5. Buscar la coherència entre els mitjans i la finalitat

La finalitat, deien, justifica els mitjans, cosa que volia dir: la finalitat justa justifica els mitjans de la violència. En realitat, és tot el contrari: la història no deixa de confirmar que els mitjans de la violència fan injusta la finalitat més justa. Els mitjans de la violència no sols perverteixen la finalitat, sinó que poden arribar a substituir-la. Qui desitja la finalitat, deien també, desitja els mitjans. Es veritat, però cal entendre-ho: el qui desitja la justícia ha de desitjar els mitjans justos; el qui desitja la pau ha de desitjar els mitjans pacífics.

Afirmar que els mitjans han d’estar en coherència amb la finalitat no és enunciar tan sols un principi moral i filosòfic, sinó també expressar un principi estratègic en el qual es fonamenta l’eficàcia mateixa de facció política. No vol dir tancar-se en un moralisme qualsevol, sinó demostrar el realisme més exigent.

La violència, deien, promet uns futurs que canten. En realitat, només pot oferir uns presents que ploren. La violència és una repetició, la repetició de la mort. La violència només sap conjugar l’esperança en futur. Durant aquest temps, no fa altra cosa que fer malbé el present.

La finalitat pertany a la intenció; només els mitjans pertanyen a l’acció. En el moment de l’acció, només dominem els mitjans de què disposem i no pas la finalitat que busquem o, més exactament, només dominem la finalitat a través dels mitjans. La finalitat es relaciona amb el futur, només els mitjans pertanyen al present. Per tant, és cabdal que els mitjans siguin l’inici de la finalitat… Sempre estem temptats d’abandonar el present per fugir cap al futur. Així, l’home de la violència es perd en el futur. Promet la justícia i la pau, però sempre per a demà. Cada dia, renova la mateixa promesa i sempre ajorna el seu compliment cap al futur. I així successivament fins al final de la història. I cada avui està ple de violències i de patiments, de destruccions i d’assassinats. El present de l’home no es pot considerar un simple mitjà per assolir un futur que en seria la finalitat; és ell mateix la pròpia finalitat.

Per eradicar el mal i fer triomfar el bé, deien, cal matar tots els dolents. En realitat, és il·lusori resistir-se al mal imitant el dolent. Això no fa altra cosa que perpetuar el mal i augmentar-lo. Donaven com a pretext el bé, però feien el mal. D’aquesta manera, com a súmmum de la contradicció, el bé justificava el mal.

La guerra, deien, és l’últim recurs per defensar l’oprimit i resistir l’opressor després que tots els altres mitjans s’han provat i no han tingut èxit.

La tria, deien, només es fa entre la covardia i la violència. D’aquesta manera, els individus estaven obligats a ser violents per no ser covards. De fet, mai no havien estudiat la possibilitat de posar en marxa els altres mitjans que ofereix l’estratègia de l’acció noviolenta.

La impossibilitat de la noviolència absoluta

La noviolència, deien, té els seus límits. I, en comptes de preguntar-se sobre les possibilitats de la noviolència, només es preguntaven sobre els seus límits. Per tant, no en coneixien mai les possibilitats i, segurs d’ells mateixos, afirmaven ben fort i clar que la noviolència no era possible. En realitat, és experimentant la noviolència que se’n descobreixen les possibilitats. Inevitablement, se’n perceben els límits, però s’aprèn a apartar-los.

La noviolència, deien, és una quimera i, per justificar-ho, al·legaven que «la noviolència absoluta» no és possible per a l’home ni per a la societat. Però, els amics de la noviolència mai no han afirmat el caràcter absolut de la noviolència. Amb coneixement de causa, saben que no és assenyat pretendre de viure una noviolència absoluta, és a dir, segons l’etimologia llatina del terme, deslligada de la realitat, i que han de viure una noviolència relativa, és a dir, sempre segons l’etimologia del terme, relligada amb la realitat. En la urgència de l’acció, pot haver-hi alguns compromisos que condueixin a recórrer a la violència. El repte sempre serà reduir aquesta part tant com sigui possible.

El moviment de realització de la noviolència a la societat i a la història no es pot fer partint de la utopia d’una noviolència absoluta per voler inscriure-la en la realitat. Sempre cal partir de la realitat d’una societat i d’una història en què prevalen múltiples violències per esforçar-se per fer realitat com més millor la noviolència.

La noviolència absoluta és una utopia —del grec ou, «no», i topos, «lloc»—, és a dir, no existeix enlloc. Però la violència és una utopia amb efectes molt més perillosos. La violència existeix arreu, però mai, enlloc, no assoleix la finalitat que pretén justificar-la. Mai, enlloc, no fa realitat la justícia que pretén buscar.