Capítol 27

-Però Ayla, jo no sóc com tu, jo no sé caçar; ¿on aniré quan es faci fosc? —protestà Uba—. Ayla, tinc por.

La cara d’espant de la jove va fer que Ayla desitgés poder anar amb ella. Uba encara no tenia vuit anys, i la idea de passar dies sola, lluny de la protecció de la cova, la terroritzava, però l’esperit del seu tòtem havia lluitat per primera vegada i calia fer-ho. No tenia alternativa.

—Recordes la petita cova on em vaig amagar quan va néixer Durc? Vés allí, Uba, serà més segur que quedar-se fora, al descobert. Et vindré a veure cada tarda i a portar-te menjar. Només són uns quants dies, Uba. Assegura’t que t’endús una pell per dormir i una brasa per encendre el foc. Hi ha aigua allí a prop. Estaràs molt sola, sobretot de nit, però estaràs bé. I pensa-ho: ara ets una dona; aviat t’aparellaràs i potser tindràs un nen, un fill teu, d’aquí a poc —la consolà Ayla.

—A qui et sembla que escollirà Brun per a mi?

—Qui vols que Brun esculli per a tu, Uba?

—Vorn és l’únic home solter, per bé que em sembla que Borg serà home aviat, també. És clar que també podria decidir fer-me la segona dona d’un dels altres. Em sembla que m’agradaria més que fos Borg. Solíem jugar a parelles fins que realment intentà alleugerir les seves necessitats amb mi. No va anar gaire bé, i ara es mostra tímid, tan a prop d’esdevenir un home, i no té més ganes de jugar amb noies. Però Ona és una dona, també, i no es pot aparellar amb Vorn. Llevat que Brun decideixi donar-la a un home que ja tingui esposa, no resta ningú més que Borg per a ella. Suposo que això vol dir que Vorn serà el meu marit.

—Vorn ja fa temps que és home, segurament té moltes ganes d’aparellar-se —digué Ayla. També ella havia arribat a la mateixa conclusió—. Creus que t’agradaria Vorn per marit?

—Intenta actuar com si no em veiés, però em mira de vegades. No deu ser tan dolent.

—A Broud li cau bé; probablement serà el segon en el govern un dia. No t’has de preocupar per la posició, però serà útil als teus fills. No m’agradava gaire Vorn quan era més jove, però em sembla que tens raó: no és tan dolent. Fins i tot fa festes a Durc quan Broud no és a la vora.

—Tothom fa festes a Durc, excepte Broud —respongué Uba—. Tothom se l’estima.

—Bé, certament sap estar com a casa seva a totes les llars. Està tan acostumat que el portin amunt i avall per alletar-lo, que fins i tot anomena «mare» totes les dones —afirmà Ayla fent una ganyota; però un somriure aviat reemplaçà el gest de tristesa—. Recordes aquella vegada que va entrar a la llar de Grod com si visqués allí?

—Sí, me’n recordo, vaig intentar no mirar, però no em vaig poder aguantar —explicà Uba—, va passar de llarg d’Uka, la va saludar i li va dir «mare»; després es dirigí a Grod i se li assegué als genolls.

—És cert —respongué Ayla—, en la meva vida no havia vist mai Grod tan sorprès. Després s’aixecà i se n’anà cap a les llances de Grod; estava segura que Grod s’enfadaria, però senzillament no va poder resistir una criatura tan descarada que començava a arrossegar la seva llança més pesada. Quan Grod la hi va prendre, Durc va dir: «Durc caçar com Grod».

—Em sembla que Durc s’hauria emportat aquella pesada llança fora de la cova si Grod li ho hagués permès.

—S’endú al llit la petita llança que Grod li va fer —afegí Ayla, encara somrient—. Saps, Grod no parla gairebé mai; em vaig sorprendre quan va venir aquell dia, ni tan sols em va saludar, se n’anà de dret cap a Durc i li posà la llanceta a la mà. Fins i tot li va ensenyar com fer-la servir. En marxar només va dir: «Si el noi té tantes ganes de caçar, cal que tingui la seva pròpia llança».

—És una pena que Ovra mai no hagi tingut un fill. Em sembla que a Grod li agradaria que la filla de la seva muller tingués un fill —digué Uba—. Potser per això Grod s’estima Durc, no té gaires relacions amb cap home. Brun l’aprecia, també, t’ho puc assegurar; i Zoug li està ensenyant com utilitzar una fona. No crec que tingui problemes per aprendre a caçar encara que no hi hagi un home a la seva llar per entrenar-lo. Tal com es comporten tots els homes del clan, sembla com si cadascun d’ells fos el marit de la seva mare, exceptuant Broud. —S’aturà a pensar i digué—: I potser ho són, Ayla. Dorv sempre deia que els tòtems de tots s’uniren per derrotar el teu Lleó de les Cavernes.

—Em penso que val més que marxis ara, Uba —digué Ayla, canviant de tema—, t’acompanyaré una part del camí; ja ha deixat de ploure, i em sembla que les maduixes ja deuen ser madures. N’hi ha un bon munt més endavant. Et vindré a visitar més tard.

Goov va pintar el símbol del tòtem de Vorn sobre el símbol del tòtem d’Uba amb una pasta d’ocre groc, i va esborrar la marca d’ella per indicar el domini d’ell.

—Acceptes aquesta dona com la teva muller? —assenyalà Creb.

Vorn tocà l’espatlla d’Uba i ella el seguí a dins de la cova. Després, Creb i Goov repetiren el ritual per a Borg i Ona, que es dirigiren a la seva nova llar per començar el període d’aïllament. Els arbres, vestits d’estiu, d’un color més clar que el que aviat tindrien, es movien sota la brisa suau mentre la congregació se separava. Ayla recollí Durc i se l’endugué a la cova, però el nen es regirava perquè el deixés anar.

—Molt bé, Durc —li va dir—, pots caminar, però vine aquí a prendre una mica de brou amb farinetes.

Mentre preparava l’esmorzar, Durc sortí de la llar i es dirigí a la nova llar que ocupaven Uba i Vorn. Ayla l’anà a buscar i el va fer tornar.

—Durc vol veure Uba —gesticulà el noi.

—No pot ser, Durc. Ningú no la pot visitar durant un temps; però si ets bon minyó i t’acabes les farinetes, et portaré a caçar amb mi.

—Durc ser bo, per què no pot veure Uba? —preguntà, tranquil·litzat per la promesa d’anar amb la seva mare—. Per què Uba no venir a menjar amb nosaltres?

—Ja no viu aquí, Durc. Està aparellada amb Vorn, ara —li explicà Ayla.

Durc no era l’únic que notava l’absència d’Uba: tots la trobaven a faltar. La llar semblava buida només amb Creb, Ayla i el noi, i la tensió entre la jove dona i l’ancià era més evident. Mai no havien trobat una manera de pal·liar el remordiment mutu que sentien pel mal que s’havien fet l’un a l’altra. Moltes vegades, quan Ayla veia el vell bruixot perdut a les profunditats de la seva melangia, s’hi volia apropar, passar-li els braços al voltant del cap desfigurat i blanquinós i amanyagar-lo com feia quan era una nena petita. Però se n’estava, dubtant de forçar-se a fer-ho.

Creb trobava a faltar l’afecte, si bé no relacionava aquesta mancança amb la seva depressió. De vegades, quan Creb veia Ayla que observava una altra dona alletant el seu nadó, volia apropar-se-li. Si Iza encara hagués estat viva, hauria trobat la manera d’unir-los un altre cop, però sense un catalitzador com ella s’apartaven més i més l’un de l’altra, desitjaven demostrar-se l’afecte i no sabien mai com travessar l’abisme que els separava. Tots dos es van notar estranys durant l’àpat del primer matí sense Uba.

—En vols més, Creb? —preguntà Ayla.

—No, no. No et preocupis, ja en tinc prou —respongué.

La va observar mentre endreçava. Durc s’afanyava amb el seu segon plat, fent servir les dues mans i una cullera de conquilla de cloïssa. Amb poc més de dos anys, ja era quasi totalment deslletat. Encara anava a buscar Oga, i també Ika, que tenia un nou fill, per comoditat i atenció, i també per poder escapar-se de tant en tant. Quan naixia un altre nen, generalment, els altres que encara eren alletats deixaven de ser-ho, però Ika havia fet una excepció en el cas de Durc. El noi semblava saber que no havia d’aprofitar-se’n gaire, d’aquest privilegi, ja que mai no la deixava eixuta, mai no deixava el petitó nounat sense llet; només s’hi entretenia un moment com per demostrar que tenia el dret a fer-ho.

Oga era indulgent amb ell, també, i encara que Grey ja havia complert, teòricament, l’edat límit, s’aprofitava de la permissibilitat de la seva mare. A ambdós se’ls trobava sovint a la seva falda, xuclant cadascun d’un pit, fins que l’interès de l’un per l’altre superà el seu desig de ser alletats, i començaren a esbatussar-se entre ells. Durc era tan alt com Grey però no tan fort com ell, i si bé Grey solia guanyar-lo quan estaven asseguts, Durc vencia sempre que corrien. Eren inseparables i sempre que en tenien l’oportunitat, anaven junts.

—T’endús el noi? —assenyalà Creb després d’un silenci incòmode.

—Sí —assentí ella, eixugant-se la cara i les mans—. Li vaig prometre que vindria amb mi a caçar. Dubto que pugui caçar gaire amb ell, però haig de recollir herbes, també, i fa un dia molt agradable.

Creb remugà.

—Tu també hauries de sortir, Creb —va afegir—, el sol et faria bé.

—Sí, sí que hi aniré, Ayla, més tard.

Per un moment li va semblar que l’hauria de fer sortir de la cova i invitar-lo a fer un passeig prop del rierol, tal com solien fer abans, però semblava que tornava a meditar. El va deixar assegut on era, va agafar Durc i se n’anà. Creb no aixecà el cap fins que va estar segur que ella ja no hi era. Agafà el bastó, però decidí que li costava massa d’aixecar-se i el tornà a deixar caure.

Ayla es preocupa per ell mentre marxava amb Durc sobre el maluc i el cistell de recollir lligat a l’esquena. Notava que el seu poder mental disminuïa: estava més absent que mai i repetia preguntes que ella ja havia respost. Gairebé mai no es llevava per sortir de la cova, encara que el temps fos càlid i assolellat, i quan s’asseia durant llargues hores en el que ell anomenava meditació, sovint es quedava adormit assegut.

Ayla accelerà el pas un cop va ser fora de la vista de la cova. La llibertat de moviments i la bellesa del dia estival alleugeriren la seva preocupació, que tancava en un racó de la seva ment. Deixà caminar Durc quan arribaren a una clariana on s’aturà a recollir plantes. El nen l’observava; agafà un brot d’alfals de flors de porpra i l’arrencà de soca-rel per portar-lo a la seva mare, engrapat dins el seu petit puny tancat.

—Ets una gran ajuda, Durc —li va dir agafant el brot i col·locant-se’l al cistell que era al seu costat.

—Durc portar-ne més —gesticulà, i se n’anà corrents.

Ayla s’assegué sobre els turmells, observant el seu fill que estirava una mata més grossa. Va cedir de sobte, fent-lo caure assegut. Va fer una ganyota per plorar, més de sorpresa que de dolor, però Ayla va córrer cap a ell, l’aixecà i el va fer saltar enlaire, agafant-lo un altre cop amb les mans. Durc reia de delit. El va deixar a terra i va fingir que el perseguia.

—T’agafaré —digué Ayla.

Durc arrencà a córrer amb les seves cametes de nen, rient. Li va deixar avantatge i després es va disposar a perseguir-lo de quatre grapes, l’enxampava i se’l posava sobre l’esquena, mentre tots dos reien del joc. Li feia pessigolles només per sentir-lo riure una altra vegada.

Ayla no reia mai amb el seu fill llevat que estiguessin sols, i Durc havia après ben aviat que ningú més no apreciava o aprovava els seus somriures o les seves rialles. Si bé Durc feia el gest per dir mare a totes les dones del clan, en el seu cor de nen sabia que Ayla era especial. Sempre se sentia més content d’estar amb ella que no pas amb cap altra, i li agradava molt que se l’emportés amb ella sola, sense les altres dones. I encara li agradava més un altre joc que jugava amb la seva mare.

—Ba-ba-na-ni-ni —pronunciava Durc.

—Ba-ba-na-ni-ni —imitava Ayla les síl·labes sense significat.

—No-na-ni-ga-gu-la —va fer Durc, amb una altra cadena de sons.

Ayla tornà a copiar-lo i a fer-li pessigolles. Li encantava sentir-lo riure, sempre feia aparèixer el somriure als seus propis llavis. Després va fer un seguit de sons, els sons que més li agradava de sentir que ell repetia. No sabia per què, però aquells sons provocaven en ella un sentiment de tendresa tan gran que quasi li feien saltar les llàgrimes.

—Ma-ma-ma-ma —va dir.

—Ma-ma-ma-ma —repetí Durc. Ayla posà els braços al voltant del seu fill i l’estrenyé cap a ella—. Ma-ma —tornà a dir Durc.

El nen es regirà per alliberar-se. L’únic moment que li agradava estar abraçat durant molta estona era quan s’arraulia al seu costat per anar a dormir. Ayla es va eixugar una llàgrima de l’ull; els ulls que es mullaven era una peculiaritat que ell no compartia amb ella. Els grans ulls foscos de Durc, profundament enfonsats sota el gruixut arc de les celles, eren els del clan.

—Mama —va dir Durc. Sovint la cridava amb aquelles síl·labes quan eren sols, sobretot quan ella li ho havia recordat—. Ara a caçar tu? —gesticulà.

Les dues o tres últimes vegades que s’havia endut Durc amb ella s’havia passat una bona estona ensenyant-lo a fer servir una fona. En faria una per a ell, ja que Zoug li havia demanat que ho fes. L’ancià ja no sortia, però es distreia ensenyant el noi, la qual cosa agradava a Ayla. Per bé que fos petit, Ayla havia observat que tenia traça amb aquella arma, i el nen estava tan orgullós de la seva fona en miniatura com de la llanceta.

Li agradava que li paressin atenció quan anava amunt i avall amb una fona lligada a la corda de la seva cintura, que era tot el que duia a sobre a l’estiu, a més del seu amulet, i amb una llança a la mà. Grey també necessitava armes petites. Els dos nens provocaven mirades divertides als ulls del clan i comentaris sobre quin parell d’homenets tan seriosos eren. El seu futur paper començava a definir-se. Quan va descobrir que manar les noies i fins i tot dones més grans era ben vist, mai no dubtava d’arribar fins als límits permesos, excepte amb la seva mare.

Durc sabia que la seva mare era diferent; només ella reia amb ell, només ella sabia jugar a fer sons amb ell, només ella tenia aquells cabells suaus i daurats que tant li agradava de tocar. No recordava que ella l’hagués alletat mai, però no aniria a dormir amb cap altra. Sabia que era una dona perquè responia al mateix signe que les altres. Però era molt més alta que qualsevol home i, a més, caçava. No sabia ben bé què era allò de caçar, només que els homes ho feien i la seva mare també. Ella no s’adequava a cap categoria: era una dona i no ho era, era un home i no ho era. Era única. El nom amb què la cridava, el nom fet de sons, era el que millor semblava escaure-li. Era «Mama», i «Mama», la divinitat dels cabells daurats que ell adorava, no assentia aprovatòriament quan ell intentava manar-la.

Ayla diposità la petita fona de Durc a la mà del noi, i agafant-la-hi amb la seva, intentà ensenyar-lo a fer-la servir. Zoug havia fet el mateix, i ja començava a saber com fer-ho. Després, Ayla es va treure la seva fona de la cintura i recollí unes pedres que disparà contra uns objectes propers. Quan col·locà més pedres sobre blocs de roca més grans i començà a fer el mateix, Durc pensà que era divertit. Va córrer a portar-li més pedres per veure-la fer-ho una altra vegada. Al cap d’una estona, va perdre l’interès i ella se’n tornà a recollir plantes, seguida de Durc. Trobaren gerds i s’aturaren a menjar-los.

—T’has embrutat, fill meu, estàs tot enganxós —digué Ayla, rient del suc vermellós que li regalimava per tota la cara, les mans i el pit. El va alçar, se’l posà sota un braç i el portà a la riera per netejar-lo. Després buscà una fulla grossa, la doblegà per formar un con i l’omplí d’aigua per beure’n tots dos. Durc badallà i es refregà els ulls. Ayla va estendre la seva capa transportadora al terra, sota l’ombra d’un roure fornit i s’estirà al seu costat fins que s’adormí.

En la quietud de la tarda d’estiu, Ayla s’assegué amb l’esquena recolzada a l’arbre, va observar el vol imprecís de les papallones i com plegaven les ales per descansar, i va escoltar el brunzit dels insectes en moviment continu i la simfonia de xiulets dels ocells. El pensament se li tornà als fets esdevinguts al matí. «Espero que Uba sigui feliç amb Vorn», pensà, «tant de bo sigui un bon marit per a ella. Estic tan sola sense ella, encara que no se n’hagi anat gaire lluny. Senzillament no és el mateix. Ara deu cuinar per al seu espòs i deu dormir amb ell després de l’aïllament. Espero que aviat tingui un fill, això la faria feliç».

«Però i jo, què? Ningú no ha vingut mai d’aquell clan preguntant per mi. Potser no saben trobar la cova, però em sembla que no hi estaven realment interessats, de tota manera. Me n’alegro, no vull casar-me amb un home que no conec. Ni amb cap dels que conec; a més, ells tampoc no em volen. Sóc massa alta, Droog quasi ni m’arriba a la barbeta. Iza solia preguntar-se si mai deixaria de créixer, començo a preguntar-m’ho jo també. Broud ho odia; no pot suportar tenir a prop una dona més alta que ell. Però no m’ha molestat per res des que vam tornar de l’assemblea de clans. Per què tremolo, doncs, cada cop que em mira?

»Brun es fa vell, Ebra ve a buscar medicines contínuament per als seus músculs adolorits i per a les juntures. Aviat nomenarà Broud cap, ho sé, i Goov serà el mog-ur. Cada cop fa més cerimònies sol. No crec que Creb vulgui continuar sent el mog-ur, sobretot des d’aquella vegada que el vaig veure. Per què vaig haver d’entrar aquell dia a la cova? Ni tan sols recordo com hi vaig entrar. Tant de bo no hagués anat mai a l’assemblea de clans. Si no hi hagués anat, hauria pogut mantenir viva Iza durant molts més anys. La trobo tant a faltar, i no vaig trobar marit. Però Durc sí que va trobar muller.

»És estrany que a Ura li permetessin viure, és com si fos predestinada a ser la muller de Durc. Els homes dels Altres, va dir Oda, qui són? Iza deia que jo havia nascut entre ells, per què no me’n recordo? ¿Què li va passar a la meva autèntica mare? I al seu marit? He tingut germans?». Ayla va notar una punxada a l’estómac, no exactament una basca, sinó com una sensació de malestar. De sobte, va tenir un calfred quan recordà quelcom que Iza li havia dit la nit que va morir. Ayla ho havia enterrat al fons de la seva ment, perquè era massa dolorós pensar en la mort d’Iza.

«Iza em va dir que marxés! Va dir que jo no era del clan perquè havia nascut entre els Altres. Em va dir que busqués la meva gent i trobés un marit. Va dir que Broud trobaria la manera de fer-me mal si em quedava. Cap al nord, va dir que vivien cap al nord; més enllà de la península, a la terra ferma.

»Com me’n puc anar? Aquesta és la meva llar. No puc abandonar Creb, i Durc em necessita. 1 si no trobés ningú dels Altres? I si els trobés, potser no em voldrien. Ningú no vol una dona lletja. Com puc estar segura de trobar un marit si anés a trobar els Altres?

»Creb s’està fent vell, ¿què em passarà a mi quan ell no hi sigui? Qui proveirà per a mi, llavors? No podré viure sola amb Durc, algun home m’haurà d’acollir. Però qui? Broud! Ell serà el cap, si cap altre no em vol, m’haurà de prendre ell. I si haig de viure amb Broud? Ell tampoc no em voldria, perquè sap que l’odiaria. Seria capaç de fer-ho només per tal que l’odiés. No podria suportar viure amb Broud, preferiria viure amb un home que no conec d’un altre clan, però tampoc no em voldrien.

»Potser me n’hauria d’anar. Podria agafar Durc i marxar tots dos. Però, i si no trobo ningú dels Altres? 1 si em passés res a mi? Qui tindria cura d’ell? Estaria ell tot sol, com ho vaig estar jo. Vaig tenir sort que Iza em trobés; Durc potser no tindria tanta sort. No me’l puc endur: ell va néixer aquí, és del clan, encara que també sigui part de mi. Fins i tot té una muller promesa. Què faria Ura si m’endugués Durc? Oda l’està ensenyant per tal que sigui la muller de Durc. Li està explicant que hi ha un marit per a ella encara que sigui deforme i lletja. Durc també necessitarà Ura. Necessitarà una esposa quan creixi, i Ura és la millor per a ell.

»Però no puc abandonar Durc. Abans viuria amb Broud que abandonar Durc. M’haig de quedar: no hi ha alternativa. Em quedaré i viuré amb Broud, si cal».

Ayla es mirà el seu fill adormit, i intentà recompondre la seva ment: intentar ser una bona dona del clan i acceptar el seu destí. Una mosca aterrà al nas de Durc; el noi es va moure adormit, es fregà el nas i tornà a restar quiet.

«No sabria on anar, de tota manera. Cap al nord? ¿Què vol dir això? Tot és al nord, aquí; només hi ha el mar, al sud. Podria vagar durant la resta de la meva vida i no trobar ningú. Poden ser tan dolents com Broud; Oda va dir que aquells homes la forçaren, que ni tan sols li varen permetre deixar el seu nadó. Val més romandre aquí amb un Broud que conec que no pas amb un home que pot ser pitjor.

»És tard, val més que tornem». Ayla va despertar el seu fill. Mentre tornaven a la cova, intentà treure’s del cap els pensaments sobre els Altres, però espurnes de dubte encara continuaven insinuant-se. Un cop els havia recordat, ja no podia oblidar-los del tot, els Altres.

—Estàs ocupada, Ayla? —preguntà Uba. La seva expressió era alhora tímida i complaguda, i Ayla intentava endevinar el perquè. Va decidir que parlés Uba.

—No, no estic gens ocupada, només estava barrejant una mica de menta amb alfals i ho volia tastar. Ara posaré una mica d’aigua per fer un te.

—On és Durc? —preguntà Uba mentre Ayla regirava les brases i hi afegia llenya i unes quantes pedres de cuinar.

—És fora, amb Grey. Oga els està vigilant. Aquests dos sempre estan junts —gesticulà Ayla.

—Això és perquè es van criar junts, estan més units que si fossin germans. Són com dos nascuts al mateix temps.

—Però dos nascuts alhora sovint s’assemblen i ells no. Recordes aquella dona a l’assemblea de clans que tenia dos nascuts al mateix temps? Jo no els sabia distingir.

—De vegades és desafortunat tenir-ne dos d’una vegada, i a tres alhora mai no se’ls permet viure. Com podria una mare alletar-ne tres a la vegada? Només té dos pits —afirmà Uba.

—Li caldria molta ajuda. Ja és prou difícil per a una dona tenir-ne dos. Gràcies que Oga sempre ha tingut força llet, és una sort per a Durc.

—Espero tenir molta llet —assenyalà Uba—. Em penso que tindré un fill, Ayla.

—Ja m’ho esperava, Uba. No has tingut la teva maledicció de dona des que et vares aparellar, oi?

—No. Em sembla que el tòtem de Vorn ha estat esperant molt de temps. Deu ser molt fort.

—Ja li ho has dit?

—Volia esperar fins a estar-ne segura, però ho va endevinar. Deu haver notat que no anava a aïllar-me. N’està molt content —va afirmar Uba amb orgull.

—És un bon marit, Uba? Ets feliç?

—Oh, sí. És un bon marit, Ayla. Quan va descobrir que tindria un nen, em va dir que m’havia estat esperant molt de temps i que estava content que no m’hagués entretingut gens. Va dir que m’havia demanat fins i tot abans que esdevingués dona.

—Això és fantàstic, Uba —va dir Ayla.

No va afegir que no hi havia cap dona al clan amb qui s’hauria pogut aparellar excepte ella. «Però, per què m’hauria de voler? Per què voldria una dona gran i lletja quan podia prendre’n una de tan atractiva com Uba, nascuda amb la posició d’Iza? Què em passa, a mi? Mai no he volgut aparellar-me amb Vorn. Suposo que encara dec estar pensant què em passarà quan Creb no hi sigui. Hauré de tenir bona cura d’ell per tal que visqui molts anys. Sembla com si senzillament no volgués viure. Quasi mai no surt de la cova i, si no fa exercici, no podrà sortir de la cova».

—En què estàs pensant, Ayla? T’estàs tan quieta, de fa estona.

—Estava pensant en Creb, em preocupa.

—S’està fent vell. És molt més gran que la mare i ella ja no hi és. La trobo a faltar, Ayla. Em sabrà molt de greu quan Creb camini a l’altre món.

—I a mi també, Uba —respongué Ayla amb dolor.

Ayla no descansava. Sovint sortia a caçar, i quan no ho feia, treballava amb incansable energia. No podia estar-se sense fer res; havia revisat les provisions de plantes medicinals i les havia reordenat, després havia sortit a voltar per tota la contrada per reposar i canviar les medicines que mancaven, després reorganitzà tota la llar. Va teixir cistells i estores nous, fabricà bols i safates, recipients de cuir o d’escorça de faig, vestits nous, adobà més pells, va fer proteccions, barrets, cobertes per als peus i les mans per al proper hivern. Va impermeabilitzar bufetes i estómacs per guardar aigua i altres líquids; construí una nova estructura, fermament lligada amb corretges i tendons, per suportar recipients de pell que bullien sobre el foc. Rebaixà més pedres planes per fer llànties de més capacitat per al greix i eixugà els blens de molsa; esmolà un grapat de ganivets nous, rascletes, serres i barrines. Cercà petxines a la platja per fer culleres, cullers i platets. Participà al seu torn, viatjant amb els caçadors, per eixugar la carn; recollí fruita, llavors, nous i verdures amb les dones; ventà, seleccionà i molgué el gra fins a aconseguir una pasta fina per tal que fos més fàcil a Creb i a Durc mastegar-la. I encara no en tenia prou, de coses a fer.

Creb va esdevenir l’objecte de la seva intensa atenció.

Ayla l’amanyagava, en tenia cura, mai no n’havia tingut abans. Va cuinar-li plats especials per encoratjar el seu apetit, li va fer begudes i cataplasmes medicinals, el va fer descansar al sol i el feia sortir a fer llargs passeigs per fer exercici. A Creb semblava que li agradaven la seva atenció i la seva companyia, i semblà que recobrava part de la seva força i energia. Però mancava quelcom: aquella intimitat especial, aquella calidesa de tracte, les llargues converses mentre caminaven de temps enrere ja no hi eren. Generalment, passejaven en silenci. Els diàlegs que intercanviaven eren tensos i no hi havia demostracions espontànies d’afecte.

Creb no era l’únic que s’envellia. El dia que Brun va veure marxar els caçadors des de la serralada fins que eren puntets llunyans a les estepes baixes, Ayla s’adonà de com havia canviat. La seva barba no era ja grisosa, sinó totalment grisa, com els seus cabells. La seva cara era solcada de profundes arrugues, que s’enfonsaven i formaven abismes al voltant dels ulls. El seu cos musculós havia perdut fermesa: la pell era flàccida, si bé encara en conservava el vigor. Va caminar lentament cap a la cova, i passà la resta del dia dins els límits de la seva llar. Tornà a sortir amb els caçadors la següent vegada, però la segona es va quedar enrere, amb Grod, el seu fidel lloctinent.

Un dia, a la darreria de l’estiu, Durc entrà corrents a la cova.

—Mama! Mama! Un home! Ve un home!

Ayla va córrer amb urgència cap a la boca de la cova, com tothom, per veure l’estranger que pujava pel camí de la costa.

—Ayla, creus que deu venir per tu? —gesticulà Uba amb excitació.

—No ho sé. No ho sé més que tu, Uba.

Els nervis d’Ayla eren tensos, i les seves emocions eren confuses. Esperava que el visitant fos del clan dels parents de Zoug, però, alhora, tenia por que ho fos. L’home s’aturà per parlar amb Brun i acompanyà el cap a la seva llar. No gaire més tard, Ayla veié Ebra que sortia i es dirigia cap a ella.

—Brun vol que hi vagis, Ayla —assenyalà.

El cor d’Ayla bategava de pressa, els genolls li feien figa i va pensar que mai més no se li posarien bé mentre caminava cap a Brun. Per sort, va caure als peus de Brun, que li tocà l’espatlla.

—Aquest és Vond, Ayla —va dir el cap, assenyalant el visitant—. Ha viatjat molt per veure’t, des del clan de Norg. La seva mare està malalta i la seva remeiera no l’ha pogut ajudar, però va dir que pensava que tu coneixies la màgia que li servia.

Ayla s’havia guanyat una gran reputació com a remeiera de gran enginy i vast saber a l’assemblea de clans. L’home havia vingut per la seva màgia, no pas per ella. L’alleugeriment d’Ayla va ser més gran que el seu ensurt. Vond s’hi va estar només uns dies, però havia portat notícies del seu clan. El jove que havia estat ferit pel gran ós de les cavernes havia passat l’hivern amb ells i se n’havia anat a principi de primavera, caminant per ell mateix, ja que la ferida quasi no es notava. La seva muller li va parir un fill sa que havien anomenat Creb. Ayla va fer preguntes a l’home i va preparar un paquet perquè Vond se l’endugués amb instruccions per a la seva remeiera. No sabia si el seu remei seria gaire més efectiu, però aquell home havia vingut des de tan lluny que, si més no, podia provar-ho.

Brun medità sobre Ayla un cop Vond se n’havia anat. Havia posposat prendre cap decisió sobre ella mentre hi hagués esperança que algun altre clan la trobés acceptable. Però si un missatger podia trobar la seva cova, altres també ho podien fer, si volien. Després de tant de temps, no podia sostenir més esperances; caldria arranjar la seva situació dins el clan.

Però Broud aviat seria el cap, i seria ell qui l’hauria de prendre. Seria millor si aquella decisió provenia del mateix Broud, i mentre el mog-ur visqués, no hi havia pressa. Brun decidí deixar el problema al fill de la seva muller. «Sembla que ha superat les seves violentes emocions envers ella», pensà Brun. «Ja no la molesta; potser està preparat, per fi». Però encara li quedava una ombra de dubte.

L’estiu s’apropava al final de la seva policromia, i el clan adoptà el ritme més lent de l’estació freda. L’embaràs d’Uba evolucionà normalment fins després del seu segon trimestre. Llavors, els moviments de vida cessaren. Intentà oblidar el dolor en augment a l’esquena i les rampes, però quan començà a escopir sang, va córrer a veure Ayla.

—Quant de temps fa que vas sentir moviment per darrera vegada, Uba? —preguntà Ayla, amb la preocupació marcada al rostre.

—No fa gaires dies, Ayla. Què haig de fer? Vorn estava tan content amb mi quan la nova vida va començar tan aviat després d’aparellar-nos; no vull perdre el meu fill. Què pot haver anat malament? Ja falta tan poc, la primavera aviat serà aquí.

—No ho sé. Recordes haver caigut? Et vas cansar aixecant alguna cosa molt pesada? —Em sembla que no, Ayla.

—Torna a la teva llar, Uba, i fica’t al llit. Et faré una tisana d’escorça de faig i te la portaré. Tant de bo fos la tardor, t’aniria a buscar aquella arrel de serp de cascavell que Iza em va portar. Però ara la neu és massa gruixuda per anar gaire lluny. Provaré de pensar en algun remei. Pensa-hi, tu també, tu saps quasi tot el que sabia Iza.

—He estat pensant, Ayla, però no puc recordar res que pugui fer que un nen torni a donar cops un cop s’ha aturat.

Ayla no sabia què respondre. En el seu cor sabia tan bé com Uba que era inútil, i compartia l’angoixa de la jove.

Durant uns quants dies més, Uba romangué al llit, esperant contra tota esperança que quelcom la curés, sabent que ja no podia esperar res. El dolor d’esquena esdevingué quasi insuportable, i les úniques medicines que l’alleugerien eren les que la feien dormir, en un somni artificial ple d’intranquil·litat. Però les rampes no es tornaven contraccions, el part no arribava.

Ovra quasi feia vida a la llar de Vorn, oferint el seu suport misericordiós; ella havia passat pel mateix molts cops, més que cap altra, i podia entendre el dolor i la tristesa d’Uba. La muller de Goov mai no havia estat capaç de donar a llum un nen al seu temps, i s’havia tornat calmada i reservada a mesura que els anys passaven i estava sense fills. Ayla estava contenta que Goov fos tan comprensiu amb Ovra; molts homes l’haurien despatxada o haurien pres una segona dona. Però Goov sentia un gran afecte per la seva esposa, no volia fer augmentar el seu desencís prenent una altra dona que li donés fills. Ayla havia començat a donar a Ovra la medicina secreta que Iza li havia explicat que tornava el seu tòtem invencible. Era massa dur per a la dona continuar tenint embarassos que no concloïen en el naixement d’un nadó. Ayla no li havia dit per què era aquella medicina; però, al cap d’un temps, quan Ovra deixà de concebre, ho va endevinar. D’aquella manera era molt millor.

Un matí fred i llòbrec de final d’hivern, Ayla examinà la filla d’Iza i va prendre una determinació.

—Uba —la cridà en veu baixa. La jove obrí els ulls, plens de bosses virolades que tornaven la seva mirada més retreta sota les gruixudes celles—. És el moment que prenguis el sègol banyut. Hem de provocar les contraccions. No hi ha res més que pugui salvar el teu fill, Uba. Si no surt, també tu moriràs. Ets jove i pots tenir-ne més —afirmà Ayla.

Uba es mirà Ayla, després Ovra, després un altre cop Ayla.

—Molt bé —assentí—, tens raó, no hi ha esperança, el meu fill és mort.

El part d’Uba va ser difícil. Costava de fer venir les contraccions i Ayla dubtava de donar-li res massa fort per al dolor per por que s’aturessin. Si bé la resta de dones del clan feren visites breus per tal d’oferir-li el seu encoratjament i el seu suport, cap d’elles no s’hi volia deturar gaire estona. Totes sabien que el seu dolor i l’esforç serien en va; només Ovra s’hi quedà per ajudar Ayla.

Quan el nen mort va néixer, Ayla l’embolcallà ràpidament amb la placenta al sac de cuir dels parts.

—Era un nen —digué a Uba.

—El puc veure? —preguntà la dona, totalment esgotada.

—Em sembla que és millor que no ho facis, Uba. Només et farà sentir pitjor. Tu descansa, jo disposaré d’ell per tu. Estàs massa dèbil per llevar-te.

Ayla informà Brun que Uba estava massa dèbil i que ella s’encarregaria del nen, però s’estigué de mencionar res més. No era un nen el que Uba havia parit, sinó dues criatures que no s’havien separat bé. Només Ovra havia vist la miserable i corprenedora criatura, amb prou feines recognoscible com un ésser humà, amb massa cames i braços i amb trets grotescos en un cap massa gros. Ovra s’esforçà per no vomitar el que duia a l’estómac, i Ayla va empassar aire per suportar-ho.

Allò no era com Durc, que havia modificat les característiques del clan amb les seves: era una deformitat. Ayla s’alegrà que aquell ser grotescament malformat no hagués sobreviscut prou temps perquè Uba l’hagués parit viu. Sabia que Ovra mai no ho diria a ningú. Era preferible deixar que el clan pensés que Uba havia tingut un nen normal que havia nascut mort.

Ayla es vestí per sortir i creuà la neu espessa fins que va ser lluny de la cova. Va desfer l’embolcall i el deixà obert. «Val més assegurar-se que tota evidència es destrueix», pensà Ayla. Mentre es girava per tornar, captà un lleuger moviment de cua d’ull; l’olor de sang havia atret els carronyers.