Capítol 13

Arribà l’hivern i, amb aquest, l’apaivagament de l’activitat, que el clan compartia amb tots els éssers vivents que seguien el cicle de les estacions. La vida bategava encara, però a un ritme més lent. Ja de bon antuvi, Ayla frisava per la freda estació. Amb l’enrenou i l’activitat de les estacions més càlides Iza tenia poc temps per continuar ensinistrant-la. Així que van caure les primeres neus, la remeiera començà novament les seves lliçons. El model de vida del clan es va repetir, tret d’unes petites variacions, i l’hivern arribà novament a la seva fi.

La primavera acudí tard i humida. La fosa de les terres altes, instigada per les fortes pluges, va acréixer el corrent fins a provocar una agitada turbulència, que sobreeixia dels marges i arrossegava, al seu pas, els arbres i matolls en la seva precipitació cap al mar. Un embús de troncs, riu avall, en desviava el curs, i arrasava part del viarany que havia fet el clan. Un breu ajornament de la calor, prou llarg per fer badar les flors perseverants dels arbres fruiters, fou contrarestat per les calamarsades del final de la primavera, que van devastar la delicada florida i van estroncar les esperances d’una recol·lecció promesa. Llavors, com si la natura experimentés un canvi de plans i volgués compensar amb un oferiment de fruits el que abans havia negat, la collita de l’estiu avançat va produir vegetals, arrels, sucs i llegums amb una generosa abundància.

El clan va trobar a faltar la seva acostumada visita primaveral a la costa, a la recerca del salmó, però tothom s’alegrà quan Brun va anunciar que farien l’expedició per pescar-hi l’esturió i el bacallà. Tot i que els membres del clan sovint recorrien les deu milles que els separaven del mar intern, a fi d’arreplegar mol·luscs i els ous de la munió d’ocells que niaven als penya-segats, pescar els enormes peixos era una de les poques tasques que es duien a terme amb un esforç comú de part tant dels homes com de les dones.

Droog tenia els seus motius per voler anar-hi. La forta cursa primaveral havia arrabassat els nòduls tendres de sílex dels jaciments elevats de creta i els havia abandonat a les planes negades. L’home ja havia explorat la costa i hi havia trobat molts dipòsits al·luvials. L’expedició seria una bona oportunitat per aprovisionar novament el forniment d’estris del clan amb tot d’altres d’una pedra de més alta qualitat. Era més senzill d’esberlar el sílex en aquell lloc que no pas haver-lo de transportar a la cova. Ja feia algun temps que Droog no elaborava cap estri per al clan. Se les havien hagut de compondre amb les eines més matusseres quan la pedra fràgil de les favorites es trencava. Tothom era capaç de construir estris d’utilitat, però ningú no es podia comparar amb Droog.

Un alegre esperit de vacances acompanyava els seus preparatius. No passava sovint que el clan sencer abandonés tot alhora la cova i la novetat d’acampar a la platja era excitant, sobretot per als infants. Brun havia pensat enviar diàriament a la cova un o dos homes, a fi d’assegurar-se que no hi hagués cap problema durant la seva absència. Fins i tot Creb es delia per aquest canvi d’aires. Rarament s’allunyava tant de la seva llar.

Les dones treballaven en la xarxa, en reparaven els fils més febles i feien una nova secció amb una corda feta de fibra de cep, d’escorça brinosa, d’herbes resistents i dels llargs pèls dels animals, a fi d’eixamplar-la. Tot i que era un material fort i resistent, no hi empraven tendons. Igual que amb el cuir, l’aigua els enravenava i encarcarava i no podia absorbir el sèu estovador tan bé.

Els esturions gegants, sovint de més de dotze peus de llargària i d’una tona de pes, migraven des del mar, on passaven la major part de l’any, i anaven a parar als corrents d’aigua dolça i als rius per pondre els ous a l’inici de l’estiu. Els bigotis carnosos de la part de baix de les seves boques sense dents donaven un aspecte temible a aquests peixots antics i afuats, però la seva dieta consistia en invertebrats i en petits peixos que arreplegaven del fons. El bacallà, més petit, normalment de no més d’onze quilos de pes, però que podia atènyer els noranta quilos i més encara, migrava cada estiu cap al nord, vers aigües menys fondes. Tot i que majoritàriament es nodrien del fons, quan emigraven o arreplegaven menjar de tant en tant nedaven vora la superfície i per les desembocadures dels rius.

Durant els quaranta dies estivals en què els esturions fresaven, les boques dels corrents i dels rius n’anaven plenes. Tot i que el peix que havia triat el rierol no atenyia la grandària dels gegants, els quals havien fet cap als grans rius, l’esturió que queia a les xarxes del clan seria més que suficient per poder-lo dur cap a la platja. Quan el temps de les migracions s’acostava, Brun enviava algú a la costa cada dia. L’home donà l’ordre quan el primer dels enormes esturions ja es començava a bellugar pel corrent. Partirien l’endemà.

Ayla es despertà plena d’excitació. Havia lligat el seu jaç de dormir en un farcell, el menjar i els estris de cuina encabits al seu cove i l’ampla pell que faria servir d’abrigall l’havia posada al damunt, i tot plegat ho tenia enllestit fins i tot abans d’esmorzar. Iza, que mai no abandonava la cova sense el seu sac de remeis, encara estava preparant-ho tot quan Ayla va sortir corrent de la cova per mirar si tothom ja estava llest per partir.

—Afanya’t, Iza —apressava la noia, tornant cap a dins—. Gairebé tothom ja està a punt.

—Seu tranquil·la, noia. El mar no marxarà pas —va contestar Iza després de tibar la corda del seu paquet.

Ayla es col·locà a l’esquena el seu cistell i va agafar Uba.

Iza les va seguir, mirant de tant en tant enrere, intentant recordar si havia oblidat alguna cosa. Sempre sentia que oblidava alguna cosa quan abandonava la cova. «Bé, ja tornaria Ayla a buscar-ho, si fos important», pensà. La major part del clan era fora i, poc després que Iza ocupés el seu lloc, Brun donà l’ordre de partir.

Tot just havien començat a caminar quan Uba va començar a frisar per baixar al terra.

—Uba_ no és petita! Vol caminar sola —féu amb una dignitat infantil. Als tres anys i mig, Uba havia començat a imitar els adults i els més joves i a refusar els consentiments que els infants i els nadons rebien. S’estava fent gran. Amb gairebé només quatre anys, ja volia ser com una dona. Havia hagut d’aprendre moltes coses en aquells breus quatre anys i, a través d’un sentit interior que la feia madurar ràpidament, començava a preparar-se per a unes responsabilitats alienes que aviat serien les seves.

—Molt bé, Uba —digué Ayla mentre la deixava al terra—. Però estigue’t a prop, rere meu.

Resseguiren el corrent, caminant per la falda del vessant muntanyenc, avançant, a través del seu curs alterat, per un nou viarany que ja s’havia format prop de l’embús de troncs. Era una caminada senzilla —el camí de tornada demanaria més esforç— i abans del migdia ja havien atès una ampla extensió de platja. Van plantar uns soplujos temporals, ben apuntalats amb soques i arbustos, a fi d’evitar la marea alta. Començarien a pescar l’endemà. Un cop establert el campament, Ayla féu cap al mar.

—Mare, me’n vaig a l’aigua —digué.

—Per què sempre te’n vols anar a l’aigua, Ayla? És perillós, i sempre te’n vas tan lluny.

—És meravellosa, Iza. Aniré amb compte.

Sempre igual: quan Ayla anava a nedar, Iza patia. Ayla era l’única a qui li agradava nedar. Era l’única que en sabia. La gent del clan, per culpa dels seus ossos grans i pesants, nedava amb dificultat. No flotaven bé i tenien molta por que les aigües profundes. Es ficaven a l’aigua per pescar, però mai no els agradava que els cobrís més amunt de la cintura. Això els posava nerviosos. La predilecció que Ayla tenia per nedar era considerada com una de les seves peculiaritats. I no era pas l’única.

Quan Ayla va fer els nou anys, era més alta que qualsevol de les dones del clan i tan gran com alguns dels homes, però encara no mostrava cap indici de desenvolupament femení. Iza es demanava de tant en tant si la noia deixaria de créixer algun dia. Arran de la seva alçada i de la tardança a florir tothom es demanava si el seu tòtem, poderós i masculí, voldria evitar-li una maduresa completa. Es preguntaven si la noia estava creixent com una mena de femella neutra: ni un home, però tampoc del tot una dona.

Creb va anar ranquejant cap a Iza, que es mirava Ayla caminant vers la riba. El seu cos magre però vigorós, els seus músculs uniformes i nerviüts i les seves cames llargues i enjogassades feien semblar la noia graponera i matussera, però la flexibilitat dels seus moviments desmentia la seva totxesa aparentment maldestra. Tot i que intentava imitar el caminar submís de les dones del clan, li mancaven aquelles cames curtes i garrelles. No importava que escurcés les seves passes: les seves cames, més llargues, l’obligaven a gambades amples, gairebé masculines.

Però no eren només les seves cames llargues allò que la feia diferent. Ayla irradiava una confiança en si mateixa que cap dona del clan no podia experimentar. Ella era un caçador. Cap dels homes del clan no era millor que ella amb la seva arma i ella ho sabia. No podia pas fingir submissió davant una major superioritat masculina, submissió que ella no sentia. Li mancava aquell convenciment genuí que formava part de l’atractiu de les dones del clan. Als ulls dels homes, el seu cos llargarut i esprimatxat, desproveït de qualsevol atribut femení, i la seva fatxenderia inconscient disminuïen la seva més que dubtosa bellesa: Ayla no solament era lletja, Ayla no era gens femenina.

—Creb —gesticulà Iza—. Aba i Aga diuen que ella mai no serà una dona. Diuen que el seu tòtem és massa fort.

—I tant que es farà dona, Iza. Et penses que els Altres no tenen jovent? Pel fet d’haver-la acceptat al clan no canviarem qui és ella. Probablement és ben normal que les seves dones madurin més endavant. Fins i tot algunes noies del clan no es fan dones fins als deu anys. Almenys us podríeu esperar que arribés a aquesta edat abans de començar a imaginar anormalitats. És ridícul! —va contestar irritat.

Iza es tranquil·litzà, però desitjava encara que la seva filla adoptiva comencés a mostrar alguns indicis de feminitat. Va veure com Ayla es ficava a l’aigua, com la cobria per damunt de la cintura i, després, d’un bot, es capbussava en el mar bo i fent llargues i elegants braçades.

La noia estimava aquella llibertat i la lleugeresa de l’aigua marina. No recordava com havia après a nedar, tot just li semblava que en sabia des de sempre. El banc de sorra del litoral s’inclinava abruptament al cap d’uns peus. Sabia quan ultrapassava la línia mercès al color, més profund, i a una aigua més freda. Nedava d’esquena i després surava mandrosament una estona, bressolada pel moviment de les ones. Esbufegant per una glopada salada que li havia ruixat la cara, es va tombar i va fer novament cap a la platja. La marea estava baixant i es deixava endur cap a la desembocadura del riu. La força de la combinació dels dos corrents feia més difícil nedar. Ayla va maldar per poder tornar a trobar peu i caminar fins a la platja. Esbandint-se a l’aigua fresca del riu, podia sentir com el ràpid corrent se li arrambava a les cames i com l’inestable fons arenós s’engrunava sota els seus peus. Es va deixar caure vora del foc, fora del sopluig, cansada però sentint-se més fresca.

Després de menjar, Ayla restà distreta esguardant l’horitzó, es demanava què hi hauria sota l’aigua. Les aus marines, escridassant i xisclant, voletejaven, es llançaven i es capbussaven, i s’endinsaven en la sobtada escuma. Hi havia soques blanques, erosionades, com antics ossos vius en altres temps, esculpides en contorns recargolats que assuaujaven la sorra plana, i l’ampla extensió d’aigua grisa blavenca espurnejava amb els llargs raigs del sol baix. El paisatge era com encantat, irreal, d’un altre món. El perfil de les soques esdevenia unes siluetes grotesques que desapareixien després en la foscúria de la nit sense lluna.

Iza ficà Uba dins el sopluig i tot seguit se’n tornà per seure al costat d’Ayla i de Creb, a la vora del petit foc d’on pujava un fil de fum cap al cel pigallat d’estels.

—Què són aquelles coses, Creb? —va dir Ayla, dolçament, assenyalant amunt.

—Focs al cel. Cadascun és la llar dels esperits dels qui viuen a l’altre món.

—I n’hi ha tanta, de gent?

—Són els focs de tota la gent que ha fet cap al món dels esperits i de tota la gent que no ha nascut encara. També hi ha els focs dels esperits dels tòtems, però la majoria de tòtems tenen més d’un foc. Veus aquells d’allà? —assenyalà Creb—. Allò és la llar del Gran Ursus. I aquells d’allà? —assenyalà en una altra direcció—. Són els focs del teu tòtem, Ayla, del Lleó de les Cavernes.

—M’agrada dormir a fora quan es poden veure els petits focs del cel —digué Ayla.

—Però no és pas tan bonic quan bufa el vent i cau la neu —va interrompre Iza.

—Els petits focs també li agraden a Uba —va fer la petita, que va aparèixer de la foscor al cercle de llum que feia la foguera.

—Em pensava que dormies, Uba —digué Creb.

—No. Uba mira els petits focs, com Ayla i Creb.

—És hora d’anar-nos-en a dormir —féu Iza—. Demà serà un dia enfeinat.

L’endemà, de bon matí, el clan va llançar la seva xarxa al corrent. Les bufetes natatòries dels esturions d’anteriors calades, rentades acuradament i assecades al vent fins a fer-ne uns globus resistents, transparents i gelatinosos, servien de flotadors a la xarxa i unes pedres lligades als extrems inferiors feien de llast. Brun i Droog portaren un dels extrems fins a la llunyana riba i, tot seguit, el cap donà l’ordre. Tant els adults com els infants més grans començaren a ficar-se al corrent. Uba es disposà a seguir-los.

—No, Uba —gesticulà Iza—. Tu et quedes aquí, encara no ets prou gran.

—Però Ona també està ajudant —replicà l’infant.

—Ona és més gran que tu, Uba. Ja ens ajudaràs més tard, quan traguem el peix. Seria molt perillós per a tu. Fins i tot Creb es queda a la vora de la riba. Au, queda’t aquí.

—Sí, mare —féu Uba, evidenciant el seu desacord.

Es movien lentament, provocant la menor agitació possible mentre s’anaven obrint com un ventall, a fi de formar un semicercle. Llavors s’aturaven i esperaven que la sorra remenada pel moviment tornés novament al seu lloc. Ayla s’estava amb els peus separats, apuntalats contra el fort corrent, que li empenyia les cames, sense treure els ulls de Brun, esperant les seves ordres. La noia estava al bell mig del canal, equidistant a les dues ribes i ben a prop del mar. Veia com una gran massa fosca surava al seu davant. Els esturions estaven en continu moviment.

Brun alçà el braç i tothom s’aguantà l’alè. D’una bursada, Brun deixà caure el seu braç i el clan començà a cridar i a colpejar l’aigua, aixecant esquitxos escumejants. Allò que semblava un desori caòtic d’enrenou i d’escuma, aviat va aparèixer com una escomesa ben controlada. El clan empaitava els peixos vers la xarxa en estrènyer el cercle. Brun i Droog avançaven des de la riba, estenent tota la xarxa, mentre l’agitada confusió creada pel clan evitava que els peixos fugissin cap al mar. La xarxa s’anava tancant, amuntegant la massa argentada dels peixos lluitadors, a fi que cada cop els restés menys espai. Uns quants d’aquells monstres empenyien contra els nusos de la corda, i amenaçaven de trencar-la. Moltes mans anaren a aferrar la xarxa i l’arrossegaren vers el marge, mentre aquells que eren a la riba estrebaven.

El clan sencer es debatia per endur-se a la platja l’horda mig rendida i convulsiva.

Ayla aixecà la vista i veié que Uba estava ficada a l’aigua fins als genolls i que els peixos, que es retorçaven, intentaven de tocar-la des de l’altra banda de la xarxa.

—Uba! Fes-te enrere! —ordena.

—Ayla! Ayla! —cridà l’infant, i llavors va assenyalar cap al mar—. Ona! —va xisclar.

Ayla es girà per esguardar i amb prou feines va entreveure un cap bru que es bellugava abans de desaparèixer sota l’aigua. L’infant, només un any més gran que Uba, havia deixat de tocar fons i s’arrossegava cap al mar. Arran de la confusió de la pescada, l’havien perduda de vista. Només Uba, que havia estat mirant la seva companya de joc amb admiració des de la riba, s’havia adonat del tràngol desesperat d’Ona i intentava frenèticament cridar l’atenció d’algú per explicar-ho.

Ayla es capbussà al corrent fangós i turbulent i es féu pas fins al mar. Va nedar tant ràpidament com mai no ho havia fet abans. El fort corrent de sortida l’ajudava, però aquest mateix corrent arrossegava la petita fins a la desembocadura amb la mateixa força. Ayla veié que el cap de la noia es bellugava un altre cop i nedà amb més embranzida. Anava escurçant la distància, però temia que no seria suficient. Si Ona arribava a la desembocadura abans que Ayla l’agafés, seria arrossegada cap a les aigües profundes per la forta ressaca.

L’aigua s’estava fent salada, Ayla ho podia tastar. El petit cap bru va emergir de nou uns pocs peus més endavant i després s’enfonsà sense deixar rastre. Ayla va sentir com baixava la temperatura de l’aigua mentre feia una desesperada embranzida, i es va capbussar per atènyer el desaparegut cap. Va tocar uns rínxols regalimants i va arrapar els lliscadissos cabells de la noia.

Ayla creia que els seus pulmons esclatarien —no havia tingut temps d’agafar aire abans de capbussar-se— i un atordiment puixant la burxava quan, finalment, sortí a la superfície, arrossegant amb ella la seva preuada càrrega. Sostenia el cap d’Ona per damunt de l’aigua, però l’infant estava inconscient. Ayla mai no havia nedat carregant una altra persona, però calia dur Ona fins a la riba tan ràpidament com li fos possible mentre mirava de mantenir-li el cap ben amunt. Ayla nedava amb un sol braç, intentant d’atènyer bones braçades, mentre amb l’altra sostenia la petita.

En el moment que tornava a tocar el fons, va veure que tot el clan s’havia avançat per anar a trobar-la. Ayla va treure de l’aigua el cos flàccid d’Ona, i va donar-lo a Droog; fins a aquell moment no s’havia adonat com estava d’exhausta. Creb estava al seu costat. La noia va alçar els ulls amb sorpresa, va veure que Brun també hi era i l’ajudava a pujar a terra. Droog caminà endavant i, quan Ayla va caure estabornida damunt la platja, Iza tenia la nena tota estesa damunt la sorra i li treia l’aigua dels pulmons.

No era pas el primer cop que un membre del clan havia estat a punt d’ofegar-se, Iza ja sabia què fer. Unes quantes persones s’havien negat abans en la freda profunditat, però aquest cop una víctima havia pogut engalipar el mar. Ona començà a tossir i a barbotejar mentre l’aigua li regalimava de la boca. La noia parpellejava.

—La meva petita! La meva petita! —cridava Aga, llançant-se al terra. La mare, terriblement desconcertada, agafà la seva filla entre els braços—. Em creia que estava morta. Ai, la meva petita, la meva única filla.

Droog va prendre la noia de la falda de la mare i, estrenyent-la contra el seu pit, la dugué al campament. Contràriament al costum, Aga caminava al seu costat, amoixant i amanyagant la filla que creia haver perdut.

La gent mirava Ayla fixament mentre caminava. Ningú no havia estat salvat abans, un cop el corrent se l’havia endut. Era un miracle que Ona estigués viva. Mai més cap membre del clan de Brun no tornaria a escarnir-la quan la noia s’abandonés a la seva particular idiosincràsia. «És la seva fortuna», deien. «Sempre té bona fortuna. No va ser ella qui va trobar la cova?».

Els peixos encara es recargolaven espasmòdicament a la platja. Uns quants havien aconseguit de lliscar fins al corrent, després que el clan s’adonés del que havia passat i s’afanyés per anar a l’encontre d’Ayla, que tornava amb la noia mig ofegada, però la majoria de peixos encara estaven enxarxats. El clan se’n tornà per arreplegar els que n’havien fugit. Després els homes els estaborniren a cops i les dones començaren a netejar-los.

—Una femella! —va cridar Ebra mentre esventrava la panxa d’un enorme esturió. Tothom s’acostà al gran peix.

—Fixeu-vos-hi, quants n’hi ha! —va dir Vorn, mentre agafava una embosta d’ous minúsculs i negres. El caviar fresc era un requisit que a tothom agradava. Com de costum, cadascú en va agafar una embosta de la primera de les femelles pescades i se la van empassar. Les properes femelles serien salades i conservades per al futur, però el caviar no seria mai tan bo com el fresc que sortia de la mar. Ebra va aturar el noi i cridà Ayla:

—Ayla, tu primera —féu Ebra.

Va mirar al seu voltant, cohibida pel fet de ser el centre de l’atenció.

—Sí, tu primera, Ayla —afegiren els altres.

La noia mirà Brun. Ell hi assentí. Féu unes passes cap endavant, tímidament, i agafà una embosta del caviar negre i lluent. Llavors s’aturà i el tastà. Ebra féu un senyal i tothom s’hi abalançà. Apilonats, cadascú menjava la seva part de caviar amb plena satisfacció. S’havien estalviat una bona tragèdia, però, un cop alleugerits, tot plegat semblava una diada.

Ayla se’n tornà lentament cap al seu sopluig. Sabia que l’havien estat honorant. Assaboria petits bocins del preuat caviar i assaboria també el càlid entusiasme de la seva acollida. Era una sensació que mai més no oblidaria.

Després d’haver pescat i estabornit els peixos, els homes s’allunyaren per arreplegar-se en la seva inevitable penya, bo i deixant que les dones s’encarreguessin de netejar i conservar els esturions. A més de l’esmolat ganivet de sílex que feien servir per esventrar els peixos i per tallar-ne en filets els més grans, tenien també un estri especial per llevar-ne les escates. Era un ganivet que no solament havia estat espuntat per un extrem, de manera que es pogués agafar sense perill amb la mà, sinó que havien fet saltar de la punta afuada una osca, on col·locaven l’índex per controlar-ne la pressió per tal de llevar l’escata sense haver d’esquinçar la pell.

La xarxa del clan havia pescat alguna cosa més que esturions. Bacallans, carpes d’aigua dolça, unes quantes truites grans, fins i tot alguns crustacis, formaven part de la calada. Els ocells voletejaven damunt dels peixos, n’arreplegaven les entranyes, i en robaven alguns filets quan podien acostar-s’hi més. Després de posar els peixos a assecar amb el vent o damunt del foc de les fogueres, van estendre la xarxa per sobre. Això permetia que la xarxa també s’assequés i copsar els punts que calien ésser reparats i, a més, evitar que els ocells s’enduguessin la pesca que tan durament s’havia guanyat el clan.

Abans que s’acabés la feina, tothom estaria fart del gust i de l’olor del peix, però durant la primera nit era un requisit benvingut i tots plegats celebraven l’àpat. El peix reservat per al banquet, majoritàriament bacallà, la blanca i delicada carn del qual era especialment preuada, sobretot si era fresca, era embolcallat per un jaç d’herba fresca i per fulles grans i verdes i col·locat al damunt de tions roents. Tot i que no es deia explícitament, Ayla sabia que aquella festa se celebrava en honor seu. Totes les dones destriaven el millor mos per a ella i Aga li estava preparant un filet sencer amb una especial atenció.

El sol havia desaparegut per l’oest i la major part de la gent voltava fora dels soplujos. Iza i Aba xerraven assegudes a un costat de l’enorme foguera, amorosides a la vora del caliu, mentre Ayla i Aga seien en silenci, bo i esguardant com Ona i Uba jugaven. Groob, el fill d’un any d’Aga, dormia apaivagadament als seus braços, agradosament satisfet per la càlida llet.

—Ayla —encetà la dona, vacil·lant una mica—. Vull que sàpigues una cosa. Mai no he estat gaire amable amb tu.

—Aga, tu sempre has estat educada amb mi —va interrompre Ayla.

—Però ser educat no vol dir amable —féu Aga—. He parlat amb Droog. Ha agafat afecció a la meva filla, encara que hagi nascut a la llar del meu primer home. Mai no havia tingut abans una noia al seu foc. Droog diu que sempre duràs una part de l’esperit d’Ona amb tu. Jo, realment, no comprenc pas la voluntat dels esperits, però Droog diu que sempre que un caçador salva la vida a un altre caçador, pren un bocí de l’esperit de l’home que ha salvat. Tots dos esdevenen una cosa així com parents, com germans, i me n’alegro, Ayla, que tu comparteixis l’esperit d’Ona. M’alegro que sigui aquí amb nosaltres per poder-lo compartir amb tu. Si algun dia tinc la sort de donar un altre fill, i si és una noia, Droog ha promès d’anomenar-la Ayla.

Ayla estava tota sorpresa. No sabia pas què dir.

—Aga, això és un honor massa alt. Ayla no és pas un nom del clan.

—Ara sí —digué Aga.

La dona s’aixecà, cridà Ona i se n’anaren cap al sopluig. Abans, però, es girà un moment:

—Ara he de marxar —va dir.

Era el gest de la gent del clan que més s’acostava a un «adéu». Però la majoria de cops era omès: simplement marxaven. Al clan també li mancava el concepte de «gràcies». Comprenien la gratitud, però això comportava una connotació diferent, generalment un sentiment d’obligació i normalment de part d’una persona d’un estatus inferior. S’ajudaven mútuament, perquè aquesta era la seva manera de viure, el seu deure, necessari per sobreviure, i mai no calia esperar rebre les gràcies. Els obsequis i els favors que es feien, tenien l’obligació de correspondre’ls amb alguna cosa de valor. Això era ben palès per a tothom i no calia pas donar les gràcies. Mentre Ona visqués, a menys que no es presentés l’ocasió en què ella —o, fins que no en tingués edat, la seva mare— pogués retornar-li el favor i assegurar-se un bocí de l’esperit d’Ayla, tindria un deute amb la noia. L’oferiment d’Aga no era pas correspondre a una obligació, era alguna cosa més: era la seva manera de donar les gràcies.

Aba s’aixecà per anar-se’n, poc després que ho hagués fet la seva filla.

—Iza sempre ens diu que tens fortuna —gesticulà la vella mentre passava per davant d’Ayla—. Ara ho crec del cert.

Ayla s’aixecà i segué vora Iza, després d’haver marxat Aba.

—Iza, Aga m’ha dit que sempre duré un bocí de l’esperit d’Ona amb mi, però l’únic que he fet ha estat portar-la a terra, tu has estat l’única que l’ha fet tornar a respirar. Tu li has salvat la vida més que no pas jo. Tu no hauries de dur una part del seu esperit, també? —demanà la noia—. Hauries de dur bocins de molts esperits, tu has salvat moltes vides.

—Per què creus que una remeiera té el seu propi estatus, Ayla? Doncs, perquè duu part dels esperits del seu clan, tant dels homes com de les dones. I, mercès al seu propi clan, de tot el clan sencer. Una remeiera els ajuda a néixer i en té cura al llarg de les seves vides. Quan una dona esdevé remeiera, rep una part de l’esperit de tothom, fins i tot la d’aquells que ella no ha salvat, perquè no sap si algun dia ho farà.

»Quan una persona mor i marxa cap al món dels esperits —continuava Iza—, la remeiera perd una part del seu esperit. Alguns creuen que això fa que una remeiera s’hi escarrassi tant, però totes les remeieres ho farien de totes maneres. No totes les dones poden ser remeieres, ni tan sols totes les filles d’una remeiera. Però tu vals, Ayla, per això t’hi estic ensinistrant. Ho vaig saber des del principi, des que vas voler ajudar aquell conill, després d’haver nascut Uba. I no has pensat pas en el perill que corries quan anaves rere Ona, només volies salvar-li la vida. La meva nissaga de remeieres és la més alta. Quan esdevindràs una remeiera, seràs de la meva nissaga.

—Però jo, en realitat, no sóc pas filla teva, Iza. Ets l’única mare que recordo, però no vaig néixer de tu. Com puc ser de la teva nissaga? Em manquen els teus records. Ni tan sols sé què vol dir això dels records.

—La meva nissaga és la més alta perquè sempre ha estat la millor. La meva mare i la seva mare i l’anterior, per tot el que jo puc recordar, sempre han estat les millors, i cadascuna donava a la seva filla allò que sabien i havien après. Tu pertanys al clan, Ayla, ets filla meva, sóc jo qui t’ensenyo. Tindràs tots els coneixements que et podré donar. No serà tot el que sé —ni jo mateixa conec tot el que sé—, però serà suficient, perquè hi ha alguna cosa més. Tens un do, Ayla, em sembla que tu mateixa provens d’una nissaga de remeieres. I arribaràs a ser molt bona algun dia.

»És cert que et manquen els records, filla, però tens una manera de raonar, una manera d’entendre allò que està fent mal a algú. Si no copsessis què és el que fa mal, llavors no serviries per a res, però tens la manera de saber com ajudar. Mai no et vaig dir de posar neu al braç de Brun quan Oga el va cremar. Jo hauria fet el mateix; en canvi, no t’ho vaig dir mai. El teu do, el teu talent, poden ser tan bons com els records, fins i tot millors, no ho sé. Només sé que una bona remeiera sempre és una bona remeiera. I això és el que importa. Tu seràs de la meva nissaga perquè seràs una bona remeiera, Ayla. Seràs digna de la teva posició, seràs una de les millors.

El clan va caure en una rutina regular. Només feien una pesca diària, però suficient per mantenir les dones enfeinades fins al vespre. No hi va haver més desgràcies i Ona no va tornar a ajudar els esquivadors a amuntegar els peixos. Droog va decidir que encara era massa petita. El proper any ho podria intentar. Cap al final de la fresa dels esturions, la pesca va minvar i les dones tingueren més temps per descansar durant els vespres. Tot anava bé. Van caldre uns quants dies perquè els peixos s’assequessin i la filera de penjadors s’estenia cada cop més al llarg de la platja.

Droog havia recorregut la planura negada del corrent per cercar els nòduls de sílex que l’aigua havia arrossegat muntanya avall, i se n’emportà un bon grapat cap al campament. Durant els vespres, se’l podia veure treballant en nous estris. Un dels vespres, no gaires dies després d’haver decidit de tornar a casa, Ayla va veure que Droog treia del sopluig un farcell i que el duia cap a una soca propera, damunt de la qual normalment treballava. La noia, a qui encantava de veure’l treballar el sílex, el seguí. Llavors, va seure davant seu, amb el cap abaixat.

—A aquesta noia li agradaria de mirar, si al treballador d’eines no li importava —va dir així que Droog li ho va permetre.

—Humm —féu ell, assentint. La noia va fer-se un lloc a la soca i hi va seure en silenci, observant.

Ayla ja l’havia vist treballar abans. Droog sabia que la noia hi estava veritablement interessada, però no volia pas desconcentrar-se. «Si Vorn hi mostrés aquest mateix interès», pensà. Cap dels joves del clan no havia mostrat una veritable aptitud per a la construcció d’estris i, com que a ningú no li agradaven aquesta mena d’habilitats, volia compartir els seus coneixements i ensenyar-los.

«Potser Groob hi tindrà interès», pensà. Estava ben cofoi pel fet que la seva dona hagués tingut un noi poc després que hagués desmamat Ona. Droog mai no havia tingut una llar tan plena, però estava content d’haver decidit de prendre Aga i els seus dos fills. Fins i tot no era tan dolent de tenir la vella voltant-hi: Aba sovint prenia cura de les seves necessitats quan Aga estava enfeinada amb el petit. A Aga li manca va aquella callada profunditat i aquella comprensió de la mare de Goov, i Droog es va haver d’esforçar al principi perquè la dona sabés quin lloc hauria d’ocupar. Tanmateix, ella era jove i saludable i havia donat a llum un fill, un noi en qui Droog havia posat totes les seves esperances i a qui havia decidit d’ensinistrar perquè esdevingués un artífex. Havia après l’art de treballar la pedra de l’home de la mare de la seva mare i era ara quan comprenia el plaer d’aquell vell, quan ell, de ben jovenet, havia començat a interessar-se per desenvolupar l’habilitat.

Però no era la primera vegada que Ayla l’observava d’ençà que havia arribat al clan, i l’home havia vist també els estris que la noia havia fet. Ayla era hàbil amb les mans, sabia aplicar-ne molt bé la tècnica. Les dones tenien llibertat per construir estris, sempre que no es tractessin d’eines l’últim propòsit de les quals fos el fet d’usar-les com a armes. Tampoc, evidentment, no podien fer armes. Per tant, no tenia pas gaire mèrit ensinistrar una noia, algú que mai no en seria un veritable expert. Però Ayla tenia certa habilitat, sabia fer molts estris que eren pràctics i tenir una femella com a aprenent era millor que no tenir-ne cap. L’home ja li havia explicat abans alguna cosa del seu art.

L’artífex va obrir el farcell i va estendre un cuir on eren les eines del seu gremi. Es va mirar Ayla i va decidir que no li faria cap mal si li ensenyava alguna lliçó pràctica sobre l’art de la pedra. N’agafà un bocí que havia refusat el dia anterior. A través de molts anys d’assaigs i d’errors, els avantpassats de Droog havien après que el sílex tenia les millors qualitats, mercès a una justa combinació, per fer-ne els millors estris.

Ayla atenia amb molta atenció mentre ell explicava. En primer lloc, una pedra havia de ser prou dura per poder tallar, rascar o esquinçar una bona varietat de materials animals i vegetals. Molts dels minerals silicis de la família del quars tenien la duresa necessària, però el sílex gaudia d’altres qualitats que mancaven a la resta, com a moltes de les pedres provinents de minerals més tous. El sílex era fràgil, es podia esberlar sota una certa pressió o percussió. Ayla, d’un ensurt, es va fer enrere quan Droog li ho va demostrar, en picar la pedra defectuosa contra una altra, es va trencar en dues i va exposar el material de diferent naturalesa que apareixia al cor del sílex lluent i gris fosc.

Droog amb prou feines sabia com explicar-ne la tercera qualitat, tot i que ell la comprenia d’una manera profunda i quasi instintiva, arran d’haver treballat la pedra de tant de temps ençà. La qualitat que possibilitava el seu ofici consistia en la manera com s’esberlava la pedra i la gran diferència raïa en l’homogeneïtat del sílex.

La majoria dels minerals s’esberlen resseguint la superfície plana, paral·lela a la seva estructura cristal·lina. Això comporta trencar-se només en certes direccions i un treballador de sílex no podria treure’n la forma que busca. Quan la trobava, Droog usava de tant en tant obsidiana, el cristall negre de les erupcions volcàniques, baldament es tractés d’un mineral més tou que la majoria. No tenia pas una estructura cristal·lina ben definida, cosa que li permetia d’esberlar-la fàcilment i en totes les direccions, homogèniament.

L’estructura cristal·lina del sílex, encara que ben definida, era massa petita per ser també homogènia, de manera que l’única limitació a l’hora de donar-li forma raïa en l’habilitat del tallador, però Droog era qui en tenia un dels talents més especials. Fins i tot el sílex era prou dur per tallar el cuir gruixut i les plantes fibroses i resistents, però, al mateix temps, prou fràgil per poder-lo esberlar amb una fulla tan esmolada com el cantell d’un cristall. Per demostrar-ho, Droog va agafar un bocí de la pedra defectuosa i el va esmolar. Ayla no necessitava pas tocar-ho per comprovar com estava d’esmolat, no era pas el primer cop que havia usat ganivets igualment afuats.

Droog va pensar en els seus anys d’experiència, que havien millorat el coneixement heretat, mentre deixava caure els bocins sobrers i desplegava el cuir damunt la falda. L’habilitat d’un bon tallador començava per una bona tria. Calia un ull avesat per poder distingir la menor variació del color de la cretàcia capa exterior, justament allò que definia un tall d’alta qualitat i de fina textura. I calia també temps per desenvolupar la manera de trobar que els nòduls d’un jaciment fossin millors, més tendres, menys sotmesos a materials aliens que no les pedres d’un altre jaciment. Potser algun dia arribaria a tenir un veritable aprenent que fos capaç de saber destriar-ne el més mínim detall.

Ayla pensà que Droog l’havia oblidada quan aquest, tot d’una, es disposà a ordenar totes les seves eines i a examinar acuradament les pedres. Llavors, l’home va seure tranquil·lament i, agafant el seu amulet, va cloure els ulls. La noia es va sorprendre quan va veure que començava a parlar amb gestos muts:

—Els estris que em disposo a fer són molt importants. Brun ha decidit que anirem a caçar el mamut. A la tardor, un cop caigudes les fulles, viatjarem fins al nord per trobar el mamut. Haurem de tenir bona sort si hi volem reeixir; els esperits ens hauran d’ajudar. Els ganivets que faré, els farem servir com a armes i la resta d’estris serviran per fer-ne més, especials per a la caça. El mog-ur farà un poderós encanteri perquè ens porti bona sort, però abans cal que faci els estris. Si rutlla bé la meva feina, això serà un bon senyal.

Ayla no estava segura si Droog li parlava o, simplement, feia una exposició dels fets per tenir-los ordenats al cap abans de començar. Això va provocar que Ayla s’adonés que s’hauria de captenir amb molt de silenci si no volia destorbar Droog mentre treballés. Esperava que d’un moment a l’altre li manés de marxar, atès que coneixia la importància dels estris que estava a punt de fer.

Però allò que no sabia era que des que li havia mostrat la cova a Brun, Droog pensava que la noia portava bona sort. El fet de salvar la vida d’Ona va confirmar la seva convicció. Pensava en la noia estrangera com si es tractés d’una estranya pedra o d’una dent que havia rebut del seu tòtem i que duia amb el seu amulet per al bon averany. L’home no estava pas gaire segur si ella realment tenia bona sort, només sabia que en portava, i el fet que en aquell precís instant li hagués demanat de poder mirar ho va considerar com a propícia. Mirant d’esquitllentes, va adonar-se que la noia estrenyia el seu amulet en el moment en què ell agafava el primer nòdul. Encara que no ho va definir d’una manera tan precisa, l’home sentia que la noia mirava d’atreure la bona sort del seu poderós tòtem per a la tasca que es disposava a fer, cosa que va agrair.

Droog seia al terra, amb una pell de cuir estesa damunt la falda, i agafava un nòdul de sílex amb la mà esquerra. Va cercar una pedra ovalada i la va sospesar fins a tenir-la ben agafada amb la mà. Durant molt de temps havia mirat de trobar una pedra-martell que tingués la forma i la resistència justes i tenia aquesta des de feia molts anys. La pedra anava plena d’osques, cosa que testimoniava un ús sovintejat. Amb la pedramartell, Droog va esberlar la capa exterior, grisa i cretàcia, i va exposar la superfície interna, gris fosc, del sílex. Amb un posat greu, s’aturà per examinar el sílex. La veta era bona, i també el color, no hi havia pas inclusions. Tot seguit començà a esbossar la forma d’una destral. Els resquills gruixuts que en saltaven tenien cantells esmolats. Molts servirien tal qual com a eines de tall. L’extrem de cada resquill, justament per on el martell havia colpejat, mostrava una prominència que s’afuava fins a esdevenir, per la banda oposada, una forma més estreta i transversal, i cada bocí que saltava deixava un senyal profund i ondulat al cor del sílex.

Droog va deixar al terra el martell i va agafar un tros d’os. Apuntant acuradament, va colpejar el cor del sílex, molt a prop de la banda afuada i ondulant. El martell d’os, més tou i elàstic, va causar uns resquills més llargs i prims. Com que la percussió era més uniforme i dreturera amb un os que amb una pedra, el cop no malmetia pas les vores fines i afuades.

En poca estona, Droog va poder mostrar el producte enllestit. L’estri tenia a la ratlla de cinc polzades, afuat per un extrem, amb una fulla esmolada i recta, una secció relativament prima i transversal i amb una superfície llisa que tenia unes petites osques només per on els resquills havien saltat. Es podia agafar amb una mà i fer servir per tallar fusta com si fos una destral o per buidar un tros de soca i fer-ne un bol o per serrar un tros d’ivori de mamut o per partir els ossos en l’escorxament o per qualsevol dels molts usos per als quals un instrument esmolat com aquell podia servir.

Era un estri antic i els avantpassats de Droog havien estat produint destrals similars durant mil·lennis. Per la seva forma tan simple era un dels estris més senzills mai inventat, però encara pràctic. Droog va remenar entre el munt de resquills i en va escollir uns quants de fulla ampla i recta i els va apartar per fer-los servir més endavant com a picoladores en l’escorxament o per tallar les pells gruixudes. Però la destral de mà era només un exercici d’escalfament. Droog va parar esment en l’altre nòdul de sílex, un que ell havia triat per la seva veta particularment fina. Hi aplicaria més mestria i una tècnica més difícil.

L’artífex estava més relaxat, no tan nerviós, i preparat per encetar la propera tasca. Va agafar l’os d’un peu de mamut i, estrenyent-lo entre les cames, el va fer servir a manera d’enclusa. Amb les mans, va fixar fermament un nòdul a la plataforma. Llavors va agafar el martell de pedra. Aquest cop, a mesura que en cisellava la capa cretàcia exterior, anava amb molt de compte a l’hora de donar forma a la pedra, de manera que el nucli de sílex que en restés tingués l’aparença d’un ou aspre i aplanat. Va donar la volta al nòdul i, canviant el martell de pedra pel d’os, va començar a fer saltar resquills de la punta superior, treballava des de la vora fins al centre tot el contorn. Quan va acabar, la pedra en forma d’ou presentava una punta llisa i ovalada.

Tot seguit Droog s’aturà i, cobrint amb les mans el seu amulet, va cloure els ulls. Un element d’atzar, tant com d’habilitat, era necessari per al següent pas crucial. Va estirar els braços, va flexionar els dits i va agafar el martell d’os. Ayla s’aguantava l’alè. Volia aconseguir una plataforma de percussió, a fi de llevar una petita estella d’un dels extrems de la punta ovalada, i deixar, així, una osca perpendicular al resquill que volia llevar. La plataforma de percussió era necessària si volia fer saltar el resquill netament, amb les vores esmolades. Va examinar els dos extrems de la superfície ovalada, va apuntar acuradament i va etzibar un cop afuat. Llavors, en veure que la petita peça havia saltat, començà a amollar l’alè lentament. Droog afermava el nucli discoïdal damunt l’enclusa i, mesurant la distància i el punt d’impacte amb precisió, colpejà, amb el martell d’os, la petita osca que havia fet. Un resquill perfecte va saltar del cor prefabricat. Tenia una forma llarga i ovalada, les vores esmolades i, per la part de fora, era aspre i aplanat, amb una cara interior en forma de bulb, i era lleugerament més gruixut l’extrem que havia estat colpejat que no pas l’altre, el qual s’afuava en una punta.

Droog es va mirar el cor novament, el tombà i va llevar una altra estella per formar una altra plataforma, a la banda oposada de l’anterior. Llavors va llevar un segon resquill. En pocs moments, Droog havia partit sis resquills i havia descartat l’extrem del cor de sílex. Tots tenien una forma llarga i ovalada i tendien a escurçar-se, per l’extrem, en una punta. Va examinar acuradament els resquills i els va arranjar en filera, preparats per als cops finals que els donarien la forma dels estris que cercava. Amb una pedra, que tenia la mateixa mida d’aquella que havia emprat per fer una destral, havia aconseguit, amb la nova tècnica, una fulla sis cops més esmolada, una fulla amb la qual podria donar forma a una varietat d’eines útils.

Amb una pedreta rodona, lleugerament aplanada, Droog va partir suaument la vora esmolada d’una de les bandes del resquill, per definir-ne la punta i, més important encara, per esmussar-ne la part anterior, de manera que el ganivet no pogués fer mal a qui l’estigués fent servir; va retocar sense esmolar, la ja esmolada fulla, ans desafilava l’extrem anterior per llevar-ne el perill. Va donar un cop d’ull al ganivet, li va treure unes poques estelles més i, llavors, satisfet, el va deixar al terra i agafà el resquill següent. Seguint el mateix procés, en va fer un segon ganivet.

El següent resquill que Droog va triar era més gran i de prop del centre del cor en forma d’ou. Un dels extrems era gairebé recte. Agafant el resquill contra l’enclusa, el va pressionar amb un os petit i va separar un bocí de la fulla, després uns quants més, bo i deixant un seguit d’osques en forma de V. Va esmussar l’extrem anterior de l’estri denticulat i examinà de nou la serra de petites dents que tot just havia enllestit. Llavors, assentint, la va deixar al terra.

Emprant la mateixa peça d’os, l’artífex va retocar la fulla sencera d’un resquill més petit i rodó, i li va donar una forma molt convexa, va enllestir, així, una eina ferma, de fulla lleugerament esmussada, una eina que difícilment es trencaria a l’hora de rascar fusta o la pell dels animals, però que, al mateix temps, tampoc no l’esquinçaria. En un altre resquill, va tallar una altra osca profunda en forma de V sobre la fulla, que seria especialment pràctica per esmolar la punta de les llances, i, al darrer resquill —que tenia una punta afuada a l’extrem més estret i una fulla força ondulada—, va desafilar-ne les dues bandes, i en va deixar només la punta. L’estri es podria fer servir a manera d’alena, per foradar el cuir, o com una broca, per foradar la fusta i l’os. Totes les eines fetes per Droog es podien sostenir amb una mà.

Droog es mirà un cop més tots els estris que tot just havia enllestit. Després va parlar a Ayla, qui havia estat esguardant amb molta atenció, amb prou feines gosant respirar. Va allargar a la noia el rascador i un dels resquills de fulla ampla que havia saltat mentre feia la destral.

—Te’ls pots quedar. Els podràs fer servir si véns amb nosaltres a la cacera del mamut —va gesticular.

Els ulls d’Ayla espurnejaven. Va rebre els dos estris com si es tractessin del més preuat dels regals. De fet ho eren. «És possible que m’hagin escollit per poder anar amb els caçadors a la cacera del mamut?», es demanava. Ayla no era encara una dona i, normalment, només a les dones i als infants que encara criessin se’ls permetia de marxar amb els caçadors. Però tenia l’alçada d’una dona i ja havia anat a unes poques caceres aquell estiu. «Potser sí, que m’escolliran, tant de bo, tant de bo sigui així», va pensar.

—Aquesta noia guardarà els estris fins que arribi la cacera del mamut. Si la trien per acompanyar els caçadors, els farà servir per primer cop al mamut que els caçadors abatran —va dir-li.

Droog va grunyir. Tot seguit, va espolsar el cuir que tenia estès a la falda per tal de fer-ne caure les estelles i les esberles de pedra, va agafar l’enclusa de mamut, el martell de pedra, el d’os, i els dos retocadors, també de pedra i os, i els aplegà al bell mig del cuir, els va embolcallar i ho va lligar tot plegat amb una corda. Llavors, va recollir totes les noves eines i féu cap al sopluig que compartia amb els altres membres de la seva llar. Ja en tenia prou, aquell dia, tot i que encara era el vespre. En un breu espai de temps, havia produït una bona varietat d’estris acurats i no volia pas bandejar la seva sort.

—Iza! Iza! Mira! Droog m’ha donat tot això. Fins i tot m’ha deixat mirar com treballava —digué Ayla amb els gestos d’una mà, tal com ho feia Creb, carregant acuradament els estris amb l’altra mà, mentre corria vers la remeiera—. Ha dit que els caçadors, a la tardor, aniran a caçar el mamut i per això ha estat fent aquests estris, perquè els homes es facin noves armes. M’ha dit que els podria fer servir si anava amb ells. Tu creus que podria anar-hi?

—Potser sí, Ayla. Però no comprenc per què t’excites tant. Serà una feina molt dura. S’haurà de fondre tot el greix i d’assecar tota la carn, i no et pots imaginar quant n’hi ha, de carn i de greix, en un mamut. Hauràs de marxar molt lluny i després portar-ho tot plegat cap a casa.

—Oh, tant se val que sigui una feina dura. Mai no he vist un mamut, jo, llevat d’un que vaig veure des de molt lluny, des de la serralada. Vull anar-hi. Oh, Iza, tant de bo pugui anar-hi.

—Els mamuts no volten pas pel sud. Els agrada el fred i aquí són massa xafogosos els estius. I a l’hivern hi ha massa neu perquè puguin pasturar. De totes maneres, fa molt de temps que no tasto la carn de mamut. No hi ha res millor que el mamut tendre i bo i tenen molt de greix que podem fer servir per a moltes coses.

—Creus que m’escolliran, mare? —gesticulà Ayla entusiastament.

—Brun no m’ha contat pas els seus plans, Ayla. Ni tan sols sabia que volguessin marxar. En saps molt més que no pas jo —digué Iza—. Però em penso que Droog no te n’hauria dit res si no fos una de les possibilitats. Em sembla que t’està molt agraït per haver salvat Ona i aquests estris i les noves que t’ha contat és la seva manera d’agrair-t’ho. Droog és un home excel·lent, Ayla. Pots estar contenta que t’hagi trobat digna dels seus regals.

—Els guardaré fins que arribi la cacera del mamut. Li he dit que si hi vaig, els faré servir llavors per primer cop.

—És una bona idea, Ayla, i una cosa correcta de dir.