Capítol 22

-Iza, Iza! Vine ràpid! És Durc! —Ayla agafà pel braç la remeiera i la conduí cap a l’entrada de la cova.

—Què li passa? —preguntà la dona, afanyant-se per seguir-la—. S’ennuega altra vegada? S’ha fet mal?

—No, no s’ha fet mal. Mira! —assenyalà Ayla amb orgull quan varen ser prop de la llar de Creb—. Ja aixeca el cap!

El nen, estirat sobre l’estómac, es mirava les dues dones amb uns ulls ben oberts i solemnes que començaven a perdre la foscor indistinta dels nounats i a adquirir el color castany fort, propi de la gent del clan. El cap li pesava de l’esforç i li caigué altre cop sobre la flassada de pell. Es rosegà el puny i començà a fer sorolls de succió, òbviament pel cansament que l’acció li havia produït.

—Si ja el pot alçar ara que és tan petit, podrà aguantar-lo quan creixi, oi? —va fer Ayla.

—No agafis esperances tan aviat —replicà Iza—, però és un bon senyal.

Creb penetrà a la cova, amb la mirada perduda que posava quan estava perdut en els seus pensaments.

—Creb! —el cridà Ayla corrent cap a ell. L’ancià tornà a la realitat i alçà la vista—. Durc ha aixecat el cap, oi Iza? —La remeiera assentí.

—Hum —grunyí el vell—. Si ja és tan fort, em sembla que ja és hora.

—Hora de què? —preguntà Ayla.

—He estat pensant que hauríem de fer una cerimònia del tòtem per a ell. És un xic petit encara, però m’ha causat impressions fortes. El seu tòtem se m’ha presentat. No hi ha raó per esperar més. D’aquí a poc, tothom estarà ocupat preparant-se per marxar, i cal fer-ho abans de l’assemblea de clans. Pot tenir mala sort si el seu tòtem no té una llar. —Veient la remeiera, es recordà d’una altra cosa—. Iza, tens arrels suficients per a la cerimònia? No sé quants clans hi haurà allí. El darrer cop, un dels clans que s’havia instal·lat en una cova de més a l’est volia marxar a una assemblea de clans del sud de les muntanyes. Era un xic més lluny, però els era més fàcil d’arribar-hi. El seu vell mog-ur s’hi oposava, però l’acòlit volia anar-hi. Assegura’t que en portes prou.

—Jo no podré anar a l’assemblea de clans, Creb —digué amb evident disgust—, no puc viatjar tan lluny; m’hauré de quedar.

«És clar, com se’m pot haver acudit», pensà mirant els cabells blancs de l’anciana remeiera. «Iza no hi pot anar. Per què no ho hauré pensat abans? Està massa malalta. Pensava que ens deixaria la tardor passada i no sé com Ayla la rescatà. Però, i la cerimònia? Només les dones amb la tradició d’Iza coneixen el secret d’aquesta beguda tan especial. Uba és massa jove i cal que sigui una dona. Ayla! Per què no Ayla? Iza li ho podria ensenyar abans de marxar. Ja és hora que sigui una remeiera, de tota manera».

Creb mirà la jove mentre s’ajupia per prendre el seu fill, i de sobte, la veié amb ulls més crítics que mai. «Però, l’acceptaran?». Intentà veure-la com la veuria la gent dels altres clans. Els cabells daurats li penjaven lliures al voltant de la cara plana, recollits darrere les orelles i partits en clenxa pel mig, mostrant el seu front prominent. Tenia el cos d’una dona, però més prim excepte pel ventre, que era flàccid. Les cames eren llargues i rectes, i quan es redreçava, el sobrepassava fins i tot a ell.

«No s’assembla a les dones del clan», va pensar. «Atraurà massa l’atenció, i no gaire favorablement, em temo. Hauríem d’oblidar-nos d’aquesta cerimònia. Els altres mog-urs podrien no acceptar la beguda que els fes Ayla. Però no passaria res per provar-ho. Si Uba fos una mica més gran… Potser Iza els pot ensenyar a totes dues, però no crec que acceptessin més una nena que una dona nascuda entre els Altres. Em sembla que aniré a discutir-ho amb Brun; si invoco els esperits per a la cerimònia del tòtem de Durc, val més que aprofitem per convertir Ayla en remeiera, també».

—Haig de parlar amb Brun —anuncià Creb secament, i es dirigí a la llar del cap, però abans es girà cap a Iza—, em sembla que hauries d’ensenyar tant a Ayla com a Uba a fer la beguda, però no sé si servirà de res.

—Iza, no trobo el bol que em vas donar per a la remeiera del clan amfitrió —digué Ayla amb neguit després d’escorcollar piles de menjar, pells i estris dispersos per terra, prop d’on dormia—, he mirat pertot arreu.

—Ja el vas embolicar, Ayla. Seu, criatura. Encara hi ha temps, Brun no voldrà marxar fins que acabi de menjar. Val més que tu també mengis alguna cosa, les farinetes se t’estan refredant. I tu també, Uba —Iza mogué el cap—, mai no havia vist tant d’enrenou, si ja ho vàrem revisar tot anit.

Creb estava assegut sobre una flassada amb Durc a la falda, observant els preparatius del darrer moment amb animació.

—S’assemblen a tu, Iza; per què no seus tu també i menges?

—Tindré força temps quan us n’haureu anat —respongué. Creb es posà el nen sobre les espatlles. Durc ho observava tot des de la seva posició avantatjosa.

—Mira que fort que té el coll —assenyalà Iza—, no li costa gens mantenir el cap ben alt. Costa de creure; des de la cerimònia del seu tòtem, s’ha anat enfortint contínuament. Deixa’m agafar-lo, no ho podré fer durant tot l’estiu.

—Potser és per això que el Llop Gris volia que ho fes tan aviat —comentà Creb—, volia ajudar el noi.

Creb es girà enrere per veure la prole de la qual era el patriarca. Encara que mai no ho havia dit, sempre havia desitjat una família com les dels altres homes. En aquell moment, a les seves velleses, tenia dues dones casadores que feien tot el que podien perquè estigués còmode, una noia que les seguia i un nen sa que abraçaria el camí que havia fet ell amb les dues noies. Havia parlat amb Brun sobre l’ensinistrament del noi. El cap no podia permetre que un membre mascle del clan creixés sense els coneixements necessaris. Brun havia acceptat el nen sabent que viuria a la llar de Creb i se’n sentia responsable. Ayla li va agrair que, a la cerimònia del tòtem de Durc, Brun anunciés que ell personalment tindria cura de l’ensenyament del noi si esdevenia prou fort per ser un caçador.

«El Llop Gris és un bon tòtem per al noi», medità Creb, «però em fa pensar. Alguns llops corren amb la colla, però d’altres són solitaris. Quin deu ser el tòtem de Durc?».

Quan tot estava embolicat i lligat en paquets, col·locats a l’esquena de la jove i de la noia, sortiren tots de la cova. Iza amanyagà el nen per darrera vegada mentre se li agafava al coll. Després ajudà Ayla a embolcallar-lo en la capa transportadora. Quan va acabar, es va treure un objecte que duia entre la roba.

—Això ho has de portar tu ara, Ayla. Ets la remeiera del clan —digué Iza apropant-li la bosseta vermella de les arrels especials—. Recordes tots els passos? No et pots deixar res. M’hauria agradat haver pogut ensenyar-t’ho jo mateixa, però aquesta màgia no es pot fer només per pràctica; és massa sagrada per malversar-la i no es pot fer servir per a cap cerimònia, excepte per a les més importants. Recordeu: no són només les arrels que fan la màgia, cal que us prepareu vosaltres amb tant de compte com prepareu la beguda.

Uba i Ayla assentiren, i la jove va prendre el preciós ingredient per col·locar-se’l a la seva bosseta de medecines. Iza li havia donat la bossa de pell de llúdria el dia que la nomenaren remeiera, i encara recordava la que Creb havia cremat. Ayla amanyagà l’amulet i cercà el cinquè objecte que portava: una peça de diòxid de manganès, que restava a la bosseta al costat dels nòduls enganxats de pirita de ferro, l’oval d’ivori de mamut vermell, el fòssil d’un gasteròpode i el bocí d’ocre roig.

El cos d’Ayla havia estat marcat amb l’ungüent negre, fet amb pedra negra reduïda a pols i barrejada amb greix, quan esdevingué la dipositària d’una part dels esperits de cada membre del clan, i a través d’Ursus, de tot el clan. Només en els rituals més elevats i més sagrats el cos d’una remeiera era pintat de senyals negres, i només a les remeieres els era permès de portar la pedra negra als seus amulets.

Ayla hauria desitjat que Iza marxés amb ells, i la preocupava deixar-la enrere. Els espasmes de tos sacsejaven sovint aquella fràgil dona.

—Iza, estàs segura que et trobes bé? —preguntà Ayla, en donar-li una forta abraçada—. La tos és pitjor.

—Sempre és pitjor a l’hivern, però ja saps que millora a l’estiu. A més, tu i Uba vau recollir tantes arrels d’ènula que em sembla que no vàreu deixar cap planta per aquí, i tampoc no tindrem segurament gaires gerds negres, aquesta temporada, perquè vau arrencar totes les arrels per mesclar-les amb el meu te de flors de llúpol. Estaré bé, no us preocupeu per mi —assegurà Iza. Ayla, però, havia notat que la millora per les medecines era, com a molt, temporal. L’anciana s’havia anat curant amb plantes durant anys, però la tuberculosi havia avançat massa per sotmetre’s als seus efectes.

—Procura sortir els dies de sol i descansa tant com puguis —li aconsellà Ayla—, no hi haurà gaire feina per fer, aquí, hi ha força llenya i menjar. Zoug i Dorv poden vigilar el foc per mantenir els animals i els mals esperits allunyats, i Aba pot cuinar.

—Sí, sí, —va acceptar Iza—, afanyeu-vos, Brun es prepara per sortir.

Ayla es col·locà al seu lloc habitual, al darrere de tots, mentre tots se la miraven i esperaven.

—Ayla —li digué Iza—, ningú no es pot moure fins que et posis al teu lloc correcte.

Tímidament, Ayla avançà al capdavant del grup de dones. S’havia oblidat de la seva nova posició, i la cara se li tornà vermella de vergonya quan se situà a la fila, davant d’Ebra. Se sentia incòmoda, no li semblava correcte ser la primera, i féu un senyal de disculpa a la muller del cap, però Ebra ja estava acostumada a ser la segona. Era estrany, però, veure Ayla en lloc d’Iza, i això la féu dubtar de si aniria a la propera assemblea de clans.

Iza i els tres que eren massa vells per fer el viatge acompanyaren el clan fins a la serralada, i es quedaren a observar-los fins que no van ser més que uns puntets a la plana de baix. Després se’n tornaren a la cova buida. Aba i Dorv no havien assistit a la darrera assemblea, i els sorprenia veure que encara eren vius per perdre-se’n una altra, però era el primer cop per a Zoug i Iza. Si bé Zoug encara sortia amb la fona de tant en tant, tornava amb les mans buides cada cop més sovint, i Dorv ja no s’hi veia prou bé per anar enlloc.

Els quatre s’arrauliren prop del foc a l’entrada de la cova, encara que el dia fos càlid, i no iniciaren cap conversa. De sobte, Iza va tenir un atac de tos que li provocà un vòmit de flegma sangonós. Es retirà a la seva llar a descansar, i aviat els altres entraren a la cova i s’assegueren a les seves respectives llars. Els havia afectat l’excitació del llarg viatge i l’esperança de veure familiars i amics d’altres clans. Sabien que l’estiu seria insuportablement solitari.

La frescor de la primeria de l’estiu a la zona temperada prop de la cova canviava l’aspecte de les planes obertes de les estepes continentals de l’est. El ric fullatge verd que vestia els arbustos i els arbres caducs ja no hi era, per bé que encara feia veure l’avanç de la crescuda de l’estació a les agulles de les coníferes, que eren un xic més clares a les puntes de les branques i de les capçades. En canvi, les herbes anuals i la gespa, que arrelaven ràpidament i florien aviat, ja no lluïen la seva verdor jovenívola, sinó que es descolorien en un to entre el verd i el daurat que s’estenia pel paisatge fins a l’horitzó. L’herba espessa, repartida en mates crescudes, encatifava les petjades dels membres del clan que creuaven, fent el seu camí, la prada inabastable, i deixaven un senyal esborradís darrere seu que indicava la direcció que havien pres. Les bromes rarament solcaven l’extens cel per sobre seu, a excepció d’alguna tempesta de trons, sovint vista a distància.

L’aigua del sòl era escassa, per la qual cosa s’aturaven a omplir els bots de pell a cada rierol, insegurs de si en trobarien cap altre quan acampessin per passar la nit.

Brun escollí el lloc on col·locar els membres més lents del clan, amb algú que els empenyés. Havien de recórrer un llarg camí per arribar a la cova del clan amfitrió a les altes muntanyes de l’interior, cap a l’est. A Creb li resultava especialment difícil continuar, però l’animava pensar en la gran trobada i en les solemnes cerimònies que ell presidiria. El seu cos era esguerrat i atrofiat i encara es trobava més afeblit per l’artritis, però això no afectava el poder mental del gran bruixot. El sol que escalfava i les herbes d’Ayla, que mataven el dolor, li alleugerien les juntures, i al cap d’un temps, l’exercici li enfortí els músculs de les cames, fins i tot la que no podia fer servir amb normalitat.

Els viatgers es fixaven en la monòtona rutina dels dies, que es fonien l’un amb el següent amb regularitat. L’avanç de l’estació va ser tan gradual que gairebé no notaren quan el sol esdevingué una esfera de foc que ressecava les estepes, convertia la plana llisa en un terreny ressec i monocrom de terra marronosa, herba groguenca i roques beix, retallades contra un cel brut i polsegós. Durant tres dies, els ulls els cogueren pel fum i les cendres portades pel vent que bufava per sobre d’una prada encesa. Avançaren ramats gegantins de bisons, de cérvols de banyes en forma de palma, de cavalls, d’onagres, d’ases; més rarament, d’antílops amb banyes que els sortien rectes del cap i es corbaven després a les puntes cap enrere. Hi havia desenes i desenes de milers d’animals ruminants que vivien de la immensa extensió d’herba.

Força abans d’apropar-se a l’istme pantanós que servia per connectar la península amb el continent principal i de sortida del mar fortament salat del nord-est, la voluminosa serralada de muntanyes, la segona més alta de la terra, aparegué a la vista. Fins i tot els pics més baixos estaven coberts de glaceres fins a mitja alçada als seus vessants, sense desfer-se per l’escalfor roent de la plana. Quan la praderia es barrejà amb els pujols més avançats, coberts aquí i allà de festuca i emplomada i rogencs com la pedra de ferro, que per ser de color ocre es convertien en terra sagrada, Brun endevinà que les salines no eren gaire lluny. Era un lligam secundari i més tènue, ja que el principal era el del nord, que formava part de la frontera occidental del petit mar interior.

Durant dos dies s’internaren per aiguamolls pútrids, infestats de mosquits d’aigua entollada, solcats de vegades per canals, fins que arribaren a la terra ferma. Les carrasques i els bedolls cediren aviat als boscos de roure. Travessaren una fageda quasi pura, mesclada amb alguns castanyers i un bosc barrejat amb força roures i alguns boixos i teixos, recoberts d’heura i de ridorta. Les lianes es feien més primes, però encara s’enganxaven a alguns arbres quan arribaren a la franja dels avets i de les pícees, mesclats amb faigs, aurons i bedolls. La part occidental era la més humida de tota la franja, on hi havia la capa més densa de boscos i la neu era més escassa.

Veieren alguns bisons de bosc i cérvols roigs, cabirols i ants de paisatge boscà. Varen veure senglars, guineus, teixons, llops, linxs, lleopards, gats salvatges i molts animals menors, però ni un esquirol. Ayla sentia que li mancava quelcom a la fauna d’aquestes muntanyes abans no s’adonà de l’absència d’aquesta criatura tan familiar. No era estrany que se’ls aparegués, doncs, un ós de les cavernes.

Brun va estendre el braç en senyal d’alto; després assenyalà endavant, cap al monstruós i pelut «bruin»^[1], que es fregava l’esquena contra un arbre. Fins i tot els nens sentiren la por amb què el clan observava el gegantí herbívor. La seva presència física era impressionant. Els óssos foscos de les seves muntanyes, com aquest, podien pesar uns cent setanta-cinc quilos; el pes d’un mascle d’ós de les cavernes, durant l’estiu, quan encara era prou prim, s’apropava als cinc-cents. Cap al final de la tardor, quan s’engreixava per a l’hivern, el seu volum era molt més gran. Sobrepassava quasi tres vegades l’alçada dels homes del clan, i amb el cap enorme i l’abric de pèl, semblava fins i tot més gran. Es gratava l’esquena gandulament contra l’escorça de la soca, i semblava no adonar-se de les persones, glaçades en filera tan a prop d’ell. Però no temia gens cap criatura i, senzillament, els ignorava. Els óssos foscos, més petits, que vivien a la zona al voltant de la cova, es deia que podien esberlar una soca amb un sol cop de pota; què no podria fer aquest gegant de «bruin»? Només un altre mascle durant l’època de zel, o la femella de l’espècie quan protegia les cries, s’atreviria a enfrontar-s’hi. Seria, amb tota seguretat, vencedora.

Però era quelcom més que la mida impressionant de l’animal el que mantenia el clan encantat. Aquest era Ursus, la personificació mateixa del clan. Era el seu parent; més encara, encarnava la seva pròpia essència. Els seus óssos eren tan sagrats que podien protegir de qualsevol perill. La relació que sentien era espiritual, molt més intensa que cap altra de física. Era a través del seu esperit que tots els clans estaven units en un de sol i que el viatge que havien fet per assistir a l’assemblea cobrava significat. Era la seva essència el que els constituïa en clan, el clan de l’Ós de les Cavernes.

L’ós es cansà de la seva activitat, o potser ja s’havia rascat prou, perquè s’estirà en tota la seva llargada, va caminar unes passes dret i caigué de quatre potes una altra vegada. Amb el morro a terra, arrencà a córrer amb un galop balancejant. Malgrat el seu gran pes, l’ós de les cavernes era normalment una criatura pacífica que rarament atacava si no era molestat.

—Era Ursus? —preguntà Ayla, plena de curiositat.

—Sí que era Ursus —afirmà Creb—, i en veuràs un altre, d’ós de les cavernes, quan arribem.

—És que el clan amfitrió té un ós realment viu a la seva cova? —digué Ayla—, és tan gran… —Sabia que era el costum del clan que allotjava l’assemblea de clans capturar un cadell d’ós i criar-lo a la cova.

—Probablement és en una gàbia fora de la cova, ara, però quan era petit, vivia a la cova amb ells, i en tenien cura com si fos un nen, totes les llars l’alimentaven quan tenia gana. Molts clans afirmen que els seus óssos fins i tot aprenen a parlar una mica, però jo era molt jove quan vàrem allotjar l’assemblea de clans, per tant no me’n recordo gaire i no puc dir si és cert. Quan l’ós ja ha crescut la meitat, se’l posa en una gàbia perquè no faci mal a ningú, però tothom li porta encara bocins de menjar i l’amanyaguen quan passen a prop perquè sàpiga que és estimat. Serà honorat a la Cerimònia de l’Ós i portarà els nostres missatges al món dels esperits —explicà Creb.

Ja ho havien sentit abans, tot això, però després de veure un ós de les cavernes, la història cobrà una nova significació per als qui eren massa joves per recordar o mai no havien assistit a una assemblea de clans.

—Quan podrem allotjar una assemblea de clans i acollir un ós perquè visqui amb nosaltres? —preguntà Uba.

—Quan sigui el nostre torn, si no és que el clan a qui pertoqui no ho pugui fer. Aleshores ens podrem oferir. Però els clans gairebé mai no deixen perdre l’oportunitat d’allotjar l’assemblea de clans, encara que els caçadors hagin de viatjar a molta distància per trobar un cadell d’ós i que el perill de la mare óssa sigui molt gran. El clan que ens allotja aquest cop és afortunat, perquè aquests animals encara viuen prop de la seva cova. Han ajudat altres clans a aconseguir óssos de les cavernes, però ara és el seu torn. No hi ha óssos al voltant de la nostra cova, però n’hi devia haver, perquè vam trobar-hi restes d’ossos d’Ursus —respongué Creb.

—I si al clan que li toca allotjar els altres li passa alguna cosa? El nostre clan ni tan sols viu a la mateixa cova que abans —preguntà Ayla—; si fos el nostre torn, com sabrien els altres on érem?

—Hauríem enviat missatgers al clan més proper per fer córrer la notícia, bé per informar els altres clans de la nostra nova situació o per donar l’oportunitat a un altre clan.

Brun féu un senyal, i el clan es tornà a posar en marxa. Quan passaren al costat de l’arbre que l’ós havia fet servir per rascar-se l’esquena, Creb l’examinà de prop i enretirà uns pèls enganxats a l’escorça. Els embolicà amb compte en una fulla que sostenia amb les dents; després els ficà en un plec de la roba. El pèl d’un ós de les cavernes viu faria encantaments poderosos.

Les coníferes gegantines dels pujols més propers s’anaven convertint en varietats més baixes i rústegues d’alta muntanya a mesura que ascendien, i obrien el pas a una vista fantàstica dels cims de les muntanyes que havien vist a distància quan creuaven les planes. Aparegueren grups de bedolls, mates baixes de ginebrons i azalees rosades, els esclats florits de les quals tot just s’estaven obrint, i tacaven el verd primari de la natura amb coloracions lluents. Multitud de floretes silvestres afegien més tonalitats a la paleta de colors vibrants: lliris ataronjats i tigrats, campanetes malva i rosades, veça blava i morada, suaus iris d’espígol, gencianes blavoses, violes i primaveres de diversitat de tons. El vessant sud de la serralada, com la serralada de la part baixa de la península que s’havia format a la mateixa orogènia, era un refugi per a la flora i fauna d’un continent durant l’edat del gel.

De tant en tant, les camusses i els muflons de pesats banyams hi feien aparició. Eren quasi entre els arbres rabassuts i nans de la franja muntanyosa, fronterers amb els prats alts de joncs baixos i gespa, abans d’arribar a un sender ben traçat que travessava un pendís inclinat. Els homes del clan amfitrió havien d’anar molt més lluny abans no eren a les planes obertes del nord de les muntanyes per caçar, però la proximitat d’óssos de les cavernes feia aquell lloc tan afortunat, que acceptaven l’inconvenient de bon grat. També els feia experts a caçar animals amagadissos de bosc.

La gent que corria per saludar els nouvinguts, tan aviat com van veure Brun i Grod que sortien del darrere d’un revolt, s’aturaren de cop en veure Ayla. L’entrenament de tota una vida no podia evitar les mirades de sorpresa. La seva posició al davant de les dones, mentre el clan esgotat pel camí s’atansava en silenci a l’espai obert prop de la cova, causà una onada de sospites. Ella tampoc no estava preparada per a la munió de gent: uns dos-cents individus sorpresos l’encerclaren per veure l’estranya dona. Ayla mai no havia vist tanta gent a la seva vida, i menys encara en un sol lloc.

Es pararen davant d’una gàbia feta de pals drets gruixuts, fermament entrellaçats els uns amb els altres. A dintre hi havia un altre dels grans óssos que havien vist pel camí, però més gros encara. Alimentat al llarg de tres anys amb una superabundància de menjar que el mantenia plàcid i mansoi, el gegantí ós de les cavernes es tombà amb mandra dins la tanca enreixada, quasi massa gras per posar-se dret. Per al petit clan havia estat una labor de dedicació i reverència mantenir l’enorme ós durant tant de temps, i ni tan sols els molts regals de pells, menjar i estris portats pels clans visitants podien pagar l’esforç que havia comportat. Però no hi havia ningú que no envegés els membres del clan amfitrió, i tots els clans esperaven ansiosament el seu torn per preparar-se per a aquesta tasca i recollir els beneficis espirituals i la posició de gran honor.

L’ós s’acostà peonant per veure què causava la commoció, esperant més ofrenes, i Uba s’apropà a Ayla, tan espantada per la gentada com per l’ós. El cap i el bruixot del clan amfitrió s’acostaren i es feren senyals de benvinguda, seguits d’una pregunta irada:

—Per què heu portat una dels Altres a la nostra assemblea de clans, Brun? —digué l’altre cap.

—És una dona del clan, Norg, una remeiera de la línia d’Iza —respongué Brun, amb més tranquil·litat de la que sentia. Un murmuri s’aixecà entre la gent que observava i començà un seguit de senyals amb les mans.

—És impossible! —assegurà el mog-ur—, com pot ser una dona del clan si va néixer entre els Altres?

—És una dona del clan —repetí el mog-ur, amb tanta precaució com Brun, mentre clavava una mirada funesta al cabdill del clan amfitrió—, dubtes de mi, Norg?

Norg mirà el mog-ur amb incomoditat, però no obtingué cap satisfacció de l’expressió confosa del bruixot.

—Norg, hem viatjat molt i estem cansats —digué Brun—; ara no és hora de parlar d’això. ¿És que ens negues l’hospitalitat de la teva cova?

Era un moment de tensió. Si Norg els rebutjava, no tindrien més remei que tornar a desfer el llarg camí de tornada cap a la seva cova. Seria una greu falta de correcció, però permetre l’entrada a Ayla seria com reconèixer-la com una dona del clan; si més no, donaria un clar avantatge a Brun. Norg tornà a mirar-se el seu mog-ur, després l’home poderós que era el gran mog-ur, després altre cop l’home que era cap del primer de tots els clans. Si el mog-ur afirmava allò, què podia fer ell?

Norg féu un senyal a la seva muller per tal que indiqués al clan de Brun el lloc reservat per a ells. Tan aviat com s’haguessin instal·lat, esbrinaria com podia ser que una dona nascuda entre els Altres havia esdevingut una dona del clan.

L’entrada de la cova del clan amfitrió era més petita que la del clan de Brun, i la cova també ho semblava quan hi entraren, però en comptes d’una gran cambra amb un petit adjunt per a les cerimònies, en aquesta cova hi havia una sèrie de cambres i túnels que s’endinsaven al cor de la muntanya, la majoria encara inexplorats. Hi havia espai suficient per allotjar tots els clans visitants, si bé no tenien l’avantatge de la llum de l’exterior que entrava per la boca. El clan de Brun va ser conduït a la segona cambra des de l’entrada i n’ompliren tot un costat; es tractava d’un lloc preferent, tal com s’esqueia per la seva posició màxima. Per bé que altres clans havien estat instal·lats més endins, aquell lloc hauria estat reservat per a ells fins a l’inici del Festival de l’Ós. Només aleshores, si era segur que no venien, s’hauria donat al segon clan per ordre de rang.

El clan, com una unitat, no tenia un cap, sinó que hi havia una jerarquia de clans tal com hi havia una jerarquia de membres dins el clan, i el cap del clan més important era, de fet, el cap de tot el clan pel sol fet que era el membre de més alt rang, però no tenia, de cap manera, una posició d’autoritat absoluta. Els clans eren massa autònoms per a una cosa així. Cadascun era governat per homes independents i dictatorials que estaven acostumats a ser la llei per ells mateixos i que només es reunien un cop cada set anys. No es doblegaven a una autoritat més gran, exceptuant la tradició i el món dels esperits. La manera com un clan s’inseria a la jerarquia i, per aquest fet, quin home era el cap de tot el clan, es decidia a l’assemblea de clans.

Molts elements contribuïen a la posició d’un clan, les cerimònies no eren l’única activitat a l’assemblea de clans. Les competicions eren d’igual, si no de major importància. La necessitat de cooperació entre els clans per a la supervivència, que imposava el rigor de l’autocontrol, trobava una realització important en els concursos amb els altres clans, i ajudava també a la supervivència d’una altra manera. La competició controlada els mantenia allunyats de l’anihilació dels uns pels altres. Gairebé tot esdevenia matèria de competició quan els clans es reunien: els homes s’enfrontaven en la lluita cos a cos, la caça amb fona, el llançament de pes i de llança, les curses, les proves compostes de cursa i clavament de llança, la fabricació d’estris, la dansa, explicar històries i la combinació d’aquests dos tipus en la representació dramàtica de caceres.

Encara que no se’ls donava tant de pes com a les competicions masculines, les de les dones eren una altra contribució. La gran festa era una oportunitat per mostrar les habilitats de cuina. Els regals portats per al clan amfitrió eren primerament exposats a la vista de tothom, examinats críticament i jutjats pel consens de totes les altres dones. Els treballs manuals incloïen pells suaus plegables, pellisses de luxe, cistells per a l’aigua, cistelles transportadores obertes, catifes de textura i disseny subtil, contenidors de cuir no adobat o d’escorça, cordills forts de plantes resistents o de pèl d’animals, corretges llargues d’amplada regular i sense punts dèbils, bols de fusta polits amb uniformitat, plats de servir d’os o de les parts fines dels troncs, tasses, bols i cullers; caputxes, barrets, proteccions per als peus, per a les mans, bosses… fins i tot es comparava els nens. No se’ls atorgava els honors com a les dones, sinó que es valorava, amb molt de compte, les diferències d’expressió, gesticulació o postura que desdiguessin de la subtilesa esperada, però no per això hi havia menys honestedat a percebre la distinció entre el treball mediocre i el bo i a donar aprovació a allò que era veritablement acurat.

Les posicions relatives de la remeiera i el mog-ur de cada clan dins els seus respectius subgrups era una consideració que s’havia de fer quan calia determinar la seva categoria. Iza i Creb havien contribuït que el clan de Brun obtingués el primer lloc, com també era important que el clan hagués estat el primer durant tot un seguit de generacions anteriorment, la qual cosa només havia aportat a Brun un lleuger avantatge quan va ser nomenat cap. Importants com eren tots els factors contribuents, les capacitats de govern del cap del clan eren decisives. Si la competició entre les dones era subtil, la decisió de quin cap era el més preparat ho era molt més.

En part, la decisió depenia de com se’n sortien els homes del clan en les competicions, mostrant com els motivava i ensinistrava el seu cap, i en part de si les dones treballaven dur i de com es comportaven, la qual cosa feia palès que el cap tenia una mà ferma per dirigir. L’adherència a la tradició del clan era important, però la posició d’un cap (i, en conseqüència, la del seu clan) depenia, en bona mesura, de la força del seu caràcter. Brun sabia que aquest cop seria forçat fins als límits, perquè ja havia perdut terreny portant Ayla.

Les assemblees de clans eren, alhora, una ocasió per restablir velles coneixences, veure els parents dels altres clans i intercanviar xafarderies i històries que donarien vida a moltes nits fredes d’hivern durant uns quants anys. Els joves, que tenien dificultats per trobar parella en els seus propis clans, s’esforçaven per atreure l’atenció dels altres, per bé que la unió només es podia fer si la dona era acceptable pel cap del clan del jove. Es considerava un gran honor que una jove fos escollida, especialment per algú d’un clan de categoria superior, encara que la separació seria traumàtica per a ella i per als seus éssers estimats que es quedaven. Malgrat la recomanació de Zoug i la posició d’Iza, aquesta pensava que era dubtós que Ayla trobés un marit. Tenir un fill l’hauria ajudat si el nen hagués estat normal, però el seu fill deforme dificultava tota esperança per a ella.

Els pensaments d’Ayla eren lluny de buscar un marit. Ja tenia prou problemes acumulant coratge per afrontar la caterva de curiosos i sospitosos que es reunien fora de la cova. Ella i Uba havien desembolicat els estris i havien preparat el lloc que seria la seva llar durant tota l’estada. La muller de Norg s’havia preocupat que les pedres per a les fogueres i les dels límits de les llars fossin apilades convenientment a prop; els bots d’aigua també eren a la vora, a la disposició dels hostes. Ayla havia pres cura d’exposar els seus regals per al clan amfitrió tal com Iza li ho havia explicat, i la qualitat del seu treball ja havia atret l’atenció. Va netejar-se la brutícia del viatge, es posà una roba neta i donà el pit al seu fill mentre Uba esperava impacientment. La noia sentia neguit per explorar la zona propera a la cova i veure tothom, però li feia vergonya sortir sola.

—Vinga, Ayla —li digué—, tothom és fora, ja. No pots alletar Durc més tard? Seria millor seure al sol que en aquesta cova fosca i vella, no et sembla?

—No vull que comenci a plorar, ja saps que plora molt fort, la gent pensaria que no sóc una bona mare —va respondre Ayla—. No vull fer res que els pugui fer pensar pitjor de mi del que ja pensen. Creb em va dir que la gent se sorprendria quan em veiessin, però no em vaig imaginar que no ens deixessin quedar. Mai no m’hauria pensat que em mirarien d’aquesta manera.

—Bé, ens han deixat quedar, i des que Brun i Creb han parlat amb ells ja saben que ets una dona del clan. Vinga, Ayla, no et pots quedar sempre aquí a la cova, t’hi has d’enfrontar tard o d’hora. S’acostumaran a tu d’aquí a una estona, com nosaltres ho vam fer. Quasi no m’adono que ets diferent, m’ho haig de proposar.

—Però jo vaig néixer abans que tu, Uba, i ells no m’han vist mai abans. Bé, valdrà més que ho deixi córrer. Anem, no t’oblidis de portar una mica de menjar a l’ós de les cavernes.

Ayla s’aixecà, recolzà Durc contra la seva espatlla i li donà copets a l’esquena mentre sortien. Feren una salutació de respecte a la muller de Norg quan passaren per la seva llar. La dona els tornà la salutació i ràpidament es girà per continuar el seu treball quan s’adonà que se les havia quedat mirant. Ayla agafà aire en apropar-se a l’entrada i alçà una mica el cap: estava determinada a ignorar la curiositat que produïa; era una dona del clan, tant com qualsevol altra.

La seva determinació va passar la prova més dura quan es passejà a la llum del sol. Els membres de tots els clans havien trobat alguna raó per restar a la boca de la cova esperant que l’estranya dóna del clan sortís. Molts intentaren no fer-se veure gaire, però d’altres oblidaren o ignoraren la més bàsica cortesia i l’observaven bocabadats. Ayla sentí com es ruboritzava. Canvià Durc de posició com una excusa per apartar la vista de la multitud de rostres que estaven girats cap a ella.

Va ser una sort que mirés el seu fill; la seva acció centrà l’atenció en Durc, que havia estat descuidat fins aleshores per l’estranyesa que ella provocava. Les expressions i els gestos, alguns no gaire discrets, revelaven el que es pensava del seu fill. No hauria d’haver-se assemblat als seus fills; simplement, si s’hagués assemblat a ella, l’haurien acceptat millor. Malgrat el que diguessin Brun i el mog-ur, Ayla era un dels Altres; el seu fill s’hauria d’ajustar al mateix motlle. Però Durc tenia suficients característiques del clan perquè les diferències semblessin distorsions. Era un nen greument deforme a qui no s’hauria d’haver permès viure. No solament va minvar el valor d’Ayla, també Brun va perdre terreny.

Ayla donà l’esquena a les mirades de sospita i a les boques obertes i ella i Uba anaren a veure l’ós de la gàbia. Quan les veié que s’apropaven, el gegantí «bruin» va fer una tombarella, s’assegué i estirà una pota entre les barres, esperant alguna llaminadura. Totes dues es feren enrere en veure l’urpa monstruosa amb les ungles gruixudes i bastant rabassudes, més aptes per desenterrar les arrels i els tubercles que componien la seva dieta normal, que per pujar amb el seu cos enorme als arbres. A diferència dels óssos foscos, només els cadells dels óssos de les cavernes eren àgils i prou petits per enfilar-se. Ayla i Uba deixaren unes pomes al terra, al costat dels troncs massissos que, en altre temps, havien estat arbres grans.

L’animal, avesat a ser un bon noi a qui no es permetia mai passar gana, era totalment mansoi i tranquil amb la gent que l’envoltava. L’intel·ligent animal havia après que certes accions li proporcionaven, amb tota seguretat, llaminadures extraordinàries. S’assegué i demanà. Ayla hauria somrigut en veure aquell actor tan còmic si no s’hagués controlat a temps.

—Ara ja sé per què alguns clans diuen que els seus óssos parlen —digué a Uba—, n’està demanant més; ¿tens una altra poma?

Uba va treure una d’aquelles fruites petites, dures i arrodonides, i Ayla, aquest cop, la portà fins a les reixes de la gàbia. La hi posà a la boca, i l’animal començà a fregar-se el cap, gros i pelut, contra un nus d’un dels troncs.

—Em sembla que vols que et rasquin, eh, pocavergonya? —li digué Ayla. Li havien advertit que mai no es dirigís a un ós bru, a un ós de les cavernes o a Ursus. Si s’hi adreçava pels seus noms autèntics, l’animal recordaria qui era i que no l’havia criat un membre del clan; es tornaria un ós salvatge altre cop, anul·laria la Cerimònia de l’Ós i arruïnaria el motiu principal de la festa. El gratà a darrere de l’orella—. T’agrada, oi, dormilega? —digué Ayla mentre gratava l’altra orella que l’ós havia acostat—. Te les podries rascar tu solet, si volguessis, però ets un gandul, només vols que estiguin per tu, nen pelut!

Ayla li amanyagà el cap enorme, però quan Durc volgué estirar-li els pèls, s’apartà de l’animal. Havia acariciat i gratat els animalets ferits que portava a la seva cova, i sentia que aquest era només una varietat més gran i més domèstica. Protegida per la pesada gàbia, no li tenia cap por a la bèstia, però el seu nen era una altra cosa. Quan Durc estirà les seves manetes per agafar-li els pèls, les urpes i les ungles semblaren més perilloses.

—Com has pogut apropar-t’hi tant? —preguntà Uba amb espant—. Em faria por estar tan a prop de la gàbia.

—Només és un nen gran, però me n’havia oblidat, de Durc. Aquest animal li podria fer mal amb un gest amistós. Pot semblar un nadó quan demana menjar o vol atenció, però no vull ni pensar què podria fer si s’enfadés —digué Ayla mentre s’allunyaven de la gàbia.

Uba no era l’única que s’havia sorprès pel valor d’Ayla: tot el clan l’havia estat observant. Molts visitants se’n tornaren a les seves tasques, sobretot al principi. Alguns nois jugaven a acostar-se a la gàbia i tocar-lo per demostrar el seu atreviment, i els homes eren massa orgullosos per demostrar temor, tant si en sentien com si no. Poques dones, però, fora de les del clan amfitrió, hi passaven a la vora; el que no s’esperava d’una dona, en principi, era que fiqués la mà entre les barres per rascar-lo. Això no va variar l’opinió sobre Ayla, de moment, però els va fer reflexionar.

Després d’haver pogut veure bé Ayla, la gent se separava, però ella encara era conscient que se la miraven amb sospita. Els nens petits, més oberts, no la preocupaven tant. La seva curiositat era la normal d’una criatura per qualsevol cosa inusual i no tenia més connotacions de desgrat i sospita.

Ayla i Uba es dirigiren a un lloc amb ombra sota una roca, al límit de la zona oberta i inclinada del davant de la cova. Des d’una distància prudencial, podien observar les activitats sense descortesia.

Sempre hi havia hagut una intimitat molt especial entre Ayla i Uba. Ayla havia estat una germana, una mare i una companya de joc per a la noia, però des que Uba s’havia estat ensinistrant, i molt especialment des que va seguir Ayla a la cova, la seva relació havia adquirit una més gran igualtat. Eren amigues íntimes. Uba tenia quasi sis anys, una edat en la qual començava a demostrar interès pel sexe oposat.

S’asseien a l’ombra fresca. Durc descansava damunt el seu ventre, sobre la capa transportadora, entre totes dues, movent-se i donant copets amb els braços i alçant el cap per mirar enlaire. Durant el viatge havia començat a balbucejar i a fer parrupeigs, com cap altre nen del clan no havia fet mai. Ayla estava preocupada, però d’alguna manera inexplicable, també se sentia complaguda. Uba feia comentaris sobre els nois més grans i els homes joves, i Ayla la punxava amistosament. Per acord tàcit, no feien menció de cap possible marit per a Ayla, per bé que ella estava en una edat molt més propera a la de l’aparellament. Les dues s’alegraven que el llarg viatge hagués acabat i especulaven sobre la Cerimònia de l’Ós, ja que cap d’elles no havia estat en una assemblea de clans anteriorment. Mentre parlaven, una dona jove se’ls apropà, i amb el llenguatge silenciós i formal que tothom entenia, els preguntà si s’hi podia afegir.

Li donaren la benvinguda: era el primer gest d’amistat que havien rebut. Van veure que portava un nadó a la capa, però dormia, i la dona no el volgué despertar.

—Aquesta dona es diu Oda —digué formalment després d’asseure’s, i els féu un senyal per indicar que volia saber els seus noms.

Uba va respondre:

—Aquesta noia es diu Uba; la dona és Ayla.

—Aay. Aayghha? No conec aquest nom.

El dialecte comú d’Oda era un xic diferent, però varen entendre el seu comentari en essència.

—El nom no és de clan —digué la dona rossa. Entenia la dificultat que tenien amb el seu nom; fins i tot alguns del seu propi clan encara no el podien pronunciar correctament.

Oda assentí, alçà les mans com si anés a dir alguna cosa, però canvià de parer. Semblava nerviosa i incòmoda. A la fi, assenyalà Durc.

—Aquesta dona pot veure que tens un fill —va dir amb un cert aire de dubte—, és un mascle o una femella?

—El fill és un mascle. El seu nom és Durc, com el Durc de la llegenda. Coneix la dona aquesta llegenda?

Els ulls d’Oda mostraren un senyal de tranquil·litat.

—Aquesta dona coneix la llegenda, el nom no és comú al clan d’aquesta dona.

—El nom tampoc no és comú al clan d’aquesta dona. Però el nen no és comú. Durc és especial, el nom li escau —afirmà Ayla amb un xic d’orgull.

—Aquesta dona té un fill, el fill és una femella. El nom és Ura —digué Oda. Encara semblava nerviosa i dubtosa. El silenci es prolongà després una estona.

—Que dorm, l’infant? A aquesta dona li agradaria veure Ura si la mare li ho permet —demanà finalment Ayla, sense saber què més podia dir a la dona l’amistat de la qual tenia un caràcter tan dubitatiu.

Oda s’ho va pensar una estona; després, com aquell que pren una decisió, va treure la nena de la capa i la deixà als braços d’Ayla. Els ulls d’Ayla s’obriren amb la sorpresa. Ura era petita, no podia haver nascut feia més d’un mes, però no era l’aspecte del nounat allò que impressionà Ayla. Ura s’assemblava a Durc! S’hi assemblava tant com per ser la seva germana. El fill d’Oda podria haver estat seu!

A Ayla li ballà el cap amb l’impacte. Com podia tenir un fill semblant al seu una dona del clan? Pensava que Durc era diferent perquè era en part seu i en part del clan, però Creb i Brun devien tenir raó. Durc no era diferent, era deforme, de la mateixa manera que el fill d’Oda era deforme. Ayla estava atordida; estava tan molesta que no se li acudia què podia dir. Uba, a la fi, trencà el llarg silenci.

—La teva nena s’assembla a Durc, Oda.

Uba s’oblidà de fer servir el llenguatge formal, però Oda l’entengué.

—Sí —afirmà la dona—, aquesta dona es va sorprendre quan va veure el fill d’Aayghha. Per això jo… aquesta dona volia parlar amb tu. No sabia si el teu era un nen o una nena, però esperava que fos un nen.

—Per què? —preguntà Ayla.

Oda es mirà la nena, que descansava a la falda d’Ayla.

—La meva filla és deforme —afirmà sense mirar Ayla—, tenia por que no trobaria un marit quan creixés. Quin home voldria una dona tan deforme? —Els ulls d’Oda eren suplicants quan es dirigí a Ayla—; quan jo… quan aquesta dona va veure el teu nadó, esperava que fos mascle perquè… no li serà fàcil al teu fill trobar una dona, tampoc, saps?

Ayla no havia pensat en una dona per a Durc. Oda tenia raó, tindria problemes per trobar una dona per esposa. Ja entenia per què Oda havia vingut.

—Té salut, la teva filla? —preguntà—, és forta?

Oda es mirà les mans abans de respondre.

—L’infant és prim, però la seva salut és bona. L’infant té el coll dèbil —afirmà—, però se li està enfortint —afegí amb fermesa.

Ayla observà la nena de més a prop, i demanà permís amb un esguard abans d’enretirar els bolquers. La criatura era més rabassuda que Durc, més semblant als nens del clan, però els ossos eren més prims. Tenia el front igual d’alt i la forma general del cap era molt semblant, però l’entrecella era molt més petita. El nas era quasi insignificant, però era clar que tindria el maxil·lar prominent del clan, sense galtes. El coll de la nena era més curt que el de Durc, però més llarg que els dels infants del clan. Ayla aixecà la nena aguantant-li el cap automàticament, i observà els esforços, que ja li eren familiars, per mantenir el cap alçat.

—Se li enfortirà el coll, Oda. El de Durc encara era més dèbil quan va néixer, i mira-te’l ara.

—Vols dir? —respongué Oda, animada—. Aquesta dona vol demanar a la remeiera del primer clan que consideri aquesta nena com a muller per al seu fill —demanà Oda formalment.

—Em sembla que Ura seria una bona esposa per a Durc, Oda.

—Aleshores, li preguntaràs al teu marit si ho permetria?

—No tinc marit —respongué Ayla.

—Oh, llavors el teu fill és desafortunat —va dir Oda amb decepció—, qui l’ensinistrarà si tu no estàs aparellada?

—Durc no és desafortunat —insistí Ayla—, no tots els fills nascuts de dones solteres són desafortunats. Visc a la llar del mog-ur; ell no caça, però Brun ha promès que ell mateix ensinistrarà el meu fill. Serà un bon caçador i un gran proveïdor, té un tòtem caçador: el mog-ur va dir que és el Llop Gris.

—No hi fa res, un marit desafortunat seria millor que cap marit —digué Oda amb resignació—. Espero que tinguis raó. El nostre mog-ur encara no ha revelat el tòtem d’Ura, però un Llop Gris és suficient per al tòtem de qualsevol dona.

—Excepte el fill Ayla —inici rompé Uba—, el seu tòtem és el Lleó de les Cavernes. Ella va ser elegida.

—Com vas poder tenir un fill? —preguntà Oda intrigada—. El meu és l’Hàmster, però lluità molt aquest cop. No vaig tenir tants problemes amb la meva primera filla.

—El meu embaràs també va ser difícil. Tens una altra filla? És normal?

—Ho era. Ara camina a l’altre món —digué Oda amb tristesa.

—És per això que se li va permetre viure a Ura? Em sorprèn que te la deixessin quedar —exclamà Ayla.

—No me la volia quedar, però el meu marit em va obligar. És el meu càstig —confessà Oda.

—El teu càstig?

—Sí —assentí Oda—. Jo volia una nena i el meu marit un nen, senzillament perquè m’estimava molt la meva primera filla. Quan la van matar, jo en volia una altra com ella. El meu marit diu que Ura és deforme perquè vaig pensar malament quan estava embarassada. Diu que si hagués volgut un noi, la criatura hauria estat normal, i per això me la va fer quedar, perquè tothom sabés que no sóc una bona muller; no em va despatxar perquè ningú més no em volia.

—No em sembla que siguis tan dolenta, Oda —digué Ayla amb compassió—. Iza volia una nena quan portava Uba, i em va dir que li demanava al seu tòtem una filla cada dia. Com va morir la teva filla?

—La va matar un home. —Oda estava avergonyida—. Un home que s’assemblava a tu, Aayghha, un home dels Altres.

«Un home dels Altres?», pensà Ayla, «un home que se m’assembla?», va sentir un calfred que li pujava per la columna vertebral amb un formigueig a l’arrel dels cabells. S’adonà del desconcert d’Oda.

—Iza diu que vaig néixer entre els Altres, Oda, però no recordo res d’ells. Ara sóc del clan —va dir consoladorament—. Com va anar?

—Havíem sortit de cacera dues dones més i jo amb els homes. El nostre clan viu al nord d’aquí, però aquell cop vam anar molt més al nord que mai. Els homes abandonaren el campament aviat mentre nosaltres ens quedàrem per recollir llenya i herba seca. Hi havia molts borinots i sabíem que calia mantenir el foc encès per assecar la carn. De sobte, aquells homes varen entrar al campament; volien alleugerir les seves necessitats amb nosaltres, però no varen fer el senyal. Si haguessin fet el senyal, jo hauria assumit la postura, però no em varen donar opció, simplement ens van agafar i ens van ajeure a terra. Eren molt rudes, si ni tan sols em varen permetre deixar la nena; el que em va agafar em va arrencar el vestit i la capa. La nena em va caure i ell ni se’n va adonar.

»Quan va haver acabat —continuà Oda—, un altre home em volia agafar, però un dels altres va veure la criatura, la va recollir i me la va donar, però ja era morta. S’havia donat un cop al cap amb una pedra quan va caure. Llavors, l’home que l’havia recollit va fer molts crits i tots se n’anaren. Quan els caçadors tornaren, els ho vàrem explicar i marxàrem tots cap a la cova ràpidament. El meu marit va ser bo amb mi, aleshores, i sentia llàstima per la nena, també. Vaig estar molt contenta quan el meu tòtem va tornar a ser vençut poc després d’haver perdut la meva filla. Ni tan sols vaig tenir la maledicció una vegada, vaig pensar que el meu tòtem sentia pena que l’hagués perdut i que havia decidit permetre’m tenir-ne una altra per compensar-me per ella. Per això vaig pensar que havia de tenir una nena, però no hauria d’haver desitjat que fos una noia.

—Ho sento molt —va dir Ayla—, no sé què faria si perdés Durc, quasi el vaig perdre una vegada. Parlaré amb el mog-ur sobre Ura, ell segurament parlarà amb Brun, ell aprecia el meu fill i em sembla que també hi estarà d’acord. Serà més fàcil que buscar una dona del nostre clan per aparellar-la amb un home deforme.

—Aquesta dona li ho agrairia a la remeiera, i et prometo que l’ensenyaré bé, Aayghha. Serà una dona bona, no com la seva mare. El clan de Brun té el rang més alt, em sembla que el meu marit s’hi avindrà; si sap que hi ha un lloc per a Ura al clan de Brun, potser no s’enfadarà tant amb mi, sempre em diu que la meva filla no serà més que una càrrega i que mai no aconseguirà una bona posició. I quan Ura creixi, li podré dir que no s’ha de preocupar per trobar marit; una dona ho pot passar malament si cap home no la vol —va dir Oda.

—Ja ho sé —respongué la dona rossa—, parlaré amb el mog-ur tan aviat com pugui.

Quan Oda se n’anà, Ayla restà pensativa i preocupada. Uba va notar que necessitava repòs i no la va destorbar. «Pobra Oda, era feliç, tenia un bon marit, tenia una filla normal; llavors van haver de venir aquells homes per enviar-ho tot en orris. Per què no van fer el senyal? No veien que Oda portava un infant? Aquells homes dels Altres són tan dolents com Broud, pitjors. Si més no, Broud li hauria permès deixar el seu fill abans. Els homes i les seves necessitats! Els homes del clan, els homes dels Altres, tots són iguals!».

Mentre meditava, la memòria li feia recordar pensaments sobre els Altres. «Els homes dels Altres, homes que s’assemblen a mi, qui són els Altres? Iza diu que vaig néixer entre ells, per què no recordo res dels Altres? No puc ni imaginar-me com són. On viuen? Em pregunto com és un home dels Altres». Ayla recordà la seva imatge emmirallada a la bassa prop de la cova i intentà imaginar un home amb aquella cara. Però quan pensava en un home, la imatge de Broud li venia al cap, i amb una guspira de llum interior, la confusa barreja d’idees que voltava dins la seva ment començà a encaixar.

«Els homes dels Altres! És clar! Oda ha dit que un d’ells va alleugerir les seves necessitats amb ella i que després no va tenir la maledicció ni un sol cop abans de donar a llum Ura, igual que Durc va néixer després que Broud alleugerís les seves necessitats amb mi. Aquell home era dels Altres i jo vaig néixer entre ells, però Oda i Broud són tots dos del clan. Ura no és deforme, ni Durc tampoc. Ell és part de mi i part del clan i Ura també. O, més aviat, ella és part d’Oda i part d’aquell home que va matar la seva nena. Aleshores, Broud començà Durc… amb el seu òrgan, no amb l’esperit del seu tòtem.

»Però les altres dones que eren amb Oda no varen tenir fills deformes. I si cada vegada que un home i una dona ho fan es comencés un nen, hi hauria molts nens. Potser Creb té raó; el tòtem d’una dona ha d’ésser vençut, però no cal que s’empassi l’essència del tòtem, un home la hi posa a dins amb el seu òrgan, llavors es barreja amb l’essència del tòtem de la dona. No són només els homes, són les dones, també.

»Per què va haver de ser Broud? Volia un fill, el meu Lleó de les Cavernes sabia que volia un fill, però Broud m’odia, odia Durc. Però qui més ho hauria fet? Cap dels altres homes no està interessat en mi, sóc massa lletja. Broud va ser l’únic que ho va fer perquè sabia que em desagradava. Sabia el meu Lleó de les Cavernes que el tòtem de Broud guanyaria a la fi? La seva essència ha de ser protegida, perquè Oga ja té dos fills. Brac i Grey deuen haver estat començats per Broud, també, igual que Durc.

»Vol dir això que són parents? Germans? Com Brun i Creb? Brun deu haver començat Broud dins d’Ebra, també. Això si no va ser un altre home, pot haver estat qualsevol home. Però probablement no; els homes no solen fer el senyal a la muller del cap, no és cortès, i a Broud no li agrada compartir Oga. A la cacera del mamut, Crug sempre feia servir Ovra. Tots veien la seva necessitat, i Goov va ser més considerat; fins i tot Droog ho va fer una o dues vegades.

»Si Brun va començar Broud i Broud va començar Durc, vol dir això que Durc és part de Brun, també? I Brac i Grey? Brun i Creb són germans, van néixer de la mateixa mare i probablement van ser començats pel mateix home. Era un cap, també. Vol dir això que Durc és part de Creb, també?

»I Iza, què? És una parenta». Ayla movia el cap a banda i banda, «és tot massa confús», va pensar.

«Broud va començar Durc, però. Em pregunto si el meu tòtem va induir Broud a fer el senyal el primer cop. Va ser terrible, però pot ser que fos una altra prova i que no hi hagués cap altra manera. El meu tòtem ho devia saber, ho devia haver planejat. Sabia que volia un nen i em va donar un senyal que Durc viuria. No s’enfadaria Broud si ho sabés? M’odiava tant i em va donar el que jo més volia».

—Ayla —digué Uba, interrompent els seus pensaments—, acabo de veure Creb i Brun que entraven a la cova. Es fa tard, hauríem de començar a preparar alguna cosa per menjar, Creb tindrà gana.

Durc s’havia adormit. Es despertà quan Ayla l’agafà, però aviat tornà a adormir-se, premut contra el pit de la seva mare. «Estic segura que Brun permetrà que Ura vingui i sigui la muller de Durc», pensà mentre tornaven a la cova del clan amfitrió. «Són més l’un per a l’altre del que es pensa Oda. Però i jo què? Trobaré mai un marit apropiat per a mi?».