Capítol 21

L’ Uba entrà a la cova corrent i gesticulant violentament. —Mare! Mare! Ayla ha tornat! La cara d’Iza es tornà blanca.

—No! No pot ser. Porta el nen? Uba, l’has anat a veure? Li vas parlar?

—Sí, mare, la vaig veure. Li vaig dir que Brun estava molt arrauxat, li vaig dir que no tornés —digué la noia.

Iza va córrer cap a l’entrada i va veure Ayla que es dirigia lentament cap a Brun. Caigué de genolls a terra als seus peus, i s’inclinà sobre l’infant per protegir-lo.

—Ha vingut massa d’hora, es deu haver equivocat de dia —advertí Brun al bruixot que sortia del fons de la cova.

—No s’ha equivocat, Brun. Sap que és aviat encara, però ha tornat expressament —rectificà el mog-ur.

El cabdill mirà el vell preguntant-se com podia estar-ne tan segur. Després es mirà la jove i tornà a mirar el mog-ur amb una certa aprensió.

—Estàs segur que els encanteris que has fet per protegir-nos serviran de res? Hauria d’estar isolada, encara, la seva maledicció de dona no es deu haver acabat, sempre dura més després de donar a llum.

—Els encanteris són forts, Brun, fets amb els ossos d’Ursus. Estàs protegit. La pots «veure» —respongué el bruixot.

Brun es girà per observar la jove mare arraulida sobre el seu fill, tremolant de por. «L’hauria de maleir ara mateix», pensà enfadat. «Però no és el dia de posar el nom a la criatura. Si el mog-ur té raó, per què ha tornat més d’hora? 1 amb el nen? Encara deu ser viu, si no ja no el retindria. La seva desobediència és imperdonable, però, per què ha tornat tan aviat?». La seva curiositat era massa forta per resistir-s’hi; li tocà l’espatlla en senyal de permís per parlar.

—Aquesta dona indigna ha estat desobedient —començà Ayla amb els gestos silenciosos i formals, sense mirar-se’l directament i sense estar segura que li respongués. Sabia que no hauria d’intentar parlar amb un home, que hauria d’estar aïllada, però ell li havia tocat l’espatlla—. A aquesta dona li agradaria parlar amb el cap, si ell li’n dóna permís.

—No et mereixes parlar, dona, però el mog-ur ha invocat protecció pel teu cas. Si vull que parlis, els esperits ho permetran. Tens raó, has estat molt desobedient, què et cal dir com a defensa?

—Aquesta dona ho agraeix. Aquesta dona coneix els costums del clan, sap que hauria d’haver donat el seu fill tal com la remeiera li havia dit, però va fugir. Volia tornar el dia del nom del seu fill per tal que el cap es veiés obligat a acceptar-lo al clan.

—Has tornat massa d’hora —interposà Brun triomfalment—. Encara no és el dia. Puc manar a la remeiera que te’l prengui ara mateix.

La tensió que havia enrigidit l’esquena de Brun des del dia que Ayla marxà es relaxà en aquell moment mentre procedia, ja que havia trobat una solució. Només si el nen vivia set dies, la tradició l’obligava a acceptar-lo. Encara no havia passat el temps; no se l’havia de quedar, no havia perdut l’honra, tornava a tenir el comandament.

Els braços d’Ayla estrenyeren involuntàriament el nen que duia prop del pit lligat amb la capa; llavors continuà.

—Aquesta dona ja sap que no és encara el dia de posar el nom. Aquesta dona s’adonà que havia fet malament d’intentar obligar el cap a acceptar el seu fill. No s’escau a una dona decidir si la seva criatura ha de viure o morir. Només el cap pot prendre aquesta decisió. Per això ha tornat aquesta dona.

Brun observà el rostre d’Ayla. Si més no, tornava a ser sensata a temps, va pensar.

—Si coneixes els costums del clan, per què has tornat amb un nen deforme? Iza em va dir que eres incapaç de complir el teu deure com a mare, estàs disposada ara a fer-ho? Vols que la remeiera ho faci per tu?

Ayla dubtava i abraçava l’infant.

—Aquesta dona el lliurarà si ho mana el cap —digué amb els senyals lentament i dolorosament, com si es forcés a fer-ho, sentint com si un ganivet se li clavés al cor—. Però aquesta dona ha promès al seu fill que no el deixarà anar sol al món dels esperits. Si el cap decideix que el nen ha de morir, que la maleeixi a ella també. —Deixà el llenguatge formal i demanà—: T’ho prego, Brun, et prego que deixis viure el meu fill. Si ha de morir, jo no vull viure.

El prec fervent d’Ayla sorprengué el cabdill. Sabia que algunes dones volien retenir els seus fills malgrat que tinguessin malformacions i deformitats, però la majoria se sentien tranquil·les de donar-los tan ràpidament i silenciosament com fos possible. Un fill deforme estigmatitzava la mare. Assenyalava una certa inadequació, una incapacitat per tenir fills perfectes. La feia menys desitjable. Fins i tot quan la deformitat era prou petita per suposar una no gaire gran anormalitat, hi havia consideracions de futurs estatus i possibles marits. Els darrers dies d’una mare podien ser difícils si els seus fills o els marits de les seves filles no en podien tenir cura. Encara que mai no s’hagués de morir de gana, la seva vida podia ser desgraciada. La petició d’Ayla no tenia precedents. L’amor de mare era fort, però ho era tant per seguir el seu fill a l’altre món?

—Vols morir amb un fill deforme? Per què? —preguntà Brun.

—El meu fill no és deforme —digué Ayla amb una lleu traça de desafiament—. Simplement és diferent. Jo sóc diferent, no m’assemblo a la gent del clan. El meu fill també ho és. Tots els fills que tingui se li assemblaran, si el meu tòtem torna a ser vençut. Mai no tindré un fill a qui es permeti viure. No vull viure, tampoc, si tots els meus fills han de morir.

Brun es mirà el mog-ur.

—Si una dona s’empassa l’esperit del tòtem d’un home, el fill no s’ha d’assemblar a ell?

—Sí, és cert. Però no oblidis que té un tòtem mascle, també. Potser és per això que va lluitar tan fort. El Lleó de les Cavernes pot haver volgut ser part de la nova vida. Pot tenir part de raó. M’agradaria meditar-ho més.

—Però el fill és deforme?

—Sol passar quan el tòtem d’una dona rebutja sotmetre’s totalment. Això fa el seu embaràs difícil i deforma el nen —respongué el mog-ur.

—Encara em sorprèn més que el nen sigui mascle. Si el tòtem d’una dona presenta batalla de manera forta, això torna la criatura femella. Però no l’hem vist pas, Brun. Potser l’hauríem d’examinar.

—Creus que és necessari? —dubtà Brun—, per què no el maleïm ara i ens desfem del nen?

El ràpid retorn d’Ayla i la seva penitent súplica apaivagaren l’orgull ferit de Brun, però no s’havia pas estovat. Quasi havia perdut l’honra per culpa d’ella, i no era aquest el primer problema que li havia causat. Havia tornat, però què faria tot seguit? I després hi havia l’assemblea de clans, tal com Broud li havia recordat tantes vegades.

Una cosa era permetre a Iza que recollís una nena estranya i que la portés al seu clan. Però Brun havia tingut ocasió de reflexionar sovint sobre la impressió que causaria als altres clans quan arribés a la reunió amb una dona nascuda entre els Altres. Dubtava, mirant enrere, com podia haver pres tantes decisions poc ortodoxes. Cadascuna d’aquestes decisions, al seu moment, no semblava gaire esguerrada. Fins i tot deixar que la dona cacés havia estat lògic, llavors. Però sumades, i vistes des d’un punt de vista extern, l’efecte era el d’una violació tremenda dels costums. Ayla havia estat desobedient. Es mereixia ser castigada, i maleir-la esborraria totes les seves preocupacions.

Però una maledicció de mort era una amenaça molt seriosa per al clan, i ja els havia exposat un cop als esperits malignes per culpa d’ella. El seu retorn voluntari impedia que ell caigués en desgràcia. Iza, probablement, tenia raó. Havia perdut el cap temporalment per l’ensurt i el dolor. Ell ja havia dit a Iza que hauria considerat la petició de deixar viure el nen si li ho hagués demanat. Bé, en aquell moment ho demanava. Tornava coneixent l’extensió de la seva ofensa, coneixent-la i volent afrontar la situació, i demanava per la vida del seu fill. Podia, si més no, examinar el nen. A Brun no li agradava prendre decisions sobtades. Va fer un senyal ràpid a Ayla que es dirigís a la llar de Creb. Després se’n va anar.

Ayla corregué cap als braços expectants d’Iza. Si més no, podria tornar a veure la dona que estimava com a mare un cop més.

—Tots heu tingut l’oportunitat d’examinar-lo —digué Brun—. Sota circumstàncies normals, no us hauria molestat, hauria estat una decisió senzilla. Però vull saber les vostres opinions: una maledicció de mort és una possibilitat severa, no m’agradaria exposar el clan als esperits malignes una altra vegada. Si us sembla que el nen és acceptable, no puc maleir la mare. Sense ella, una altra dona l’hauria de prendre i li caldria viure amb un de vosaltres que tingués una muller que estigués alletant un fill. Si el nadó ha de viure, el càstig d’Ayla ha de ser menys dur. Demà és el dia de posar-li el nom: em cal prendre la decisió aviat, perquè el mog-ur necessita temps per preparar-se per a la maledicció, si és aquest el seu càstig. S’ha de fer abans que el sol no s’aixequi al matí.

—No es tracta només del seu cap, Brun —començà Crug. Ika encara alletava el seu fill petit i Crug no desitjava pas quedar-se la criatura d’Ayla a casa seva, per bé que la possibilitat era remota encara—. Això ja és prou greu, però ni tan sols el pot mantenir aixecat, l’hi han d’aguantar. Com serà quan sigui un home? Com caçarà? Mai no serà capaç de proveir per ell mateix i no serà més que una càrrega per a tot el clan.

—Creus que hi ha alguna possibilitat que se li enforteixi el coll? —preguntà Droog—. Si Ayla mor, s’endurà part de l’esperit d’Ona amb ella. Aga voldrà acceptar el seu fill, creu que li deu molt, encara que no em sembla que vulgui un nen deforme. Si ella l’accepta, jo també, sempre que no sigui una càrrega per a tot el clan.

—Té el coll tan llarg i escanyolit i el cap tan gros que no crec que millori mai —comentà Crug.

—Jo no el vull a la meva llar de cap manera, ni tan sols preguntaré a Oga què en pensa. No es mereix ser un parent dels seus fills, seria com un germà de Brac i de Creb; no ho permetré. Brac sobreviurà encara que li prengui una mica del seu esperit. No sé per què t’ho penses tant, Brun. Estaves disposat a maleir-la. Només perquè ha tornat una mica abans ja estàs a punt per rebre-la i parles, a més, d’acceptar el seu fill deficient —protestà Broud amb ressentiment—. Et va desafiar quan va fugir. Si torna no esborra el seu desafiament. Què és el que ens cal discutir? El nen és deforme i ha de ser maleïda, i ja està. Per què ens fas perdre el temps amb aquestes reunions? Si jo fos el cap ja l’hauria maleït fa temps. És desobedient, és insolent i és una influència nefasta per a les altres dones. Com més es pot explicar el mal comportament d’Ayla? —Broud s’estava excitant i gesticulava més furiosament—. Es mereix ser maleïda, Brun, com pots pensar en res més? Com és que no ho veus? Ets cec? Mai no ha fet res de bo. Si jo fos el cap, mai no hauria estat acceptada. Si jo fos el cap…

—Però encara no ets el cap, Broud —l’interrompé Brun fredament—. I potser no ho seràs mai si no ets capaç de controlar-te millor. Només és una dona, Broud, per què et sents tan amenaçat per ella? Quin mal et pot fer? T’ha d’obeir, no té alternativa. Si fossis el cap, si fossis el cap, és tot el que saps dir? Quin tipus de cap està tan ansiós de matar una dona per posar en perill tot el clan? —Brun estava a punt de perdre el control, també. Ja havia suportat tot el que podia del fill de la seva muller.

Els homes estaven sorpresos i intranquils. Una guerra oberta entre el cap actual i el futur cabdill era una amenaça. Broud havia traspassat els seus límits, sens dubte, però ja estaven avesats a les seves reaccions. Era Brun qui els havia espantat: mai no havien vist un cap tan a prop de perdre els estreps. Mai no havia dubtat obertament, tampoc, de les qualitats del fill de la seva muller per succeir-lo com a cabdill.

Durant un instant de tensió, els dos homes s’aguantaren la mirada en una batalla de voluntats. Broud abaixà el cap primer. Sense l’amenaça de perdre l’honra, Brun tornava a prendre fermament el comandament. Era el cap, i no estava disposat a fer-se enrere. L’home jove es posà en guàrdia: el seu peu no era tan segur com havia suposat. Broud lluitava amb la sensació d’impotència i amarga frustració que el cremava per dintre. «Encara està a favor seu», pensà, «com pot ser? Sóc el fill de la seva dona i ella és només una dona lletja». Broud intentava mantenir el control, empassant-se l’amargor que li corrompia l’ànima.

—Aquest home es penedeix d’haver fet que el cap el malentengués —digué Broud formalment—; la preocupació d’aquest home és pels caçadors que haurà de comandar un dia, si el cap actual considera que és capaç de dirigir-los. Com pot caçar un home si li balla el cap?

Brun es mirava el jove amb duresa i amb còlera. Hi havia una incongruència entre el significat dels gestos formals i els senyals inconscients d’expressió i de capteniment. La resposta exageradament educada de Broud era sarcàstica, i el cap s’irrità encara més que pel desacord directe. Broud intentava amagar uns sentiments que Brun reconeixia. Però Brun s’avergonyia de la seva pròpia reacció. Sabia que havia estat produïda pels comentaris cada cop més derogatoris de Broud, que posaven en dubte el seu propi judici. Havien fregat una nafra oberta en el seu orgull, però això no era excusa per perdre l’autocontrol fins al punt d’enfrontar-se al fill de la seva muller tan obertament.

—Ja has parlat, Broud —assenyalà Brun severament—, ja me n’adono, que el nen serà una càrrega més gran per al cap que vingui després de mi i per a qui el segueixi que no pas per a mi mateix, però la decisió encara em pertany. Faré el que cregui millor. No he dit que el nen sigui acceptat, Broud, o que la dona no sigui maleïda. Em preocupa el clan, no ella ni la seva criatura. Una maledicció de mort ens pot posar a tots en perill. Els mals esperits retinguts poden portar mala sort, sobretot si abans eren lliures. Crec que el nen és massa deforme per viure, però Ayla és cega a l’aflicció del seu fill. No la pot veure. Pot ser que el seu gran desig de tenir un fill l’hagi trastornat. Quan va tornar, em va demanar que la maleís si el seu fill no era acceptat. Us vaig demanar l’opinió perquè volia saber si algú altre veia quelcom en el nen que jo no veia. Una mort per castigar-la o per accedir a la seva petició no és una decisió gaire senzilla de prendre.

La frustració de Broud s’apaivagà. «Potser Brun no l’afavoreix, al capdavall», va pensar.

—Tens raó, Brun —va dir amb contrició—, un cap ha de tenir presents els mals per al clan. Aquest jove agraeix que un cap tan savi l’instrueixi.

La tibantor de Brun desaparegué; mai no havia pensat seriosament a destituir Broud. Encara era el fill de la seva dona, la criatura del seu cor. «L’autocontrol no és sempre fàcil», pensà Brun, recordant la seva pròpia irritació. «A Broud li costa un xic més que als altres, però va millorant».

—M’alegro que ho entenguis, Broud. Quan siguis el cap seràs responsable de la seguretat i benestar del clan.

El comentari de Brun no solament va fer saber a Broud que encara era l’hereu directe, sinó que també va asserenar els altres caçadors. Volien la tranquil·litat de conèixer la rectitud tradicional de la jerarquia del clan i que cada cosa es mantingués al seu lloc. Res no els pertorbava tant com la inseguretat envers el futur.

—És en el benestar del clan en el que pensava —afegí Broud—. No vull un home que no pugui caçar al clan. De què servirà mai el fill d’Ayla? La seva desobediència mereix un càstig sever; si vol ser maleïda, no li aniria malament. Ens aniria millor sense ells. Ayla s’oposà deliberadament a les tradicions del clan, no es mereix viure. El seu fill és tan deforme que tampoc no es mereix viure.

Hi va haver una onada d’aprovació general. Brun detectà un cert element de poca sinceritat en l’argument raonat de Broud, però ho deixà estar. La pugna entre ells dos havia passat i no volia tornar a començar. La guerra oberta amb el fill de la seva muller desagradava tant a Brun com a qualsevol dels altres.

El cap s’adonà que havia d’afegir-se a l’acord dels altres, però quelcom el feia dubtar. «És el que cal fer», va pensar, «ha estat problemàtica des del començament. És clar que Iza s’ho agafarà malament, però no li vaig prometre pas perdonar cap dels dos, vaig dir només que ho consideraria. Ni tan sols vaig dir que em miraria el nen si tornava; qui s’esperava que tornés? Aquest és precisament el problema, mai sé què cal esperar d’ella. Si el dolor debilita Iza, bé, encara té Uba. Al cap i a la fi, aquesta és la filla que li va néixer normalment, i pot aprendre més de les remeieres a l’assemblea de clans».

«Si la part de l’esperit de Brac que porta mor amb Ayla, realment perd tant? Això no preocupa Broud, per què a mi sí? Té raó ell, es mereix el càstig més sever, oi? Un amor tan gran per un nadó no és normal, tampoc. Què proven els contes de les velles? No pot ni veure que el seu fill sigui deforme, deu estar trastornada. Pot ser tan dolorós donar a llum? Els homes han patit més. Alguns han tornat a casa després d’una profunda ferida de caça. És clar que ella només és una dona, no es pot esperar que aguanti tant de dolor. Em pregunto fins on va arribar. La cova que menciona no pot ser gaire lluny. Quasi es mor en el part, així doncs, estava massa dèbil per viatjar molt, però, per què no la vam trobar?

»A més, si se li permet viure, me l’hauré d’endur a l’assemblea de clans. Què en pensarien els altres clans? Seria pitjor si deixés viure el seu fill. La decisió és la més correcta, tothom opina igual. Potser Broud no seria un problema tan gran, potser es podria controlar millor si ella ja no hi fos. És un caçador sense por, seria un bon cap si tingués més sentit de la responsabilitat, només un xic més d’autocontrol. Potser ho hauria de fer per Broud; per al fill de la meva dona seria millor si ella no hi fos. És el que cal fer, sí, ho és, és el que cal fer, oi?».

—He pres la meva decisió —anuncià Brun—. Demà és el dia de posar-li el nom. Amb la primera llum, abans no despunti el sol…

—Brun —interrompé el mog-ur. S’havia mantingut al marge de la discussió i ningú no l’havia vist gaire des del naixement del fill d’Ayla. S’havia passat la major part del temps al seu petit annex, cercant en la seva ànima una explicació per a les accions d’Ayla. Sabia com havia lluitat per acceptar els costums del clan, i li semblava que ho havia aconseguit. Estava convençut que hi havia alguna altra cosa, quelcom que no havia vist que l’havia dut a aquell extrem—. Abans que et comprometis, el mog-ur voldria parlar.

Brun se’l mirà a la cara. La seva expressió era enigmàtica, com sempre. Brun mai no havia estat capaç de llegir la cara del mog-ur. «Què pot voler dir que jo no hagi considerat ja? Ja m’he decidit a maleir-la i ell ho sap».

—El mog-ur pot parlar —indicà.

—Ayla no té marit, però jo sempre n’he tingut cura i en sóc responsable. Si ho permets, parlaré com el seu marit.

—Parla si vols, mog-ur, però què hi pots afegir? Ja he considerat el seu fort amor per la criatura i el dolor i sofriment que suportà per tenir-la. Entenc que pot ser molt dur per a Iza; sé que la pot debilitar molt. He pensat en totes les raons possibles per excusar els seus actes, però el fet és ben palès. Va desobeir els costums del clan. El seu fill no és acceptable per als homes. Broud ja ha exposat que cap dels dos no mereix viure.

El mog-ur s’aixecà amb dificultat; després llençà el bastó. Cobert amb la seva pesada pell d’ós, el bruixot era una figura imposant. Només els homes més vells i Brun l’havien conegut com a res més que el mog-ur: el mog-ur, l’home més sagrat que intercedia davant el món dels esperits, el bruixot més poderós del clan. Quan es deixava anar a l’eloqüència durant una cerimònia, era un protector carismàtic i atordidor. Era ell qui plantava cara a les forces invisibles, més temibles que qualsevol animal ferotge; unes forces que podien convertir el caçador més valent en un covard tremolós. No hi havia ni un home present que no se sentís més segur en saber que ell era el bruixot del seu clan, ni un que no s’hagués acovardit davant del poder de la seva màgia algun cop a la vida, i només un de sol, Goov, que pensés a canviar-li el lloc.

El mog-ur estava sol entre els homes del clan i la terrible esfera d’allò desconegut, i ell n’havia esdevingut una part per associació. L’envoltava una aura subtil que el seguia en la seva vida secular. Fins i tot quan s’asseia entre els límits de les pedres de la seva llar, rodejat de les seves dones, no se’l considerava realment un home. Era quelcom més, una altra cosa, el mog-ur.

Quan aquell home temut mirà cadascun dels homes fixament, no n’hi va haver cap, Broud inclòs, que no sentís com se li retorcia el fons de l’ànima en adonar-se, de sobte, que la dona que havien condemnat a morir vivia a la seva llar. El mog-ur poques vegades feia sentir la força de la presència per acompanyar la seva funció, però ho va fer aleshores. A la fi, es girà cap a Brun.

—El marit d’una dona té dret a parlar per la vida d’un fill deforme. Et demano que perdonis la vida del fill d’Ayla, i per ell, et demano també que la vida d’ella sigui perdonada.

Totes les raons que Brun havia considerat recentment per deixar-la viure semblaven en aquell moment més greus, i els arguments per la seva mort, insignificants. Quasi va accedir per la sola força de la petició del mog-ur, i era una mostra del seu caràcter que no ho fes. Però ell era el cap. No podia capitular tan fàcilment davant de tots els seus homes, i malgrat el fort desig de rendir-se a la força del poderós home de màgia, es mantingué ferm.

Quan el mog-ur veié que la mirada de ferma resolució reemplaçava la indecisió, el bruixot canvià als ulls de Brun. El seu caràcter ultramundà l’abandonà. Esdevingué un coix cobert amb una capa de pell d’ós, tan dret com la seva única cama bona li permetia estar sense el bastó. Quan va parlar, va ser amb els gestos habituals, puntuats amb les paraules brusques del llenguatge quotidià. Al seu rostre hi romania un esguard determinat, si bé estranyament vulnerable.

—Brun, des que vam trobar Ayla, ha viscut a la meva llar. Em sembla que tothom estarà d’acord que les dones i les criatures es fixen en l’home de la seva llar per determinar la mesura de tots els altres homes del clan. Ell és el model, l’exemple del que un home ha de ser. Jo he estat l’exemple d’Ayla, jo he determinat la seva mesura.

»Jo sóc deforme, Brun. És tan estrany que a una dona que s’ha criat amb un home deformat li costi veure la deformitat del seu fill? Em manca un ull i un braç, tinc mig cos escanyolit i esclafat. Sóc mig home, només, però des del principi Ayla m’ha vist com un de sencer. El cos del seu fill és sa. Té dos ulls, dos braços hàbils, dues cames fortes. Com pots esperar que hi reconegui cap deformitat?

»Va ser responsabilitat meva ensenyar-la i haig de ser jo qui carregui les culpes dels seus errors. Vaig ser jo qui va fer els ulls grossos quan va incomplir unes mínimes normes del clan. Fins i tot vaig ser jo qui et va convèncer que ho acceptessis, Brun. Sóc el mog-ur. Depeneu de mi per interpretar els desitjos dels esperits i per això heu acudit al meu judici en altres ocasions. No pensava que estiguéssim tan equivocats. De vegades se li feia difícil, però vaig pensar que havia esdevingut una bona dona del clan. Ara em penso que vaig ser massa permissiu amb ella, perquè no li vaig deixar prou clares les seves responsabilitats. Gairebé mai no la vaig escridassar ni la vaig bufetejar; sovint feia el que li semblava. Ara haurà de pagar per les meves negligències. Però, Brun, no podia ser rude amb ella.

»Mai no vaig prendre parella. Podria haver triat una dona i hauria d’haver viscut amb mi, però no ho vaig fer. Saps per què? Brun, saps com em miren les dones? Saps com m’eviten les dones? Jo tenia la mateixa necessitat d’alleugerir-me que els altres homes quan era jove, però vaig aprendre a controlar-la quan em vaig adonar que les dones es giraven per no veure’m fer el senyal. No volia forçar, amb aquest cos coix i deformat, cap dona que s’acovardís de mi, que em defugis amb disgust en veure’m.

»Però Ayla mai no em girà l’espatlla. Des del principi, s’acostava a tocar-me. No em tenia ni por ni fàstic. Em va donar el seu afecte lliurement, m’amanyagà. Brun, com podia jo escridassar-la?

»He viscut en aquest clan des que vaig néixer, però mai no vaig aprendre a caçar. Com pot caçar un home que només té un braç? Era una càrrega, era un escarni, em deien dona. Ara sóc el mog-ur i ningú no se’n riu, però no s’ha fet mai cap cerimònia de virilitat per mi. Brun, no sóc un mig home, no sóc cap home; només Ayla m’ha respectat, m’ha estimat no com un bruixot, sinó com un home, com un home sencer, i jo me l’estimo com la filla de la muller que mai no he tingut».

Creb s’arremangà la capa que duia per cobrir el seu cos desequilibrat i malformat i aixecà el monyó del braç que sempre amagava.

—Brun, aquest és l’home que Ayla veié sencer. Aquest és l’home que ha estat la seva mesura. Aquest és l’home que estima i a qui compara amb el seu fill. Mira’m, germà, és que jo mereixo viure? És que el fill d’Ayla s’ho mereix menys?

El clan es començà a reunir fora de la cova, a la pàl·lida llum del capvespre. Una boira espessa mullava les roques i els arbres i s’enganxava en gotetes als cabells i a les barbes de la gent. Els finíssims circells, que descendien de les muntanyes embolcallades d’humitat, s’enganxaven a les clotades mentre masses més espesses de l’eteri vapor enfosquien tot el que no era a una distància ben curta. La serralada de l’est s’elevava enmig d’un mar de bromes sota la resplendor decadent, i apareixia només intermitentment visible.

Ayla jeia desperta sobre les pells dins la cova fosca observant Iza i Uba, que es movien en silenci prop del foc, regirant les brases de la llar i posant aigua a bullir per al te del matí. El nadó era al seu costat, i feia sorolls de succió mentre dormia. Ella no havia dormit en tota la nit. El seu goig inicial en veure Iza havia cedit ràpidament a una sensació de desolada angoixa. Havien fet alguns intents fallits de començar una conversa, i les tres dones de la llar de Creb varen passar tot el llarg dia després del retorn d’Ayla dins els seus límits, comunicant la seva desesperança amb mirades tristes.

Creb no havia trepitjat el seu domini, però Ayla l’havia vist un cop quan sortia de la petita cova adjunta per reunir-se amb els homes que Brun havia cridat. Havia desviat ràpidament l’esguard de la seva silenciosa súplica, però ella ja havia copsat l’afecte i la pietat del seu ull líquid. Ella i Iza intercanviaren una mirada tremolosa i intel·ligent quan van veure Creb que s’afanyava a anar cap al lloc dels esperits després de parlar i gesticular cautelosament amb Brun en una remota secció de la cova. Brun havia pres la seva decisió i Creb anava a preparar-se per oficiar la seva part. Ja no varen tornar a veure el bruixot.

Iza portà el te a la jove mare a la tassa familiar d’os que havia estat seva durant molts anys; després s’assegué en silenci al seu costat mentre ella se’l bevia a glops. Uba s’apropà: no podia oferir res més que la seva presència per confortar-les.

—Quasi tots són fora, hauríem de sortir —assenyalà Iza mentre prenia la tassa a la jove. Ayla assentí. S’aixecà i embolcallà el nen amb la capa transportadora, després recollí les seves pells del llit i se les penjà sobre les espatlles. Amb els ulls humits que amenaçaven el plor, Ayla mirà Iza, després Uba, i amb un plany dolorós les abraçà. Les tres s’estrenyeren en una forta abraçada. Ayla, amb el cor pesant i arrossegant els peus, sortí de la cova.

Amb el cap baix, veient de tant en tant una petjada amb el senyal dels dits i el contorn desdibuixat del peu cobert amb una protecció de cuir, Ayla va tenir l’enganyosa sensació que es repetia l’escena de feia dos anys i que seguia Creb fora de la cova per enfrontar-se al seu destí. «M’hauria d’haver maleït per sempre llavors», pensà, «dec haver nascut per ser maleïda, si no, per què haig de tornar a passar pel mateix? Aquest cop aniré al món dels esperits: conec una planta que ens farà dormir i no ens despertarem més en aquest món. Me la prendré de seguida i tots dos caminarem aviat cap a l’altre món junts».

S’apropà a Brun, caigué a terra i observà els peus familiars, embolcallats en proteccions brutes. Ja es feia de dia i el sol aviat seria ben amunt. Brun s’hauria d’afanyar, va pensar, i notà que li tocava l’espatlla. Lentament, aixecà el cap i veié la barba de Brun. Va començar sense preliminars.

—Dona, has desafiat voluntàriament els costums del clan i has de ser castigada —anuncià amb austeritat. Ayla assentí. Era cert—. Ayla, dona del clan, ets maleïda. Ningú no et mirarà ni t’escoltarà. Patiràs tu sola l’aïllament de la dona maleïda. No pots traspassar els límits de la llar del teu proveïdor fins que la propera lluna sigui a la mateixa fase que ara.

Ayla es mirà el rostre sever del cap amb sorpresa i incredulitat. La maledicció de dona! No la maledicció de mort! No l’ostracisme absolut, sinó l’aïllament nominal restringit a la llar de Creb. Què significava que ningú més del clan no reconegués la seva existència durant una lluna sencera? Encara tenia Iza, Uba i Creb. I després podria reunir-se amb el clan com qualsevol altra dona. Però Brun no havia acabat.

—Per més càstig, se’t prohibeix caçar i no pots ni tan sols mencionar la caça fins que el clan torni de l’assemblea de clans. Fins que les fulles no hagin caigut dels arbres, no tindràs llibertat per anar enlloc que no sigui essencial. Quan vagis a cercar plantes per fer màgia per curar, em diràs on vas i tornaràs aviat. Sempre em demanaràs permís abans d’abandonar la zona de la cova, i m’ensenyaràs el lloc de la caverna on t’amagues.

«Sí, sí, és clar, qualsevol cosa», assentia Ayla amb el cap. Surava en un núvol de càlida eufòria, però les següents paraules del cap li trastocaren l’humor com un llamp gelat davallat del cel que ofegava la seva il·lusió en una tempesta de desesperació.

—Encara resta el problema del teu fill deforme, que va ser la causa de la teva desobediència. Mai més no has d’intentar forçar un home, i encara menys encara un cabdill, contra la seva voluntat. Cap dona no ha d’intentar mai forçar un home —digué Brun; després féu un senyal.

Ayla estrenyé el seu fill amb desesperació i mirà en la mateixa direcció que Brun. No podia permetre que l’hi prenguessin, no podia. Va veure el mog-ur que sortia de la cova. Quan va veure que es treia la pell d’ós i revelava un bol de vímet tacat de vermell i fermament agafat entre el monyó del seu braç i la cintura, un goig incrèdul li oprimí el rostre. Es girà cap a Brun, dubtosa, amb la inseguretat de pensar si era cert el que veia.

—Però una dona pot demanar —acabà Brun—. El mog-ur espera, Ayla. El teu fill ha de tenir un nom si ha de ser un membre del clan.

Ayla saltà i corregué cap al bruixot, traient-se el nen d’entre la roba mentre queia de genolls. Aixecà el seu fill despullat, que encetà un bram quan va ser retirat del pit calent de la seva mare i exposat a l’aire humit i fred, pel qual arribaren els primers raigs de sol que saltaven per sobre la serralada i encenien la boirina.

Un nom! Ni tan sols havia pensat un nom, ni s’havia preguntat quin nom escolliria Creb per al seu fill. Amb gestos formals, Creb invocà els esperits dels tòtems del clan. Després s’atansà al bol i va treure un xic de pintura vermella.

—Durc —va dir en veu alta per sobre dels xisclets del nen arrauxat i refredat—. El nom del nen és Durc. —Llavors dibuixà una línia des de la unió de l’angle supraorbital del nen fins a la punta del seu nas diminut.

—Durc —repetí Ayla, sostenint el seu fill ben a prop per escalfar-lo. «Durc», va pensar, «com el Durc de la llegenda. Creb sap que és el meu nom favorit». No era un nom comú al clan, i molts s’estranyaren. Però potser aquest nom, extret de les profunditats de l’antigor i ple de connotacions dubtoses, era el més apropiat per a una criatura la vida de la qual s’havia balancejat en uns començaments tan incerts.

—Durc —digué Brun. Va ser el primer a girar cua. Ayla pensà que havia vist una espurna de tendresa en l’auster i orgullós cap quan se l’havia mirat amb gratitud. La majoria de les cares, les veié entre una cortina borrosa de llàgrimes. Per més que ho intentà, no va poder controlar-les, i abaixà el cap en un intent d’amagar els ulls. «No m’ho puc creure, no m’ho puc creure», pensà. «És cert? Tens un nom, fill meu? Brun t’ha acceptat? No estic somniant?». Es recordà dels nòduls lluents de pirita de ferro que havia trobat i guardat al seu amulet. «Era un senyal. Gran Lleó de les Cavernes, era un senyal veritable». De tots els objectes del seu amulet, aquell l’atresorava com cap altre.

—Durc —sentí que deia Iza mentre se’l mirava. El goig al rostre de la dona no era menor que el d’Ayla, encara que tingués els ulls eixuts.

—Durc —va dir Uba, i afegí amb un gest ràpid—: Estic tan contenta!

—Durc —va sonar amb burla. Ayla alçà la vista a temps per veure Broud que se’n tornava. Recordà de cop l’estranya idea que havia tingut quan s’amagava a la petita cova, la idea sobre com els homes començaven els nens, i tremolà en pensar que, d’alguna manera, Broud era responsable de la concepció del seu fill. Havia estat massa ocupada per adonar-se de la pugna de voluntats entre Brun i Broud. El jove refusava reconèixer el nou membre del clan, i només una ordre directa del cap ho aconseguí finalment. Ayla el veié marxar del grup amb els punys tancats i les espatlles tenses.

«Com ho ha pogut fer?». Broud s’endinsà als boscos per fugir de l’escenari odiós. «Com ho ha pogut fer?». Va donar una puntada de peu a un tronc per intentar inútilment apaivagar la seva frustració, i l’envià rodant pendent avall. «Com ho ha pogut fer?». Va arrencar una branca gruixuda i la llançà contra un arbre. «Com ho ha pogut fer? Com ho ha pogut fer?». El cervell de Broud repetia la frase mentre donava cops de puny, un rere l’altre, contra una cresta coberta de molsa. «Com l’ha pogut deixar viure i acceptar el seu fill? Com ha pogut fer això?».