Capítol 28

-Vols dormir amb Uba aquesta nit, Durc? —pregunta Ayla.

—No! —va respondre el noi amb un emfàtic moviment de cap—. Durc dormir amb Mama.

—Està bé, Ayla, ja em pensava que no ho voldria. Ja s’ha estat amb mi tot el dia —digué Uba—. D’on ha tret aquest nom amb què et crida, Ayla?

—És només un nom que fa servir per a mi —respongué Ayla, girant el cap.

La rigidesa del clan contra els sons o paraules innecessaris estava tan profundament gravada en la ment d’Ayla des que havia arribat, que se sentí culpable del joc de paraules amb què jugava amb el seu fill. Uba no la va pressionar, encara que sabia que hi havia quelcom que Ayla li amagava.

—De vegades, quan surto sola amb Durc, fem sons junts —va admetre Ayla—. Senzillament va copiar de mi aquests sons; sap fer-ne molts.

—Tu també en saps fer molts, la mare deia que feies tota classe de sorolls i paraules quan eres petita, sobretot abans d’aprendre a parlar —gesticulà Uba—, encara recordo quan era una nena i feies aquell so que m’agradava tant quan m’acotxaves.

—Suposo que ho feia quan era petita, però no me’n recordo gaire —assenyalà Ayla—. Durc i jo simplement juguem.

—No em sembla que hi hagi cap mal en això —va dir Uba—. No és que no pugui parlar. Tant de bo aquestes arrels no fossin tan podrides —afegí, escopint-ne una de grossa ben lluny—. No farem gaire festa, demà, amb només carn i peix sec i unes verdures mig passades. Si Brun es volgués esperar un xic més, hi hauria més varietat de verd.

—No és només Brun —digué Ayla—, Creb diu que el millor moment és la primera lluna plena després del començament de la primavera.

—Em pregunto com coneix el començament de la primavera —comenta Uba—, un dia plujós és ben bé com un altre, per a mi.

—Em penso que té a veure amb l’observació del sol ponent. Fa dies que se’l mira. Fins i tot quan plou, pots veure com el sol se’n va a dormir; també hi ha nits prou clares per observar la lluna. Creb ho sap.

—M’agradaria que Creb no fes també mog-ur a Goov —afegí Uba.

—I a mi també —assenyalà Ayla—. Ara ja s’està massa estona assegut sense fer res. Què farà quan no hagi de preparar les cerimònies? Sabia que un dia havia de passar, però sé que aquesta és una festa on no em divertiré.

—Semblarà estrany, estic acostumada al fet que Brun sigui el cap i Creb el mog-ur, però Vorn diu que ja és hora que els homes més joves governin. Diu que Broud ja s’ha esperat prou.

—Suposo que té raó —afirmà Ayla—. Vorn sempre ha admirat Broud.

—És bo amb mi, Ayla. Ni tan sols es va enfadar quan vaig perdre el nen. Simplement va dir que demanaria al mog-ur un encantament per tal que fes fort el seu tòtem i que d’aquesta manera en pogués començar un altre. També t’aprecia, Ayla. Fins i tot em va dir que et demanés que Durc dormís amb nosaltres. Em sembla que sap que m’agrada molt tenir-lo a prop —li confià Uba—, i Broud no s’ha portat tan malament amb tu des de fa temps.

—No, no m’ha molestat gaire —afirmà Ayla. No sabia com explicar el temor que sentia cada cop que la mirava. Podia notar fins i tot com se li eriçava el pèl del clatell si se la mirava quan ella no el veia.

Creb restà amb Goov fins tard al lloc dels esperits, aquell vespre. Ayla preparà un sopar lleuger per a Durc i per a ella, i n’apartà un xic perquè Creb s’ho mengés quan tornés, si bé dubtava que es molestés a fer-ho. Aquell matí s’havia llevat amb una sensació d’angoixa que empitjorà al llarg del dia. La cova semblava que li queia al damunt, i tenia la boca seca com la pols. Només havia aconseguit menjar un mos; havia saltat de sobte i havia corregut cap a la boca de la cova per quedar-se mirant el cel de plom i la pluja pesada i persistent que feia cràters al fang saturat. Durc s’havia arraulit al seu llit i ja dormia quan ella tornà a la cova. Tan bon punt la va sentir que s’estirava al seu costat, el nen s’apropà a ella, i va fer un gest semiinconscient que acabà amb un «Mama».

Ayla li passà el braç per sobre, i notà com li bategava el cor quan s’agafava. Jeia mirant-se les ombres del sostre rocós que feia la llum tènue del foc agonitzant. Estava desperta quan finalment tornà Creb, però restà immòbil, escoltant com es movia amunt i avall, fins que s’estirà al seu llit.

Ayla es desvetllà amb un crit.

—Ayla! Ayla! —la cridava Creb, sacsejant-la per despertar-la del tot—. Què passa, filla meva? —assenyalà, amb la mirada plena de preocupació.

—Oh, Creb —murmurà, i l’abraçà al coll—. He tingut aquell somni; no l’havia tingut durant molts anys.

Creb li passà el braç pel voltant i notà com tremolava.

—Què li passa a la mama? —preguntà Durc, assegut amb els ulls oberts plens de por. Mai no havia sentit cridar la seva mare abans. Ayla l’agafa.

—Quin somni, Ayla? El del lleó de les cavernes? —preguntà Creb.

—No, l’altre, el que mai no puc recordar perfectament —tornà a tremolar.

—Creb, per què tinc aquest somni, ara? Em pensava que ja no tenia malsons.

Creb torna a abraçar-la per confortar-la. Ayla també l’abraçà, i tots dos s’adonaren de sobte del temps que feia que això no passava. S’estigueren una estona agafats amb Durc al mig.

—Oh, Creb, no et sabria dir quantes vegades t’he volgut abraçar. Em pensava que ja no m’estimaves, tenia por que m’apartessis com quan vaig ser una nena insolent. Hi ha una altra cosa que et volia dir, Creb: t’estimo.

—Ayla, em vaig haver de forçar a apartar-te fins i tot aquella vegada, però havia de fer alguna cosa, o ho hauria fet Brun. Mai no m’he pogut enfadar amb tu, t’estimava massa. Encara t’estimo massa. Em pensava que estaves enfadada per haver perdut la llet per culpa meva.

—No va ser per culpa teva, Creb, va ser meva: mai no te’n vaig culpar.

—Jo sí que em culpava. Hauria d’haver-me adonat que un nadó ha de continuar sent alletat, o la llet es perd, però semblava que tu volies estar sola amb la teva pena.

—Com ho sabies? Cap home no en sap gaire, d’infants; els agrada agafar-los i jugar amb ells quan estan satisfets i contents, però així que comencen a protestar, els tornen ràpidament a les seves mares. A més, no li va fer mal; tot just comença el seu primer any d’estar deslletat i està sa i fort, encara que faci temps que no rep el pit.

—Però a tu et va fer mal, Ayla.

—Mama, tu mal? —interrompé Durc, preocupat encara pel seu xiscle.

—No, Durc, mama ja no té mal, ara ja no.

—Com va aprendre a cridar-te amb aquesta paraula, Ayla?

La dona es ruboritzà lleugerament.

—Durc i jo fem un joc de fer sons i paraules, de vegades. Va decidir anomenar-me així, amb aquesta paraula.

Creb assentí.

—Anomena «mare» a totes les dones, de manera que suposo que necessitava una altra paraula per a tu. Probablement significa «mare» per a ell.

—I per a mi també.

—Feies molts sons i paraules quan vares arribar; em sembla que el teu poble deu parlar amb sons.

—El meu poble és la gent del clan. Sóc una dona del clan.

—No, Ayla —gesticulà Creb lentament—, no ets del clan, ets una dona dels Altres.

—Això és el que em va dir Iza la nit que va morir. Va dir que jo no era del clan, que era una dona dels Altres.

Creb la mirà amb sorpresa.

—No pensava que ho sabés. Iza era una dona sàvia, Ayla. Només ho vaig descobrir la nit que ens vas seguir al fons de la cova.

—No hi vaig entrar expressament, Creb. Ni tan sols sé com hi vaig entrar, en aquella cova. No sé què et va poder ferir tant, però vaig pensar que havies deixat d’estimar-me perquè vaig entrar en aquella cova.

—No, Ayla, no vaig deixar d’estimar-te; et vaig estimar massa.

—Durc gana —interrompé el noi. Encara estava espantat pel crit de la seva mare, i la intensa conversa entre ella i Creb l’avorria.

—Tens gana? A veure si trobo res per a tu.

Creb l’observà mentre es llevava i s’acostava a la llar de foc. «Em pregunto per què va ser enviada a viure amb nosaltres», pensava Creb. «Va néixer entre els Altres, i el Lleó de les Cavernes sempre l’ha protegida, per què la devia portar a viure aquí? Per què no la va tornar als seus? 1 per què es va deixar derrotar, li va deixar tenir un fill i permetre-li que perdés la llet? Tothom pensa que és perquè el nen té mala sort, però mira-te’l: té salut, està content, tothom l’estima. Potser Dorv tenia raó, potser l’esperit de tots els tòtems dels homes es barrejà amb el seu Lleó de les Cavernes».

«Ella no s’equivocava en això, el nen no és deforme, és una barreja. Fins i tot pot fer sons com ella: és part d’Ayla i part del clan».

De sobte, Creb notà que el flux sanguini li marxava de la cara i que se li posava la pell de gallina. «Part d’Ayla i part del clan! És per això que ella ens va ser enviada? Per Durc? Pel seu fill? El clan està maleït, desapareixerà, només sobreviurà la seva parentela; ho sé, ho vaig sentir. Però, què se’n farà, de Durc? Ell és part dels Altres, sobreviurà, però també és del clan. I Ura, s’assembla a Durc, i va néixer poc després d’aquell incident amb els homes dels Altres. Són els seus tòtems tan forts que poden vèncer el d’una dona amb tan poc temps? Potser sí, si les seves dones poden tenir tòtems del Lleó de les Cavernes, ho deuen ser. ¿És Ura una barreja, també? Si hi ha un Durc i una Ura, n’hi deu haver d’altres, també. Criatures d’esperits barrejats, criatures que continuaran, criatures que prolongaran el clan. No n’hi ha gaires, però són suficients».

«Potser el clan estava maleït abans que Ayla veiés la cerimònia sagrada i va ser portada allí només per tal que jo ho sabés. Desapareixerem, però mentre hi hagi Dures i Ures, no morirem. Em pregunto si Durc conserva les memòries. Si fos més gran, prou gran per a una cerimònia… No importa, Durc té quelcom més que les memòries, té el clan. Ayla, filla meva, la filla del meu cor, tu portes sort i ens l’has transmès a nosaltres. Ara sé per què vas venir, no per portar-nos la mort, sinó a dur-nos la darrera esperança de vida. Mai no serà el mateix, però és alguna cosa».

Ayla portà un tros de carn freda al seu fill. Creb semblava perdut en els seus pensaments, però se la va mirar quan s’assegué.

—Saps, Creb —va dir dubtosa—, de vegades em sembla com si Durc no fos senzillament el meu fill. Des que vaig perdre la llet i es va acostumar a anar d’una llar a l’altra per ser alletat, menja a casa de tothom. Em recorda un cadell d’ós de les cavernes, és com si fos el fill de tot el clan.

Ayla va sentir un gran vessament de tristesa provinent de l’ull fosc i líquid del bruixot.

—Durc és el fill de tot el clan, Ayla. És l’únic fill del clan.

La primera llum de l’alba lluí a través del forat de la cova, i omplí l’espai triangular. Ayla estava desperta, mirant-se el seu fill, adormit al seu costat sota la llum naixent. Podia veure Creb al seu llit, sota les pells, i per la seva respiració sabia que dormia, també. «Estic contenta que Creb i jo haguem parlat finalment», pensà, sentint com si un pes terrible hagués estat enretirat de sobre les seves espatlles; però el malestar del fons del seu estómac, que havia patit tot el dia i la nit anteriors, empitjorava. Sortí lentament del llit, es posà ràpidament un vestit i unes cobertes per als peus i es dirigí a l’entrada.

Va respirar profundament tan aviat com travessà la boca de la caverna. L’alleugeriment era tan gran que no es preocupà de la pluja glaçada que li amarava la roba de pell. Caminà a poc a poc per sobre del terra fangós del davant de la cova per no relliscar i es dirigí al rierol, tremolant amb un calfred sobtat. Els trossos de neu, ennegrits pel sutge que sortia de les llars, es desfeien en fils d’aigua bruta que lliscaven pujol avall, i sumaven el seu petit volum al del canal de desglaç.

Les proteccions de cuir dels peus oferien poca superfície sobre el llot rogenc, relliscà i va caure a terra, a mig camí del riu. Els cabells llisos, aixafats contra el cap, penjaven en cordills gruixuts que s’empastifaven de fang i s’enganxaven a la roba abans que l’aigua els desfés. Es va estar una bona estona a la vora del corrent, lluitant per alliberar-se dels lligams congelats, i observà com l’aigua bruta voltava els trossos de gel, els trencava i els enviava a alguna destinació desconeguda.

Les dents li petaven quan remuntà el pendent relliscós mentre es mirava el cel ennuvolat, imperceptiblement més clar vers l’est, darrere la serralada. Va haver d’obrir-se pas a través d’una barrera invisible que tancava la boca de la cova, i tornà a sentir la sensació d’intranquil·litat només d’entrar.

—Ayla, estàs xopa. Per què has sortit amb aquesta pluja? —gesticulà Creb. Va abastar un tros de llenya i el posà al foc—. Treu-te aquesta roba mullada i acosta’t al foc, agafaràs fred.

Es canvià, s’assegué al costat de Creb a la vora del foc i agraí que el silenci entre ambdós s’hagués acabat.

—Creb, estic tan contenta que parléssim ahir a la nit. He baixat a la riera; el gel s’està trencant, ja ve l’estiu i podrem sortir a passejar junts.

—Sí, Ayla, ja ve l’estiu. Si vols, tornarem a fer llargues passejades, a l’estiu.

Ayla sentí un calfred. Tenia l’horrible sensació que mai més no faria una llarga passejada amb ell, i també sentia que ell ho sabia. Se li acostà i s’abraçaren com si fos la darrera vegada.

A mig matí, la pluja amainà en una lleugera boirina, i a la tarda ja havia deixat de ploure. Un sol feble i cansat es deixà veure entre el sòlid llençol de núvols, però no aconseguí eixugar la terra amarada. Malgrat el temps advers i les poques provisions, el clan estava nerviós per una ocasió tan notable de fer festa. Un canvi de cap era força estrany, però un nou mog-ur al mateix temps el feia excepcional. Oga i Ebra tindrien una part a jugar en la cerimònia, com Brac. El jove de set anys seria el proper hereu del govern.

Oga era un nus estret de nervis. S’afanyà a controlar tots els focs on es coïa menjar. Ebra intentà calmar-la, però ella tampoc no ho estava gaire. Intentant semblar més gran, Brac donava ordres als nens petits i a les dones atrafegades. Brun, finalment, s’avançà i el féu fora, a practicar una altra vegada el seu paper. Uba portà els nens a la llar de Vorn, fora del pas, i quan la majoria dels preparatius ja estaven a punt, Ayla li va fer costat. A part d’ajudar amb el dinar, l’única tasca d’Ayla seria preparar begudes per als homes, ja que Creb li havia dit que no fes la beguda d’arrels.

Al vespre, només unes cues de núvols creuaven la faç resplendent de la lluna plena que il·luminava el paisatge sense vida. Dins la cova, una gran foguera cremava en un indret darrere de totes les llars, envoltada d’un cercle de torxes.

Ayla s’asseia sola a la seva pell, i mirava el foc que cremava i feia espurnes vora seu; encara no havia estat capaç de tranquil·litzar-se. Va decidir caminar cap a l’entrada de la cova per contemplar la lluna abans que comencessin les festes, però quan se l’estava mirant, va veure el senyal que li feia Brun i se’n tornà. Quan tothom era al lloc correcte, el mog-ur sortí del lloc dels esperits seguit de Goov, ambdós vestits amb pells d’ós.

Mentre el gran home sagrat invocava per darrera vegada els esperits, els anys semblaven desaparèixer d’ell. Va fer els gestos familiars i eloqüents amb una força i una intensitat més gran del que el clan havia vist des de feia molts anys. Va ser una obra mestra de representació. Es dirigia a la seva audiència amb l’enginy d’un geni, i n’extreia la resposta amb una perfecta sincronització, després d’un suspens d’evocació emotiva, com un clímax que espremia fins a la darrera gota de tots i els deixava absolutament eixuts. Al seu costat, Goov era una còpia descolorida. El jove era un mog-ur normal, fins i tot bo, però no podia comparar-se a Creb. El bruixot més poderós que el clan havia conegut mai havia finit la seva darrera i més perfecta cerimònia. Quan va passar el càrrec a Goov, Ayla no va ser l’única que se’n va plànyer: tot el clan, malgrat els seus ulls secs, plorava amb el cor.

Els pensaments d’Ayla no s’estaven quiets mentre Goov retirava Brun i elevava Broud al rang de cap. Observà Creb i recordà la primera vegada que va veure el seu únic ull, la seva cara deformada, i l’havia tocat. Li va venir a la memòria la paciència que havia tingut per ensenyar-la a comunicar-se i el seu propi instant d’intel·lecció. S’agafà l’amulet i sentí una punxada al coll, al lloc on ell li havia fet el tall acurat per tal que vessés la sang del sacrifici per als esperits ancestrals que li permetien caçar. S’estremí amb el record de la seva visita clandestina a la petita cova del cor de la muntanya; llavors recordà la seva mirada de tristesa afectuosa i l’afirmació críptica i enigmàtica de la nit anterior.

Només va tastar una mica del menjar de la festa de successió de la nova generació al reialme de l’autoritat. Els homes es retiraren a la petita cova sagrada per acabar la seva cerimònia en reclusió; Ayla va repartir les begudes que li donava el nou mog-ur, Goov. Però no s’animà al ball de les dones. Els seus ritmes tenien escassa energia i va veure tan poc te de la cerimònia que els efectes aviat s’esvaïren. Tornà a la llar de Creb tan aviat com li va ser possible per les circumstàncies i ja dormia quan arribà Creb, però dormia irregularment. El bruixot s’inclinà sobre el llit observant-la a ella i el seu fill fins que se n’anà al seu llit.

—Mama anar a caçar? Durc caçar amb Mama? —preguntà el noi, saltant del llit i corrent a la boca de la cova. Només uns quants s’estaven estirant tot just, però Durc ja estava totalment despert.

—No, fins després d’esmorzar, Durc. Vine aquí —ordena Ayla, llevant-se per agafar-lo—. Potser no sortirem, avui. Ja és primavera però encara no fa bon temps.

Quan acabà de menjar, Durc veié Grey i s’oblidà de la cacera mentre corria a la llar de Broud. Ayla el va veure marxar, amb un sentiment de tendresa que li feia girar la comissura dels llavis. El somriure s’esvaí quan va veure la manera com Broud se’l mirava. Se li posaren els pèls de punta. Els dos nois corrien junts. De sobte, una sensació de claustrofòbia la va envair amb tanta força que pensà que vomitaria si no sortia de la caverna. S’acostà a l’entrada, sentint els ràpids batecs del cor, i respirà profundament, agafant aire diverses vegades.

La dona va fer un salt en sentir el seu nom pronunciat per Broud; després es girà, inclinà el cap i es mirà el nou cap.

—Aquesta dona volia saludar el cap —assenyalà formalment. Broud poques vegades estava cara a cara amb ella. Era molt més alta que l’home més alt del clan, i Broud no era entre els més alts; gairebé no li arribava ni a les espatlles. Ayla sabia que no li agradava haver d’alçar el cap per mirar-se-la.

—No corris cap enlloc. Aviat faré una reunió aquí.

Ayla assentí amb obediència.

El clan es congregà lentament. El sol lluïa i tots estaven contents que Broud hagués preferit fer la reunió fora, malgrat que el terra encara fos humit. Esperaren una estona, llavors Broud es dirigí al lloc antigament ocupat per Brun, supremament conscient de la seva nova posició.

—Com sabeu, ara sóc el vostre cap —començà Broud.

Els seus nervis per haver de parlar a tot el clan des del nou càrrec es van fer palesos en una oberta afirmació que era òbvia.

—Com que el clan té un nou cap i un nou mog-ur, aquest és un bon moment per anunciar els altres canvis —prosseguí—. Vull que se sàpiga que Vorn és des d’ara el meu segon.

Hi va haver moviments de caps en senyal d’afirmació: era una decisió esperada. Brun pensava que Broud s’hauria d’haver esperat que Vorn fos més adult abans d’elevar la seva posició per sobre de caçadors més experimentats, però tothom ja s’ho esperava. «Potser tant se val fer-ho ara», es va dir.

—Hi ha més canvis —anuncià Broud—. Hi ha una dona d’aquest clan que no està aparellada. —Ayla nota com es ruboritzava—. Cal que algú proveeixi per a ella, i no vull carregar els meus caçadors amb ella. Ara sóc el cap i n’haig de ser responsable; prendré Ayla com a segona dona a la meva llar.

Ayla s’ho esperava, però no la va fer feliç saber que ho havia encertat. «Potser no li agradarà a ella», pensà Brun, «però Broud està fent el que cal». Brun es mirà orgullós el fill de la seva muller. «Broud està preparat per al govern».

—Té un fill deforme —continua Broud—. Vull que se sàpiga ja des d’ara que cap més criatura deforme no serà acceptada en aquest clan. No vull que ningú es pensi que té res a veure amb els meus sentiments personals quan la propera sigui rebutjada. Si té un fill normal l’acceptaré.

Creb estava dret a l’entrada de la cova i mogué el cap quan va veure Ayla esblaimar-se i abaixar el cap per amagar el rostre. «Bé, pots estar segur, Broud, que no tindré més fills, sobretot si la màgia d’Iza funciona amb mi», pensà. «Tant se me’n dóna si els nens provenen dels tòtems o dels òrgans dels homes: tu no en començaràs cap més en mi. No donaré a llum més nens que haurien de morir perquè tu penses que són deformes».

—Ja ho havia deixat clar abans, per tant això no és cap sorpresa —continuava Broud—. No vull cap nen deforme a la meva llar.

«Què vol dir amb això?», es preguntà Ayla, aixecant el cap de sobte. «Si jo vaig a viure a la seva llar, el meu fill ve amb mi».

—Vorn ha estat d’acord a quedar-se Durc a la seva llar. La seva muller aprecia el noi, malgrat la seva deformitat. En tindran bona cura.

Hi va haver un murmuri i alguns moviments de mans que feien senyals entre els membres del clan. Les criatures pertanyien a les seves mares fins que eren adults. Per què Broud prenia Ayla però rebutjava el seu fill? Ayla sortí del seu lloc i es llançà als peus de Broud. Ell li tocà l’espatlla.

—Encara no he acabat, dona. És una manca de respecte interrompre el cap, però no ho tindré en compte aquest cop. Pots parlar.

—Broud, no pots apartar Durc de mi. És el meu fill. A qualsevol lloc on vagi una dona, les seves criatures van amb ella —assenyalà, oblidant fer servir les formes de salutació cortesa i descuidant-se de presentar el seu parlament com una petició a causa de la seva angoixa.

—És que tu, dona, vols dir al cap el que pot o no pot fer? —respongué Broud amb una ganyota a la cara. Estava complagut de si mateix. Ho havia planejat durant molt de temps, i havia obtingut la justa reacció que esperava—. Tu no li ets mare; Oga és més mare de Durc que tu. Qui el va alletar? Tu no. Ni tan sols sap qui és la seva mare. Totes les dones del clan són mares per a ell. Quina diferència hi ha en el lloc on visqui? Òbviament, a ell tant se li’n dóna, menja a totes les llars —continuà el cap.

—Sé que no he pogut alletar-lo, però saps que és el meu fill, Broud, dorm amb mi cada nit.

—Bé, però no podrà dormir amb mi cap nit. Pots negar que la dona de Vorn sigui la seva mare? Ja li he dit a Goov… vull dir al mog-ur, que la cerimònia d’aparellament tindrà lloc en acabar aquesta reunió. No serveix de res esperar més. Vindràs a la meva llar aquesta nit, i Durc anirà a la de Vorn. Ara torna al teu lloc —li manà. Broud es mirà tot el clan i s’adonà que Creb estava dret, recolzat en el seu bastó, prop de la cova. L’home vell semblava enfadat.

Però no tant com Brun. Amb el rostre irat observà Ayla que tornava a la seva posició; es forçà per controlar-se, per no intervenir. Hi havia quelcom més que ràbia als seus ulls: el dolor del seu cor augmentava, també. «El fill de la meva muller», pensà, «el que vaig criar i entrenar, a qui acabo de fer cap d’aquest clan, fa servir la seva posició per venjar-se». Venjar-se d’una dona per uns mals que ha imaginat. Per què no ho he vist abans? Per què he estat tan cec amb ell? Ara sé per què ha elevat tan ràpidament la posició de Vorn. Broud ho ha manegat tot amb ell abans, havia planejat fer això a Ayla des de fa molt. Broud, Broud, és això el primer que fa un nou cap? Posar els seus caçadors en perill sota un inexpert segon en el govern per tal de venjar-se d’una dona? Quin plaer et pot proporcionar separar una mare del seu fill, quan ella ja ha suportat tant de dolor? És que no tens cor, fill de la meva muller? Tot el que ella té del seu fill és compartir el llit amb ell a la nit.

—No he acabat, encara no estic —gesticulà Broud, intentant atreure l’atenció del clan, que estava sorprès i indignat. Finalment, s’apaivagaren—. Aquest home no ha estat l’únic ascendit a una nova posició; tenim un nou mog-ur. Hi ha certs privilegis que acompanyen un rang més alt. He decidit que Goov… que el mog-ur s’instal·li a la corresponent llar del bruixot del clan. Creb se n’anirà al fons de la cova.

Brun es mira fixament Goov. És que ell també era al complot? Goov movia el cap amb una expressió de sorpresa.

—Jo no vull anar a la llar del mog-ur —va dir—. Aquella ha estat sempre la seva casa, des que arribàrem a aquesta cova.

El clan s’estava indignant més i més amb el nou cap.

—He decidit que hi aniràs! —gesticulà Broud imperiosament, enrabiat per la resposta negativa de Goov. Quan s’adonà que l’home esguerrat se’l mirava amb mala cara, s’adonà de sobte que el gran mog-ur ja no era bruixot. Què havia de témer d’un vell deforme? Havia fet l’oferta impulsivament a Goov per tal que s’avingués al lloc escollit de la cova tal com Vorn s’hi havia avingut amb l’esperança d’un nou rang. Pensava que això enfortiria la seva lleialtat envers ell, el faria més addicte a la seva voluntat. Broud no havia tingut en compte la fidelitat i estimació de Goov pel seu mestre. Brun era incapaç de reprimir-se més, i ja estava a punt de contestar quan Ayla se li avançà.

—Broud! —cridà Ayla des del seu lloc. Broud alçà immediatament el cap—. No pots fer això! No pots fer fora Creb de la seva llar! —S’acostava a ell plena d’una ira justa—. Necessita un lloc protegit. El corrent d’aire és massa fort al fons de la cova. Ja saps que pateix molt a l’hivern. —Ayla s’havia oblidat que era una dona del clan: en aquell moment era la remeiera, protectora del seu pacient—. Ho fas per fer-me mal a mi. Intentes fer-li-ho pagar a Creb perquè va tenir cura de mi. Tant se me’n dóna del que em facis a mi, Broud, però deixa Creb en pau! —Estava dreta al seu davant, mirant-se’l per sobre, fent gestos d’indignació a la seva cara.

—Qui t’ha donat permís per parlar, dona! —explotà Broud, llançant-li un cop de puny. Però ella el va veure venir i s’ajupí. Broud s’estranyà de no tocar més que aire. La ira reemplaçà la sorpresa quan se li encarà.

—Broud! —El crit de Brun l’aturà en sec. Estava massa acostumat a obeir aquella veu, especialment quan era malhumorada—. Aquella és la llar del mog-ur, Broud, i ho serà fins que es mori. Això succeirà ben aviat, sense que et calgui fer-lo fora. Ha servit aquest clan molt bé durant molt de temps, es mereix aquell lloc. Quin tipus de cap ets, tu? ¿Quin tipus d’home ets? Fas servir la teva posició per venjar-te d’una dona? ¿Una dona que no t’ha fet res, a tu, que no podria fer-ho ni que ho intentés? No ets un cap, tu!

—No, ets tu qui no és el cap, ja, Brun, ja no ho ets. —Broud torna a la realitat de la seva posició i la de Brun, després del seu impuls inicial d’obeir—. Ara sóc el cap! Jo prenc ara les decisions! Sempre li has fet costat en contra meu, sempre l’has protegida. Bé, ara ja no la pots protegir! —Broud estava perdent el control, feia gestos desordenadament, amb el rostre vermell d’ira—. Farà el que jo digui o la maleiré! I no serà per una temporada! Vas veure la seva insolència i encara li vas donar suport, jo no ho permetré! Ja n’hi ha prou; es mereix ser maleïda per això. I ho faré! ¿Què te’n sembla, d’això, Brun? Goov! Maleeix-la! Maleeix-la! Ara mateix! Vull que ho facis ara, ningú no li dirà al cap què li cal fer, i encara menys aquesta dona lletja. Ho has entès? Maleeix-la, Goov!

Creb havia estat intentant atreure l’atenció d’Ayla des del moment que es llançà sobre Broud, per prevenir-la. A ell no li importava on visqués, al davant o al fons de la cova, li era igual. Ho havia començat a sospitar des del moment en què havia dit que prendria Ayla com a segona dona: era una decisió massa responsable perquè Broud la fes sense alguna raó. Però les seves sospites no l’havien preparat per a la terrible escena que seguia. Quan va veure que Broud ordenava a Goov que la maleís, abandonà tot interès. No tenia ganes de saber res més, de manera que es girà i es dirigí al fons de la cova. Ayla aixecà el cap en el moment en què desapareixia pel forat de la muntanya.

Creb no era l’únic indignat per l’enfrontament. Tot el clan era un avalot: gesticulacions, crits, moviments confusos… Alguns no volien ni mirar, mentre que altres estaven bocabadats i incrèduls per l’espectacle que cap d’ells no s’esperava veure en tota la seva vida. Les seves vides eren massa ordenades, massa segures, massa plenes de tradicions, de costums, d’hàbits.

Estaven astorats pels anuncis inusuals i irracionals de Broud de separar Ayla i el seu fill; estaven sorpresos que Ayla s’hagués enfrontat al nou cap, tant com que Broud hagués decidit apartar Creb; estaven desorientats, tant per la denúncia que Brun havia fet de l’home que tot just acabava d’anomenar cap, com per la reacció incontrolada i temperamental de Broud que volia que Ayla fos maleïda. I encara no estaven prou traumatitzats.

Ayla tremolava tant, que no notà el tremolor sota els seus peus fins que no va caure la gent, incapaços de mantenir l’equilibri. La seva cara reflectia les expressions d’espant de la resta, que començaven a ser dominats per la por i després pel pànic absolut. Va ser llavors quan va sentir el retrò profund i terrorífic, procedent de les entranyes de la terra.

—Duurrrc! —va cridar, i va veure Uba que l’agafava i queia sobre seu, com si intentés protegir el seu cos petit amb el seu. Ayla es dirigí cap a ells, però recordà un detall plena de terror.

—Creb! És dins la cova!

Pujà corrents el pendent, intentant arribar al gran forat triangular. Una roca gegantina rodà per la paret de roca on era oberta l’entrada de la caverna i, desviada per un arbre, s’estavellà contra el terra al seu costat. Ayla no se n’adonà. Estava atordida per l’ensurt. Els records guardats del seu malson reaparegueren, però de manera confusa i inintel·ligible pel pànic. Amb l’estrèpit del terratrèmol, ni tan sols va sentir la paraula, en una llengua oblidada de feia molt, arrencada dels seus llavis.

—Mareee!

La terra sota els seus peus s’ensorrà uns metres, després tornà a emergir. Va caure i lluità per posar-se dreta; llavors va veure com queia el sostre voltat de la cova. Trossos de roca, arrencats del cobert petri, es desprenien i s’esmicolaven contra el terra o rodaven pel lleuger pendís per precipitar-se al riu glaçat. La serralada de l’est es partí i, en bona part, s’esfondrà.

Dins la cova plovien les pedres, grosses i petites, i tot s’omplia de pols, mentre els retrons intermitents esquerdaven seccions de les parets. Fora, les altes coníferes dansaven com estranys gegants; els arbres pelats es brandaren com braços dèbils en un ball llòbrec, i queien uns rere els altres amb un ritme accelerat enmig del caos que regnava. Una esquerda de la paret, prop de l’entrada, a l’altra banda de la bassa d’aigua de la font, s’eixamplà amb un tro que alliberà còdols i grava solta; n’obrí una altra al terra, on diposità un munt de runes, davant la cova, a mig camí del rierol. El bramul de la terra i els esclats de les roques silenciaven els crits de la gent terroritzada. El soroll era ensordidor.

Finalment, el caos s’aturà. Unes quantes pedres de grans dimensions caigueren de la muntanya, relliscaren, rodaren i es pararen. La gent, atordida i espantada, començà a aixecar-se, vagant amb els ulls oberts, intentant tornar a poder pensar. Començaren a reunir-se al voltant de Brun. Ell havia estat sempre la seva fortalesa, la seva estabilitat; gravitaven al voltant de la seguretat que sempre havia representat.

Però Brun no va fer res. Pensava que, en tots els anys que havia estat el cap, la seva pitjor decisió havia estat nomenar Broud nou cap. S’adonava que havia estat cec davant les faltes del fill de la seva muller. Fins i tot les seves virtuts, la seva valentia inamovible i el seu coratge invencible, els veia Brun com una manifestació del mateix egoisme exacerbat i del seu temperament impulsiu. Però no era aquesta la raó per la qual Brun refusava actuar. Broud era en aquell moment el cap, per bé o per mal; ja era massa tard per fer-se enrere i entrenar un altre home, per bé que sabia que el clan li ho hauria permès. L’única manera que Broud podia governar, l’única esperança per al clan, era obligar-lo a governar. Broud havia dit que ell era el cap; desafiador, totalment fora de control, havia afirmat que ell era el cap. «Bé, governa, Broud», pensà Brun, «fes alguna cosa». Qualsevol decisió que prengués a partir d’aleshores Broud, o qualsevol indecisió, Brun no hi contravindria.

Quan el clan es convencé que Brun no reprendria el poder, es girà cap a Broud. Estaven avesats a les seves tradicions, acostumats a la seva jerarquia, i Brun havia estat un cap massa responsable, massa fort, massa bo. Estaven acostumats que ell prengués les decisions en moments de crisi, a dependre del seu judici clar i raonat. No sabien com actuar per si mateixos, com decidir sols sense el cap. Fins i tot Broud esperava que Brun actués: necessitava algú en qui recolzar-se, també. Quan Broud finalment s’adonà que el pes requeia aleshores sobre ell, intentà assumir-ho. Ho intentà.

—Qui manca? Qui està ferit? —pregunta Broud. Hi va haver un sospir d’alleugeriment general. Per fi algú feia alguna cosa. Els grups familiars començaren a ajuntar-se i, mentre el clan es reunia entre expressions de sorpresa en veure algun ésser estimat que pensaven que ja no hi era, miraculosament semblava que no mancava ningú. Malgrat totes les roques caigudes i la terra remoguda, ningú no estava greument ferit. Cops, talls, esgarrinxades, però cap os trencat. Això no era del tot cert.

—On és Ayla? —cridà Uba amb una nota de pànic.

—Aquí —respongué Ayla, baixant pel pendent, oblidant per què era allí per un moment.

—Mama! —la cridà Durc, desprenent-se de la protecció d’Uba i corrent cap a ella. Ayla començà a córrer cap a ell, l’alçà, l’abraçà tendrament i el va portar on eren tots.

—Uba, estàs bé? —preguntà.

—Sí, res greu.

—On és Creb? —Llavors Ayla recordà, deixà Durc en braços d’Uba i tornà a les roques.

—Ayla! On vas? No entris a la cova! Hi pot haver esllavissades.

Ayla no va sentir l’advertiment, ni hi hauria parat esment si l’hagués sentit. Entrà a la cova i s’encaminà a la llar de Creb. Les pedres i la runa queien intermitentment i anaven fent piles a terra. Excepte per unes poques roques i una capa de pols, el seu lloc a la cova restava intacte. Però Creb no hi era. Ayla regirà totes les llars. Algunes eren totalment desfetes, però altres contenien encara estris salvables. Creb no era en cap de les llars. Dubtà abans d’entrar per la petita obertura que s’obria al lloc dels esperits; finalment hi entrà, però era massa fosc per veure-s’hi. Necessitava una torxa. Va decidir regirar primer la resta de la cova.

Un bocí de grava li va caure al cap i es va fer a un costat d’un salt. Una pedra despresa s’esclafà contra el terra i li va fregar el braç. Resseguí les parets; després creuà la cambra amunt i avall, i va regirar en les ombres profundes, darrere dels contenidors del magatzem i dels blocs de pedra a la llum de la caverna. Estava decidida a agafar una torxa, però abans pensà a mirar un darrer lloc.

Va trobar Creb al costat de la sepultura d’Iza. Jeia sobre el costat deforme, amb les cames plegades, quasi com si les haguessin col·locat en posició fetal. El crani, gran i magnífic, que havia protegit aquella ment poderosa, ja no la protegia. La voluminosa roca que l’havia esclafat havia rodat uns quants metres lluny. Havia mort instantàniament. Ayla s’agenollà al costat del seu cos i les llàgrimes començaren a caure-li.

—Creb, oh, Creb. Per què has entrat a la cova? —plorà Ayla, movent-se endavant i enrere sobre els genolls; va repetir el seu nom moltes vegades. Després, de manera inexplicable, es posà dreta i començà a repetir els signes que li havia vist fer a ell sobre Iza: el ritual d’enterrament. Les llàgrimes silencioses li enterbolien la vista mentre ella, la dona rossa i alta, sola en una caverna sembrada de roques, prosseguia els antics moviments simbòlics amb una gràcia i delicadesa només comparables a les del gran home per al qual els feia. No entenia molts dels signes; mai no els entendria, però aquella era la darrera ofrena que podia fer a l’únic pare que havia conegut.

—És mort —gesticulà Ayla als rostres que l’esperaven a la sortida de la cova.

Broud se la mirà, com tota la resta; després, un gran temor s’apoderà d’ells. Havia estat ella qui havia trobat la cova; ella, l’afavorida dels esperits. I després que ell l’hagués maleïda, ells van sacsejar la terra i destruïren la caverna que ella havia trobat. Estaven enfurismats amb ell per haver volgut maleir-la? Havien destruït la cova que ella havia trobat perquè estaven enfadats amb ell? ¿Què passaria si la resta del clan pensava que ell havia atret aquella calamitat sobre ells? En els racons més amagats de la seva ànima supersticiosa, flaquejava davant el mal presagi i temia la ira dels esperits que estava segur que havia irritat. Aleshores, amb una espurna de raonament pervertit, pensà que podria culpar-la a ella abans que ningú el culpés a ell, i que així ja no s’atrevirien a dir que era culpa d’ell, i els esperits es girarien en contra d’ella.

—Ho ha fet ella! És culpa seva! —assenyalà Broud de sobte—. Ha estat ella qui ha enfurismat els esperits, ella és la que desafia les tradicions. Tots l’heu vista: ha estat insolent, ha mancat al respecte al cap. Hauria de ser maleïda, llavors els esperits tornaran a estar contents i sabran com els honorem, ens guiaran a una altra cova, fins i tot millor, amb més bona sort. Ho faran, sé que ho faran. Maleeix-la Goov! Ara, fes-ho! Maleeix-la! Maleeix-la!

Tots els rostres es giraren vers Brun. L’antic cap mirava endavant, amb les mandíbules serrades i els punys tancats; els músculs de l’esquena tremolaven per la tensió que suportava. Però refusà moure’s, refusà interferir, pensà que li costaria tota la seva voluntat resistir-se. El clan mirava intranquil de Goov a Broud, i de Broud a Goov. Goov es mirà Broud amb absoluta desconfiança. Com podia maleir Ayla? Si algú en tenia la culpa era Broud. En aquell instant, Goov ho va entendre.

—Jo sóc el cap, Goov! Tu ets el mog-ur, t’ordeno que la maleeixis. Maleeix-la de mort!

Goov es girà bruscament, recollí un branquilló esmolat i encès de pi del foc que Ayla havia encès en entrar a la cova, pujà el pendent i desaparegué pel forat triangular. Caminà amb compte entre la runa amuntegada, observava com queien, de tant en tant, les pedres del sostre, i sabia que una sacsejada podia fer caure diverses tones al seu damunt; desitjava que això passés abans que hagués acomplert l’ordre que se li havia donat. Es dirigí al lloc dels esperits i col·locà en fileres paral·leles els ossos sagrats de l’ós de les cavernes, fent gestos formals amb cadascun dels ossos. Va posar el darrer os a la base, dins la cavitat de l’ull esquerre del crani. Després pronuncià en veu alta les paraules que només coneixien els mog-urs, els terribles noms dels esperits, el reconeixement que distingia el seu poder.

Ayla encara estava dreta al davant de la cova quan passà pel seu costat amb ulls cecs.

—Jo sóc el mog-ur. Tu ets el cap. Tu has ordenat que Ayla sigui maleïda de mort. Ja està fet —anuncià; després donà l’esquena al cap del clan.

Ningú no s’ho podia creure al principi. Va ser massa ràpid. Aquella no era la manera en què calia fer-ho. Brun ho hauria discutit, ho hauria raonat, hauria preparat el clan per a allò. Però mai no l’hauria maleït primer. Què havia fet ella? Havia estat insolent amb el cap, i això no estava bé; però era suficient per a la mort? Només havia defensat Creb. 1 què li havia fet Broud? Li havia pres el seu fill i havia tret el vell bruixot de la seva llar per venjar-se d’ella. Però en aquell moment ningú no tenia llar. Per què ho havia fet, Broud? Per què l’havia maleïda? Els esperits sempre l’havien afavorida, havia portat bona sort, fins que Broud havia dit que la volia maleir, fins que havia ordenat al mog-ur que la maleís. Broud era qui atreia la mala sort sobre ells. Què els passaria d’ara endavant? Broud havia enfurismat els esperits protectors i havia despertat els dolents. I el vell bruixot era mort, el gran mog-ur ja no els podia ajudar.

Ayla restava tan perduda en el seu dolor que no s’adonà de la tempesta que li queia al damunt. Veié que Broud ordenava que la maleïssin i que Goov li deia que ja estava fet; però la seva ment adolorida no ho havia entès encara. Lentament, el significat de tot el que havia succeït se li va fer palès. Quan ho va comprendre amb totes les seves implicacions, l’impacte va ser devastador.

«Maleïda? Maledicció de mort? Per què? ¿Què he fet que fos tan dolent? Com ha passat tan ràpid?». Al clan li costava tant d’entendre com a ella. Encara no s’havien restablert completament del terratrèmol. Ayla se’ls mira amb un curiós sentiment de separació mentre, un rere l’altre, els ulls es tornaren glaçats i cecs. «Aquest és Crug. Qui serà el proper? Uka. I ara és Droog, però Aga encara no. Ja està, ella també, em deu haver vist com me la mirava».

Ayla no s’immutà fins que els ulls d’Uba es tornaren buits i començà a lamentar-se per la mare del nen que tenia als seus braços. «Durc! Fill meu! Estic maleïda, no el tornaré a veure més. Què li passarà? Només resta Uba. Ella en tindrà cura, però què pot fer ella contra Broud? Broud l’odia perquè és el meu fill». Ayla mirà en rodó i veié Brun. «Brun! Brun pot protegir Durc. Ningú més que Brun el pot protegir».

Ayla corregué cap a l’home estoic, fort i sensible que, fins al dia abans, havia governat el clan. Es llançà a terra als seus peus i abaixà el cap. Trigà un moment a adonar-se que mai no li tocaria l’espatlla. Quan aixecà la vista, ell estava mirant-se el foc del seu darrere per sobre del seu cap. Si ell ho hagués volgut, els seus ulls la podrien haver vista. «Em pot veure», pensà Ayla, «ho sé. Creb recordava tot el que jo li havia dit, i Iza també».

—Brun, sé que penses que sóc morta, un esperit. No apartis la vista, t’ho demano, no l’apartis! Ha passat massa de pressa! Me n’aniré, prometo que me n’aniré, però tinc por de Durc: Broud l’odia, ja ho saps, que l’odia. Què li passarà ara que Broud és cap? Durc és del clan, Brun. Tu el vares acceptar. T’ho prego, Brun, protegeix Durc; només ho pots fer tu. No permetis que Broud li faci cap mal!

Brun es girà lentament d’esquena a la dona, mirant cap a un altre lloc com si es canviés de lloc, no com si intentés defugir mirar-se-la. Però ella va veure una tènue resplendor de reconeixement als seus ulls, com una espurna d’assentiment; ja era suficient, ell protegiria Durc tal com havia promès a l’esperit de la seva mare. Era cert que havia estat tot massa precipitat, perquè no havia tingut temps de demanar-li-ho abans. Variaria un xic la seva decisió de no interferir i no permetria que el fill de la seva muller fes cap mal al fill d’Ayla.

Ayla es llevà i caminà obertament vers la cova. No estava decidida a anar-se’n fins que no ho va dir a Brun; però un cop fet, la decisió estava presa. El seu dolor per la mort de Creb va ser arraconat entre els seus pensaments, per tal de ser invocat més tard, quan la seva supervivència no fos un perill. Potser aniria al món dels esperits o potser no, però no hi volia anar pas sense preparar-se.

No s’havia adonat completament de la destrucció tan gran de la cova el primer cop. Es mirà aquell lloc tan familiar i es va alegrar que el clan fos fora quan tot succeí. Respirà profundament i anà ràpidament cap a la llar de Creb, ignorant el terrible estat de la caverna. Si no aconseguia tot el que li calia per sobreviure, moriria de segur.

Apartà una roca de sobre el seu llit, espolsà la capa de pells i començà a amuntegar coses a sobre. La seva bossa de remeiera, la fona, dos parells de proteccions per als peus, per a les cames, per a les mans, un vestit de pèl, una caputxa; el seu bol i la seva tassa, bots d’aigua, eines. Se n’anà al fons de la cova i trobà les coques de carn seca concentrades i altament energètiques, aptes per als viatges, i el greix. Regirà entre la brutícia i trobà paquets d’escorça de bedoll d’auró dolç, de nous, de fruita seca, de gra mòlt, llenques de carn i de peix sec i algunes verdures. No era una varietat gaire gran perquè la temporada era ja avançada, però era satisfactori. Va treure la pols i les pedres de dins del seu cistell de recollir i començà a empaquetar-ho tot.

Recollí la capa transportadora de Durc i se l’acostà a la cara; va notar que se li escapaven les llàgrimes. No la necessitaria, no s’enduia pas Durc. L’empaquetà; si més no, podia endur-se quelcom proper a ell. Es posà roba càlida: l’estació encara no era gaire avançada i a les estepes faria fred. Cap al nord encara devia ser hivern. No havia pres cap decisió conscient respecte a la direcció en què viatjaria; sabia només que se n’anava cap a la terra ferma, al nord de la península.

Al darrer moment, pensà que li caldria prendre la capa protectora que es posava per anar a caçar amb els homes, per bé que, en el fons, no era seva. Podia prendre qualsevol cosa seva: tot el que es deixés seria cremat. I sentia que una part del menjar li corresponia de dret, també; però aquella capa era de Creb, per a l’ús dels de la seva llar. Creb se n’havia anat i mai no l’havia feta servir; no pensava que importés gaire.

L’embolicà al capdamunt del cistell, després es carregà aquell gran pes a l’esquena i es lligà les corretges que l’ajustaven al seu lloc. Les llàgrimes tornaven a fer aparició quan es veié enmig d’aquella llar que havia estat la seva des d’uns dies després que Iza la trobés. Mai no la tornaria a veure. Un calidoscopi de records li voltà pel cap, i es va deturar per un instant en les escenes significatives. A la fi, pensà en Creb: «M’agradaria saber què et va produir tant dolor, Creb. Potser algun dia ho entendré, però me n’alegro molt, que parléssim l’altra nit, abans que marxessis al món dels esperits».

«Mai no t’oblidaré, ni tampoc a Iza, ni al clan». Després Ayla abandonà la cova.

Ningú no se la va mirar, però tothom va saber quan va reaparèixer. S’aturà a la vora de la bassa quieta, tocant a la cova, per omplir els bots d’aigua, i tingué un altre record. Abans de submergir-los i de remoure la superfície emmirallada, s’hi mirà un altre cop. Estudià les seves faccions amb compte: no semblava tan lletja, aquesta vegada, però no estava interessada en ella mateixa, volia veure la cara dels Altres.

Quan es redreçà, Durc s’esforçava per alliberar-se dels braços d’Uba, que l’agafaven. Hi havia quelcom que afectava la seva mare; no estava segur de què era, però no li agradava. Amb una estrebada, se separà i corregué cap a Ayla.

—Te’n vas —l’acusà, començant a comprendre i sentint-se indignat que no li ho hagués dit—. T’has vestit per anar-te’n.

Ayla dubtà només una fracció d’un instant; llavors estirà els braços i el noi s’hi llançà. L’aixecà i l’abraçà amb força, retenint les llàgrimes. El deixà a terra i s’ajupí al seu nivell, mirant-se els seus ulls foscos.

—Sí, Durc, me’n vaig. Me n’haig d’anar.

—Deixa’m venir amb tu, mama. Deixa’m venir amb tu! No em deixis!

—No puc prendre’t, Durc. T’has de quedar amb Uba; ella tindrà cura de tu, i Brun també.

—No em vull quedar aquí! —gesticulà Durc amb força—. Me’n vull anar amb tu. No te’n vagis sense mi!

Uba venia cap a ells; ho havia de fer, havia de separar Durc de l’esperit. Ayla tornà a abraçar el seu fill.

—T’estimo, Durc, no ho oblidis mai; t’estimo. —L’aixecà i el deixà als braços d’Uba—. Tingues cura del meu fill per mi, Uba —assenyalà, mirant-se els ulls tristos que es giraven per mirar-la—. Tingues cura del meu fill… germana meva.

Broud se les mirà i es va enfurismar. La dona era mona, era un esperit. Per què no actuava com a tal? I alguns del seu clan no la tractaven com a tal.

—És un esperit —gesticulà enfadat—. És morta, no sabeu que és morta?

Ayla caminà cap a Broud i s’aturà dreta al seu davant. Tenia dificultats per no veure-la i intentà ignorar-la; però ella se’l mirava sense asseure’s als seus peus, tal com havia de fer una dona.

—No estic morta, Broud —gesticulà bruscament—. No em moriré, no pots fer que em mori. Pots fer que me’n vagi, però no em pots fer morir!

Dues emocions pugnaven dins de Broud: fúria i temor. Aixecà el puny amb passió per pegar-li, però el va mantenir elevat, amb por de tocar-la. «És una trampa», es va dir, «és una trampa dels esperits. És morta, va ser maleïda».

—Pega’m, Broud! Endavant, reconeix aquest esperit. Pega’m i sabràs que no estic morta.

Broud es girà vers Brun, per tal d’apartar la mirada de l’esperit. Abaixà el braç, incòmode per no poder-lo tenir en una posició natural. No l’havia tocada, però temia que només per haver alçat el braç l’hagués reconeguda, i intentà passar la mala sort a Brun.

—No et pensis que no t’he vist, Brun. Li has contestat quan et parlava, abans que entrés a la cova. És un esperit, ens portaràs mala sort —el denuncià.

—Només a mi mateix, Broud, i què més puc tenir? Però quan has vist que parlés amb mi? Quan l’has vista entrar a la cova? Per què has amenaçat de colpejar un esperit? Encara no ho entens, oi? L’has reconeguda, Broud, ella t’ha vençut. Li has fet tot el mal que has pogut, fins i tot l’has maleïda. És morta però t’ha vençut. Era una dona, però tenia més coratge que tu, Broud, i més determinació, més control sobre si mateixa. Era més home del que ets tu. Ayla hauria d’haver estat el fill de la meva muller.

Ayla se sorprengué de l’elogi inesperat de Brun. Durc intentava tornar a alliberar-se; la cridava des de lluny. No ho va poder suportar i marxà corrent. Quan passà pel costat de Brun, inclinà el cap i va fer un gest de gratitud. Quan arribà a la serralada, es girà per fer una última mirada. Va veure Brun que aixecava el braç com per gratar-se el nas, però semblava com si fes un gest, el mateix que Norg havia fet quan marxaren de l’assemblea de clans. Era com si Brun li digués: «Que caminis amb Ursus».

La darrera cosa que Ayla va sentir mentre desapareixia darrere la serralada partida va ser el bram de plany de Durc:

—Maaama, maama, maamaaa!