2. Dir «no»!
El pensament dominant és fluix, lleuger, mal·leable, inconsistent, flonjo. No dicta la seva llei envers l’esdeveniment, sinó que es deixa conduir per ell. El pensament ha de ser dur, per la simple raó que la duresa és Túnica alternativa a la tovor. Sense menysprear els esperits febles, la marca de l’esperit ha de ser la duresa. Només la duresa permet que el pensament no pugui quedar modelat per la pressió del fet, sinó que hi pugui resistir. Al cap i a la fi, el que caracteritza els discursos dels savis és que no duen a terme ni preconitzen cap ruptura amb el desordre del món.
Què podem dir dels savis que no estan dominats per una intensa obligació moral? Corren el risc de ser només uns casuistes amb uns discursos que dilueixen l’exigència moral. Les seves consideracions enrevessades malden per fer més complexa la realitat fins al punt de provocar que totes les opcions siguin possibles. Elogien la prudència, però en ells la prudència esdevé pusil·lanimitat. No pensen, només opinen, i busquen sempre el punt mitjà. Sovint només la mediocritat.
L’Estat atén els ciutadans i les ciutadanes que es mantenen tranquils i fan bondat, com els nens que no fan bestieses. En canvi, l’exigència espiritual en què es basa la saviesa fa una crida a la ruptura. Només una ètica política de ruptura pot permetre plantar cara als reptes de la història. El pensament just és una dissidència. Tot sovint, una desobediència. Des-construeix les coartades que ofereixen les propagandes ideològiques que permeten legitimar el que és inhumà. Davant de la injustícia, l’opció ha d’estar sempre entre la col·laboració i la resistència. La facilitat consisteix a col·laborar. La dificultat consisteix a assumir el risc de resistir. I tota resistència és una ruptura.
Els profetes són homes de ruptura. Diuen que «no» i animen a dir que «no». Si es diu que «no» al que el nega, l’esperit afirma la seva transcendència. Alhora, diuen que «sí», sí a les aventures de l’esperit. L’arquetip de la ruptura profètica és l’anunci que va fer un savi que va viure a Galilea a l’inici de la nostra era quan va gosar proclamar: «Heu sentit que s’ha dit “Ull per ull, dent per dent”. Doncs, bé! Jo us dic que no resistiu el mal imitant el malvat».[2] Però els homes no van tenir el seny d’escoltar-lo i la seva història ha estat la de les seves violències fratricides. Els mateixos que van creure que podien valer-se de l’herència de Galileu en van menys-tenir el precepte elaborant, amb l’excusa de la legítima defensa, doctrines de la violència legítima i de la guerra justa. De vegades de la guerra santa. Continuen dient que la llei del talió limita el desig de venjança. En realitat, la llei del talió estableix un dret de venjança. Reclou l’individu i la societat en una implacable lògica de violència.
Encara avui, cal trencar urgentment amb les ideologies que inciten a l’assassinat de l’altre home, el justifiquen i l’honoren. La violència, durant molt de temps, ha estat el símbol de la ruptura amb el desordre establert. S’ha considerat l’arma dels forts que tenien la valentia d’arriscar la seva vida per resistir davant de la injustícia i defensar la llibertat. Ha arribat el moment de rendir-se a l’evidència: la violència és el factor més potent del desordre del món.
Els profetes encarnen la ruptura amb la violència establerta. No en tenen prou de protestar contra la injustícia i denunciar-la recordant uns principis generals. Hi intervenen directament prenent la paraula a la plaça pública per plantar cara al fet.
S’hi comprometen personalment, físicament, corporalment. Acusen. Entren en conflicte. En dissidència. En resistència. En subversió. La seva paraula esdevé acció, acció directa, desobediència civil. No prediuen el futur. L’inauguren desxifrant els camins de la noviolència que menen a la justícia i a la pau.
Elogi de la desobediència civil
Deien que l’obediència a l’estat és el deure imperatiu de tot ciutadà. L’obediència és el fonament de l’ordre social a la ciutat. Tot sovint el fonament del desordre establert. Instrumentalitzats d’aquesta manera, els individus executaven dòcilment les lleis i les ordres més injustes. De fet, la força de la democràcia no es basa en la disciplina dels ciutadans, sinó en la seva responsabilitat. El ciutadà és home abans de ser subjecte. I un home responsable obeeix les exigències de la seva consciència, refusa sotmetre’s servilment als mandats de l’estat.
És cert, tota vida en societat implica que hi hagi lleis. Seria debades, en nom d’un ideal de noviolència absoluta, concebre una societat en què la justícia i l’ordre poguessin quedar garantits pel lliure concurs de cadascú, sense que calgués recórrer a les prohibicions i a les obligacions que imposa la llei. La llei compleix una funció social que no podem negar: voler obligar els ciutadans a un comportament raonable, de manera que ni l’arbitrarietat ni la violència puguin actuar sense límits. Per tant, no seria just considerar les coaccions que exerceix la llei només com entrebancs a la llibertat; en principi, són abans que res garanties per a ella mateixa. Les lleis justes són el fonament mateix de l’estat de dret. De tota manera, no és la llei la que ha de dictar el que és just o no; és el que és just el que ha de dictar la llei. La desobediència a les lleis justes és una falta cívica que es mereix una sanció —una sanció justa—. Però, davant de la llei injusta, la desobediència civil és no sols un dret imprescriptible, sinó també un deure moral. Un imperatiu ètic.
Quan se celebren unes eleccions, deien, el ciutadà «dóna la seva veu» al candidat que tria. Però, llavors, això volia dir que el ciutadà «es quedava sense veu» després de l’elecció. Durant tot el temps del mandat, el ciutadà ja no tenia «veu en el capítol», és a dir, no podia «fer sentir la seva veu» davant els electes. Com que havia perdut la seva veu, ja no tenia cap «dret a la paraula». Per tant, donar la seva veu vol dir abdicar, dimitir, renunciar.
És sotmetre’s. Ser un vassall. Prometre obediència. Per tant, el ciutadà només ha de «prestar» la seva veu a qui vol elegir, i això només durant el temps de l’elecció. Immediatament després, n’ha de recuperar la possessió i fer-se sentir cada vegada que ho consideri necessari. El poder dels elegits ha d’estar regulat contínuament per la vigilància dels ciutadans.
La desobediència civil té com a objectiu crear un debat públic dins la societat a fi d’interpel·lar els responsables polítics. La finalitat de la desobediència civil és posar una causa a l’ordre del dia de la societat civil perquè es posi a l’ordre del dia de la societat política. El debat dels ciutadans a la plaça pública és el fonament mateix de la República i de la democràcia. En una democràcia desenvolupada, el poder legislatiu pertany abans que res al poble i el ciutadà sempre té el dret de debatre públicament la legitimitat de les lleis promulgades pel govern. Només amb la legalitat procedimental d’una llei o una directiva no n’hi ha prou per garantir-ne la legitimitat. Legalitat no sempre significa legitimitat. Sí, la República és una i indivisible, però el que forma la unitat de la República i la seva indivisibilitat no és l’obediència cega dels ciutadans envers la llei. El que crea la unitat de la República i la seva indivisibilitat és la llei que garanteix la justícia per a tothom. És la llei injusta la que amenaça la República i no pas la desobediència dels ciutadans a una llei injusta. El que amenaça la democràcia és l’obediència servil dels ciutadans i no pas la seva desobediència civil.
El qui desobeeix no és un delinqüent. És un dissident. Aquesta distinció no és formal. És essencial. Decisiva. La delinqüència i la dissidència són totes dues desobediències. Però, mentre que la delinqüència és una falta contra les exigències de l’ètica, la dissidència és una fidelitat a les més altes exigències de la moral. Per aquesta raó, la grandesa de la democràcia rau a no tractar els dissidents com uns delinqüents. La grandesa de la democràcia no consisteix a criminalitzar la dissidència, sinó a reconèixer-la com l’expressió de la llibertat dels ciutadans que pretenen exercir plenament la seva responsabilitat cívica. La grandesa de la democràcia consisteix a reconèixer el dret a un civisme de dissentiment.