PREFACI

El futur pertany a la noviolència

La primera vegada que vaig poder parlar amb Jean-Marie Muller va ser a l’octubre del 1993, arran d’una taula rodona que jo moderava per impulsar un diàleg entre premis Nobel de la Pau i responsables d’organitzacions no governamentals. Més endavant, vam tenir altres ocasions per conèixer-nos millor. Fundador del Moviment per una Alternativa Noviolenta, la seva reflexió sobre la noviolència arrela en nombroses accions en les quals ha participat en favor de la justícia i de la pau, tant a França com fora del país. En aquest escrit, subratlla amb insistència la urgència de trencar amb la ideologia de «la violència necessària, legítima i honorable» que, al seu parer, és la base estructural dominant de les nostres societats. Alhora, ens convida a bastir una filosofia de la noviolència que sigui «la pedra angular d’una cultura de la noviolència». Estic profundament d’acord amb la idea que, davant els reptes als quals ens enfrontem en aquest inici del segle XXI, és urgent «replantejar-se la violència alhora com a ideologia i com a estratègia, per tal de considerar la noviolència alhora com a filosofia i com a estratègia».

El que caracteritza, sobretot, el pensament de Jean-Marie Muller —i en aquest aspecte és particularment convincent— és que vol conjugar en un mateix punt la saviesa de la noviolència com la petició d’un sentit a la història i l’estratègia de l’acció noviolenta com la cerca d’una eficàcia en la història. Lluny dels malentesos i els contrasentits que encara dominen en la nostra societat respecte a aquest tema, expressa amb força la seva convicció que «la justificació decisiva» de la noviolència és que «permet reconciliar l’exigència moral i el realisme polític». En oposició al moralisme fàcil, l’exigència ètica de la noviolència convida a tothom a assumir les seves responsabilitats en els riscos de l’acció. La noviolència és una manera d’actuar: «És la manera bona d’actuar».

La noviolència que ell mateix lloa no treu crèdit al conflicte ni a la lluita, ben al contrari, els rehabilita com a moments necessaris per combatre la injustícia i restablir el dret. Ja que, com destaca de manera molt encertada, el no de la noviolència és en realitat «un no d’indignació», però sobretot és «un no de resistència». En un primer moment, l’acció noviolenta pretén convèncer l’adversari amb mitjans de persuasió, però, si cal, en un segon moment, intenta obligar-l’hi a través de l’adopció de mitjans d’acció directa que posa a la nostra disposició, des de la simple manifestació fins a la desobediència civil.

Amb raó, l’autor denuncia la il·lusió dels qui volen cercar «la pau en si mateixos» en un exercici solitari, lluny dels conflictes que divideixen i oposen els homes. «La pau —afirma— és una dinàmica que s’inscriu al cor de les relacions de l’home amb l’altre home. La pau és obertura a l’alteritat. És així perquè és una prova de l’ésser. Però és a través d’aquesta prova que l’home acompleix la seva humanitat».

Jean-Marie Muller no creu il·lusòriament que la noviolència ens promet una mena d’edat d’or. «No sols la història continuarà —escriu amb lucidesa—, sinó que continuarà sent una tragèdia. […] El desig de violència no serà eradicat del cor dels homes, però ja no hi serà cultivat». I entenem prou bé que aquesta perspectiva ja pot aportar uns canvis molt saludables per al nostre futur. La violència no és una fatalitat i cal que les joves generacions «inventin totes les formes possibles de la noviolència».

STÉPHANE HESSEL