9. De la ipseïtat i de l’alteritat de l’home i de la dona
La dona, deien, és un ésser humà, però la seva vocació és estar al servei de l’home. En la història de totes les civilitzacions, la dona ha estat sotmesa en totes les relacions socials al poder dominador de l’home. Al llarg dels segles, tant en la vida domèstica com en la vida política, les dones han estat rebaixades, inferioritzades, apartades, dominades i oprimides pels homes. El comportament violent de l’home respecte a la dona s’ha imposat com una de les característiques més destacades de la cultura de violència que preval a les nostres societats.
Les virtuts guerreres que formen els herois, deien, són dels homes i manquen en les dones. Aquestes últimes, pel que sembla, no tenien les qualitats necessàries per portar una espasa i plantar cara a la mort en els camps de batalla, no eren dignes de compartir la glòria dels guerrers i s’havien de reservar per al repòs i el consol dels homes. La importància de la guerra en la vida de les societats ha estat, certament, una de les causes principals del predomini masculí. La guerra és un assumpte d’homes. No és que les dones no en quedessin afectades; ben al contrari, en quedaven afectades directament, però es mantenien darrere de la guerra o, més exactament, les mantenien darrere de la guerra, gairebé sempre invisibles, tal com van ser mantingudes darrere dels homes. Les dones han sofert profundament a causa de la guerra, però, la majoria de les vegades, els seus patiments i les seves llàgrimes eren resignats, silenciosos, com la seva vida, fins i tot quan maleïen la guerra, en general mai no protestaven contra ella. Com que havien acceptat les lleis dels homes, van acceptar les lleis de la guerra. Per ventura les mateixes dones no van honorar massa sovint la guerra admirant els herois guerrers? Per ventura elles mateixes no van contribuir a fabricar i mantenir el prestigi usurpat de l’uniforme? I en voler ocupar tot el seu lloc en la societat i en negar-se a sotmetre’s al poder dels homes, les dones no n’imitaran la violència? Res no seria pitjor que, en nom de la igualtat, elles reivindiquessin el seu lloc a la guerra.
La humanitat només assolirà la seva plena maduresa el dia que les dones i els homes tindran la intel·ligència de construir entre ells unes relacions basades en el reconeixement i el respecte recíprocs de les seves identitats tant en la seva similitud com en la seva diferència, en la seva ipseïtat i la seva alteritat. La unitat del gènere humà està constituïda per aquesta ipseïtat i aquesta alteritat.
Com que elles «donen la vida» als éssers humans, les dones potser sentirien una repugnància «natural» a donar-los la mort? Pel seu estatus biològic, potser tindrien una disposició «natural» a rebutjar la violència i a preferir la noviolència? En realitat, les dones també són capaces de les més grans violències i certament cal renunciar al mite de «l’etern femení», que presenta la dona naturalment dolça, tendra i pacífica. De la mateixa manera, la violència no és el mode d’expressió natural, biològic que caracteritzaria l’ésser masculí. El comportament violent de l’home s’ha de resituar en el seu entorn cultural, i abans que res en el procés de socialització que constitueix l’educació. Per ventura aquesta educació no ordena a l’home que foragiti la seva sensibilitat, que ha de considerar una feblesa?
Probablement, cal deixar de raonar pressuposant que la violència seria essencialment masculina i la noviolència, essencialment femenina. Realment és més just dir que la noviolència és essencialment masculina i femenina. Tot ésser humà és bisexuat i en cada persona hi ha un pol femení i un pol masculí. Per tant, és deure de cadascú i cadascuna assumir alhora la seva masculinitat i la seva feminitat. Però, la recerca de la igualtat i de l’equitat entre els homes i les dones no es podria basar en la indiferenciació i la similitud de les identitats femenina i masculina. Es important que la dona alliberi l’element masculí que té a dins i que, d’aquesta manera, adquireixi la força d’exercir el propi poder. També és important que l’home integri l’element femení que és igualment constitutiu del seu ésser. D’aquesta manera, podrà dominar millor la brutalitat que demostra massa sovint en l’exacerbació de la seva virilitat. Per construir una cultura de la noviolència, cal reconstruir les representacions de la masculinitat i de la feminitat basant-se en els principis d’una filosofia de la relació que preconitza una conflictivitat noviolenta. En convertir-se en valors universals, les qualitats masculines i femenines deixen de ser particularitats d’un sexe més que no pas d’un altre. No es tracta de negar o de superar la diferència, sinó d’encarnar de manera diferent la humanitat de l’humà. I, potser llavors, l’home i la dona, cadascun mantenint la seva identitat, però enriquida amb la de l’altre, podrien concórrer plegats per inventar una cultura de la noviolència?