Capítol 19

L’embaràs d’Ayla sorprengué tot el clan. Semblava impossible que una dona amb un tòtem tan poderós com el seu pogués concebre vida. Circulaven tota classe d’especulacions sobre l’esperit de quin home havia aconseguit imposar-se al Lleó de les Cavernes. Tots els homes del clan haurien volgut reclamar un fet així i l’orgull d’aquest prestigi. Alguns pensaven que devia ser una combinació de diferents essències totèmiques, fins i tot de la població masculina completa; moltes opinions, però, s’agrupaven en dos camps que corresponien, aproximadament, als grups d’edat.

El factor determinant era la proximitat a la dona, fet pel qual la majoria dels homes creien que els fills de les seves esposes eren el resultat de l’esperit del seu propi tòtem. Una dona passava, inevitablement, més temps amb l’home amb qui compartia la llar, per tant l’oportunitat per adquirir l’esperit del seu tòtem era més gran. Si bé el tòtem d’un home podia recórrer al tòtem d’un altre home durant la batalla, i també a qualsevol altre tòtem que estigués a la vora, la força vital del primer tòtem tenia el dret primàriament. Un esperit auxiliador podia ser honorat amb el privilegi de començar la nova vida, però això quedava a la discreció del tòtem que l’havia requerit. Els dos homes que eren més a prop d’Ayla des que havia esdevingut dona eren el mog-ur i Broud.

—Jo dic que és el mog-ur —afirmà Zoug—. És l’únic que té un tòtem més fort que el Lleó de les Cavernes. 1 quina és la llar que comparteix?

—Ursus no permet mai que una dona absorbeixi la seva essència —contraposà Crug—. L’Ós de les Cavernes escull aquells a qui protegir, com va fer amb el mog-ur. Et penses que un Cérvol va vèncer un Lleó de les Cavernes?

—Amb l’ajuda de l’Ós de les Cavernes, el mog-ur té dos tòtems. Al Cérvol no li calia anar gaire lluny per aconseguir auxili. Ningú no ha dit que l’Ós de les Cavernes abandonés el seu esperit, només dic que va ajudar —respongué Zoug amb força.

—Llavors, ¿per què no va quedar embarassada l’hivern passat? Ja vivia a la seva llar, aleshores. No va ser fins que Broud demostrà el seu interès per ella, però no em preguntis què el va poder atreure. No va ser fins que passà tant de temps amb ella que la nova vida començà. Un Rinoceront Llanut és poderós, també. Amb ajuda, podria fins i tot haver derrotat el Lleó de les Cavernes —argumentà Crug.

—Em sembla que van ser els tòtems de tots —intervingué Dorv—. La qüestió és qui li vol ser la parella. Tothom vol l’honor, però qui vol la dona? Brun ha preguntat si algú vol ser el marit. Si no té marit, el fill pot ser desafortunat. Jo sóc massa vell, però no puc dir que ho senti.

—Bé, jo la prendria si tingués una llar per a mi sol —afirmà Zoug—. És lletja, però treballa dur i és respectuosa. Sap com tenir cura d’un home. Això val més que males sorts a llarg termini.

—Jo no —negà Crug amb el cap—, no vull la Dona que Caça a casa meva. Al mog-ur ja li va bé perquè no caça, i no se’n preocupa. Però imagineu-vos arribar a casa de la cacera amb les mans buides i menjar la carn aconseguida per la meva dona. A més, la meva llar ja és prou plena amb Ika, Borg i la nena, Igra. M’alegro que Dorv encara hi contribueixi. Ika encara és jove per tenir-ne més, qui ho sap?

—Ja ho he pensat —digué Droog—, però la meva llar és massa plena. Aga i Aba, Vorn, Ona i Groob. Què en faria, d’una altra dona amb una criatura? I tu què en dius, Grod?

—No. No si Brun no m’ho mana —respongué Grod amb fermesa. El segon en cap no havia superat mai una certa inquietud vers la dona que no havia nascut al clan. Senzillament, el feia sentir intranquil.

—Què me’n dieu, de Brun? —preguntà Crug—. Va ser ell qui primer la va acceptar al clan.

—De vegades és millor pensar en la primera dona abans de prendre la segona —comentà Goov—, ja sabeu com se sent Ebra per la posició de la remeiera. Iza ha estat ensenyant Ayla; si ella esdevé una remeiera de la categoria d’Iza, penseu que Ebra voldria compartir la llar amb una dona més jove, una segona esposa, amb més posició que ella? Jo prendria Ayla. Quan sigui el mog-ur no sortiré tant a caçar, i no m’importaria que portés un conill o un hàmster a casa. Al cap i a la fi, són animals petits. No crec que a Ovra li importés una segona dona amb més posició, ambdues s’avenen. Però Ovra vol tenir un fill propi, i li seria difícil conviure amb una altra dona amb un fill. Sobretot quan ningú no s’esperava que en tingués cap. Em sembla que va ser l’esperit del tòtem de Broud qui ho va començar tot; és una llàstima que s’ho prengui així, és ell qui se l’hauria de quedar.

—No estic segur que fos Broud —digué Droog—; què en penses tu, mog-ur? Tu la podries prendre per muller.

L’ancià bruixot havia estat escoltant en silenci la discussió dels homes tal com solia fer-ho.

—Ho he considerat. No crec que fossin Ursus o el Cérvol els que produïssin el nen d’Ayla. Tampoc no estic segur que fos el tòtem de Broud. El seu tòtem sempre ha estat un enigma; qui sap el que va passar. Però necessita un marit. No és només que el fill pugui ser desafortunat: algun home se n’ha de responsabilitzar, ha de criar-lo. Jo sóc massa vell, i si fos un nen no el podria ensenyar a caçar, i ella no ho pot fer, només caça amb una fona. No la puc acceptar, de tota manera. Seria com si Grod acceptés Ovra, quan Uka és la seva primera dona. Per a mi ella és com la filla de la pròpia muller; la filla de la pròpia llar, no una dona per acollir.

—Doncs s’ha fet —digué Dorv—. L’única dona que un home no pot acceptar és la seva germana.

—No és pas prohibit, però no és ben vist, tampoc. 1 molts homes no ho volen. A més, mai no he tingut muller; sóc massa vell per començar ara. Iza té cura de mi i ja en tinc prou. Estic molt còmode amb ella. S’espera que els homes alleugereixin les seves necessitats amb les seves mullers de tant en tant. Ja fa molt que no tinc aquestes necessitats, vaig aprendre a controlar-les fa bastant de temps. No seria un bon marit per a una dona jove. Però potser ella no en necessita cap. Iza diu que pot tenir un embaràs difícil; per tant, ja té certs problemes i potser no el tindrà al seu temps. Sé que Ayla vol el nen, però seria millor per a tots si el perdés.

Tal com s’havia anunciat als homes, l’embaràs d’Ayla no marxava bé. La remeiera temia que al nen li passés alguna cosa. Molts avortaments provenien de malformacions al fetus, i Iza pensava que era millor perdre’ls que no pas que nasquessin i haver-los de matar després. La malaltia d’Ayla als matins durà fins al primer trimestre, i fins i tot quan, al principi de tardor, la cintura inflada li havia crescut com un sac, li costava empassar-se el menjar. Quan començà a escopir grumolls, Iza demanà permís a Brun perquè Ayla fos excusada de les activitats normals i reclogué la jove al seu llit.

Els temors d’Iza pel fill d’Ayla creixien amb les dificultats de l’embaràs. Pensava que el millor seria que Ayla l’expulsés. Estava segura que no costaria gaire treure’l, encara que el ventre mostrés el creixement del nen. Temia més per Ayla. La criatura li estava prenent massa. Els braços i les cames se li aprimaven en contrast amb la panxa en expansió. No tenia gana i s’esforçava a menjar el que Iza li preparava. Se li van formar cercles foscos al voltant dels ulls i els seus cabells gruixuts i lluents es van tornar escanyolits. Sempre tenia fred perquè no tenia reserves físiques per mantenir-se calenta, i es passava la vida arraulida prop del foc, embolicada amb pells. Però quan Iza li suggeria que es prengués la medicina que desfaria l’embaràs, la dona jove ho refusava.

—Iza, vull tenir el meu fill, ajuda’m —li demanava Ayla—. Em pots ajudar, sé que em pots ajudar. Faré el que em diguis, però ajuda’m a tenir el meu fill.

Iza no podia negar-s’hi. Durant molt de temps havia depès d’Ayla, que li portava les plantes que necessitava, i ella sortia poc de casa. L’esforç tan gran li produí espasmes de tos. Iza s’havia subministrat altes dosis de medicament per amagar la malaltia consumptiva dels pulmons que empitjorava cada hivern. Però per a Ayla aniria a buscar una arrel especial que ajudava a evitar l’avortament.

La remeiera abandonà la cova d’hora un matí per cercar els boscos alts i les pletes humides per trobar aquella arrel. El sol lluïa al cel clar quan sortí. Iza pensà que seria un d’aquells dies càlids de la darreria de tardor, i no volgué afeixugar-se amb més roba. A més, planejava tornar abans que el sol fos molt alt. Seguí un camí dins el bosc del costat de la cova, després girà per un torrent i començà a enfilar-se cap als vessants encimbellats. Es trobava més dèbil del que es pensava, la respiració era breu i havia de descansar sovint o aturar-se per culpa d’un estossec que li venia. A mig matí es girà el temps. Els núvols, arrossegats per un vent gelat de l’oest, arribaven a la muntanya i deixaven caure l’aigua en forts ruixats. Al cap d’uns instants, Iza estava xopa.

Quan arribà als boscos de pins i a les mates que cercava, la pluja havia amainat. Tremolant sota el fred plugim, desenterrà les arrels del terra fangós. En tornar, la tos era pitjor, li feia convulsionar tot el cos a cada moment i li provocava escuma sangonosa a la boca. El terreny del voltant d’aquella cova no li era tan familiar com el de l’anterior campament del clan. Es desorientà, s’equivocà en prendre el torrent de baixada i hagué de tornar enrere abans no trobà el camí correcte. Ja gairebé era fosc quan la remeiera, completament mullada i refredada, entrà a la cova.

—Mare, on eres? —pregunta Ayla—. Estàs tota xopa i tremoles. Vine aquí al foc, et portaré roba seca.

—He trobat arrel de serp de cascavell per a tu, Ayla. Renta-la i mastega-la… —Iza s’hagué d’aturar mentre un altre espasme la dominava. Tenia els ulls enfebrats i el rostre irritat—. Mastega-la crua, t’ajudarà a retenir el nen.

—No has sortit sota la pluja només per portar-me una arrel, oi? No saps que preferiria perdre el nen que perdre’t a tu? Estàs massa malalta per sortir així, saps que ho estàs.

Aylas sabia que Iza no havia estat bé durant molts anys, però fins aleshores no s’adonà de com estava de malalta. La jove s’oblidà del seu embaràs, ignorà que sovint sagnava, deixà de menjar la meitat dels cops i refusà apartar-se d’Iza. Quan dormia ho feia sobre una pell al costat del llit de la dona. També Uba la vetllava constantment.

Aquesta va ser la primera experiència de la noia amb una greu malaltia d’algú a qui estimava, i l’efecte va ser traumàtic. Observava tot el que feia Ayla i l’ajudava, i va comprendre amb més plenitud aspectes de la seva tradició i del seu destí. Uba no era l’única que es fixava en Ayla: tot el clan es preocupava per la remeiera i no estava prou convençut de la destresa de la jove. Ella no parava esment en les seves aprensions, tota la seva atenció se centrà en la dona que anomenava mare.

Ayla cercà en la memòria tots els remeis que Iza li havia ensenyat, consultà Uba sobre la informació que sabia que la noia guardava al seu cap i aplicà una certa lògica pròpia. El talent especial que Iza havia reconegut en la noia, l’habilitat de reconèixer i tractar el problema concret, era el fort d’Ayla. Era una diagnosticadora. De petites claus, en podia extreure un quadre, com les peces que formen un puzzle i omplen els buits amb raonament i intuïció. Era una habilitat per a la qual només la seva ment, entre totes les dels que compartien la cova, estava singularment equipada. La crisi de la malaltia d’Iza va ser l’estímul que perfilà aquest talent.

Va aplicar els remeis que havia après de la remeiera, després provà noves tècniques que li eren suggerides per altres usos, de vegades ben diferents. Fos el que fos, per la medicació, la cura amatent que en tenia o el mateix desig de viure de l’anciana (probablement va ser una combinació de les tres coses), quan l’hivern havia apilat força neu a les proteccions de l’entrada de la caverna, Iza ja se sentia prou refeta per fer-se càrrec de l’embaràs d’Ayla. No era pas massa d’hora.

El cansament de vetllar Iza fins que estigué sana va tenir el seu efecte. Ayla escopí sang contínuament la resta de l’hivern i vivia amb un dolor d’esquena constant. Es llevava a mitja nit amb rampes a les cames i encara vomitava amb freqüència. Iza temia a cada moment que perdés el fill. No sabia com Ayla s’hi aferrava, ni sabia com el nen podia desenvolupar-se amb Ayla tan dèbil. Però es desenvolupava. El ventre de la jove s’inflà en unes proporcions increïbles i l’infant es movia amb tanta força i constància que quasi no la deixava dormir. Iza no havia vist mai una dona que sofrís tant amb un embaràs.

Ayla mai no es queixava. Temia que Iza pensés que volia perdre el nen, però això era ben lluny dels pensaments de la remeiera. I dels d’Ayla. Els seus patiments la convenceren encara més que si perdia aquest fill, mai no en tindria cap altre.

Des del llit, Ayla va observar les pluges primaverals que s’endugueren la neu, i el primer safrà que va veure va ser el que Uba li portà. Iza no la deixava sortir de la cova. Els salzes havien tret les fulles i s’havien tornat verds, i els primers borrons apuntaven ja el primer fullatge i els dies humits de l’inici del bon temps, a l’onzè any d’Ayla, quan els seus treballs començaren.

Les contraccions inicials van ser minses. Ayla glopejà te d’escorça de salze xerrant amb Iza i Uba, eixerida perquè el bon temps ja hagués arribat. L’endemà, n’estava segura, ja podria amanyagar el seu nadó entre els braços. Iza tenia certes reserves, però intentà no demostrar-les. La conversa girà, com tantes altres vegades entre Iza i les seves dues filles, al voltant de la medicina.

—Mare, ¿quina arrel era aquella que em vas portar el dia que vares sortir i et posares malalta? —l’interrogà Ayla.

—Se’n diu arrel de serp de cascavell. No es fa servir gaire sovint perquè cal mastegar-la quan és fresca, i s’ha de collir a la darreria de la tardor. Va molt bé per evitar avortaments, però quantes dones amenacen d’avortar al final de la tardor? Perd el seu efecte quan s’asseca.

—Quina forma té? —preguntà Uba. La malaltia d’Iza li despertà l’interès per les herbes medicinals que un dia hauria de dispensar, i tant Iza com Ayla l’hi ensenyaven.

Però ensenyar a Uba era diferent d’ensenyar a Ayla. Per assolir tot el poder de la seva ment, Uba només necessitava recordar el que ja sabia i veure com s’aplicava.

—En realitat són dues plantes: l’una mascle i l’altra femella. Té una tija llarga que neix d’un niu de fulles prop del terra i flors petites que pengen prop de l’extrem, algunes al llarg de la tija. Les flors masculines són blanques. L’arrel és de la planta femella; les seves flors són més petites i verdes.

—No hauries d’haver sortit aquell dia, Iza. Estava tan preocupada… Oh, espera, ara me’n comença una altra!

La remeiera estudià Ayla. Intentava jutjar quant de temps li duraven els dolors. «Encara trigarà bastant», decidí.

—No plovia quan vaig sortir —digué Iza—, vaig pensar que faria bo aquell dia, però em vaig equivocar. A la tardor, el temps és variable. Et volia preguntar una cosa, Ayla. Vaig estar delirant de febre durant bastant de temps, però em va semblar que feies un emplastre amb les herbes que Creb fa servir per al reumatisme.

—Sí, ho vaig fer.

—Jo no t’ho havia ensenyat pas.

—Ja ho sé. Tenies tanta tos i escopies tanta sang que et volia donar un remei per calmar els espasmes, per tal que expulsessis la flegma sense tant d’esgotament. El medicament per al reumatisme de Creb penetra endins amb escalfor i estimula la sang, per tant vaig imaginar que també et podria afluixar la flegma i que no hauries de tossir tan fort per treure-la, després et podia donar també la tisana per calmar els espasmes. Em sembla que va funcionar.

—Sí, em sembla que sí. —Quan Ayla explicà el seu raonament, semblava lògic, però Iza es preguntava si ho havia pensat tot. «Tenia raó», pensà Iza, «és una bona remeiera i encara pot millorar. Es mereix la posició del meu rang. Haig de parlar amb Creb; potser no trigaré gaire a deixar aquest món i Ayla ja és una dona, cal que sigui una remeiera si sobreviu al part».

En acabar l’àpat del matí, Oga s’apropà amb Creb, el seu segon fill, i s’assegué al costat d’Ayla mentre l’alletava. Ovra s’hi ajuntà poc després. Les tres joves xerraven jovialment entre les contraccions d’Ayla, però no es féu menció del seu proper part. Al llarg del matí, mentre Ayla era en la seva primera fase de dolors, les dones del clan van visitar la llar de Creb. Algunes només s’hi aturaven un moment per oferir a Ayla el seu suport moral amb la seva presència; d’altres s’hi estaven quasi ininterrompudament. Sempre hi havia algunes dones assegudes al voltant del seu llit, però Creb es mantenia apartat. Entrava i sortia nerviosament de la cova, i es parava a intercanviar unes paraules amb els homes reunits al foc de Brun, però no era capaç d’estar-se en un mateix lloc durant molta estona. La cacera planejada per a aquell dia va ser posposada. L’excusa de Brun fou que encara era massa moll, però tothom en coneixia la veritable raó.

Cap a mitja tarda, els dolors d’Ayla eren més forts. Iza li donà una tisana d’arrel d’un cert nyam amb qualitats especials que alleugerien el malestar. Mentre el dia s’apropava al vespre, les contraccions es feien més punyents i més sovintejades. Ayla restava al llit, coberta de suor, agafada a la mà d’Iza. Intentà reprimir els crits, però quan el sol es ponia a l’horitzó, Ayla es retorçava de dolor, xisclant amb cada convulsió que li regirava el cos. Moltes dones no pogueren estar-s’hi més estona; totes excepte Ebra se’n tornaren a les seves llars. Trobaren coses a fer, però aixecaven la vista quan Ayla llançava un altre crit d’angoixa. La conversa fou abandonada a la foguera de Brun, també. Els homes miraven a terra en silenci. Qualsevol intent de parlar era interromput pels brams de dolor d’Ayla.

—Els seus malucs són massa estrets, Ebra —digué Iza—. No deixaran el canal del part prou obert.

—Potser ajudaria trencar la bossa d’aigua? De vegades va bé —suggerí Ebra.

—Ja ho he pensat. No ho vull fer massa aviat, no suportaria un part sec. Esperava que es trenqués sola, però s’està afeblint i no avança. Potser serà millor que ho faci ara. Acosta’m aquella vara lliscosa d’om, ara li ve una altra contracció, ho faré quan acabi.

—Ayla, intentaré ajudar-te —anuncià Iza quan la contracció hagué passat—. M’entens?

Ayla afirmà amb el cap, en silenci.

—Faré que trenquis aigües, després vull que et posis a la gatzoneta; així ajudarem el nen a baixar. Pots fer-ho?

—Ho intentaré —respongué Ayla amb un fil de veu.

Iza inserí la vareta lliscosa d’om i les aigües del part brollaren, provocant una altra contracció.

—Aixeca’t ara, Ayla —li demanà llavors la remeiera. Ella i Ebra van alçar la feble jove del seu llit i l’aguantaren mentre plegava els genolls sobre la coberta de pells, aquella que es posava sempre quan una dona anava a donar a llum.

—Fes força ara, Ayla, fort. —La noia s’estremí amb el proper dolor.

—Està massa dèbil —indicà Ebra—, no pot fer prou força.

—Ayla, cal que pressionis més —demanà Iza.

—No puc —respongué Ayla.

—Ho has de fer, Ayla. Si no ho fas, el nen morirà —digué Iza. No mencionà que Ayla moriria, també. Iza va poder veure els músculs que premien per a una altra contracció.

—Ara, Ayla! Ara! Pressiona! Pressiona tan fort com puguis —li urgí Iza.

«No puc deixar morir el meu fill», pensà Ayla. «No puc. Mai més no tindré un altre fill si aquest es mor». D’alguna ignorada reserva, Ayla va extreure un darrer fil de força. Mentre el dolor creixia, agafà aire i s’aferrà a la mà d’Iza per trobar suport. Descarregà el seu esforç amb tanta energia que la suor li corria a raig fet pel front. Li rodà el cap, sentí com si els ossos se li partissin, com si les seves entranyes sortissin del seu interior.

—Bé, Ayla, bé —l’encoratjà Iza—. Ja es veu el cap, una altra vegada, vinga.

Ayla glopejà aire un altre cop i s’afermà. Notava com la pell i els nervis se li tensaven i encara tornà a prémer. Amb un raig de sang, el cap del nen va ser extret a través de l’estret canal del part. Iza l’entomà i estirà, però el pitjor ja havia passat.

—Només un xic més, Ayla, el suficient per a la placenta. —Ayla s’ajupí un altre cop, sentí com li ballava el cap i que tot es feia fosc. Caigué inconscient.

Iza lligà un tros de veta vermella al voltant del cordó umbilical del nadó i en tallà la resta amb les dents. Colpejà els peus del nen fins que una dèbil queixa esdevingué un fort xisclet. «El nen és viu», pensà Iza amb un respir mentre netejava l’infant. Llavors, el cor li donà un tomb. «Després de tot el que ha patit, després de tot el que ha hagut de fer, per què? Volia tant aquest nen». Iza embolcallà l’infant a la suau pell de conill que Ayla li havia fet. Va preparar una poció d’arrels aixafades per a la jove i l’estengué en una tira de cuir absorbent que aplicà ràpidament. Ayla remugà i obrí els ulls.

—El meu fill, Iza, és un nen o una nena? —pregunta.

—És un nen, Ayla —digué la dona, i continuà, perquè les seves esperances no creixessin—, però és deforme.

El somriure inicial d’Ayla es convertí en una mirada d’horror.

—No! No pot ser! Deixa-me’l veure! Iza li portà l’infant.

—M’ho temia. Passa sovint quan una dona té un embaràs difícil. Ho sento, Ayla.

La jove obrí la coberta i mirà el seu petit nadó. Els bracets i les cames eren més primes que els d’Uba quan va néixer, i més llargs, però tenia el nombre correcte de dits a les mans i als peus. El petit penis i els testicles donaven muda evidència del seu sexe. El seu cap, però, era evidentment anormal. Era desmesuradament gran, fet pel qual el part havia estat tan difícil, i una mica deformat per la corprenedora manera d’arribar al món, però això, per si mateix, no causava l’alarma. Iza sabia que no era més que el resultat de les pressions de la sortida i que aviat es refaria. Era l’estructura del crani, la forma bàsica que mai no canviaria, que era deforme, i el coll esquifit que era incapaç de suportar el gran cap del nen.

El fill d’Ayla tenia una gran entrecella, com la gent del clan, però el seu front, en comptes de girar enrere, li creixia recte per sobre les celles, formant el que era, als ulls d’Iza, una alta cresta, abans de baixar pel darrere en una corba oberta. Però la part del darrere del cap no era tan llarga com ho hauria d’haver estat. Semblava com si el crani del nen hagués estat premut endavant i això hagués produït el front recte i la cresta, i hagués escurçat i arrodonit la resta. L’os occipital era molt reduït i tenia els ulls grans i rodons, però el nas era molt més petit del normal. La boca era grossa, els maxil·lars no tant com els dels membres del clan, i sota la boca tenia un apèndix d’os que li desfigurava la cara. La galta era ben desenvolupada i orientada de costat, totalment diferent de la dels membres del clan. El cap del nen caigué enrere quan Iza el prengué per primer cop i ella, automàticament, li posà la mà al darrere per aguantar-lo, gesticulant en senyal de desaprovació. Dubtava si el nadó podria mai alçar el cap.

El nen va cercar l’escalfor de la seva mare quan va ser entre els seus braços, amb una expressió que semblava que no n’hagués tingut prou fins aleshores. Ella se l’apropà al pit.

—No ho hauries de fer, Ayla —digué Iza afectuosament—, no li hauries de donar més vida quan aviat li serà treta. Només servirà per dificultar-te la separació.

—La separació? —La mirà Ayla amb sorpresa—. Com me’n puc separar? És el meu nadó, el meu fill.

—No hi ha elecció, Ayla. És sempre així. Una mare ha de deixar el seu fill quan li ha nascut deforme. Val més fer-ho de seguida, abans que Brun ho mani.

—Però Creb era deforme i se li va permetre viure —protestà Ayla.

—El marit de la seva mare era el cap del clan; ell li ho va permetre. Tu no tens marit, Ayla, ningú que pugui parlar pel teu fill. Ja et vaig dir de bon principi que el teu fill podia ser desafortunat si paries abans d’estar aparellada. No n’és la seva deformitat una prova, Ayla? Què se’n treu, de deixar viure un nen que no tindrà més que mala sort tota la vida? És millor desfer-se’n ara —raonà Iza.

De mala gana, apartà el seu fill del pit amb els ulls plens de llàgrimes.

—Oh, Iza —plorà—, volia tant un nen, un nen meu, com les altres dones. Mai no vaig pensar que en tindria un. Estava tan contenta que m’era igual estar malalta, només volia el meu fill. Ha estat tan difícil que no crec que mai torni a passar, però quan em vas dir que es moriria, jo també em volia morir. Si ha de morir igualment, per què va ser tan difícil? Mare, vull el meu fill. No me’l facis donar!

—Sé que és dur, Ayla, però cal que ho fem.

El cor d’Iza li féu una punxada en dir allò. El nadó cercava el pit que tan abruptament li havien enretirat, en volia la seguretat i sastisfer la seva gana, també. No tenia llet, encara, trigaria un dia, més o menys. Hi havia, només, el fluid espès i lletós que donava immunitat a l’infant enfront de malalties durant els seus primers mesos de vida. Començà a sanglotar i aviat deixà anar un plor sonor, movent els braços i destapant-se. El crit omplí la cova amb la demanda insistent d’un infant enfadat de cara vermella. Ayla no va poder aguantar més i se’l tornà a posar al pit.

—No ho puc fer —exclamà—. No ho faré! El meu fill és viu, respira. Pot ser deforme, però és fort. No l’has sentit xisclar? Has sentit mai un nen cridar així? Has vist com donava cops de puny? Mira com mama! El vull, Iza, el vull i me’l quedaré. Me n’aniré abans d’abandonar-lo: sé caçar, puc trobar menjar, jo mateixa en tindré cura, d’ell.

Iza s’esblaimà.

—Ayla, no pot ser… on aniries? Estàs massa dèbil, has perdut molta sang.

—No ho sé, mare. On sigui. M’és igual. Però no el deixaré.

Ayla es posà ferma: estava decidida. Iza no dubtava que faria el que deia, però estava massa dèbil per anar enlloc; moriria si intentava salvar el nen. Iza s’espantà en pensar que Ayla desafiaria els costums del clan, però estava segura que ho faria.

—Ayla, no diguis això —demanà Iza—, dóna-me’l. Si tu no pots fer-ho ja ho faré jo. Diré a Brun que estàs massa dèbil, és una raó suficient. —La dona s’apropà a l’infant—. Deixa’m agafar-lo. Un cop me l’endugui et serà més fàcil oblidar-lo.

—No! No, Iza. —Ayla movia el cap amb força, prement més el farcell amb els braços. L’envoltava amb el seu cos per protegir-lo, i movia només una mà per parlar amb els símbols abreujats de Creb—. Me’l quedaré. Com sigui, encara que me n’hagi d’anar, em quedaré el meu fill.

Uba observava les dues dones, que la ignoraven. Havia vist el part desllorigador d’Ayla, com havia vist parir altres dones abans. Cap secret de la vida o de la mort no ho era per als nens: compartien el destí del clan tant com els grans. Uba estimava aquella noia dels cabells d’or que era la seva companya i amiga, mare i germana alhora. Aquelles hores dures i doloroses l’havien espantat, però la determinació d’Ayla de marxar encara l’espantà més. Li recordà l’anterior vegada que havia fugit, quan tothom deia que ja no tornaria mai més. Uba estava convençuda que si Ayla se n’anava ja no la tornaria a veure.

—No te’n vagis, Ayla —cridà la nena mentre corria, gesticulant nerviosa—. Mare, no la pots deixar marxar. No te’n tornis a anar!

—No me’n vull anar, Uba, però no puc deixar morir el meu fill —digué Ayla.

—No pots deixar-lo dalt d’un arbre, com va fer la mare de la història d’Aba? Si viu durant set dies, Brun haurà de permetre que te’l quedis —implorà Uba.

—La història d’Aba és una llegenda, Uba —explicà Iza—. Cap nadó no pot viure fora amb aquest fred sense aliment. —Ayla no feia atenció a les explicacions d’Iza; el suggeriment infantil d’Uba li havia donat una idea.

—Mare, part d’aquella llegenda és certa.

—Què vols dir?

—Si el meu fill és viu al cap de set dies, Brun l’ha d’acceptar, oi? —preguntà Ayla amb interès.

—Què penses fer, Ayla? No el pots deixar fora esperant que encara sigui viu al cap de set dies. Saps que és impossible.

—Deixar-lo no, endur-me’l. Conec un lloc on el puc amagar, Iza. Me’l puc emportar allí amb mi i tornar després el dia de posar-li el nom. Brun m’haurà d’autoritzar a quedar-me’l, llavors. Hi ha una cova petita…

—No! Ayla, no m’ho diguis. Estaria malament, seria desobediència. No ho puc aprovar, no és la manera de fer del clan. Brun s’enfadaria molt. Et buscaria, et trobaria i et faria portar. No està bé, Ayla —l’avisà Iza. S’alçà i s’apropà al foc, però es féu enrere al cap d’unes passes—. I si te’n vas, em preguntarà on ets.

Mai a la seva vida Iza no havia fet res contrari als costums del clan o als desitjos de Brun. Només de pensar-hi ja l’espantava. Fins i tot la secreta medicina anticonceptiva tenia la sanció de generacions passades de remeieres, era part de la tradició. Guardar-ne el secret no era desobediència (no hi havia cap costum o tradició que en prohibís l’ús), simplement s’estava de mencionar-la. El pla d’Ayla era, gairebé, una rebel·lió que Iza mai no hauria pogut ni somniar. No ho podia aprovar.

Però sabia que Ayla volia el seu fill i el seu cor patia pensant com havia sofert al llarg del seu difícil embaràs i que només la por que el nen morís li havia donat la força que havia salvat la seva vida. «Ayla té raó», pensà Iza, mirant-se el nadó. «És deforme, però és fort i té salut, d’altra banda. Creb també va ser deforme i ara és el mog-ur. Aquest és el seu primogènit, a més. Si tingués marit, permetria que el seu fill visqués. No, no ho permetria», s’ho repensà. No podia enganyar-se més del que podia enganyar a ningú. Però podia romandre en silenci.

Pensà a dir-ho a Creb o a Brun; sabia que havia de fer-ho, però no podia obligar-se a fer-ho. Iza no podia aprovar el pla d’Ayla, però se’l podia guardar per a si mateixa. Era l’afer més voluntàriament dolent que havia fet a la seva vida.

Col·locà unes pedres calentes dins un bol d’aigua per fer una infusió de sègol banyut per a Ayla. La jove dormia amb el nadó als braços quan Iza li portà la medicina. Se la va empassar pausadament.

—Beu-te això, Ayla —va dir—, he embolicat la placenta i l’he posada en aquell racó. Pots descansar aquesta nit, però demà s’ha d’enterrar. Brun ja ho sap, Ebra li ho ha dit. Prefereix no haver d’examinar el nen ni fer una ordre oficial. Espera que tinguis molta cura quan amaguis l’evidència del naixement. —Iza explicava a la seva filla per quant de temps havia de fer els seus plans.

Ayla restà desperta un cop Iza se n’hagué anat, pensant què s’enduria. «Necessitaré les pells de dormir, la pell de conill per al nen i un parell de mantes netes per als canvis, també. Vetes per a mi, la fona, els ganivets… i menjar, val més que m’endugui una mica de menjar i un bot d’aigua. Si espero que el sol sigui alt abans d’anar-me’n, puc preparar-ho tot al matí».

L’endemà, Iza va cuinar en abundància tot el menjar que necessitarien quatre persones per a un àpat del matí. Creb havia tornat tard a la llar a dormir; volia evitar tota comunicació amb Ayla: no sabia què dir-li. «El seu tòtem és massa fort», pensà. «Mai no va ésser totalment vençut, per això sagnà tant durant l’embaràs. Això és la causa que el fill sigui deforme. És una llàstima, volia tant el seu fill».

—Iza, aquí hi ha menjar suficient per a tot el clan —assenyalà Creb—, com ens ho podrem menjar tot?

—És per a Ayla —digué Iza—, i abaixà el cap ràpidament.

«Iza hauria d’haver tingut molts més fills», pensà Creb, «es preocupa tant pels que té… Però Ayla necessita recuperar forces; li costarà bastant de temps refer-se. M’agradaria saber si mai tindrà un fill normal».

Ayla sentí que el cap li ballava quan es llevà, i notà un raig de sang calenta. Li feia mal només de caminar unes passes i ajupir-se era un calvari. Estava més dèbil del que s’havia pensat, i gairebé tingué pànic. «Com pujaré a la cova? Però ho haig de fer. Si no ho faig, Iza m’agafarà el nen i se’n desfarà. Què faré si perdo el nen?».

«No el vull perdre», decidí amb una ferma determinació, forçant la por de la seva ment. «Hi pujaré com sigui, encara que sigui a rossegons».

Plovisquejava quan abandonà la cova. Embolicà algunes coses al fons del seu cistell de recollir i les cobrí amb el paquet pudent de la seva placenta. La resta les amagà entre les robes. El nen, el portava lligat i segur al pit amb un mantell. La primera ombra de malestar li passà quan entrà al bosc, però encara tenia basques. Sortí del camí i s’endinsà entre els arbres fins que s’aturà. Li costà molt cavar un forat amb el bastó, se sentia molt feble. Enterrà el paquet ben fondo, tal com Iza li ho havia dit, i féu els signes acostumats. Després mirà el seu fill, profundament adormit, còmode i tranquil. «Ningú no el ficarà en un forat com aquest», es va dir. Llavors començà a enfilar el pendent de la muntanya, sense saber que algú l’estava observant.

Poc després que Ayla sortís de la cova, Uba s’esmunyí darrere seu. Tot un hivern aprenent després de la malaltia de la seva mare va fer la noia més conscient del perill en què estava Ayla. Sabia que la jove estava molt dèbil, i va témer que es desmaiés i fos presa fàcil d’algun carnívor caçador, atret per l’olor de sang. Uba gairebé tornà a la cova a avisar Iza, però no volia que Ayla es trobés sola, així que començà a seguir-la. La va perdre de vista quan abandonà el camí, però la tornà a veure quan pujava un tros obert del pendís.

Ayla es recolzava fort en el bastó mentre pujava; s’aturava sovint per empassar-se la saliva i contenir les nàusees. Lluitava per no deixar-se vèncer pel cobriment de cor que amenaçava tornar-se foscor. Sentí que la sang li corria cames avall, però no s’aturà per tornar el cuir absorbent al seu lloc. Recordà un temps en què podia córrer muntanya amunt i no immutar-se. En canvi, en aquell moment li semblava impossible que la prada pogués ser tan lluny. La distància entre els paratges familiars era increïblement llarga. Ayla s’esforçà fins que estigué a punt de caure; després pugnà per mantenir-se conscient fins que hagué respirat prou per continuar.

Cap al final de la tarda, quan el nen començà a plorar, el sentí només com a través d’una boirina tènue. No es parà per ell, sinó que es forçà a continuar. El seu cap retenia un sol pensament: «Haig d’arribar al prat, haig de pujar a la cova»; ni tan sols sabia què més.

Uba es mantenia un tros lluny darrere seu: no volia que Ayla la veiés. No sabia que Ayla no s’hi veia més enllà d’una passa. El cap de la jove mare era en un mar de tenebres rogenques quan finalment arribà a la pastura muntanyenca. «Una mica més», es digué a si mateixa, «només una mica més». Trontollant, creuà el prat i quasi no tingué força per apartar les branques quan ensopegà amb la cova que havia estat el seu santuari tantes vegades. Caigué sobre les pells de cérvol, sense adonar-se que la seva roba estava mullada, i no es recordà d’apropar el seu fill al pit abans de sucumbir, exhausta, al cansament.

Va ser una sort que Uba arribés a la prada en el moment que Ayla entrà a la cova, perquè hauria imaginat que la dona s’havia esfumat de sobte. Els avellaners vells i espessos, amb la seva confusió de branques, camuflaven completament el forat a la paret de roca fins i tot sense les fulles de l’estiu. Uba s’acostà a la cova. Havia estat fora més temps del que s’havia esperat. A Ayla li havia costat molt assolir l’amagatall. Va témer que Iza estaria preocupada i la renyaria. Però Iza ignorava el llarg retard d’Uba. Havia vist la seva filla que seguia Ayla i li endevinà les intencions, però no va voler saber-ho del cert.