Capítol 1

La nena, despullada, va sortir del tendal fet de pells cap a la platja rocallosa en el revolt del petit riu. No se li va ocórrer de mirar enrere. Atesa la seva experiència, no hi havia cap raó per posar en dubte que l’aixopluc i els que eren a dins no serien allà quan ella hi tornés.

Xipollejava dins del riu i sentia com els rocs i la sorra es bellugaven sota els peus, mentre la riba s’allunyava subtilment. Se submergí en l’aigua freda i en sortí tot barbullint. Després, amb braçada segura, va atènyer el pendís de la riba oposada. Va aprendre a nedar abans de caminar i, als cinc anys, es movia amb comoditat per l’aigua. Sovint, l’única manera de creuar un riu era nedant.

Durant una estona la noia jugava, nedant endavant i endarrere, i després es deixava arrossegar corrent avall. Allà on el riu s’eixamplava i escumejava damunt les roques, va alçar-se i va esforçar-se vers la riba. Més tard, va tornar a la platja i començà a destriar còdols. Tot just havia posat una pedra al capdamunt d’una pila feta amb altres d’especialment boniques, quan la terra començà a tremolar.

La nena va mirar amb sorpresa com la pedra rossolava per pròpia voluntat, i es fascinava quan la petita piràmide de còdols tremia i s’aplanava tota sola. Només llavors va adonar-se que ella també tremolava; encara estava, però, més confosa que conscient. Va esguardar el seu voltant, mirant d’entendre per què el seu univers s’havia alterat d’una manera inexplicable. La terra no s’havia pas de moure.

El petit riu, que moments abans fluïa suaument, s’enterbolia amb unes ones embravides que rompien per damunt de la riba, mentre el fons rocallós es movia en el sentit invers del corrent escopint fang des del fons. Riu amunt, els matolls propers a la riba s’agitaven, impulsats des de les arrels per un moviment invisible; i riu avall, els còdols se sacsejaven amb una agitació inusual. Més enllà, les majestuoses coníferes del bosc, per on fluïa el corrent, trontollaven grotescament. Un pi gegant pròxim a la riba descobria les seves arrels, amb els seus fermalls afeblits per la pressió de l’aigua en la seva cursa, recolzat a l’altra banda del riu. Tot cruixint va cedir, es va estavellar sobre el terra i va pontar per damunt del curs de les tèrboles aigües, ajagut, en sacseig, en la terra insegura.

La noia es va estremir amb el so de la caiguda de l’arbre. L’estómac se li va capgirar i se li va fer un nus per la por que resseguia el límit de la seva ment. Va mirar d’aguantar-se dreta, però es feia enrere, sondrollant amb el vaivé. Ho va intentar de nou, i va aconseguir restar dempeus, en desequilibri, mentre temia de fer una passa.

Quan va començar a avançar cap al tendal fet de pells, allunyat del torrent d’aigua, va sentir una greu remor que es va convertir en un terrorífic bramul. Una agra fortor d’humitat i de podridura eixia d’una escletxa oberta en la terra, com la bafarada de l’alè matiner d’un món que badalla. Va fitar, sense entendre, la polseguera i el rocam i els petits arbres que queien en les amples esquerdes, mentre la closca refredada del planeta tot fos espeternegava al bell mig de la convulsió.

El sopluig, penjant en el cingle llunyà de l’abisme, va bolcar quan la meitat del terra sòlid que tenia al dessota se’n va desprendre. El lleu pal travesser vacil·là, insegur, i tot seguit es va desplomar i va desaparèixer en la profunditat del buit, enduent-se les pells i tot el que hi contenien. La noia va tremolar i badava els ulls amb horror. La fortor del forat del seu estómac s’empassà tot allò que havia estat pres com a important i segur al llarg dels breus cinc anys de la seva vida.

«Mare! Mareee!», va cridar, quan la lucidesa la va inundar a tota ella. No sabia si el crit que penetrava les seves orelles era el seu propi, entremig del tronador brogit del rocam arrencat. Va enfilar-se per la profunditat de l’esvoranc, però la terra, alçant-se, la va fer caure. S’arrapà al sòl, i va intentar de trobar un aferrall en la superfície oberta i lliscadissa.

Tot seguit es va tancar l’escletxa, va cessar el brogit i la terra tremolosa va callar, però no pas la criatura. Ajaguda de bocaterrosa sobre el sòl tou, humit, es rebolcava flonjament pel paroxisme que havia convulsat el planeta; es bellugava amb temor. Tenia motius per témer.

La petita estava sola en la immensitat de l’herbosa planura, dels boscos caòtics. Les glaceres travessaven el continent des del nord i arrossegaven el fred al seu pas. Un incomptable nombre d’animals de pastura i els carnívors que els empaitaven vagarejaven per la vastitud dels prats, però la gent era escassa. La nena no tenia lloc on anar ni ningú que hi volgués arribar per tenir-ne cura. Estava sola.

La terra es va estremir de nou, encastant-s’hi ella mateixa, i la noia va sentir una remor de les profunditats, com si la terra digerís un mos empassat d’una sola mossada. Es va alçar espantada, horroritzada per si allò s’hagués d’esquerdar un altre cop. Va mirar el lloc on havia estat el sopluig. Terra oberta i matolls arrencats era tot el que hi restava. Esclafint els plors, va córrer vers el corrent, on s’arraulí entre un munt de sanglots al costat de l’aigua fangosa.

Però els marges amarats del corrent no oferien pas aixopluc en una terra sense pau. Un altre espetec, aquest cop més sever, féu estremir el sòl. La petita va boquejar amb sorpresa per l’esquitx d’aigua freda sobre el seu cos nu. El pànic hi tornà. Va llevar-se, d’un bot. Calia marxar d’aquell lloc terrorífic i convuls, que devorava terra. Però, on podria anar?

Enlloc les llavors no podien germinar en la platja rocallosa, sense matolls, però riu amunt els marges anaven plens d’arbustos que produïen noves fulles. Algun instint profund li va dir que restés vora l’aigua, tot i que els esbarzers enredats semblaven impenetrables. A través dels ulls humits que entelaven la seva visió, va veure l’altra banda del bosc d’altes coníferes.

Lleus raigs solars es filtraven a través del brancam entrellaçat de la densa verdor, que s’amuntegava prop del torrent. El bosc ombrívol era gairebé sense matolls i molts arbres no estaven del tot dempeus. Uns quants havien caigut al terra; molts es recolzaven en angles difícils, repenjats en veïns ancorats encara amb fermesa. Enllà de la confusió dels arbres, el bosc boreal era fosc i no era pas més temptador que els matolls, riu amunt. La nena no sabia quin camí prendre. Amb indecisió, va esguardar-ne primer un, després un altre.

Una tremolor sota els seus peus, mentre esguardava riu avall, la va posar en moviment. Després de fer una darrera i anhelant ullada cap al paisatge desolat, i de desitjar puerilment que d’alguna manera el sopluig encara hi fos, va endinsar-se en els boscos. Burxada per ocasionals remors de la terra mentre s’hi encastava, la criatura seguia l’aigua fluent, i només s’hi aturava per beure. Les coníferes que havien sucumbit a la terra tremolosa jeien prostrades damunt l’herba; la nena voltava els cràters que deixaven l’embull circular d’arrels humides a la superfície i les roques encara arrapades per la seva part de sota exposada.

Va observar menys evidències de desordre cap al tard, menys arbres desarrelats i còdols dispersats, i l’aigua més pura. S’hi aturà quan ja no va poder veure més enllà el seu camí, i es deixà caure damunt del sòl del bosc, exhausta. L’exercici l’havia mantinguda escalfada mentre es movia, però va tremolar amb l’aire fred de la nit, encauada entre l’espessa catifa de pinassa caiguda, i s’arraulí tot fent una compacta bola petita i cobrint-se amb manolls que es llançava pel damunt.

Tan cansada que estava, la son, però, no arribava amb facilitat a la criatura espantada. Mentre va estar enfeinada a superar els obstacles vora el corrent, va ésser capaç d’allunyar la por del seu pensament. Però en aquell moment l’oprimia. Jeia absolutament immòbil, amb els ulls amplament oberts esguardant l’espessa foscor, gairebé tement de respirar.

Mai no havia estat sola durant la nit, sempre hi havia hagut un foc per posar la desconeguda foscor a ratlla. Amb un sanglot convulsiu, va expulsar la seva angoixa. El seu petit cos tremolava amb somnis i singlots, i amb l’alleujament va lliscar dins el son. Un animaló nocturn la va ensumar amb afable curiositat, però ella no se’n va adonar.

Va despertar-se xisclant!

La pau encara no havia arribat al planeta, i les remors distants que venien de dins la profunditat li dugueren el terror sota un horrible malson. Es va estremir, volent córrer, però els seus ulls ben oberts no van poder veure més que quan les parpelles eren closes. D’antuvi, no va poder recordar on es trobava. El seu cor colpejava. Per què no hi podia veure? On eren els braços estimats que sempre hi havia per amanyagar-la quan es desvetllava a la nit? Lentament, la percepció conscient del seu estat penetrà la seva ment i, titil·lant amb fred i temor, s’arraulí i s’encauà de nou en l’encatifada pinassa del terra. La primera pinzellada lleu de l’alba la va trobar adormida.

La llum del dia va arribar a pleret al cor del bosc. Quan la menuda es desvetllà ja era ben bé al matí, però amb una ombra tan espessa era difícil de dir. S’havia apartat del corrent quan la llum declinava, al vespre anterior, i una punta de pànic va amenaçar-la en mirar al seu voltant: només hi va trobar arbres.

La set va fer que s’adonés del barbull de l’aigua. Va seguir-ne el so i se sentí alleujada quan va veure de nou el petit riu. No estava menys perduda prop del corrent que quan era al bosc, però el fet de tenir quelcom a seguir feia que se sentís més bé: podria apagar la set mentre en restés a la vora. El dia anterior havia estat prou sadolla amb l’aigua fluent; però, pel que feia a la fam, poca cosa podia fer-hi.

Sabia que les plantes i les arrels es podien menjar, però no coneixia quines eren comestibles. La primera fulla que va tastar fou amarga i li va coure a la boca. La va escopir i va glopejar per treure-se’n el gust, cosa, però, que la va fer dubtar a l’hora de tastar-ne una altra. Va beure més aigua per tenir un sentiment temporal d’atipament i continuà riu avall de nou. Els boscos espessos l’espantaven i va restar vora el corrent, on el sol lluïa. Quan va caure la nit, va cercar un lloc al sòl de pinassa i s’hi arraulí novament.

La segona nit solitària no va anar gaire més bé que la primera. Un terror fred, acompanyat de la fam, s’ajagué en el clot del seu estómac. Mai no havia estat tan espantada, mai no havia estat tan afamada, mai no havia estat tan sola. El sentit de desolació era tan punyent, que començà a esbossar el record del terratrèmol i el de la seva vida abans d’això; els pensaments sobre el futur la van dur ben a prop del pànic, i va lluitar per expulsar aquestes temences de la seva ment. No va voler pensar què podria passar-li ni qui tindria cura d’ella.

Vivia només el moment, anava superant cada obstacle: creuava el proper rierol, grimpava la propera soca. El fet de seguir el corrent esdevingué un objectiu per si mateix, no pas perquè la dugués enlloc, sinó perquè era l’única cosa que li donava una direcció, un propòsit, una manera d’actuar. Era millor que no fer res.

Al cap d’un temps, la buidor de l’estómac esdevingué una dolor entumida que atordia la seva ment. Plorava ara i adés, mentre avançava amb esforç, i les llàgrimes dibuixaven blanques escorrialles per la seva cara bruta. El petit cos despullat s’anava ensutzant amb la pols; els cabells, que un cop havien estat quasi blancs, i tan fins i tan suaus com la seda, s’anaven enrinxolant amb un embull de pinassa, branquillons i llot.

Avançar esdevingué més difícil quan el bosc perenne es transformà en una vegetació més oberta i quan la pinassa que cobria el terra del bosc donà lloc als obstacles com ara els matolls, les plantes i l’herba, i el sòl característic dels arbres caducs de fulla petita. Quan plovia, s’arrecerava a l’aixopluc d’una soca caiguda o d’una pedra gran o sota del sortint d’una roca, o, simplement, se n’anava a través del fang i deixava que la pluja li caigués al damunt. A la nit, apilonava fulles seques i fràgils, que l’estació anterior havia abandonat en munts, i s’hi arrossegava per dormir-hi.

L’abundància d’aigua potable va impedir que la deshidratació fes la seva perillosa contribució a la hipotèrmia, la baixada de la temperatura del cos, que duu a la mort a qui s’hi exposa; però, tanmateix, la noia s’anava afeblint. Era alguna cosa més que fam: hi havia, només, una dolor constant i sorda i, de tant en tant, un sentiment d’atordiment. Va mirar de no pensar-hi, o, si més no, de pensar només en el corrent, de seguir el corrent.

La va despertar la llum del sol que penetrava el seu niu de fulles. Es va llevar del cau acollidor, escalfat per la calor del seu cos, i va anar cap al riu, per fer-ne un glop matiner, duent algunes fulles humides enganxades. El cel blau i la claror del sol s’agraïen després de la pluja del dia anterior. Tot seguit, la noia encetà la jornada. La banda del riu ençà començava gradualment a pujar. En el moment en què s’aturà per un altre glop, un poc de pendís la separava de l’aigua. Inicià la baixada amb cura, però va perdre l’equilibri i va relliscar fins al capdavall.

Jeia tota plena d’esgarrinxades i de blaus, en llot, prop de l’aigua, massa cansada, massa feble, massa desmenjada per moure’s. Va esclafir el plor que li queia galta avall, i un planyívol lament va esquinçar l’aire. Ningú no l’escoltava. El seu plor es convertí en un gemec que pregava que algú hi vingués per ajudar-la. Ningú no hi anava. Els sanglots li feien tremolar les espatlles, tot plorant la seva desesperació. No es volia aixecar; però, què podia fer altrament? Restar plorant en el fang?

Va deixar de plorar, encara ajaguda arran de l’aigua. Es va incorporar quan va sentir que una arrel la punxava i la incomodava, i pel gust de la pols a la boca. Tot seguit, fatigada, es va aixecar i va fer cap al corrent, per beure-hi. Va començar a caminar un altre cop, mentre apartava obstinadament les branques i saltava soques cobertes de molsa, esquitxant d’ací d’allà al marge del riu.

El corrent, ja alt per les primerenques nevades primaverals, havia crescut més del doble a causa dels afluents. La menuda va sentir un brogit en la distància, molt abans que veiés el sallent, que queia des de l’alta riba fins a la confluència d’un gran corrent amb el riu petit, que ja era gairebé el doble. Sota el sallent, els ràpids corrents de la combinació d’aigües bombollejaven sobre les roques que fluïen vers les herboses planures de les estepes.

L’eixordadora caiguda d’aigua s’afanyava per damunt del marge de la crescuda riba i formava un ample llenç d’aigua blanca. Anava caient en un bassiol que escumejava i erosionava les roques del fons, creant un constant ruixat de bromera i de remolins al contracorrent on els rius es trobaven. En un temps anterior, el riu havia cisellat profundament el cingle rocallós darrere del sallent. El relleix per damunt del qual l’aigua es vessava sobresortia més enllà de la paret, rere del caient del torrent, i formava una passera a l’entremig.

La noia va apropar-s’hi i mirà cautelosament dins el túnel humit, i avançà tot seguit rere la mòbil cortina d’aigua. S’arrapà a la roca humida per assegurar-s’hi, mentre la contínua, contínua, contínua caiguda de l’aigua l’atordia. El brogit era eixordador, rebotava contra la paret de roca i tornava al flux tumultuós. Va mirar amunt atemorida, angoixosament conscient que el corrent anava pel damunt del degotim de les roques, sobre el seu cap, i va anar endavant a poc a poc.

Era gairebé a l’altra banda quan s’acabà la passera, que s’havia anat encongint gradualment fins a esdevenir novament una escarpa. El tall de la timba no arribava fins al final; va haver de girar cua i tornar-se’n. Quan va arribar al lloc per on havia entrat, va esguardar el torrent que eixia per damunt del cingle i va negar amb el cap. No hi havia cap altra sortida.

L’aigua era freda quan travessà el riu, i fort el corrent. Va nedar fins al bell mig i va deixar-se arrossegar pel flux de l’aigua, vorejant els sallents, virant després enrere fins a la riba de l’ample riu. Nedar la va cansar, però estava més neta del que havia estat temps enrere, llevat dels seus cabells, enxarxats i embullats. Començà a marxar de nou, se sentia més fresca, encara que seria per poc temps.

El dia era prematurament calorós per un final de primavera, i quan els arbres i els matolls donaren pas per primer cop a l’oberta prada, el càlid sol s’agraïa bé. Però quan la bola ardent pujà més amunt, els seus abrusadors raigs van fer pagar un car tribut a les magres reserves de la petita noia. Cap al tard, anava fent tentines al llarg d’una estreta línia de sorra d’entre el riu i un cingle escarpat. L’aigua, guspirejant amb la claror del sol, l’enlluernava, mentre la terra arenosa, gairebé blanca, rebotia llum i calor, a més a més de la intensa resplendor.

A través del riu i més enllà, petites flors herbàcies, blanques, grogues i porpra, que es barrejaven amb l’herba a mig créixer, d’un verd brillant i de nova vida, s’estenien fins a l’horitzó. Però la petita no tenia ulls per a la bellesa fugaç i primaveral de les estepes. La feblesa i la fam la feien delirar. Començà a patir al·lucinacions.

«Et vaig dir que aniria amb cura, mare. Només vaig nedar per una estona; però, tu on vas anar?», va murmurar. «Mare, quan dinarem? Tinc gana, i fa calor. Per què no venies quan et cridava? Et cridava i et cridava, però no venies mai. On eres? Mare? Mare! No marxis un altre cop! Queda’t aquí! Mare, espera’m! No em deixis!».

Va córrer en direcció al miratge mentre s’esvaïa la visió i resseguia la base del cingle, però el cingle se separava del marge de l’aigua i s’allunyava del riu. La noia estava abandonant la seva font d’aigua. Corrent a cegues, va ensopegar amb un roc i va caure bruscament. Asseguda, es refregava la punta del peu i mirava d’ordenar els seus pensaments.

La cantelluda paret de terra arenosa estava picada de forats foscos, de coves i ribetejada de clivelles i esquerdes. La dilatació i la contracció causades pels extrems d’una calor arborant i d’un fred de sota zero havien esmicolat la roca tendra. La noieta va mirar dins d’un petit forat prop del terra, en la paret, arran seu, però la minúscula cova li féu poca impressió.

Molt més impressionant fou el ramat d’urs que pasturava pacíficament per l’herba nova i abundant d’entre el cingle i el riu. En la seva cuita cega vers el miratge, no havia parat esment en l’enorme i salvatge bestiar, marró vermellós, de sis peus d’alçada de creuera, amb unes immenses banyes encorbades. Quan se’n va adonar, tot d’una la por il·luminà les darreres teranyines del seu cervell. Tornà arran de la paret de pedra, clavant-li els ulls a un brau adret, que havia deixat de pasturar per observar-la; girà cua i arrencà a córrer.

Va esguardar enrere per damunt de l’espatlla i, en veient una taca rabent en moviment, s’aguantà la respiració, aturant-se en sec. Una lleona enorme, el doble de gran que qualsevol dels felins que haurien d’habitar les sabanes del sud llunyà molt de temps després, havia estat aguaitant el ramat. La noia va ofegar un xiscle quan el gat monstruós saltà damunt d’una vaca salvatge.

Entre una confusió d’ullals rugents i d’urpes salvatges, la lleona gegant va abatre l’ur voluminós. Amb un cruixit de poderoses barres, la cridòria aterrida de l’animal s’estroncà tan aviat com l’immens carnívor li esquinçà la gola. La sang rajada va tacar el musell del caçador quadrúpede i va ruixar la pell lleonada amb roig. Les cames de l’ur se sacsejaven espasmòdicament fins i tot quan li esventrava l’estómac i li arrencava un tall de carn calenta i vermella.

Un terror absolut va envair la noia. Va fugir amb un pànic salvatge, observada atentament per un altre dels enormes gats. Havia ensopegat amb el territori dels lleons de les cavernes. Normalment, els grans felins haurien menystingut com a presa una criatura tan petita com un humà de cinc anys, haurien preferit els urs cepats, els bisons —encara més grans—, o el cérvol gegant, a l’hora de satisfer les necessitats de la fam orgullosa dels lleons de les cavernes. Però la nena fugitiva s’anava apropant massa a la cova que arrecerava el ploriqueig d’un parell de cadells nounats.

Restant com a guardià del jovent mentre la lleona caçava, el lleó d’aspra crinera va rugir d’avís. La noia va alçar el cap i va boquejar davant del gat gegantí ajupit en un relleix, prest a saltar. Ella xisclà. Relliscà, es va esgarrapar les cames, va caure fins a la grava espargida arran de la paret, i saltà per fer la volta. Esperonada per una por que creixia, se’n va tornar per on havia arribat.

El lleó va fer un salt, amb una tranquil·litat lànguida, confiat en la seva habilitat per atrapar el petit intrús que havia gosat trencar la pau del bressol de la caverna. No tenia pas pressa —la noia, però, es movia lentament si es comparava amb la velocitat fluida de l’animal—, i, a més, tenia humor fins al punt de jugar al joc del gat i la rata.

Atès el seu terror, fou només l’instint allò que la va fer ficar dins d’un petit forat prop del terra, en la paret del cingle. Amb la cara adolorida i panteixant, es va esmunyir per una obertura prou gran per a ella. Era una cova minúscula i poc pregona, no pas més gran que una esquerda. Es va encongir a l’espai oprimit fins a agenollar-se, va recolzar l’esquena a la paret, intentant de fondre’s amb la roca sòlida.

El lleó va fugir, frustrat, en atènyer el forat i en trobar que la seva caça s’havia esvaït. La petita va tremolar amb el brogit i fixà la mirada amb un horror hipnòtic quan el gat va serpentejar amb l’urpa, una grapa afuada i corba que allargava dins del forat petit. Incapaç de fugir, veia que l’urpa se li aprovava; va xisclar de dolor quan la grapa, abaixant-se, li tocà la cuixa esquerra i la hi va esgarrinxar amb quatre profundes ferides paral·leles.

La noia s’arrossegà per escapar del seu encalç i va trobar una petita depressió a la fosca paret, a la seva esquerra. Va empènyer-hi les cames, es va garratibar tant com va poder aguantant la respiració. Novament, l’urpa es ficà en la lleu obertura, estroncant gairebé la llum escassa que penetrava el nínxol, però aquest cop no trobà res. El lleó de les cavernes rugia i rugia mentre amblava endavant i endarrere enfront del forat.

La menuda va romandre a la petita i comprimida cova tot el dia, tota la nit i la major part del dia següent. La cama se li va inflar i la ferida, que li supurava, li feia un mal continu. La petita cavitat de dins la cova de parets aspres tenia poc espai per girar-s’hi o estirar-s’hi. La major part del temps, la nena delirava de la fam i el dolor i tenia malsons terribles de terratrèmols i urpes afuades, de temences solitàries i doloroses. Però no fou pas la ferida o la fam, ni tampoc el mal per les cremades del sol, allò que finalment l’empenyé a sortir del refugi. Fou la set.

Va mirar atemorida enfora de la petita obertura. Esparsos punts de salzes, esquifits pel vent, i de pins vora el riu projectaven llargues ombres d’un vespre puntual. Esguardà l’extensió coberta d’herba i l’aigua enlluernant, per una estona, abans d’arreplegar prou coratge per sortir-ne. Es va llepar uns llavis clivellats amb una llengua eixuta, mentre examinava el terreny. Només es movia l’herba esbullada. La supèrbia del lleó havia marxat. La lleona, angoixada pels seus cadells i inquieta per l’escena poc habitual d’una criatura estranya tan a prop de la seva cova, decidí de trobar un nou bressol.

La petita s’esmunyí fora del forat i s’aixecà. El seu cap retrunyia i uns puntets atordidors ballaven davant dels seus ulls. Onades de dolor la sumien a cada passa i les ferides començaren a vessar un verd groguenc i macilent avall de la cama inflada.

No estava segura de poder atènyer l’aigua, però la sensació de set era més punyent. Es va deixar anar de genolls i em va arrossegar durant l’últim tram; es va estirar de bocaterrosa i s’empassà amb avidesa glops d’aigua freda. Quan finalment va satisfer la seva set, provà d’incorporar-se de nou, però havia arribat al límit de la seva resistència. Els puntets nedaven davant dels seus ulls, el cap li rodava i tot es féu fosc quan es desplomà al terra.

Un ocell de carronya, que voltava, vagarós, per damunt, va fitar la forma immòbil i s’hi llançà per mirar de més a prop.