7. Davant del que és irreparable

Quan, en un conflicte, tots els protagonistes opten per la violència, ells mateixos creen una part irreparable del conflicte. En la seva rivalitat assassina exacerbada, reuneixen totes les condicions perquè, per totes dues bandes, la violència acumuli una pila de destruccions, sofriments i assassinats. Per tant, sempre hi ha persones de males intencions que volen posar en dubte la noviolència fent valer la seva impotència en una situació com aquesta. Però, en un lloc i en un moment en què ningú no ha triat la noviolència, no és de bona fe voler demanar comptes a la noviolència. Quan, per totes bandes, la desraó s’entossudeix a acomplir les obres de mort fins al paroxisme de la violència, les obres de la raó desarmada esdevenen impotents per protegir la vida.

El realisme ens obliga a acceptar una part inevitable que és irreparable en la història dels homes i de les societats. Ser conscient d’aquesta part irreparable no vol dir renúncia, ni abdicació, ni resignació, ni dimissió, sinó seny. Aquesta part irreparable constitueix una tragèdia en què la desraó injusta, violenta i assassina dels homes domina per damunt de la raó. Cal que aprenguem humilment a plantar cara al destí tràgic de la humanitat que és errant i pateix. Quan els homes han cregut que havien de recórrer a la violència per suprimir qualsevol tragèdia de la seva història, no han fet altra cosa que afegir l’assassinat a l’assassinat. I, així, es troben cara a cara amb l’absurd.

Davant del terrorisme

El perill més gran que plana avui per sobre de les democràcies, diuen, és l’amenaça terrorista. La retòrica antiterrorista afirma, amb veu alta i clara, que el terrorisme renega dels valors superiors de la civilització que exigeixen el respecte envers la vida humana. Segurament. Però, precisament, defensar aquests valors requereix, abans que res, respectar-los en la mateixa tria dels mitjans que fan servir per defensar-los. Voler vèncer el terrorisme vol dir actuar amb tota la prudència procurant no renegar un mateix de les exigències que fonamenten el respecte envers la vida. Vèncer el terrorisme és, abans que res, rebutjar d’entrar en la seva pròpia lògica de violència assassina. El vector principal del terrorisme és la ideologia de la violència que justifica l’assassinat. Defensar la civilització és, abans que res, negar-se a deixar-se contaminar per aquesta ideologia. Altrament, les democràcies corren el risc greu de ser culpables de desastres anàlegs als que retreuen als terroristes. Això exigeix renunciar a les operacions de guerra que impliquen, de manera inevitable, l’assassinat d’innocents. Molts estats pretesament civilitzats, a fi de lluitar contra el terrorisme, no han dubtat a recórrer a la tortura, que és un crim contra la humanitat que no es pot justificar sota cap circumstància.

Quan el terrorisme desafia les democràcies i pretén desestabilitzar-les, aquestes hi han de lluitar segons una estratègia coherent amb les pròpies exigències i les pròpies normes, sense fer cas de les incoherències dels terroristes. S’han de defensar situant-se, de manera decidida, en l’àmbit que és el seu, el del dret, i negar-se a deixar-se arrossegar al camp de l’arbitrari que nega el dret del qual es prevalen i que exigeix el respecte envers la dignitat de qualsevol home, encara que sigui un enemic.

El terrorisme no és el fruit del nihilisme pur. Ens enganyem si considerem que voler-lo entendre ja seria començar a justificar-lo. Per vèncer el terrorisme, cal maldar per entendre’n les causes i els objectius. La simple indignació no permet entendre per què uns homes, que sacrifiquen la pròpia vida, decideixen anar fins a les fronteres extremes de la violència destructora i assassina. Per eradicar el terrorisme, per desarrelar-lo, cal esforçar-se per entendre quines són les arrels històriques, sociològiques, ideològiques i polítiques que el nodreixen.

La manera més eficaç per combatre el terrorisme és llevar als qui el practiquen les raons polítiques que invoquen per justificar-lo. D’aquesta manera, serà possible afeblir de forma duradora la base popular que el terrorisme necessita tant. Tot sovint, el terrorisme arrela en un terreny adobat amb la injustícia, la humiliació, la frustració, la misèria i la desesperació.

Així, per vèncer el terrorisme, no s’ha de fer la guerra, sinó que cal construir la justícia.

El que hem de defensar avui ja no és el territori de la geografia, sinó el territori de la democràcia. Les amenaces que planen sobre l’ordre democràtic estan essencialment engendrades per ideologies basades en la discriminació i l’exclusió.

Tant si es tracta de nacionalisme com de racisme, de xenofòbia, d’integrisme religiós o de liberalisme econòmic basat exclusivament en la recerca del benefici, són les ideologies que amenacen la democràcia. En àmbits diferents, cadascuna d’elles instrumentalitza l’home i el converteix en un objecte. Ja no és respectat com un subjecte. A partir d’això, doncs, promoure i defensar la democràcia —aquests dos passos es reforcen l’un a l’altre i s’han d’escometre plegats— és, abans que res, lluitar contra aquestes ideologies els gèrmens de les quals proliferen tant a l’interior com a l’exterior de la societat. En efecte, aquestes ideologies no coneixen fronteres. Totes les ideologies antidemocràtiques estan vinculades a la ideologia de la violència. Mai no dubten a manifestar que la violència és necessària i legítima a partir del moment que la posen al seu servei. Al capdavall, és per aquesta raó que l’amenaça contra la democràcia sempre és la de la violència; per tant, la defensa de la democràcia sempre és una lluita contra la violència. Cal urgentment desarmar aquestes ideologies.

La pena de mort és un assassinat

La pena de mort, deien, és necessària i legítima per protegir els innocents i fer que els criminals definitivament puguin deixar de fer mal. En realitat, si la pena de mort dissuadís els criminals, cap criminal no hauria estat executat ja que n’hauria estat dissuadit… El rebuig total de la pena de mort és la primera prova que permet saber si una civilització es basa o no en el respecte envers la vida. Tot home, encara que sigui el més criminal, té dret al respecte de la seva humanitat.

Sobretot, aquest respecte és un deure per a la societat. Justificar la pena de mort vol dir negar d’una vegada per totes el caràcter transcendent i sagrat de la vida humana. En legalitzar la pena de mort, l’estat institucionalitza la violència assassina, li atorga dret de ciutadania.

A partir de llavors, les relacions socials queden contaminades per la lògica de la violència. A la inhumanitat del crim, la societat civilitzada ha de respondre amb un escreix d’humanitat. L’execució capital d’un home amb les mans i els peus lligats és un assassinat abjecte l’horror del qual és el mateix que el del crim. Es forassenyat invocar el respecte per les víctimes per matar-ne l’agressor. Si la víctima demana venjança, la societat se l’ha d’escoltar amb compassió, però no ha de satisfer-ne el desig assassí. En protegir la vida del criminal, la societat protegeix la víctima del seu desig de venjança i en preserva la humanitat.

Pietat per als «homes»!

Per lluitar contra el mal, els estats envien homes per matar els dolents. Se’ls anomena simplement homes. Hi ha força dones entre ells, però també elles formen part dels «homes». Es compten per centenars i per milers.

Aquests «homes» són «homes de tropa». Soldats. Militars. Fa temps que han estat reclutats per l’exèrcit, en aquell moment en què ni tan sols havien acabat de viure la seva joventut. Es diu que tots ells són «voluntaris», que han triat «lliurement» l’ofici de les armes. Però, en realitat, la majoria no tenia cap altra opció. És l’exèrcit qui els ha triat. Voluntàriament. De tota manera, alguns diran: «Només havien de…». Però és massa fàcil dir-ho. Han estat reclutats. Aquests reclutes han rebut un uniforme, a fi que tots vagin uniformats. Després han estat entrenats amb duresa. Molta duresa. Perquè es facin durs. Aguerrits. Precisament, perquè es converteixin en «homes». Han agafat el costum de marxar al pas. Amb un pas regular. Se’ls ha ensenyat a no tenir sentiments. No han de raonar, sinó executar. Tots ells estan sota tutela i han d’obeir els seus superiors.

Un dia, els envien ben lluny. Molt lluny del seu país. Així, han hagut de deixar enrere tots els seus amors humans. Han desembarcat amb els cascos, els arreus, armats de cap a peus. Es converteixen en material militar. Per tant, estan sols, entre «homes». Desproveïts de tendresa. Desproveïts de vida privada.

Aquests «homes» han rebut la més bella missió que podien tenir: defensar la civilització contra la barbàrie, la democràcia contra la tirania, els drets de l’home contra el terrorisme. Fer recular les forces del mal. Dit d’aquesta manera, la finalitat sembla molt justa. Però, si més no, hi ha un error en els mitjans. L’error és pensar que la violència és capaç d’eradicar el mal. La retòrica oficial honora aquests mercenaris del bé com si fossin herois. Cada dia, sobre el terreny, els «homes» s’enfronten als terribles turments de la guerra. De dia i de nit, viuen morts de por. De por a la mort. En qualsevol moment, noten a la seva carn la mossegada ardent de la mort. La seva missió és lluitar contra el terrorisme, però se senten terroritzats. I escampen el terror. Havien d’aportar la pau, i, en canvi, provoquen la guerra. I el caos. Cada dia, s’arrisquen que els matin. O s’arrisquen a matar. I l’assassinat és encara més terrorífic que la mort. Ja que l’home no està fet per matar. Els poetes dirien que està fet per estimar. Però, què hi tenen a fer els poetes en aquesta història?

Alguns «homes» estan plens d’odi. D’altres, de vergonya. Però potser són els mateixos. Tots senten molta angoixa. Al fons de la seva desesperació, tornen a ser humans. La major part ignoren la covardia. Intenten plantar-hi cara cada dia. Sovint amb valentia. Al capdavall, no són culpables, sinó víctimes. Víctimes de la pròpia violència, si més no, de la violència que ells mateixos executen. Ferits. Malalts. Bojos, literalment. Molts d’ells no tenen més recursos que buscar una mica de consol en l’alcohol i la droga.

Els que en saben es dediquen al seu cas. Un cas interessant. Respecte a ells, parlen de «neurosi traumàtica de guerra».

Un dia, els supervivents tornen a casa seva. Es diu que han estat «alliberats». Però molts d’ells, per no dir tots, no recuperen el gust per la llibertat. Ni per la vida. La violència ha fet que només sentin repugnància. Dels altres i sobretot d’ells mateixos. No tenen gestes per explicar. Es tanquen en un silenci sepulcral. Dolorosament. La guerra no els deixa en pau. Continua turmentant-los. De manera perpètua. De vegades, se sorprenen plorant. Fins i tot els «homes» ploren. Alguns s’estimen més llançar-se als braços de la mort perquè aquesta deixi de desafiar-los. Aquests «homes» es mereixen la nostra compassió. Pietat! Sí, pietat per als «homes»!

A la guerra, deien, l’individu passa per damunt dels seus interessos privats i accepta sacrificar els seus béns particulars i la seva vida mateixa per arriscar-se a morir en defensa de la llibertat. En realitat, a la guerra, la vida dels individus és sacrificada per l’estat. A la guerra, deien, l’home s’allibera de totes les preocupacions baixament materials que el tenen esclavitzat en temps de pau per tenir una experiència de llibertat prodigiosa. En realitat, a la guerra, la humanitat de l’home queda radicalment pervertida en el compliment de les violències més innobles i les més grans crueltats.