Capítol 24

-I com ho va fer, llavors? Cap dels altres no s’atreví a apropar-se-li, però ella no va tenir por —explicava el mog-ur del clan al qual pertanyia l’home ferit—. Va ser com si sabés que Ursus no li faria mal, com el primer dia. Em sembla que Creb té raó: Ursus l’ha acceptada, ara és una dona del clan. La nostra remeiera diu que va ser ella qui li va salvar la vida; no solament està ben entrenada, sinó que té una mena de traça natural, com si hagués nascut amb aquesta traça. Crec que es mereix el rang d’Iza.

Els mog-urs eren reunits en una petita cova ben endins de la muntanya. Les llànties de pedra, en forma de platets plans omplerts amb greix d’ós i amb una metxa de molsa, deixaven anar cercles de llum que apartaven la foscor intensa que els envoltava. Les flames febles retallaven figures en la matriu de cristall de la roca i es reflectien a les punxes lluents de les estalactites que penjaven en caramells eterns del sostre, amb permanent intenció d’unir-se a les seves contràries invertides que pujaven del terra. Algunes havien aconseguit ja la unió. Les gotes calcàries, filtrades entre les roques mil·lenàries, havien culminat el seu procés en formar columnes imposants que s’estiraven des del sòl a les voltes de les alçàries que s’estrenyien al centre. Una estalactita deformada s’apartava de la plaent besada de la seva corresponent estalagmita per una irrisòria distància, de l’amplada d’un cabell, que li costaria uns quants segles més de superar.

—Va sorprendre tothom quan va demostrar no tenir por d’Ursus el primer dia —va dir un altre bruixot—, però, si hi estem d’acord, encara hi ha temps perquè la prepari?

—Hi ha temps —respongué Creb.

—Va néixer entre els Altres, com pot ser una dona del clan? —inquirí el mog-ur de la flauta—. Els Altres no són del clan i que mai no ho seran. Has dit que ella va venir marcada amb els senyals del tòtem del clan, però aquestes no són les marques del tòtem d’una dona, com pots estar segur que són senyals del clan? Les dones del clan no tenen tòtems del Lleó de les Cavernes.

—Jo no he dit que nasqués amb les marques —raonà Creb—. Us sembla que un Lleó de les Cavernes no pot escollir una dona? Pot escollir a qui li sembli. Era quasi morta quan la vam trobar, Iza la va tornar a la vida. Us penseu que una noieta s’escaparia d’un lleó de les cavernes si no fos sota la protecció del seu esperit? La va marcar amb els seus senyals, per tant no hi ha dubte. Les marques de les cames són d’un tòtem del clan, ningú no ho pot negar. Per què hauria de ser marcada amb senyals del clan si no havia d’esdevenir una dona del clan? No sé per què, no pretenc entendre per què els esperits fan certes coses. Amb l’ajuda d’Ursus, de vegades puc interpretar què és el que fan. Pot algú de vosaltres fer res millor? Només afegiré que coneix el ritual perquè Iza li ha donat el secret de les arrels que porta a la seva bossa vermella, i Iza no li hauria ensenyat tot això si no fos la seva filla. No cal que suprimim el ritual, ja us he donat els meus arguments abans; cal que us decidiu, però feu-ho aviat.

—Vas dir que el teu clan pensava que tenia sort —interposà el mog-ur del clan de Norg.

—No és tant que tingui sort, sinó que porta sort. Hem estat molt afortunats des que la vam trobar. Droog pensa que ella és com el senyal d’un tòtem, una cosa única i inusual; pot ser que ella també tingui sort, a la seva manera.

—Bé, és certament inusual per a una dona dels Altres esdevenir una dona del clan —comentà un altre.

—Ens ha portat sort avui: el nostre jove caçador viurà —digué el mog-ur de l’home ferit—. Estic d’acord que seria una vergonya menysprear la beguda d’Iza si no ens cal fer-ho.

—I tu què en dius? —Creb assenyalà el segon bruixot—. Encara penses que Ursus s’enfadarà si Ayla prepara la beguda ritual?

Totes les mirades convergiren en ell. Si el poderós bruixot encara s’hi oposava, podria encara arrossegar-ne d’altres per impedir-ho. Si tan sols mostrés desconfiança i volgués no participar-hi, fins i tot, si la resta s’hi avenia, seria suficient. L’acord havia de ser unànime; no hi podia haver cap cisma en els seus rangs. Abaixà el cap, com si ponderés la pregunta; després es mirà un dels homes.

—Potser sí, i pot ser que no desplagui Ursus. No n’estic convençut, hi ha alguna cosa en ella que em preocupa, però és obvi que ningú més no vol eliminar el ritual, i sembla que és l’única que pot fer-ho. Quasi preferiria que ho fes la filla autèntica d’Iza, malgrat la seva jovenesa. Si tothom hi està d’acord, retiraré la meva objecció. No m’agrada però no ho impediré.

Creb es mirà els homes i va rebre un signe d’aprovació de cadascun d’ells. Amb un sospir d’alleugeriment, aclaparat pels seus esforços per redreçar-se, l’home coix marxà ràpidament. Ranquejà entre els passadissos que s’obrien en diverses cambres i es tornaven a estrènyer en passadís, il·luminats per llànties de pedra, que, més endavant, eren torxes col·locades a intervals més breus a mesura que s’apropava a la zona habitada pel clan.

Ayla estava asseguda a la vora de l’home ferit a la cova del davant. Durc era als seus braços i Uba al seu costat. La muller de l’home era allí, també, vetllant el seu cos i observant Ayla amb gratitud de tant en tant.

—Ayla, ràpid, t’has de preparar, hi ha poc temps —anuncià el mog-ur—. T’hauràs d’afanyar, però no descuidis ni un sol pas. Vine a mi quan estiguis preparada. Uba, dóna Durc a Oga perquè l’alleti, Ayla no tindrà temps.

Les dues dones es miraren el bruixot, sorpreses del sobtat canvi de plans. Els calgué un moment per comprendre-ho, després Ayla assentí amb el cap. Corregué cap a la llar de la segona cova per agafar una roba neta. El mog-ur es gira cap a la dona que es mirava el seu marit amb angoixa mentre aquest dormia.

—El mog-ur voldria saber com li va al jove home.

—Arrghha diu que viurà i que potser tornarà a caminar, però la seva cama mai no serà igual. —La dona parlava en un dialecte diferent, i els gestos quotidians eren tan diversos que Ayla i Uba havien tingut problemes per comunicar-se amb ella, excepte quan feien servir el llenguatge formal. El bruixot, no obstant això, tenia més pràctica amb el llenguatge corrent dels altres clans, però feia servir el formal per fer el seu significat més precís.

—Al mog-ur li agradaria conèixer el tòtem d’aquest home.

—L’Isard —assenyalà.

—Aquest home és tan àgil com aquesta cabra de les muntanyes? —preguntà.

—S’ha dit que ho és —començà ella—. Aquest dia, però, aquest home no ho ha estat tant, i ara no sé pas què farà. Què passarà si no torna a caminar mai més? Com caçarà? Com aconseguirà provisions per a mi?

La dona canvià al llenguatge corrent del seu clan quan els seus nervis, alterats, la menaven prop de la histèria.

—El jove viu. No és això més important? —digué el mog-ur per calmar-la.

—Però és orgullós. Si no pot caçar, preferirà no viure. Era un bon caçador, hauria estat segon rere el cap un dia. Ara pot ser que no solament mai no pugi de rang, sinó que en pot perdre. Què farà si perd rang! —digué amb veu suplicant.

—Dona! —la renyà el mog-ur amb fingida severitat—. Cap home escollit per Ursus no perd rang. Ja ha provat la seva virilitat, quasi va ser escollit per Ursus per caminar amb ell a l’altre món. L’esperit d’Ursus no escull amb lleugeresa.

El Gran Ós de les Cavernes va decidir permetre-li quedar-se, però ja havia estat marcat. Aquest home té l’honor de reclamar Ursus com el seu tòtem ara; les seves ferides seran les marques del seu tòtem; les podrà portar amb orgull. Sempre podrà proveir per a tu; el mog-ur parlarà amb el teu cap: el teu marit té el dret de demanar una part de cada cacera. I potser tornarà a caminar i fins i tot a caçar. Potser no serà tan àgil com l’isard, caminarà més aviat com un ós, però això no vol pas dir que no torni a caçar. Estigues orgullosa d’ell, dona; estigues orgullosa del teu marit, que ha estat escollit per Ursus.

—És l’escollit d’Ursus? —repetí la dona amb una mirada de sorpresa—. L’Ós de les Cavernes és el seu tòtem?

—I l’Isard també, pot reclamar-los tots dos —digué el mog-ur. Va notar que hi havia un bony sota la roba de la dona. «No m’estranya que estigui tan preocupada», pensà—. No tens fills encara?

—No, però una vida ha començat; espero un fill.

—Ets una dona jove, una bona esposa. Queda’t amb ell; quan es desperti, digues-li el que t’ha dit el mog-ur.

La dona assentí, llavors alçà el cap mentre Ayla venia amb rapidesa.

El rierol prop de la cova del clan amfitrió esdevingué un torrent d’aigua precipitada durant la primavera, i només un xic més violent a la tardor, quan arrencà arbres gegants per les arrels i els còdols immensos de la superfície rocosa que arrossegava muntanya avall. Fins i tot en les seves temporades tranquil·les, la impetuosa torrentera, corrent i llançant escuma pel bell mig d’una plana sembrada de pedres i diverses vegades més ampla que el seu curs, conservava el color verdós i gèlid del desglaç. Ayla i Uba havien rastrejat la regió al voltant de la cova poc després d’haver-hi arribat, per trobar les plantes netejadores necessàries per purificar-se per si una d’elles era cridada a participar en la cerimònia.

Ayla corria nerviosa a desenterrar arrels de saponària, falguera de cua de cavall i col de pastor d’arrel vermella, i tenia l’estómac en un nus mentre esperava ansiosa que l’aigua bullís en un dels focs de la cuina per extreure’n l’element insecticida de les falgueres. La notícia que se li permetia dur a terme el ritual s’estengué ràpidament per tot el clan. L’acceptació dels mog-urs conduí al fet que tothom es repensés l’opinió que tenia d’aquella dona del clan nascuda entre els Altres, i el seu valor augmentà proporcionalment. Allò confirmava que era veritablement filla d’Iza i l’elevava a la posició de remeiera de rang més alt. El cap del clan que tenia membres parents de Zoug reconsideraren el seu rebuig palès. Les recomanacions de Zoug podien tenir un cert valor, al capdavall. Potser algun home la voldria prendre, si bé només com a segona dona. Podia ser un afegit valuós.

Però Ayla estava massa atrafegada per escoltar els comentaris que es murmuraven al seu voltant. Estava més que preocupada, estava horroritzada. «No ho puc fer», cridava dintre seu, «no tinc prou temps per preparar-me. 1 si em descuido alguna cosa? I si m’equivoco? Desgraciaria Creb, desgraciaria Brun, desgraciaria tot el clan».

El rierol de la glacera estava gelat, però l’aigua freda li calmà els nervis. Se sentí més relaxada quan s’assegué sobre una roca i es desfeia els nusos dels cabells rossos, que se li eixugaven amb la brisa mentre contemplava el cim rosat d’una muntanya que reflectia el sol ponent que es tornava violaci. Encara duia els cabells humits quan es tornà a posar l’amulet per sobre el cap i la roba neta. Guarda les eines als plecs, recollí el seu vestit i tornà a la cova. Es trobà Uba que duia Durc i la saludà amb el cap.

Les dones es movien amb nerviosisme, mal ajudades per criatures totalment indominables. El ritual sangonós de la matança de l’ós de les cavernes les tenia ocupades. Desacostumats a anar amb gana, les olors del menjar que es cuinava estimulava l’apetit als nens, ja per si mateix aguditzat, i els tornava irritables; aprofitaven les múltiples ocupacions de les seves mares per fer tota mena d’entremaliadures, rarament tolerades en criatures del clan. Alguns nois s’havien apoderat de les cordes de la gàbia de l’ós i les portaven entrelligades a les cames i els braços com a ensenyes d’honor. Altres nens, no tan ràpids, els les intentaven prendre, i tots ells dansaven al voltant del foc de les cuines. Quan es cansaren del joc, començaren a molestar les noies, que se suposava que estaven atenent els seus germanets més petits que ploraven, fins que elles s’hi tornaren, a molestar-los, o corregueren cap a les seves mares, a les quals cercaven per queixar-se. Era una bogeria de desordre i xivarri. Fins i tot les ordres malhumorades d’algun marit serviren de ben poc per aturar els inusualment desobedients joves.

Les criatures no eren els únics que tenien fam. El menjar, preparat en quantitats grans, martiritzà les papilles gustatives de tothom, mentre que l’expectació de la gran festa i de la cerimònia del vespre s’afegia a l’excitació frenètica. Muntanyes de nyams silvestres, d’arrels dolces i de tubercles eren bullits lentament en olles de pell penjades sobre els focs. Espàrrecs de bosc, arrels de lliri, cebes salvatges, llegums, carabasses menudes i bolets es coïen en combinacions diverses amb salses de gustos subtils. Munts d’enciams, badanes, fulles de col i de lletsons acabades de rentar esperaven ser servits crus amb una guarnició de greix d’ós calent, espècies i sal afegits al darrer moment.

L’especialitat d’un clan era la combinació de les cebes, els bolets i els llegums verds rodons i lletosos, amanits amb una combinació secreta d’herbes i engruixits amb molsa seca de cérvol. Un altre va portar una varietat especial de pinyes de pi, d’un arbre que era peculiar de la zona de la seva cova, que donava uns pinyons molt grossos i saborosos, extrets amb la calor de la llar.

El clan de Norg va torrar les castanyes recollides als vessants baixos i preparà una salsa de brou de fruits de faig partits. També presentà grans mòlts i llenques de pomes dolces, cuites lentament. Una zona ben ampla al voltant de la cova va ser buidada de prunells i mirtils de les parts altes i, de la franja més baixa, de móres de muntanya.

Les dones del clan de Brun s’havien passat dies partint i molent les glans que havien dut. Els fruits polvoritzats es posaren en forats fets a la sorra prop del riu i foren rentats amb abundant quantitat d’aigua per treure’n l’amargor. La massa resultant es va coure en forma de coques planes, amarades de xarop d’auró fins que en quedaren ben saturades; després es van assecar al sol. El clan amfitrió, que també havia punxat els seus arbres d’aurons a principis de la primavera i havia bullit la saba líquida durant dies, es va interessar de seguida que va veure els recipients de la familiar escorça de faig que es feien servir per contenir els sucres i xarops d’auró. Les coques de glans, enganxoses i dolcenques, eren quelcom força interessant que les dones del clan de Norg decidiren provar de fer més endavant.

Uba, amb un ull posat en Durc, que dormia, ajudava també les dones, en veure la quantitat inacabable i variadíssima de menjars, i es preguntava com serien capaços de menjar-s’ho tot.

El fum que s’esmunyia desaparegué en la foscor de la nit, esquitxada de tants estels que semblava que una teranyina cobrís la volta del cel. La lluna nova no donava senyals de la seva presència, mentre girava d’esquena al planeta i feia la seva llum a la profunditat de l’espai. La lluïssor dels focs encesos il·luminava la zona prop de la cova, en contrast amb la negror dels boscos circumdants. Els aliments havien estat enretirats de l’escalfor excessiva de les fogueres, però col·locats suficientment a la vora perquè es mantinguessin calents, i la majoria de les dones s’havien retirat a la cova. S’estaven posant roba neta i descansant uns minuts abans de la festa.

Però fins i tot les dones cansades estaven massa nervioses per restar dintre la cova gaire estona. L’espai del davant es començà a omplir amb una gentada atapeïda que esperava amb interès la festa i l’inici de la cerimònia. Un murmuri expectant s’estengué quan els deu bruixots i els seus deu acòlits desfilaren per l’esplanada, seguits d’un xivarri per aconseguir llocs. Semblava una reunió casual a la qual assistien els homes sagrats, ja que les posicions dels convidats no eren prèviament distribuïdes per rangs tant com per les relacions amb els altres. Els rangs d’ordre no eren tan importants, només que cada individu fos al davant o al darrere o al costat correcte d’altres individus determinats. Sempre hi havia desavinences d’última hora, ja que cadascú intentava aconseguir el lloc més avantatjós dins la seva esfera de relació.

Amb una digna cerimònia, s’encengué el gran foc davant del gran forat de la muntanya. Llavors, es retiraren les lloses que tapaven les olles de cuinar. Les esposes dels caps de primer rang tenien l’honor singular de treure els primers talls de carn tendra, i a Brun el fet de veure Ebra que s’acostava amb el menjar li feia venir aigua a la boca.

El fet que els mog-urs haguessin acceptat Ayla havia esgotat el tema. Brun i el seu clan resultaven més assegurats a la primera posició del que mai no ho havien estat. Malgrat que al principi no ho semblés, aquella dona alta i rossa era una dona del clan i una remeiera del prestigiós rang d’Iza. L’obstinada insistència de Brun havia resultat correcta: era la voluntat d’Ursus. Si hagués dubtat, encara que hagués estat per un moment només, el seu prestigi no hauria estat tan ferm ni el seu èxit tan dolç.

Els vapors suculents feien regirar els estómacs de gana quan els talls de carn d’ós varen ser enretirats amb forques de fusta. Era el senyal perquè les altres dones repartissin els plats de fusta i d’os, i omplissin els grans recipients amb la carn que havia estat tanta estona rostint-se. Broud i Voord feren un pas endavant portant les grans safates i s’aturaren davant del mog-ur.

—Aquesta festa d’Ursus també fa honor a Gorn, escollit pel Gran Ós de les Cavernes per acompanyar-lo. Mentre visqué al clan de Norg, Ursus va aprendre que el seu poble no havia oblidat els seus ensenyaments. Va apreciar Gorn i el considerà un company digne. Broud i Voord, pel vostre coratge, per la vostra força i per la vostra resistència vau ser escollits per demostrar al Gran Esperit la valentia dels homes del seu clan. Ell us va posar a prova amb el seu poder, tal com sempre es complau a fer. Vosaltres en vau sortir vencedors; per tant, ara teniu el privilegi de portar-li el darrer àpat que vol compartir amb el seu clan fins que torni del món dels esperits. Que l’esperit d’Ursus camini sempre amb vosaltres.

Aquesta benedicció assenyalà el principi de la festa. Broud i Voord varen rebre els primers talls de carn de l’ós, després procediren a omplir els seus plats, seguits de la resta del clan. Mirades i gestos de delit es repetien quan s’assegueren a menjar la seva part. La carn d’aquell ós herbívor de peu pla era tendra i ben rica en greix. Les verdures, els fruits i els grans, preparats amb atenció meticulosa, varen ser assaborits al límit, i la gana continguda va fer més gustosos els plats. Era una festa per la qual pagava la pena esperar.

—Ayla, no menges gens. Ja saps que tota la carn ens l’hem d’acabar aquesta nit.

—Ho sé, Ebra, però no tinc gana!

—Ayla està nerviosa —digué Uba entre mossada i mossada—. M’alegro que no m’escollissin a mi; no m’agradaria estar tan nerviosa que no pogués menjar.

—Menja una mica de carn, ho has de fer! Vols un xic de brou per a Durc? N’hauria de prendre un glop, això el faria ser més del clan.

—Ja n’hi vaig donar, però no en volia gaire. Oga l’acabava d’alletar. Oga, que encara té gana Grey? Tinc els pits tan plens que em fan mal.

—M’hauria esperat, però tots dos tenien gana, Ayla. Els pots alletar tu demà.

—Tindré llet suficient per a ells i per a dos més, demà; i aquesta nit no voldran res, tindran son. El sedant ja està preparat; el proper cop que tinguin gana, dóna’ls això, abans, perquè s’adormin. Uba et dirà quant els n’has de donar. Haig de veure Creb just després de sopar, i no tornaré fins després de la cerimònia.

—No triguis gaire, la nostra dansa començarà quan els homes entrin a la cova. Algunes remeieres marquen molt bé els ritmes. El ball de les dones a les assemblees de clans és sempre força especial —anuncià Ebra.

—Però jo no sé fer-ho gaire bé, encara; Iza me’n va ensenyar una mica, i la remeiera del clan de Norg també m’ho va explicar, però no ho he practicat gens —respongué Ayla.

—No fa gaire que ets remeiera; Iza s’ha passat més temps ensenyant-te la màgia de curar que els ritmes, per bé que també són màgia —afirmà Ovra—. Les remeieres ho han d’aprendre, també.

—M’agradaria que Iza fos aquí —digué Ebra—, m’alegro que per fi t’hagin acceptat, Ayla, però trobo a faltar Iza. M’és tan estrany que no sigui entre nosaltres.

—A mi també m’agradaria que fos aquí —respongué Ayla—. Em sap greu haver-la deixat enrere. Està més malalta del que aparenta; espero que estigui prenent força el sol i que descansi.

—Quan sigui hora de marxar a l’altre món, hi anirà. Quan els esperits la cridin, ningú no podrà aturar-la —digué Ebra.

Ayla tremolà, encara que la nit era càlida, i un sentiment sobtat de presagi l’aclaparà; era com una sensació vaga i molesta, com una ventada freda que esvaís la calor de la darreria d’estiu. El mog-ur li va fer un senyal i ella s’alçà amb rapidesa, però no va poder apartar aquella sensació mentre caminava cap a la cova.

El bol d’Iza, amb les ratlles blanques i amb una pàtina per l’ús de successives generacions, era sobre les pells del seu llit, on Ayla l’havia deixat. Va treure la bosseta tenyida de vermell del seu sarró de remeiera i en buidà el contingut. Començà a examinar les arrels a la llum de la torxa. Encara que Iza li havia dit moltes vegades com calia preparar la quantitat precisa, Ayla no estava segura de les que havia de preparar per als deu mog-urs. La força de la poció depenia totalment del nombre, sinó també de la mida de les arrels i dels anys que havien viscut.

Mai no havia vist Iza fent-ho, ja que la dona li havia explicat molts cops que la beguda era massa venerable per fer-la només com a pràctica. Les filles solien aprendre-ho veient les seves mares, rebent explicacions repetides i, sobretot, pel coneixement innat que posseïen ja en néixer. Però Ayla no havia nascut al clan. Escollí unes quantes arrels, després n’afegí una altra per assegurar-se que la màgia seria efectiva. Es retirà al lloc prop de l’entrada en què hi havia el dipòsit d’aigua fresca, on Creb li havia dit que s’esperés; des d’allí observa el començament dels ritus.

El so dels timbals de fusta era seguit pels cops dels pals de les llances contra el terra; després venia del tub llarg i buit. Els acòlits voltaven entre els homes amb bols de te per beure, i aviat la música assolí el ritme de cops greus. Les dones s’estaven a la part del darrere, el seu moment vindria més tard. Ayla, dreta, estava força nerviosa i l’abrigall li penjava mentre esperava. La dansa dels homes adquirí un moviment més ràpid, i va fer que es preguntés quanta estona hauria d’esperar encara.

Saltà quan algú li tocà l’esquena: no havia sentit arribar els mog-urs des del fons de la cova, però es tranquil·litzà quan reconegué Creb. Els bruixots es movien silenciosament cap enfora i es disposaven al voltant de la pell d’ós. El mog-ur anava al davant, i observava des del seu punt privilegiat l’ós de les cavernes, que, per una il·lusió fugissera, semblava dreçar-se amb la boca oberta per atacar aquell home coix; però el monstruós animal que s’aixecava per sobre del mog-ur era aguantat en suspensió, i només era una imatge inerta de força i ferotgia.

Va veure que el bruixot feia senyals als acòlits que tocaven els instruments de fusta, els quals s’aturaren en sec al següent cop accentuat. Els homes alçaren el cap amb sorpresa de veure els deu mog-urs on feia un instant, o si més no això semblava, no hi havia ningú; però l’aparició sobtada dels bruixots era una il·lusió, també, i la jove ja sabia com la preparaven.

El mog-ur esperà, deixant créixer el suspens, fins que va estar segur que l’atenció de tothom era centrada en la figura gegantina de l’ós de les cavernes, més ressaltada encara pel foc cerimonial i flanquejada pels homes sagrats. El seu senyal va ser dissimulat, fet mentre mirava en una altra direcció, però era el que Ayla esperava. Deixà l’abrigall, omplí el bol d’aigua i, amb les arrels de la seva mà dreta, agafà aire i caminà vers l’home d’un sol ull.

Hi va haver un esbufec de sorpresa quan Ayla entrà al cercle de llum. Coberta per la seva túnica, que, lligada amb una corda, la tapava completament amb plecs amples i amb butxaques, actuant com qualsevol altra dona semblava ja una més d’elles. Però, sense les disfresses, la seva autèntica forma era clarament diferent de la de les dones del clan. En comptes de la silueta esfèrica, quasi com un barril, de les dones i homes del clan, Ayla era magra. Vista de costat era prima, excepte al pit. La cintura se li estrenyia, per després obrir-se als malucs arrodonits; les cames i els braços eren llargs i rectes. Ni tan sols els cercles i les línies blanques i vermelles pintades sobre la pell nua podien desfigurar-la.

El rostre no tenia el maxil·lar protuberant, i amb el nas xato i el front aixecat, semblava el més pla que havien vist mai. Els cabells rossos, que li emmarcaven la cara en ones soltes i que li arribaven fins a mitja espatlla, resplendien com l’or amb guspires del foc i eren com una corona estranyament formosa per a aquella jove dona lletja, òbviament aliena.

Però encara més sorprenent era la seva alçada. D’alguna manera, quan es movia ràpidament encorbada, o quan s’asseia als peus d’un home, no s’hi havien fixat prou; però dreta al costat dels bruixots, la seva alçada s’evidenciava més.

Quan inclinà el cap mirà per sobre dels mog-urs: Ayla era més alta, de llarg, que l’home més alt del clan.

El mog-ur va fer una sèrie de gestos formulats per invocar la protecció de l’Esperit que encara rondava entre ells. Aleshores, Ayla es posà les arrels dures i seques a la boca; li costà mastegar-les. No tenia les dents llargues i fortes, ni les mandíbules poderoses de la gent del clan. Per més que Iza l’havia advertida que no s’empassés els sucs que se li formessin a la boca, no ho va poder impedir. No sabia quant de temps s’havia de passar mastegant les arrels, però li semblà que havia de rosegar i rosegar i rosegar. Quan escopí el darrer bocí mastegat, se sentia lleugera de cap. Va remenar el líquid al bol sagrat d’os fins que es tornà d’un blanc lletós; després el lliurà a Goov.

Els acòlits havien esperat mentre ella treballava les arrels, cadascun d’ells amb un bol de te saturat. Goov passà al mog-ur el recipient de líquid blanc que li havia donat Ayla, mentre els altres aprenents de bruixot donaven els seus a les remeieres dels seus clans. Un intercanvi de gènere i de valor. El mog-ur tastà un glopet del líquid.

—És fort —digué l’home sagrat a Goov amb gestos discrets—. Dóna’n menys. —Goov assentí i agafà el bol, després se n’anà al mog-ur segon.

Ayla i la resta de remeieres portaren els seus bols a les dones que esperaven, i repartiren quantitats controlades del líquid a elles i a les altres noies. Ayla escurà les darreres gotes del seu recipient, però ja sentia una estranya sensació de distància, com si una part d’ella se separés i l’observés des d’un altre lloc. Unes quantes remeieres de les més velles agafaren els timbals de fusta i començaren a fer sonar els ritmes de les danses de les dones. Ayla es mirava amb fascinació el moviment dels bastons, que extreien batecs precisos i clars. La remeiera del clan de Norg li oferí un timbal en forma de bol; es posà a escoltar el ritme, colpejant suaument, i aviat es trobà ella també tocant com les altres.

El temps va perdre tot significat. Quan aixecà la vista, els homes no hi eren, i les dones giravoltaven amb moviments lliures i frenètics. Se sentí apressada a imitar-les, deixà el timbal i el va veure caure i rebotar un parell de cops abans d’aturar-se. La forma de bol del timbal la va distreure: li recordà el bol d’Iza, la preada i antiga relíquia encomanada a ella. Recordà haver-se estat mirant el líquid blanquinós mentre el remenava amb el dit. «On és el bol d’Iza?», pensà, «¿què se n’ha fet?». Només podia pensar en el bol, donava voltes a aquesta idea, se’n preocupava cada cop més i va arribar a obsessionar-s’hi.

Tingué una imatge d’Iza i les llàgrimes li vingueren als ulls. «El bol d’Iza, he perdut el bol d’Iza. El seu bol antic, tan bonic, que li donà la seva mare, i la mare de la seva mare, i la mare de la mare de la seva mare». Al seu cap veia Iza, i una altra Iza al darrere d’ella, i una altra i una altra; una remeiera rere una remeiera, en fila rere Iza vers un passat difuminat, cadascuna portant un bol venerable, pintat de blanc. Les dones s’esborraren, i l’ull de la seva ment se centrà en el bol. Llavors, de cop i volta, el bol es trencà, es partí en dues meitats, s’obrí pel centre. «No! No!», cridava dins el seu cap. Estava inquieta. «El bol d’Iza, haig de trobar el bol d’Iza».

S’apartà corrents de les dones i se n’anà tentinejant cap a la cova. Li va costar hores. Regirà plats d’os i bols de fusta, amb les restes encara del banquet, mig enganxoses, cercant el valuós recipient. L’entrada de la cova la va atreure, retallada per la llum de torxes des de dins, i va llançar-se cap allà. De sobte, li barraren el pas, se sentí atrapada pel parany d’una criatura peluda i rude. Alçà el cap i esbufegà. Una cara monstruosa, amb la boca enorme oberta, se l’estava mirant. Ayla es féu enrere i corregué cap a la cova.

Quan creuà l’entrada, quelcom blanc atragué la seva mirada al lloc on havia estat esperant el senyal del mog-ur. Va caure de genolls i, amb molt de compte, recollí el bol d’Iza i l’acotxà amb els braços. Encara quedava una mica de líquid lletós que s’escorria de les arrels del fons. «No se l’han begut tot», pensà. «N’he fet massa. En dec haver fet massa; què en faré, del que sobri? No el puc llençar, Iza em va dir que no es podia llençar, per això no em podia ensenyar com es feia; per això n’he fet massa, perquè no m’ho va poder ensenyar. Ho he fet malament. Què passarà si algú ho descobreix? Es pensaran que no sóc una autèntica remeiera, que no sóc una dona del clan. Ens faran marxar. Què haig de fer? ¿Què haig de fer?».

«M’ho beuré! Això és el que faré. Si m’ho bec, ningú no ho sabrà». Ayla s’acostà el bol als llavis i l’escurà. La beguda misteriosa ja era forta per si mateixa, però les arrels que s’havien quedat al fons la feien encara molt més potent. Entrà a la segona cova amb la idea vaga de posar el bol en algun lloc segur, però abans d’arribar a la seva llar, en començà a sentir els efectes.

Estava tan desorientada que no s’adonà que deixava caure el bol al terra, just dins de les pedres límit de la llar. Hi havia un gust de bosc antic i primitiu a la seva boca: de marga humida, de fusta florida, d’arbres altíssims de fulles grosses, de bolets gegantins. Les parets de la cova s’expandiren, s’enretiraren lluny i més lluny. Se sentí com un insecte que s’arrossegava pel terra. Els detalls més insignificants assaltaven la seva atenció. Amb els ulls va traçar la silueta d’una trepitjada, va veure cadascuna de les pedretes, dels granets de pols. Amb la cua de l’ull captà un moviment i observà que una aranya s’enfilava per un fil de seda, lluint amb la llum d’una torxa.

La flama la hipnotitzà. Mirà embadalida la llum titil·lant i el fum que s’esmunyia, i feia espirals, cap al sostre fosc. S’apropà a la torxa i en veié una altra. Va seguir-ne la flama que l’atreia, però quan hi arribava una altra torxa l’atreia, i després una altra, i cada cop la conduïa més endins de la cova. No s’adonà quan les llums de les torxes esdevingueren petites llànties, molt més separades, i no va ser advertida quan passà per una cambra plena d’homes absorts en un profund trànsit, o per una altra de més petita, plena de nois adolescents, conduïts per acòlits més grans en una cerimònia que els feia tastar l’experiència dels homes adults.

Amb propòsit fix, caminà cap a cadascuna de les flames només per ser atreta cap a la següent. Els llums la portaren per passadissos estrets, que s’obrien a cambres més fosques que després tornaven a estretir-se. Ensopegà amb el terra irregular, i va intentar agafar-se a la paret de roca mullada que s’alçava al seu voltant. Girà en un passadís i, al fons, veié una gran resplendor rosada. Era un túnel increïblement llarg, que es prolongava més i més sense arribar mai a la seva fi. Notà que la seva ment s’allunyava cada cop més, cap a un buit negre, però s’esforçà enmig de la immensitat del no-res que l’acovardia, i lluità per escapar-se’n.

A la fi, s’acostà a la llum del fons del túnel i va veure unes quantes figures assegudes en una rotllana. Des d’algun pou de precaució del seu cap li vingué l’instint d’aturar-se abans de les flames i d’amagar-se darrere un pilar de roca. Dins la seva cambra il·luminada, els deu mog-urs estaven profundament immergits en un ritual. Havien començat la cerimònia que incloïa tots els homes del clan, però havien deixat els acòlits que l’acabessin, i s’havien retirat sols al seu més amagat lloc sagrat, per dur a terme rituals secrets fins i tot per als acòlits.

Cada home, cobert amb les seves pells d’ós, estava assegut darrere el crani d’un ós de les cavernes. Altres cranis adornaven nínxols a les parets. Al centre del seu cercle hi havia un objecte pelut que Ayla no identificà al principi, però quan ho va fer, només el seu propi estupor, produït per la droga, va poder evitar que llancés un fort crit: era el cap tallat de Gorn.

Observà amb horror i fascinació que el mog-ur del clan de Norg agafava el cap, el girava i, amb una pedra, engrandia el gran forat de la columna vertebral. La massa grisa rogenca del cervell de Gorn quedà exposada. El bruixot va fer gestos en silenci sobre el cap; després ficà la mà per l’obertura i arrencà un tros de teixit. Va sostenir la massa viscosa a la mà mentre el següent mog-ur s’acostava al cap. Des del seu estupor, Ayla sentí una forta repulsió, però es va mantenir immòbil mentre cadascun dels bruixots agafava una porció de cervell del cap llefiscós de l’home que havia mort l’ós de les cavernes.

Un remolí de vertigen que li pujava quasi portà Ayla a l’extrem de la buidor més profunda. Empassà saliva per evitar desmaiar-se. Desesperadament, s’aferrà al marge del buit, però quan va veure els grans homes sagrats del seu clan acostar-se la mà a la boca i menjar-se el cervell de Gorn, s’abandonà. Aquell acte de canibalisme l’arrossegà a un abisme de negror.

Cridà sense sons, ja que no es podia sentir a si mateixa. No hi podia veure, no hi podia sentir; era buida de sensacions, però ho sabia. No s’havia escapat a un somni que deixava la ment en blanc: aquell buit tenia una altra textura, terrible, negra. La por, aquella por que ho envoltava tot, la posseïa. Lluità per tornar, xisclà auxili en silenci, però només aconseguí sentir-se encara més arrossegada. Sentí un moviment que no podia sentir, cada cop més accelerat, que la va fer caure en una profunda i infinita negror, en un buit fred i sense sortida.

De sobte, el seu moviment immòbil afluixà. Notà una tremolor dins del cap, al cervell, i una estrebada que l’arrossegava un altre cop a través de la frontera, fora del forat infinit. Visqué emocions estranyes a ella, emocions que no eren seves. La més forta era l’amor, però s’hi barrejava profunda ira i molta por i, després, un xic de curiositat. Amb ensurt va descobrir que el mog-ur era dins del seu cap. A la seva ment llegí els pensaments d’ell i amb les seves pròpies emocions notava els sentiments d’ell. Tot allò tenia una qualitat física, una sensació d’ocupació, però sense que fos desagradable, com un tacte més proper que el físic.

Les arrels al·lucinògenes de la bossa vermella d’Iza accentuaven una tendència natural del clan. L’instint havia evolucionat, en la gent del clan, i es convertí en una memòria. Però la memòria, llançada cap enrere, es tornava idèntica, esdevenia memòria racial. Les memòries racials del clan eren totes iguals, i amb unes percepcions sensibilitzades, podien compartir una idèntica memòria. Els mog-urs, amb entrenament, havien desenvolupat la seva tendència natural amb un esforç conscient. A tots els era possible tenir algun control sobre les memòries compartides, però Creb havia nascut amb una qualitat única.

No tan sols podia compartir les memòries i controlaries; podia també mantenir el lligam intacte mentre els seus pensaments es movien en el temps del passat al present. Els homes del seu clan fruïen d’un cerimonial interrelatiu més ple que el de cap altre clan; però, amb les ments entrenades dels mog-urs, podia enllaçar la connexió telepàtica des del principi. A través d’ell, tots els mog-urs compartien una unió molt més íntima i satisfactòria que cap unió física: era com tastar quelcom dels esperits. El líquid blanc del bol d’Iza, que havia aguditzat les percepcions i obert les ments dels bruixots al mog-ur, havia permès també a la seva especial habilitat de crear una simbiosi amb la ment d’Ayla.

El naixement traumàtic que havia transformat el cervell d’aquell home desfigurat només havia afectat una part de les seves capacitats físiques, i no el sobredesenvolupament psíquic i sensitiu que li atorgava aquell poder tan gran. Però aquell home esguerrat era el darrer producte de la seva classe. Només en ell havia continuat la natura el seu camí per al clan en la seva màxima extensió; ja no era possible més desenvolupament sense un canvi radical, i les seves característiques ja no eren més adaptables. Com la gegantina criatura que veneraven i com moltes altres que compartien el seu entorn, eren incapaços de sobreviure a un canvi radical.

Aquella raça d’homes, amb suficient consciència de societat per preocupar-se dels dèbils i dels ferits, amb coneixements d’espiritualitat prou profunds per enterrar els seus morts i per venerar el seu gran tòtem; aquella raça d’homes de grans cervells però sense lòbuls frontals, que no feien importants passes endavant, que no havien fet quasi cap progrés en cent mil anys, estaven destinats a seguir el camí del mamut llanut i del gran ós de les cavernes. Ells no ho sabien, però els seus dies a la terra eren comptats: estaven condemnats a l’extinció. Amb Creb havien arribat a la fi de la seva evolució.

Ayla notà una sensació com la del batec profund d’un cor aliè per sobre del seu. La poderosa ment del gran bruixot estava explorant les seves pròpies circumvolucions i intentava trobar una manera d’engranar-s’hi. El lligam era imperfecte, però trobà canals de semblança i, on no existien, cercà alternatives i va fer connexions on només hi havia tendències. Amb claredat meridiana va comprendre llavors que havia estat ell qui l’havia salvada de l’abisme i, encara més, que era ell qui mantenia els altres mog-urs dominats per tal que no descobrissin que ella era allí. Amb prou feines va poder reconèixer la seva connexió amb ells, però no podia sentir-los a tots. Ells també s’adonaren que havien fet una connexió amb algú altre, o amb alguna altra cosa, però mai no s’haurien imaginat que era Ayla.

Quan va saber que el mog-ur l’havia salvada i que encara la protegia, va conèixer el profund sentit de reverència amb el qual els bruixots havien realitzat aquell acte de canibalisme que tant l’havia revoltada. No s’havia adonat, no podia ni tan sols imaginar que es tractava d’una comunió. La raó que promovia l’assemblea de clans era la de reforçar la seva unió, la de fer-los un sol clan. Però el clan era més que els deu clans que hi havia allí. Tots coneixien altres clans que vivien massa lluny per acudir a la trobada: anaven a altres assemblees de clans més properes a les seves coves, però també eren del clan. Tota la gent del clan compartia una mateixa tradició i la recordava, i qualsevol ritual dut a terme a qualsevol clan tenia validesa igual per a tots. Els bruixots creien que estaven fent una aportació beneficiosa per a tots els clans, estaven assimilant el coratge d’aquell jove que en aquell moment viatjava amb l’esperit d’Ursus. Com que eren mog-urs, amb habilitats mentals especials, només ells podien repartir el coratge a tots els altres.

Aquesta era la raó per la qual el mog-ur estava empipat i espantat. Per tradició ancestral, només era permès als homes de participar en les cerimònies del clan. Les conseqüències que una dona veiés només una de les cerimònies més corrents d’un sol clan volia dir que el clan quedava maleït. Aquesta no era una cerimònia ordinària, era una cerimònia de gran significat per a tot el clan. Ayla era una dona, i la seva presència només podia voler dir una cosa: desgràcia i calamitat irreversibles i irremissibles per a tots ells.

I ni tan sols era una dona del clan; això ho sabia en aquell instant el mog-ur amb una seguretat que no podia negar. Des del moment en què s’havia adonat de la seva presència, va saber que no pertanyia al clan. Va entendre també, de la mateixa manera, quines conseqüències tenia el fet que ella fos allí; però ja era massa tard. Eren implacables, i ell ho sabia, també. Però el seu crim era tan gran que no estava segur de què calia fer amb ella; fins i tot una maledicció de mort li semblava insuficient. Abans que ho decidís, volia saber més d’ella, i a través d’ella, més dels Altres.

Es va sorprendre de sentir el seu crit d’auxili. Els Altres eren diferents, però hi havia d’haver semblances, també. Sentia que ho havia d’esbrinar pel bé del clan, tenia una curiositat més gran del normal per a un home de la seva categoria. Sempre l’havia intrigat, ella; volia saber què la feia diferent. Decidí intentar un experiment.

Obrint-se pas cap a racons més profunds, aquell home poderós —en controlar les nou ments, que eren unides a la seva i que se sotmetien voluntàriament, i, d’altra banda, una altra que era similar però diferent— els portà a tots fins als seus principis.

Ayla tastà un altre cop el bosc primitiu, sentí com es tornava salat i càlid. Les seves impressions no eren tan clares com les de la resta; per a ella allò era nou, aquella sensació de ser i de recordar l’albada de la vida amb records subconscients i vagues. Però els seus nivells més interns i bàsics concordaven. Els principis eren els mateixos, pensà el mog-ur. La dona sentí la individualitat de les seves cèl·lules i conegué quan es partiren i diferenciaren en les aigües calentes i nutritives que encara duia a dins. Creixien, es dividien i divergien amb un moviment dirigit a un fi. Una altra divergència i les suaus pulsacions de la vida esdevingueren fortes i donaren lloc a una forma.

Una altra divergència i conegué el dolor de la primera explosió d’aire respirat per les criatures en un element nou. Divergir i notar la terra rica i fèrtil i la verdor d’una prada jove mentre s’encauava per escapar dels monstres destructors. Divergir i la seguretat d’assolir una branca a l’altra banda d’un abisme i notar la calor i la sequedat sobtades després de recular cap a la vora del mar. Divergir i trobar a faltar les restes d’una connexió amb el mar, mentre augmentava de mida la seva forma i estirava la seva pell canviant els seus contorns, deixant cosins enrere que retornaven a una forma més primitiva i estilitzada, però que també respiraven i eren mamífers.

I en aquell moment caminava dreta sobre les extremitats posteriors, restant els braços lliures per manipular objectes i els ulls per veure-hi més lluny, vers l’horitzó, amb un principi de cervell frontal. Començava a diferenciar-se del mog-ur, a seguir un camí diferent, però no tan separat per no poder ser paral·lel al seu. Havia trencat la relació amb els altres, però ells també havien avançat prou per seguir la seva pròpia ruta. Ja era l’hora, gairebé, de trencar-la.

Només ells dos quedaren units: l’home vell del clan i la dona jove dels Altres. Ja no guiava ell, però encara rastrejava, i no era ell l’únic que rastrejava el camí d’ella, sinó que ella també rastrejava el seu. Ayla va veure la terra canviar de terres calentes a gel, més profund i penetrant com el de la seva pròpia època. Era una terra llunyana en l’espai, talment com en el temps; més a l’oest, notava, no gaire apartada d’un gran mar molt més extens que el que envoltava la seva península.

Va veure una caverna, la llar d’algun avantpassat del gran bruixot, d’un que se li assemblava força. Era una imatge difuminada, vista a través de l’avenc que separava les seves races. La caverna estava situada en una paret vertical, enfront d’un gran riu i d’una ampla prada. Al cim del penya-segat un gran bloc de roca s’alçava distintament. Era una alta columna de pedra lleugerament plana que s’aixecava per sobre del marge, com si hagués estat aturada al moment de caure i congelada al seu lloc. La pedra era d’un altre lloc, d’un altre material; una mola erràtica arrossegada per les aigües torrencials i els terratrèmols fins que va ser dipositada dalt de la paret que allotjava la cova. La imatge es desdibuixà, però el record hi romangué.

Per un moment, va sentir una llàstima aclaparadora. Després, es trobà sola. El mog-ur ja no la podia seguir. Va trobar el seu retorn a ella mateixa i, fins i tot, una mica més enllà. Tornà a entreveure la caverna, seguida d’un confús calidoscopi de paisatges, no presentats amb el desordre de la natura, sinó amb esquemes regulars. Eren estructures en forma de capsa, fetes de terra i llargues fileres de pedres repartides, enmig de les quals es movien animals amb rapidesa; les aus, gegantines, volaven sense batre les ales. Després, més escenes, tan estranyes que no va poder entendre-les. Tot va succeir en un instant. Amb la precipitació per assolir el present, hi va haver un salt, un pas endavant en el seu temps, cap on hauria divergit altre cop. Llavors se li aclarí el cap i mirà des del darrere del pilar els deu homes asseguts en una rotllana.

El mog-ur se l’estava mirant, i ella va veure, en el seu ull fosc i profund, la llàstima que ella havia sentit. Havia forjat nous camins en la seva ment, camins que li permetien mirar endavant, però ell no podia forjar nous camins per si mateix. Mentre que ella hi veia més enllà, ell només tenia una visió, no pas de futur, sinó d’una sensació de futur, d’un futur que li pertanyia a ella, però no a ell. En copsava el concepte imperfectament, però entenia el seu potencial, davant el qual s’havia espantat.

Creb quasi no podia fer abstraccions. Sabia comptar, amb gran esforç, fins a vint. No podia fer salts quantitatius ni cops intuïtius de geni. La seva ment, ho sabia, era molt més poderosa que la d’ella, més intel·ligent, potser; però el seu geni era d’una natura diferent. Podia identificar-se amb els seus principis i amb els d’ella, podia recordar més i millor que cap altre membre del seu clan ancestral. Podia, fins i tot, obligar-la a recordar, però en ella sentia la joventut, la vitalitat, d’una nova forma. Ella havia tornat a divergir i ell no.

—Vés-te’n! —Ayla saltà amb aquella ordre seca, sorpresa que hagués cridat tan fort. Llavors s’adonà que ni tan sols havia parlat: l’havia sentit, no escoltat—. Surt de la cova! Ràpid! Ara!

Sortí corrents del seu amagatall i avançà pel passadís. Algunes llànties havien cremat els blens de molsa, d’altres guspirejaven i morien, però hi havia llum suficient per guiar el seu retorn. Cap so no emergia de les cambres interiors, on tots els homes i els nois eren en un son sense somnis. Arribà a les torxes, algunes ja esgotades, també, i per fi abandonà la caverna.

Encara era fosc, però la resplendor feble del nou dia ja s’endevinava. La ment d’Ayla era clara; no hi quedava cap rastre de la poderosa droga, però estava totalment esgotada. Va veure les dones estirades al terra. Es va fer lloc entre elles i s’ajagué al costat d’Uba. Encara anava despullada, però no notava la fresca brisa del matí més que les altres dones adormides.

Quan el mog-ur arribà a l’entrada de la cova després d’haver-la seguida més lentament, ja descansava en un son profund i impertorbable. S’ajupí al seu costat i observà els seus cabells rossos i desfets, tan diferents dels de les altres dones com ho era Ayla mateixa, i una gran pesantor li cobrí l’ànima. No l’hauria d’haver deixat marxar. L’hauria d’haver portada davant dels homes i l’hauria d’haver mort allí mateix pel seu crim. Però quin bé se’n trauria? No impediria la catàstrofe que la seva presència havia conjurat, no cancel·laria la calamitat que el clan hauria de suportar. Què se’n trauria, de matar-la? Ayla era una més de la seva classe, i l’única que s’estimava.