13. Destruir murs i construir ponts
La violència ens incita a destruir ponts i construir murs. La noviolència ens convida a destruir murs i a construir ponts. Per desgràcia, és més difícil construir ponts que no pas murs. L’arquitectura dels murs no requereix gens d’imaginació; és la més indigent que hi ha, la més simple, la més rudimentària: n’hi ha prou d’apilar les pedres seguint la llei de la gravetat. L’arquitectura dels ponts requereix infinitament més intel·ligència: cal vèncer la força de la gravetat.
Els murs més invisibles que separen els homes són els murs de ciment que martiritzen la geografia i divideixen la terra que caldria compartir. Com fa anys el mur de Berlín, com avui dia el mur de Jerusalem. El pagès ja no pot treballar en el seu camp, el jove ja no pot estudiar a la seva universitat, el fill ja no pot visitar els seus pares ancians, l’enamorat ja no es pot trobar amb la seva estimada. Si fem memòria, sabem que el mur de Berlín no va caure tot sol. No es va enfonsar per si mateix pel propi pes, com alguns pretenen de manera indeguda. Tampoc no va ser destruït per les armes de destrucció massiva d’Occident. El mur de Berlín va caure sota la pressió de la resistència noviolenta de les dones i els homes de les societats civils dels països de l’est, que havien corregut grans riscos per conquerir la seva dignitat i la seva llibertat. Els palestins mai no podran fer caure el mur de Jerusalem amb els mitjans de la violència de què disposen. A partir d’una anàlisi concreta del conflicte que els oposa a l’estat d’Israel, el realisme els hauria de conduir a fer l’opció per una estratègia de l’acció noviolenta. Un seguit de campanyes de desobediència civil permetrien mobilitzar les forces vives de la societat palestina en una resistència que agafaria a contrapeu l’estat d’Israel, la potència militar del qual, que en constitueix tota la força en un enfrontament violent, esdevindria inútil. Això també tindria l’avantatge de permetre a les xarxes israelianes i jueves de militants per la pau que estenguessin àmpliament el seu ressò en el si de la societat civil d’Israel i arreu del món. Això podria ser decisiu. Ja que la violència israeliana també és un procés suïcida.
Però encara hi ha murs al cor i a l’ànima dels homes. Són els murs de les ideologies, dels prejudicis, dels menyspreus, de les estigmatitzacions, dels racismes, dels rancors, dels ressentiments, de les pors. La conseqüència més dramàtica de la violència és que construeix murs d’odi. Només els qui, sigui en el camp que sigui, tinguin la lucidesa, la intel·ligència i la valentia de destruir aquests murs i construir ponts que permetin als homes, a les comunitats i als pobles trobar-se, reconèixer-se, parlar-se i començar a entendre’s, només aquests protegiran l’esperança que dóna sentit al futur de la humanitat.
Preferir el risc de la noviolència
L’existència està feta de riscos. Si no els vol suportar simplement, l’home ha de triar els seus riscos.
Triar un risc és fer una aposta. Arriba un moment en què l’home, si es nega a resignar-se de manera covarda davant de les injustícies que l’aclaparen o fereixen els seus semblants, ha de decidir actuar. Per fer-ho, ha de córrer el risc de la violència o el de la noviolència. Per tant, cal triar. Està embarcat. Cal apostar. Quin risc prendre? Quin és el més avantatjós? Quin és el més perillós? Quin és el més raonable? Quin és el més assenyat? Quan es valoren les conseqüències més probables de la violència, fa la impressió que els costos molt probablement seran superiors als beneficis.
En l’última anàlisi, el més probable és que la tria de la violència imposi més inconvenients que avantatges. Per tant, el balanç sembla que ha de ser deficitari. La noviolència, en situar-se en terreny diferent del que ha triat l’adversari, interromp l’engranatge de la violència i, d’aquesta manera, facilita les possibilitats d’una transformació del conflicte que obre la via a la negociació d’un compromís que instauri la pau. En optar per la noviolència, el que l’home s’arrisca a guanyar és probablement més substancial que el que s’arrisca a perdre. Sobretot, l’acció noviolenta, quan encara és difícil preveure’n les conseqüències, ja té el seu sentit per ella mateixa. Ja per ella mateixa, l’opció de la noviolència és un guany per a la humanitat; ja per ella mateixa, l’opció per la violència és una pèrdua per a la humanitat.
El risc de la noviolència dóna sentit a la vida de qui el corre. I a la seva mateixa mort. Arriscar-se a la noviolència permet descobrir una saviesa que obre a la transcendència i a la universalitat. La tragèdia de l’home no és pas ser mortal, sinó tenir la llibertat de convertir-se en mortífer. Per això, el savi tem més l’assassinat que no pas la mort. La transcendència de l’home consisteix a preferir arriscar-se a morir per no matar, més que no pas a matar per no morir. Impossible? Potser no. Difícil? Segur. I tanmateix… Si corro el risc de matar, no estic segur que no moriré. Si corro el risc de no matar, no estic segur de morir.
En els dies de tedi, la violència pot aparèixer com una fatalitat. En realitat, és una fatalitat sencera construïda per les mans de l’home. Això vol dir que els homes, tots junts, amb les seves mans desarmades, la poden desconstruir. Però això té a veure amb la seva llibertat. I ningú no sabria predir el que passarà. Ja que res mai està inscrit per endavant en la història.
L’esperança és que avui, una mica arreu del món, als llocs on hi ha conflictes armats, s’organitzen en el si de les societats civils unes xarxes ciutadanes de dones i homes que, després d’haver viscut el drama de la violència, artiguen dia a dia els camins de la noviolència. Ja no somien una societat impossible lliure de conflictes. Assumeixen la realitat dels conflictes i volen inventar tot el possible de la noviolència.
Antigament, els pobres creien que havien d’agafar els fusells per lluitar contra la dictadura. El poder, deien, és a la boca del fusell. Però, de mica en mica, els oprimits van descobrir que el seu poder estava en les seves mans nues. I, sense que necessitessin cap mena d’ideologia, es van enfrontar amb els fusells del poder del dictador, per tota estratègia, amb la seva ferma determinació d’expressar pacíficament el seu desig de dignitat i de llibertat a la plaça pública. I les seves mans desarmades van desarmar els fusells de la policia i de l’exèrcit. Va ser d’aquesta manera que els revoltats de Tunísia i d’Egipte van derrocar les dictadures que els oprimien des de feia dècades. En cada cas, n’hi va «haver prou» que el poble decidís no obeir més el dictador perquè fos destituït del seu poder i perquè la dictadura s’esfondrés en pocs dies. I la seva revolució va tenir ressò arreu del món com un senyal d’esperança formidable per a tots els humiliats de la història.
Des del moment que els ciutadans i les ciutadanes van decidir riure’s de la seva por i gosar desafiar obertament el règim que els sotmetia, van esdevenir capaços d’agafar el poder. Es veritat, la desconstrucció de la dictadura no és una condició suficient per a la construcció de la democràcia. Però n’és una condició prèvia. A partir d’aquest moment, el camí encara és llarg, però la via està oberta.