Capítol 25

En Goov sortí de la cova, s’enlluernà amb el sol del matí, es fregà els ulls i s’estirà. Va veure el mog-ur assegut, amb el cap baix, mirant-se el terra. «Hi ha tantes llànties i torxes apagades», pensà, «que algú es podria equivocar en girar i perdre’s. Li preguntaré al mog-ur si puc omplir les llànties i canviar les torxes». L’acòlit caminà fent grans camades cap al bruixot per tal que l’ancià el veiés, però s’aturà quan li veié la cara trasmudada i les espatlles caigudes. «Val més que no el molesti, ho faré directament».

«El mog-ur es fa vell», pensà Goov, tornant a la cova amb un bol de greix d’ós, blens nous i torxes de recanvi. «Mai no penso que és tan vell. El viatge fins aquí li va costar força, i les cerimònies l’han afeblit. I encara queda la tornada. Que estrany, mai no havia pensat que fos vell, abans», meditava el jove acòlit.

Uns quants homes més abandonaven la cova refregant-se els ulls plens de son i observant les dones nues escampades per terra; es preguntaren, com sempre feien, què podia fer que estiguessin tan cansades. La primera dona que es llevà va córrer a buscar la roba de totes; després començaren a despertar les altres abans que més homes sortissin de la caverna.

—Ayla —la cridà Uba, movent la dona—. Ayla, desperta.

—Mmmmfff —remugà Ayla, i es va girar.

—Ayla! Ayla! —repetia Uba estirant-la amb força—. Ebra, no la puc despertar.

—Ayla! —digué la dona més fort, removent-la amb violència.

Ayla obrí els ulls i intentà expressar una resposta, després els tornà a tancar i es va arraulir.

—Ayla! Ayla! —tornà a dir Ebra. La jove obrí els ulls una altra vegada.

—Entra a la cova i dorm allí, Ayla. No et pots quedar aquí fora, els homes ja surten —li manà Ebra.

La jove se n’anà cap allí ensopegant. Uns instants després tornava a ser fora, completament desperta però ben pàl·lida.

—Què passa? —preguntà Uba—. Estàs blanca; sembla que hagis vist un esperit.

—Uba, oh, Uba. El bol! —digué mentre queia a terra i amagava el rostre entre les mans.

—El bol? Quin bol, Ayla? No t’entenc.

—És trencat! —aconseguí de gesticular Ayla.

—Trencat? —preguntà Ebra—. Per què t’hauria de preocupar tant un bol trencat? En pots fer un altre.

—No, no puc. No com aquest. És el bol d’Iza, el que li donà la seva mare.

—El bol de la mare? El bol cerimonial de la mare? —l’interrogà Uba amb el rostre melangiós.

La fusta seca i fràgil de l’antiga relíquia havia perdut tota la seva resistència amb tantes generacions d’ús. S’hi havia fet una esquerda finíssima que s’havia estès, invisible, sota el re-cobriment blanc. El cop en caure de la mà d’Ayla al terra petri de la caverna va ser més del que podia resistir: s’havia partit en dos.

Ayla no s’havia adonat que Creb havia alçat el cap quan ella sortí de la cova. En saber que el venerable bol s’havia trencat, un sentiment de desenllaç tenyí els seus pensaments. «És apropiat. Mai més no es farà servir la màgia d’aquestes arrels. Ja no tornaré a fer cap cerimònia amb les arrels, i no ensenyaré a Goov com es feien servir abans. El clan les oblidarà». El vell coix es recolzà pesadament en el seu bastó i s’alçà; va sentir les punxades doloroses de l’artritis a les seves juntures. «Ja m’he assegut massa en coves fredes, és hora que Goov se’n faci càrrec. Ell és jove, però jo ja sóc massa vell. Si l’empenyo, estarà preparat d’aquí a un any o dos. Ho haurà d’estar, qui sap quant més viuré, jo».

Brun notà el marcat canvi en el vell bruixot. Va pensar que la depressió del mog-ur era causada per una feblesa natural després de l’excitació, sobretot ja que aquesta seria la seva darrera assemblea de clans. No obstant això, Brun es preocupava per com resistiria el retorn i estava segur que els endarreriria. Va decidir enviar els seus caçadors a una darrera sortida i canviar després la carn fresca per algunes de les provisions emmagatzemades pel clan amfitrió per tal d’ampliar la quantitat que s’enduien per al viatge de tornada.

Després de l’èxit de la cacera, Brun tenia pressa per marxar. Uns quants clans ja ho havien fet. En acabar les festes, els seus pensaments retornaren a la seva llar i als que s’havien quedat enrere, però els seus ànims estaven força engrescats. L’amenaça a la seva posició mai no havia estat més forta, però això feia que la victòria fos més sonada. Estava complagut de si mateix, complagut del seu clan i complagut d’Ayla. Era una bona remeiera, això ja ho havia vist abans. Quan la vida d’algú es veia en perill, s’oblidava de qualsevol altra cosa, com Iza. Brun sabia que el mog-ur havia estat molt útil en persuadir els altres bruixots, però havia estat la mateixa Ayla qui ho havia demostrat en salvar la vida al jove caçador. Ell i la seva muller romandrien amb el clan amfitrió fins que fos prou fort per viatjar, probablement passarien l’hivern amb ells.

El mog-ur no mencionà mai la visita clandestina d’Ayla a la petita cova del fons de la muntanya, excepte una vegada. Ayla estava empaquetant, preparant-se per marxar l’endemà, quan Creb s’internà a la segona cova. L’havia estat evitant, la qual cosa feria la jove que se l’estimava. S’aturà de cop quan la va veure i es girà per sortir, però ella li tallà la sortida i va anar corrents a seure als seus peus. Abaixà la vista per veure el cap baix de la dona, sospirà i li tocà l’espatlla.

Ayla alçà el cap, sorpresa de veure com s’havia envellit només en uns dies. La cicatriu que li desfigurava la cara i el plec de pell que cobria l’ull buit estaven marcits i enfonsats sota l’ombra de la prominent entrecella. La barba grisa li penjava descuidada de la mandíbula sortint, i el front baix i fet enrere era emfasitzat per una línia de cabells en recessió; però era la profunda tristesa d’aquell únic ull, líquid i fosc, allò que l’aclaparava. Què li havia fet ella? Desitjava ferventment poder desfer aquella intrusió cova endins d’aquella nit. El dolor que va sentir per Creb quan va veure el seu cos retorçat per la malaltia no era res comparat amb l’angoixa que sentia per la pena de l’ànima del mog-ur.

—Què vols, Ayla? —preguntà.

—Mog-ur, jo… jo… —titubejà, després esclatà—: Oh, Creb, no puc suportar veure’t patir així. Què hi puc fer? Acudiré a Brun, si vols; faré el que vulguis. Però digues-me què em cal fer.

«Què pots fer, Ayla?» pensà. «Pots canviar qui ets? Pots desfer el mal que has fet? El clan morirà, només tu i els teus restareu. Som un poble antic. Hem guardat les nostres tradicions, hem honrat els esperits i el Gran Ursus, però ja s’ha acabat. Per a nosaltres és la fi. Potser havia de ser així, potser no vares ser tu, Ayla, sinó els teus. ¿És per això que ens vas ser enviada? Per advertir-m’ho? La terra que habitem és formosa i rica; ens ha donat tot el que ens ha calgut durant totes les generacions que hem viscut. Com l’abandonaràs quan sigui el teu torn? Què hi pots fer tu?».

—Hi ha una cosa que pots fer, Ayla —gesticulà lentament el mog-ur, emfasitzant cada moviment. L’ull se li tornà fred—: Pots no mencionar-ho mai més.

Restà tan dret com la seva única cama bona li ho permetia, mentre intentava no repenjar-se gaire al seu bastó. Llavors, amb tot el seu orgull i el del seu poble que va poder reunir, es girà rígid i ple de dignitat, i sortí de la cova.

—Broud!

L’home caminà cap a qui l’havia saludat. Les dones del clan de Brun s’afanyaven a acabar l’esmorzar, perquè planejaven marxar en acabar l’àpat. Els homes, mentrestant, aprofitaven per parlar amb gent que no tornarien a veure fins al cap de set anys. Tothom s’entretenia a rememorar detalls de la important trobada a fi d’allargar-la un xic més.

—Ho has fet força bé aquest cop, Broud, i a la propera assemblea seràs el cap.

—El proper cop també tu ho faràs molt bé —respongué Broud, enorgullit—. Senzillament vam tenir sort.

—Ets afortunat: el vostre clan és el primer, el vostre mog-ur és el primer, fins i tot la vostra remeiera és la primera. Saps, Broud?, teniu sort de tenir Ayla; poques remeieres poden plantar cara a un ós de les cavernes per salvar un caçador.

Broud corrugà les celles lleugerament, després veié Voord i caminà cap a ell.

—Voord! —el saludà gesticulant amb alegria—. Ho has fet molt bé, aquest cop. Em vaig alegrar quan et varen escollir a tu en comptes de Nouz. Ell també és bo, però tu ets molt millor.

—Però tu et vas merèixer el primer lloc, Broud. També tu vares fer una gran cursa; tot el teu clan es mereix la seva posició: fins i tot la vostra remeiera és la millor, per bé que en tenia dubtes al principi. Serà una bona remeiera per tenir a prop quan siguis el cap. Només desitjo que no es faci més alta; entre tu i jo, se’m fa estrany haver d’aixecar el cap per mirar-me una dona.

—Sí, és massa alta —respongué Broud amb gestos rígids.

—Però tant se val, mentre sigui una bona remeiera, oi?

Broud només va assentir amb el cap, després refusà més converses i se n’anà. «Ayla, Ayla, ja me n’estic cansant, d’Ayla», pensà creuant l’espai obert.

—Broud, et volia veure abans no marxéssiu —li digué un home, apropant-se a trobar-lo a mig camí—. Saps que hi ha una dona al meu clan amb una filla deforme com el fill de la teva remeiera? He parlat amb Brun i ha estat d’acord a acceptar-la, però volia que parlés amb tu abans, ja que seràs el cap llavors. La dona ha promès educar la seva filla per tal que sigui una bona esposa, digna del primer clan i del fill de la primera remeiera. Tu no hi tens res en contra, oi Broud? És una parella lògica.

—No —gesticulà Broud breument, i es girà amb brusquedat. Si no hagués estat tan enutjat s’hi hauria oposat, però no tenia ganes d’entrar en una discussió sobre Ayla.

—Per cert, va ser una cursa estupenda, Broud.

El jove no va sentir el comentari perquè ja estava d’esquena. Quan es dirigia a la cova, va veure dues dones immergides en una conversa. Sabia que li calia apartar la vista per no veure de què conversaven, però es quedà a mirar-les, fingint no haver-les vist.

—… no m’ho podia creure, que fos una dona del clan, i llavors, quan vaig veure el seu nen… Per la manera de caminar directament cap a Ursus, com si fos del clan amfitrió, sense por de res… jo no podria fer-ho pas.

—Vaig parlar amb ella una estona, és realment amable, i actua amb força naturalitat. No puc evitar preguntar-me, però, si mai trobarà marit. És tan alta, «quin home vol una dona més alta que ell?». Cap, encara que sigui una remeiera de primera categoria.

—Algú em va dir que hi ha un clan que la pretén, però que no havia tingut temps d’enllestir-ne els detalls; em sembla que en voldran parlar. Han dit que enviaran un missatger si decideixen acceptar-la.

—Que no tenen una cova nova? Diuen que la va trobar ella, que és molt gran, i els dóna bona sort, també.

—Se suposa que és prop del mar, i els camins estan ben trepitjats. Em sembla que un bon missatger els trobaria.

Broud passà les dues dones i va haver de reprimir les ganes de donar un mastegot a aquelles xerraires i gandules.

Però no eren del seu clan, i encara que era prerrogativa seva disciplinar qualsevol dona, no era diplomàtic pegar a una dona d’un altre clan sense permís del marit o del cap, llevat que la infracció fos molt òbvia. Era prou òbvia per a ell, però podia no ser-ho tant per a algú altre.

—La nostra remeiera diu que té força traça —deia Norg quan Brun entrava a la cova.

—És la filla d’Iza —respongué Brun—, i Iza l’ha ensinistrada bé.

—És una llàstima que Iza no ho pogués fer. Tinc entès que està malalta.

—Sí, aquesta és la raó per la qual tinc pressa. Ens queda un llarg camí per fer. La vostra hospitalitat ha estat excel·lent, Norg, però la cova de cadascú és la seva llar. Aquesta ha estat una de les millors assemblees de clans, es recordarà molt de temps —afirmà Brun.

Broud es girà d’esquena, amb els punys tancats, abans de veure el compliment que Norg feia al fill de la muller de Brun. «Ayla, Ayla, Ayla, tothom parla d’Ayla; sembla com si ningú més no hagués fet res en aquesta assemblea excepte ella. Va ser escollida en primer lloc? Qui era al coll de l’ós mentre ella era tranquil·lament a terra? ¿Què vol dir que salvés la vida d’aquell caçador? Segurament no tornarà a caminar mai més. És lletja i és massa alta, el seu fill és deforme; haurien de saber que és insolent a casa».

En aquell moment, Ayla passà pel seu costat, portant un munt de paquets. La mirada d’odi de Broud era tan carregada de malícia que la va fer trontollar. «Què he fet ara? Quasi no he vist Broud en tot el temps que hem estat aquí».

Broud era ja un adult poderós del clan, però el perill que inspirava anava més enllà de la seva força física. Era el fill de l’esposa del cap, destinat a ser ell el cap algun dia. Pensava en tot això mentre observava com Ayla dipositava els paquets a terra, fora de la cova.

Després de menjar, les dones embolicaren ràpidament els escassos estris que havien fet servir per preparar l’àpat del matí. Brun estava impacient per marxar i elles també. Ayla intercanvià alguns gestos amb les remeieres, amb la muller de Norg i amb algunes altres; després embolcallà el seu fill amb la capa transportadora i es col·locà al seu lloc, al cap de la fila de les dones del clan de Brun. Brun va fer un senyal i començaren a travessar la zona oberta davant la cova. Abans de girar cap al seu camí, Brun s’aturà i tots es giraren per mirar per darrera vegada enrere. Norg i tot el seu clan eren dempeus a la boca de la seva cova.

—Que camineu amb Ursus —Norg va fer amb un signe.

Brun assentí i reprengué el camí. Passarien set anys abans no tornessin a veure Norg; potser no el tornarien a veure mai més. Només ho sabia l’esperit del Gran Ós de les Cavernes.

Tal com Brun es pensava, el viatge de retorn era difícil per a Creb. Sense l’emoció dels actes que havien de venir i deprimit pel secret que coneixia i silenciava, el cos de l’ancià el traïa una vegada i una altra. Brun es preocupava més i més: mai no havia vist el gran bruixot tan aixafat. Es quedava enrere tants cops que Brun enviava un caçador per tal que el trobés mentre ells esperaven. El cap alentí la marxa i esperava que així li fos més fàcil, però Creb no semblava adonar-se’n. A les escasses cerimònies del vespre, fetes a instàncies de Brun, els mancava força. El mog-ur semblava dubtós, els seus gestos eren rígids, com si no hi posés el cor. Brun s’adonà que Creb i Ayla guardaven les distàncies, i per bé que el seu ritme es mantenia, Ayla havia perdut l’empenta en el seu pas. «Alguna cosa no rutlla entre aquests dos», pensà.

Havien caminat entre l’herba madura des de mig matí; Brun es girà enrere: Creb no era a la vista. Començà a fer el senyal a un dels homes, però canvià de parer i es dirigí a Ayla.

—Torna enrere i troba el mog-ur —li manà.

Ayla se sorprengué, assentí amb el cap, donà Durc a Uba i s’afanyà pel solc obert enmig de l’herba crescuda i inclinada. El trobà un bon tros enrere caminant lentament i recolzant-se pesadament en el seu bastó. Semblava tot ell adolorit, i Ayla, després de la sorprenent resposta que havien rebut les seves preocupacions per ell, no sabia què dir-li. Estava segura que li feien mal les articulacions cansades i afectades d’artritis, però havia rebutjat prendre res del que ella li donava per al dolor. Quan ho havia refusat unes quantes vegades, Ayla ja no li va oferir res més, malgrat que el seu cor patís per ell. S’aturà quan la va veure.

—Què fas tu aquí? —li va dir.

—Brun m’ha enviat a buscar-te.

Creb remugà i començà a caminar. Ayla el seguia darrere, observant els seus moviments lents i insegurs, fins que no va poder aguantar més. Li passà al davant i es llançà a terra, als seus peus, obligant-lo a deturar-se. Creb se la mirà una estona llarga abans no li féu el senyal de parlar.

—Aquesta dona voldria saber per què el mog-ur està enfadat.

—No estic enfadat, Ayla.

—Aleshores, per què no em permets que t’ajudi? —inquirí—. Mai no t’hi havies negat abans —digué Ayla fent esforços per contenir-se—; aquesta dona és una remeiera, està preparada per ajudar els que tenen dolor, és la seva tasca, la seva funció. A aquesta dona li dol veure patir el mog-ur, no ho pot impedir. —Ayla no podia mantenir la postura formal—. Oh, Creb, deixa’m ajudar-te. No saps que t’estimo! Per a mi tu ets com el marit de la meva mare; has proveït per a mi, has parlat per mi, et dec la vida. No sé per què has deixat d’estimar-me, però jo no he deixat de sentir afecte per tu.

Les llàgrimes lliscaren rostre avall, amb expressió desesperada.

«Per què sempre li ve l’aigua als ulls quan pensa que no l’estimo? 1 per què em fan fer quelcom per ella aquests ulls dèbils? Tenen el mateix problema tots els Altres? Té raó, mai no havia refusat la seva ajuda abans, perquè m’hauria de preocupar ara? No és una dona del clan. Malgrat el que pensi tothom, va néixer entre els Altres i sempre serà un d’ells. No ho sap ni ella; es pensa que és una dona del clan, es pensa que és una remeiera. És una remeiera; potser no és de la categoria d’Iza, però és una remeiera, i ha intentat esdevenir una dona del clan, tot i que ha estat dur per a ella de vegades. Em pregunto si és molt dur per a ella. No és el primer cop que ha vessat aigua dels ulls, però quantes vegades ha lluitat per contenir-la? És quan es pensa que no la vull que no la pot retenir. Pot ser que li faci tant de mal? Quant em costaria a mi si pensés que no m’estima? Més del que vull imaginar. Si m’estima així, pot ser tan diferent?». Creb intentava veure-la com una estranya, com una dona dels Altres, però encara era Ayla, encara era la filla de la muller que ell mai no havia tingut.

—Val més que ens afanyem, Ayla; Brun ens està esperant. Eixuga’t els ulls, i quan ens aturem, em pots fer un xic de te d’escorça de salze, remeiera.

Un somriure aparegué als seus llavis; s’aixecà i tornà a col·locar-se al seu darrere. Al cap d’unes passes, es posà al seu costat. Creb s’aturà, hi estigué d’acord i es recolzà en ella per caminar.

Brun notà una millora sobtada, i aviat reprengué el pas, per bé que encara no caminaven tan de pressa com ell hauria desitjat. Hi havia un aire de melangia en l’ancià, però semblava que s’hi esforçava més. «Sabia que hi havia algun problema entre ells dos», pensà Brun, «però sembla que ja l’han resolt». S’alegrà d’haver tingut la idea d’enviar-la a ella a buscar-lo.

Creb va permetre que Ayla l’ajudés, però encara hi havia una distància entre tots dos; una separació massa profunda per ser travessada. No podia oblidar les diferències dels seus destins, i aquest fet produïa una tensió que enraria l’ambient dels records dels temps anteriors.

Encara que els dies fossin calorosos quan el clan de Brun retornava a la seva cova, les nits eren progressivament més fresques. El primer esguard dels cims nevats de l’oest alegrà els cors del clan, i si bé la distància quasi no minvava amb el pas de les jornades, la serralada de l’extrem sud de la península esdevingué una línia permanent del paisatge. La distància s’escurçava, però, malgrat que de manera imperceptible. Mentre avançaven dia rere dia feixugament en direcció a ponent, la blavor profunda de les clivelles caracteritzava les geleres i la porpra difusa de sota els cingles gelats prenia la forma d’afloraments i de cavallons.

Continuaren endavant fins que es va fer fosc i acamparen per darrera vegada a les estepes; tothom es llevà amb la primera llum. Les prades es confonien en una immensa esplanada de prat amb arbres alts i alguns rinoceronts de clima temperat pasturaven l’herba tendra; tot plegat donava una imatge de familiaritat; després, els animals seguiren la seva ruta sense immutar-se per ells. El pas es féu més ràpid quan arribaren a un camí que voltava els pujols. Vorejaren una cresta coneguda i veieren la seva cova. Tots els cors se sentiren més lleugers: eren a casa.

—On és Dorv? —preguntà Ika.

—Camina ja al món dels esperits —respongué Zoug—. Els ulls se li posaren tan malalts que no veia els senyals quan li parlàvem. Em sembla que es rendí i no volgué esperar que tornéssiu. Quan els esperits el cridaren, se n’anà amb ells. El vam enterrar i vam marcar el lloc per tal que el mog-ur el trobés per al ritual dels morts.

Ayla mirà de banda a banda amb ànsia.

—On és Iza?

—Està molt malalta, Ayla —va dir Aba—. No ha sortit del seu llit des de la darrera lluna nova.

—Iza, Iza no! No! No! —plorà Ayla corrent cap a la cova. Llançà els seus paquets a terra quan arribà a la llar de Creb i es precipità vers la dona ajaguda sobre les pells.

—Iza! Iza! —va cridar la jove; la vella remeiera obrí els ulls.

—Ayla! —va dir, amb una veu tan enrogallada que era quasi incomprensible—. Els esperits m’han concedit el meu desig —afirmà amb feblesa—. Has tornat. —Iza allargà els braços. Ayla l’abraçà i notà el seu cos prim i fràgil, gairebé només un munt d’ossos coberts de pell arrugada. Els cabells eren blancs com la neu, i la cara com un pergamí ple de solcs i estès sobre les galtes descarnades i els ulls enfonsats; semblava que tingués mil anys i no passava dels vint-i-sis.

Ayla quasi no hi veia per les moltes llàgrimes que vessava.

—Per què he anat a l’assemblea de clans? M’hauria d’haver quedat aquí per tenir cura de tu. Sabia que estaves malalta, per què me’n vaig anar lluny de tu?

—No, no, Ayla —gesticulà Iza—, no et culpis, no pots canviar el que ha de ser. Sabia que em moriria quan te’n vas anar, no em podries haver ajudat, ningú no podria. Només volia veure’t un darrer cop abans d’anar a reunir-me amb els esperits.

—No et pots morir! No permetré que et moris! Tindré cura de tu, faré que et posis bé —digué Ayla amb excitació.

—Ayla, Ayla. Hi ha coses que fins i tot la millor remeiera no pot fer.

L’esforç li comportà un atac de tos. Ayla li aixecà l’esquena fins que li passà. Va remoure les pells sota la dona i la va aixecar per tal que pogués respirar; després començà a regirar entre les medicines, emmagatzemades a prop del llit d’Iza.

—On és la campànula? No trobo la campànula.

—Em sembla que ja no en queda —afirmà Iza en veu baixa. L’atac de tos l’havia esgotada—. N’he gastada molta i no n’he pogut anar a recollir més. Aba intentà trobar-ne, però em portà gira-sols.

—No me n’hauria d’haver anat —digué Ayla. Sortí corrents de la cova i trobà Uba, que portava Durc, i Creb a l’entrada.

—Iza està malalta —assenyalà Ayla frenèticament—, i no li queda gens de campànula; en vaig a cercar. El foc és apagat, Uba. Per què vaig anar a l’assemblea de clans? M’hauria d’haver quedat aquí amb ella. Per què la vaig abandonar?

El rostre fred d’Ayla, cansat del viatge, era solcat de llàgrimes, però ella ni se n’adonava ni es preocupava d’això. Baixà amb rapidesa el pendent mentre Creb i Uba entraven a la cova.

Uba encengué un foc, però l’aigua que havia començat a escalfar només era tèbia. Creb estava dret a la vora d’Iza, fent signes formularis amb més fervor del que havia emprat des de feia molt de temps, invocant tots els esperits que coneixia per enfortir la seva essència de vida i els pregava que no se l’enduguessin encara. Uba havia deixat Durc sobre una catifa, i el nen començava a caminar de quatre grapes i se sostenia amb les mans i els genolls. S’acostà a la seva mare, que estava ocupada tallant les arrels en bocins petits, però ella l’apartà quan la criatura intentà agafar-li el pit. Ayla no tenia temps per al seu fill. El nen començà a protestar, mentre ella remullava les arrels a l’aigua i afegia més pedres, impacient que encara no bullís.

—Deixa’m veure Durc —digué Iza—, ha crescut tant.

Uba l’agafà i el donà a la seva mare. Ayla deixà el nen a la falda d’Iza, però Durc no tenia ganes de fer festes a una dona que no recordava, i intentava fugir.

—És fort i té salut —afirmà Iza—, i ja no té problemes per mantenir el cap alt.

—I ja té una esposa —digué Uba—, si més no, una nena que s’ha promès amb ell.

—Una esposa? ¿Quin clan voldria prometre una nena amb ell, tan petit i deforme?

—Hi havia una dona a l’assemblea de clans que tenia una filla deforme. Va venir a parlar amb nosaltres el primer dia —explicà Uba—. La criatura s’assembla a Durc, fins i tot; si més no, el cap, perquè els altres membres són un xic diferents. La mare va preguntar si es podien aparellar, ja que Oda estava preocupada pensant que mai no trobaria marit. Brun i el cap de l’altre clan s’hi avingueren. Em sembla que vindrà a viure aquí després de la propera assemblea, malgrat que no sigui una dona encara. Ebra va dir que podria viure amb ella fins que els dos fossin prou grans per aparellar-se. Oda estava molt contenta, sobretot després que Ayla fes la beguda per a la cerimònia.

—Així és que varen acceptar Ayla com una remeiera de la meva categoria. Dubtava que ho fessin —afirmà Iza. Desprès s’aturà. Parlar l’havia cansada, però només de veure les seves estimades filles al voltant seu un altre cop, el seu esperit es revifava, encara que no pas el seu cos. Descansà una estoneta i després afegí—: quin és el nom de la nena?

—Ura —respongué la filla d’Iza.

—M’agrada el nom, sona bé. —Iza tornà a reposar; llavors va fer una altra pregunta—: I Ayla? ¿Va trobar marit a l’assemblea de clans?

—El clan dels parents de Zoug s’ho està pensant. Al principi varen refusar, però després de ser acceptada com a remeiera, varen decidir tornar-s’ho a pensar. No hi va haver temps de decidir res abans de marxar. Pot ser que prenguin Ayla, però no crec que acceptessin Durc.

Iza només assentí amb el cap i tancà els ulls.

Ayla estava trinxant carn per fer un brou per a Iza. Controlava amb impaciència l’aigua bullent amb l’arrel perquè prengués la coloració i l’aroma correcta. Durc s’arrossegà cap a ella, pidolant, però l’apartà una altra vegada.

—Dóna-me’l a mi, Uba —demanà Creb. Allò va distreure el nen una estona, que, assegut als genolls de Creb, estava totalment intrigat amb la seva barba. Però aviat se’n cansà, també. Es fregà els ulls i lluità per alliberar-se del braç que el contenia fins que ho aconseguí i tornà a la seva mare. Estava cansat i afamat. Ayla estava dreta prop del foc i quasi no s’adonà del nen que intentava aixecar-se, agafat a la seva cama. Creb s’alçà, deixà caure el seu bastó i indicà a Uba que posés el noi als seus braços. Caminant amb dificultat sense el seu bastó, s’arrossegà a la llar de Broud i deixà Durc a la falda d’Oga.

—Durc té gana i Ayla està ocupada preparant la medicina per a Iza. Pots alletar-lo, Oga?

Oga assentí, agafà Durc i li donà el pit. Broud se’l mira amb les celles corrugades, però l’esguard fosc del mog-ur va fer que dissimulés aviat la seva ira. El seu odi per Ayla no s’estenia a l’home que la protegia i proveïa la seva llar. Broud temia massa el mog-ur per odiar-lo. Havia descobert ja feia molts anys, però, que l’home sagrat rarament interferia en la vida secular del clan i confinava les seves activitats al món dels esperits. El mog-ur mai no havia intentat impedir que Broud exercís el seu domini sobre la jove amb qui compartia la llar, però Broud no tenia ganes d’enfrontar-se directament amb el bruixot.

L’home tornà amb esforç a la seva llar i començà a buscar, entre els paquets apilats, la seva bufeta de sèu d’ós que constituïa la seva porció del greix separat de l’animal sagrat. Uba el va veure i se li acostà per ajudar-lo. Creb es va endur el sèu al lloc dels esperits. Si bé estava segur que no serviria de res, estava disposat a fer servir tota la màgia que coneixia per ajudar Ayla a mantenir amb vida la remeiera.

Les arrels ja havien bullit prou, i Ayla filtrà una tassa del líquid, impacient aleshores perquè es refredés. El brou que li havia donat feia una estona, a petits glopets mentre li sostenia el cap tal com havia fet Iza quan ella tenia cinc anys i estava a punt de morir, havia revifat un xic la vella remeiera. Havia menjat poc des que s’havia confinat al llit i no pas gaire abans. El menjar que li portaven sovint restava intacte. Havia estat un estiu solitari i trist per a Iza; amb ningú que la vetllés i s’assegurés que menjava, molts cops se n’oblidava o, senzillament, no hi pensava. Els altres tres havien intentat ajudar-la quan van veure que defallia, però no sabien com fer-ho.

Iza s’havia llevat quan la fi de Dorv s’apropava, però el membre més ancià del clan se n’anà aviat, i no havia pogut fer gran cosa més que procurar que estigués més còmode. La seva mort havia cobert els altres amb un vel fúnebre. La cova semblava molt més buida sense ell, i els havia fet reaccionar sobre la proximitat de l’altre món. Aquella havia estat la primera mort des del terratrèmol.

Ayla estava asseguda al costat d’Iza bufant el líquid del bol d’os i tastant-lo per comprovar si ja era prou fred. La seva concentració per Iza era tan completa que no s’adonà que Creb sortia amb Durc, ni que després se n’anava al seu petit recés. Tampoc no era conscient que Brun l’estava observant. Sentia el murmuri suau de la respiració d’Iza i sabia que es moria, però no volia creure-s’ho. Escorcollà la seva memòria intentant trobar tractaments possibles.

«Un cataplasma d’escorça interior de bàlsam», va pensar. «Sí, i un te de camamilla. Respirar-ne el baf l’ajudarà, també. Móres, llúpol i cabell de Venus; no, això només serviria per a un constipat lleuger. Arrels de badana? Potser. Fècula de midó? És clar, l’arrel fresca és millor a l’estiu». Ayla estava determinada a subministrar a Iza tota classe de tes, cobrint-la amb tot tipus de cataplasmes, i a ofegar-la amb vapors si era necessari. Qualsevol cosa, fos el que fos, per prolongar la vida de la seva mare, de l’única mare que coneixia. No podia fer-se la idea que Iza es morís.

Si bé Uba era absolutament conscient de la serietat de la malaltia de la seva mare, no li havia passat desapercebuda la presència de Brun. No era normal que un home visités la llar d’un altre home quan ell no hi era, i Brun posà nerviosa Uba. S’afanyà a recollir els estris escampats al voltant del foc per deixar-ho tot endreçat, i mirava alternativament Brun, Ayla i la seva mare. Sense ningú que la dirigís o guiés, no sabia com atendre la visita de Brun. Ningú no li va fer el reconeixement, ningú no li donà la benvinguda; què se suposava que havia de fer ella?

Brun observà el trio de dones: la vella remeiera, l’activa jove remeiera que no s’assemblava en res a les del clan però que era la dona amb més alt rang del seu ofici, i Uba, destinada a ser també una remeiera. Sempre s’havia sentit orgullós de la seva parenta. Era la nena petitona i amanyagada, sempre ben acollida quan un fill més gran i fort havia nascut per tal d’esdevenir el cap. Sempre s’havia sentit el seu protector. Mai no hauria escollit per a ella l’home que va ser el seu marit: a Brun mai no li havia agradat, era un bergant que ridiculitzava el seu germà esguerrat. Iza no havia tingut elecció, però ho havia portat bé, encara que estava més contenta que mai des que el seu home havia mort. Era una bona dona, una bona remeiera. El clan la trobaria a faltar.

«La filla d’Iza està creixent», pensà, mirant-se-la. «Uba serà aviat una dona. Hauria de començar a pensar en un marit per a ella. Haurà de ser un bon marit, un que sigui ben compatible. És el millor per a un caçador, també, que la seva companya se l’estimi. Però qui hi ha excepte Vorn! Cal considerar Ona, també, i ella no es pot aparellar amb Vorn: són germans. S’haurà d’esperar fins que Borg sigui un home; podria tenir un fill abans que Borg es pugui aparellar. Potser l’hauria d’empènyer una mica, és més gran que Ona. Un cop sigui prou gran per alleugerir les seves necessitats també ho serà per esdevenir un home. Serà Vorn un bon marit per a Uba? Droog ha estat una bona influència per a ell, i li agrada presumir davant d’ella. Potser hi ha una atracció entre els dos». Brun deixà aquests pensaments de banda per a més endavant.

El te d’arrel de campànula que Ayla havia refredat desvetllà l’anciana, que s’havia endormiscat entre els braços amatents de la remeiera que l’alimentava. «Em sembla que no podràs salvar-la aquest cop, Ayla», es digué Brun dintre seu, mentre observava la feble dona. «Com ha arribat a ser tan vella? Era la més jove i ara sembla més vella que Creb. Recordo quan em va curar el braç trencat; no era gaire més gran que Ayla quan aquesta curà Brac, però era una dona casada. També ella va fer una bona feina, mai no m’ha donat cap maldecap, excepte aquestes darreres contrarietats. Em faig vell, també; els meus dies de cacera aviat s’hauran acabat i hauré de passar el govern a Broud».

«Està realment preparat per a això? Ho va fer tan bé a l’assemblea de clans que quasi l’hi vaig donar aleshores. És valent i tothom em diu la gran sort que tinc. Sóc afortunat: em temia que fos escollit per acompanyar Ursus. Hauria estat un honor, però és un honor que m’estimo més no haver tingut. Gorn era un bon home, va ser molt dur per al clan de Norg. Sempre ho és quan Ursus escull. De vegades és una sort no tenir aquests honors: el fill de la meva muller encara camina en aquest món. I no té por de res. Potser és fins i tot temerari. Un xic de coratge i de resolució és bo per a un jove, però un cap ha de ser més sobri: li cal tenir en consideració els seus homes. Ha de pensar i planejar per tal que la caça sigui profitosa, però sense exposar els seus homes innecessàriament. Potser li hauria de deixar dirigir unes quantes caceres perquè agafi experiència. Cal que aprengui que ser el cap requereix alguna cosa més que valor; cal responsabilitat i autocontrol.

»Què li passa amb Ayla que li fa treure tot el pitjor que porta dintre? Per què es rebaixa a competir amb ella? Potser és una mica diferent, però és una dona; certament una dona valenta i amb determinació, però. Em pregunto si els parents de Zoug l’acceptarien. Se’m faria estrany estar sense ella, ara que m’hi he acostumat. És una bona remeiera, un avantatge per a qualsevol clan. Faré tot el que pugui per assegurar-me que aprecien el seu valor. Mira-la, ni el seu fill, el fill pel qual estava disposada a anar-se’n a l’altre món, no pot apartar el seu pensament d’Iza. No n’hi ha gaires que s’atrevissin a plantar cara a un ós de les cavernes per salvar la vida d’un home. També ella sap ser valenta, i ha après a controlar-se a si mateixa. Es comportà bé a l’assemblea de clans; va ser una dona com cal de totes totes, no pas com quan era més jove. Ningú no va tenir per a ella més que paraules de lloança quan tot va haver acabat».

—Brun —el cridà Iza amb veu feble—. Uba, porta una mica de te per al cap —manà, intentant incorporar-se. Encara era ella la mestressa de la llar de Creb—. Ayla, porta una pell perquè Brun s’hi assegui. Aquesta dona sent molt no poder servir el cap ella mateixa.

—Iza, no et molestis. No he vingut pel te, he vingut a veure’t a tu —respongué Brun, asseient-se al costat del seu llit.

—Quanta estona has estat aquí dret? —preguntà Iza.

—No gaire. Ayla estava ocupada, he preferit no destorbar-la a ella, ni a tu, fins que hagués acabat. Et varen trobar a faltar a l’assemblea de clans.

—Va ser profitosa?

—Aquest clan encara és el primer. Els caçadors ho van fer molt bé, Broud va ser escollit el primer per a la Cerimònia de l’Ós. Ayla també ho va fer bé, va rebre molts compliments.

—Compliments! Qui vol els compliments? Massa compliments tornen els esperits gelosos. Si ho va fer bé, si va portar honor al clan, ja n’hi ha prou.

—Ho va fer bé, va ser acceptada, es va comportar com una veritable dona. És la teva filla, Iza, qui es podia esperar menys?

—Sí, és la meva filla, tal com Uba és la meva filla. He tingut sort: els esperits em van escollir per afavorir-me amb dues filles, i les dues seran dues bones remeieres. Ayla pot acabar d’entrenar Uba.

—No! —l’interrompé Ayla—. Tu acabaràs d’entrenar-la. Et posaràs bé; ara ja hem tornat i tindrem cura de tu. Et curaràs, ja ho veuràs —continuà amb signes de desesperació—, cal que et posis bé, mare.

—Ayla, filla meva, els esperits estan preparats per a mi; hauré d’anar aviat amb ells. M’han concedit el meu darrer desig: veure un altre cop les meves estimades abans de marxar; ja no els puc entretenir gaire més.

El brou i la medicina estimularen les darreres reserves de la malalta. La temperatura pujava en aquell cos que lluitava amb esforços coratjosos per apartar la malaltia que l’havia deixat esgotada. L’espurna dels seus ulls febrosos i el color rogenc de les galtes li donaven una falsa imatge de salut. Hi havia com una lluentor translúcida al rostre d’Iza, com si fos il·luminada per dins; no era l’alè de vida. Aquella qualitat fantasmal s’anomenava «lluentor de l’esperit»; Brun l’havia vista abans. Era l’aixecament de la força de la vida abans d’anar-se’n.

Oga es quedà amb Durc a la llar de Broud fins tard, i va portar el nen adormit bastant després que el sol s’hagués post. Uba l’acotxà a les pells d’Ayla que havia estès. La noia estava espantada i perduda. No tenia ningú a qui acudir. Temia interrompre Ayla en els seus esforços per salvar Iza i temia molestar la seva mare. Creb havia tornat amb el temps just per pintar marques al cos d’Iza amb una pasta d’ocre vermell i de greix d’ós, mentre feia senyals sobre ella. Tornà després a la petita cova i no en va sortir més.

Uba ho havia desempaquetat tot, endreçà la llar i va preparar un sopar que ningú no tastà; després el retirà. S’assegué a la vora de l’infant adormit, pensant en quelcom que pogués fer, quelcom per distreure’s. Encara que no apartà el terror del seu cor, l’activitat, si més no, la va mantenir ocupada. Era millor que quedar-se senzillament asseguda, mirant com es moria la seva mare. A la fi, s’ajagué al llit d’Ayla, arraulida amb el nen, a qui abraçava en un intent desesperat d’aconseguir escalfor i seguretat d’algú.

Ayla s’ocupava constantment d’Iza, provant totes les medicines i tractaments que podia imaginar. Es quedà al seu costat, tement deixar-la sola, amb por que la dona se n’anés quan l’hagués abandonada. No va ser l’única que va vetllar aquella nit. Només dormien les criatures; a totes les llars de la fosca cova, homes i dones observaven els carbons encesos de les fogueres, o estaven estirats amb els ulls oberts sobre els llits de pells.

El cel, a l’exterior, era tapat, sense estels. La foscor de dins de la cova era d’un negre intens a l’entrada que amagava tot signe de vida més enllà de les brases esmorteïdes del foc de la cova. En la quietud de la matinada, quan la nit era a les seves més ombrívoles profunditats, Ayla deixà caure el cap momentàniament adormida.

—Ayla —digué Iza amb un murmuri difuminat.

—Què passa, Iza? —respongué. Els ulls de la remeiera reflectien la llum tènue dels carbons de la llar.

—Et vull dir una cosa abans d’anar-me’n —indicà Iza, després deixà caure les mans. Va ser un gran esforç per a ella moure-les.

—No intentis parlar, mare. Descansa. Tindràs més força al matí.

—No, filla meva, t’ho haig de dir ara; no arribaré al matí.

—Sí que hi arribaràs; hi has d’arribar, no te’n pots anar —respongué Ayla.

—Ayla, me’n vaig, ho has d’acceptar. Deixa’m acabar, no em queda gaire temps. —Iza tornà a reposar, mentre Ayla esperava en irremeiable silenci.

—Ayla, sempre t’he preferit a tu. No sé per què, però és així. Volia que et quedessis amb mi, volia que et quedessis al clan. Però aviat me n’aniré. Creb trobarà el seu camí cap al món dels esperits aviat també, i Brun ja es fa vell. Llavors Broud serà el cap. Buscarà una manera de fer-te mal!

Descansà un altre cop, amb els ulls tancats, lluitant per l’alè i la força que necessitava per continuar.

—Ayla, filla meva, la meva estranya i volenterosa criatura que sempre ha posat tant d’esforç: t’he entrenat per ser una remeiera per tal que tinguessis la posició necessària per quedar-te al clan, encara que no tinguessis mai marit. Però ets una dona, necessites un marit, un marit dels teus. Tu no ets del clan, Ayla. Vas néixer entre els Altres, ets una d’ells. Te n’has d’anar, filla meva, troba els del teu parentiu.

—Marxar? —respongué, confosa—. On aniria, Iza? No conec els Altres, no sé ni on els trobaria.

—N’hi ha molts cap al nord, Ayla, a la terra ferma més enllà de la península. La meva mare em va dir que l’home que la seva mare havia guarit venia del nord. —Iza s’aturà una altra vegada; després s’esforçà per continuar—. No et pots quedar aquí, Ayla. Vés a trobar-los, filla meva, troba el teu poble, busca’t un marit.

Les mans d’Iza caigueren de sobte i els ulls se li tancaren. La respiració era feixuga. Lluità per agafar aire i torna a obrir els ulls.

—Digues a Uba que l’estimo, Ayla. Però tu vares ser la primera filla, la filla del meu cor. Sempre t’he estimat… t’he preferit…

La respiració d’Iza expirà amb un murmuri feble; ja no tornà a agafar aire.

—Iza! Iza! —cridà Ayla—. Mare, no te’n vagis, no em deixis! Oh, mare, no te’n vagis.

Uba saltà del llit en sentir el plany d’Ayla i corregué cap a elles.

—Mare! Oh, no! La meva mare se n’ha anat! La meva mare se n’ha anat.

La noia i la jove es miraren.

—M’ha dit que et digués que t’estimava, Uba —afirmà Ayla. Tenia els ulls secs, perquè l’espant encara no s’havia apoderat de la seva ment. Creb ranquejà cap a elles; ja era fora de la seva cova quan Ayla havia fet el crit. Amb un plor sorollós, Ayla anà a les palpentes cap a ells i es trobaren en una abraçada dolorosa i desesperada. Les llàgrimes d’Ayla els mullaren a tots. Uba i Creb no tenien llàgrimes, però el seu dolor no era menor.