins al punt d’ignorar-ne el nom. Així, doncs, hem d’iniciar un treball delicat de discerniment per tal de recusar tot allò que, en la pròpia cultura, legitima i sacralitza la violència. Trencar amb la cultura de la violència vol dir, d’alguna manera, sense tanmateix fer taula rasa amb el passat, trencar amb la pròpia cultura.

I és difícil recusar una part de la tradició que ens ha estat llegada com una herència sagrada. Aquesta ruptura podria semblar una mena de sacrilegi. Serà dolorosa, ja que s’haurà de fer en profunditat. Una ruptura com aquesta exigirà valentia i audàcia.

De tota manera, en cada una de les nostres tradicions, hi ha uns puntals sobre els quals podem fundar una saviesa de la noviolència. Cadascun porta a dins uns «valors» que confereixen a tot home dignitat, grandesa i noblesa, i que requereixen que sigui respectat i estimat. Aquests valors contradiuen la violència que pretén dominar la vida dels homes i de les societats. Però, la majoria de les vegades, aquests valors estan recoberts per les escòries de la ideologia de la violència. Van ser negats i renegats. De tota manera, en cada una de les nostres cultures, en cada època, hi ha dones i homes que es van mostrar dissidents, que afirmaven la primacia d’aquests valors per damunt de les exigències de la violència. És per fidelitat a aquests valors que cadascun de nosaltres podrà convèncer-se que l’exigència de noviolència fonamenta i estructura la humanitat de home, que dóna sentit i transcendència a la seva vida. I descobrirem que aquesta fidelitat, més enllà de la ruptura que haurem dut a terme, ens conduirà al bell mig de la nostra cultura. Aquesta mateixa fidelitat ens portarà a actuar inventant tot el que calgui en favor de la noviolència.

Es convida cadascuna de les nostres cultures a construir una filosofia de la noviolència i a dialogar amb totes les altres cultures per expressar plegades l’universal humà. Cadascuna de les nostres cultures donarà el propi color a la filosofia que s’inscriurà en l’arc de Sant Martí de la noviolència.