Capítol 20

-No hauria d’haver tornat ja, Iza? —preguntà Creb, que havia anat entrant i sortint angoixadament de la cova tota la tarda. Iza assentí amb nerviosisme, sense aixecar el cap del tall de cérvol cuit i fred que tallava a bocins.

—Aaaai! —cridà de sobte; l’esmolada fulla que feia servir li havia obert una ferida al dit. Creb aixecà el cap, sorprès tant perquè s’hagués tallat com pel seu crit espontani. Iza era tan polida amb el ganivet de pedra que no recordava el darrer cop que s’havia tallat. «Pobre Iza», pensà Creb, «jo estava tan preocupat que m’he oblidat de com es deu sentir ella. De segur que està força preocupada i nerviosa, també».

—He parlat amb Brun fa una estona, Iza —digué Creb—, encara dubta de sortir a buscar-la. Ningú no sap on es pot amagar una dona, ni on pot ser en un moment com aquest. Ja saps la mala sort que tindria un home si la veiés. Però està tan dèbil que potser ha caigut allà fora, sota la pluja. Podries anar a buscar-la tu, Iza, tu ets una remeiera. No pot ser gaire lluny. No et preocupis pel menjar, ja m’esperaré. Per què no hi vas ara, abans no es faci fosc?

—No puc —gesticulà Iza, i es posà el dit tallat a la boca.

—Què vol dir que no pots? —s’estranyà Creb.

—No la puc trobar.

—Com saps que no la pots trobar si no la busques? —L’ancià bruixot estava completament confós. «Per què no la vol anar a buscar? Pensant-ho bé, per què no hi ha anat ja fa estona? M’hauria imaginat que ja estaria regirant els boscos, aixecant les pedres, per trobar Ayla. Alguna cosa no rutlla, si no, no estaria tan nerviosa».

—Per què no vols buscar Ayla? —preguntà.

No serviria de res, no la trobaria.

—Per què? —continuà preguntant. Els ulls de la dona s’ompliren d’angoixa i espant.

—S’amaga —confessà Iza.

—S’amaga? De què s’amaga?

—De tothom. De Brun, de tu, de mi, de tot el clan —re pongué.

Creb restà completament astorat, i les respostes enigmàtiques d’Iza encara eren pitjors.

—Iza, m’ho hauries d’explicar. Per què s’amaga Ayla?, del clan, o de mi, o de tu?, especialment de tu, quan et necessita tant?

—Vol quedar-se el nen, Creb —anuncià Iza, i començà a pregar-li amb els ulls que l’entengués—. Li vaig explicar que era el deure d’una mare donar el fill deforme, però s’hi va negar. Ja saps com el volia, va dir que se l’enduria i l’amagaria fins al dia de posar-li el nom, per tal que Brun l’hagués d’acceptar.

Creb es mirà la dona atentament, i comprengué aviat totes les implicacions de l’acció d’Ayla.

—Sí, Brun es veurà forçat a acceptar el seu fill, Iza, i després, per la seva desobediència deliberada, la maleirà per sempre. No saps que si una dona s’oposa a la voluntat d’un home, aquest perd la seva honra? Brun no pot tolerar això, els homes ja no el respectarien més. Encara que la maleeixi, perd l’honra, i l’assemblea de clans és aquest proper estiu. Creus que podria presentar-se davant els altres clans, llavors? Tot el clan perdrà l’honra per culpa d’Ayla —el bruixot protestà enfadat—. Com se li va acudir fer una cosa així?

—Va ser una de les històries d’Aba, la de la mare que va posar el seu fill deforme sobre un arbre —respongué Iza. La dona, atordida, era al seu costat. Per què no s’ho havia pensat més?

—Romanços! —digué Creb disgustat—. Abans s’hauria de preocupar d’altres coses en comptes d’omplir el cap d’una jove amb aquestes bajanades.

—No va ser culpa d’Aba només, Creb, va ser teva, també.

—Meva? Quan li he explicat jo històries d’aquestes?

—No li vas haver d’explicar cap història. Tu vas néixer deforme, però se’t va permetre viure i ara ets el mog-ur.

L’afirmació d’Iza sorprengué el bruixot, coix i amb un sol braç. Coneixia la sèrie de fets fortuïts que l’havien conduït a ser acceptat. Només la bona sort havia preservat l’home més venerable del clan. La mare de la seva mare li havia dit una vegada que era gairebé un miracle. Ayla volia que es produís un altre miracle per culpa seva? No funcionaria. Mai no aconseguiria imposar-se a Brun i continuar vivint. Havia de ser la seva voluntat, la seva decisió, seva completament.

—I tu, Iza, no li vas dir que s’equivocava?

—Li vaig demanar que no se n’anés. Li vaig dir que jo em desfaria del nen si ella no podia, però no va deixar que m’hi acostés després d’això. Oh, Creb, patia tant per conservar-lo!

—Així doncs, la vas deixar anar, pensant que el seu pla funcionaria. Per què no m’ho vas dir a mi, o a Brun?

Iza inclinà el cap. «Creb té raó, l’hi hauria d’haver dit. Ara Ayla també morirà, no només el nen», pensà.

—On se n’ha anat, Iza? —Els ulls de Creb s’havien tornat de gel.

—No ho sé. Va dir quelcom d’una petita cova —digué la dona amb el cor enfonsat. El bruixot es girà precipitadament i es dirigí a la llar del cap.

Els plors del nen despertaren finalment Ayla del seu son cansat. Era fosc i la cova era humida i glaçada sense un foc. Se’n va anar al fons per alleugerir les seves necessitats. El fluid amònic li va fer coure la carn ferida. Furgà en la foscor dins el seu cistell i trobà una tira i un drap net per a l’infant mullat. Va beure un glop d’aigua. Després va fer passar el mantell de pells per sobre d’ells dos i s’assegué per alletar el seu fill. Quan es tornà a despertar, la paret de la cova era il·luminada per la llum del sol que es filtrava entre les branques dels avellaners que s’atapeïen i tancaven l’entrada. Rosegà el menjar fred mentre el nen mamava.

L’aliment i el repòs la varen revifar, i s’assegué per amanyagar el nadó que encara estava mig adormit. «Haig de trobar una mica de llenya», pensà, «el menjar no em durarà gaire, n’hauré d’aconseguir més. L’alfals ja deu créixer, m’enfortirà la sang. El trèvol tendre i els brots de veça ja han sortit, i alguns bulbs. La saba ja puja i l’escorça nova deu ser dolça, especialment la de l’arç. No, l’arç no creix tan amunt, però hi ha bedoll i avet. Vejam, bardana i pota de cavall, fulles tendres de lletsó i falguera, que encara deu ser arrissada. No vaig oblidar la fona, hi ha un munt d’esquirols de terra, per aquí a prop, de castors i de conills».

Ayla somniava desperta els plaers de l’estació càlida, però quan es llevà va sentir un raig de sang i una onada de desmai. Les cames eren brutes de sang seca que li tacava les fundes dels peus i els parracs; quan es veié, l’ensurt la portà a adonar-se de la realitat de la seva desesperada situació.

Quan li passà la basca, es decidí a netejar-se i a cercar llenya, però no sabia què fer amb el nen. Dubtava entre endur-se’l amb ella o deixar-lo dormint, on era. Les dones del clan mai no deixaven els infants desatesos, sempre eren a la vista d’alguna dona, i a Ayla li desagradava la idea d’abandonar-lo. Però s’havia de rentar i havia d’agafar aigua, i podia portar més llenya sense ell.

Guaità entre els arbustos per assegurar-se que no hi havia ningú a la vora; apartà les branques i sortí de la cova. El terra era moll. Prop del rierol era tot un llot relliscós. Encara es mantenien restes de neu en racons ombrívols. Tremolant sota el vent que bufava de l’est i portava més núvols de pluja, Ayla es despullà i entrà dins l’aigua freda per rentar-se.

Després remullà els seus vestits. El cuir mullat i viscós no l’escalfà gaire quan se’l tornà a posar.

Caminà cap als boscos que envoltaven l’altra prada i estirà algunes branques seques d’un avet. Un vertigen sobtat l’envoltà, els genolls se li afluixaren; s’apropà a un arbre per recolzar-s’hi. El cap li rodava i va haver d’empassar-se aire per no desmaiar-se quan la debilitat l’oprimia. Abandonà tota intenció de caçar o cercar menjar. L’embaràs esgotador, el part dolorós i la fugida forçada havien cobrat el seu impost; li quedaven poques forces.

El nen plorava quan tornà a la cova. Havia perdut l’escalfor amanyagadora, i tot era fosc i humit. L’agafà i el va estrènyer entre els seus braços. Llavors recordà el bot que havia deixat prop de la riera. Necessitava aigua. Deixà el seu fill i tornà a sortir de la cova. Començava a ploure. Quan tornà, caigué de cansament i estirà la pell humida per sobre d’ells dos. Estava massa cansada per adonar-se de les punxants guspires de por que vibraven dins el seu cap mentre el son l’engolia.

—No et vaig dir que era insolent i orgullosa? —deia Broud justificant-se—. Algú em va creure, potser? No. Li van fer costat, la van excusar, li van deixar fer la seva, fins i tot la van deixar caçar. No m’importa que el seu tòtem sigui molt fort, les dones no han de caçar. El Lleó de les Cavernes no li ho va fer fer, simplement va ser un desafiament. Veus el que passa quan dónes massa llibertat a una dona? Veus el que passa quan ets massa permissiu? Ara es creu que pot imposar el seu fill deforme al clan. Ningú no us la pot excusar, aquesta vegada. Ha desobeït deliberadament els costums del clan. És inexcusable.

A la fi, Broud havia estat vindicat i es gloriava de l’oportunitat de dir «ja us ho havia dit». Assaboria la seva venjança d’una manera que feia rebufar el cap del clan. A Brun no li agradava perdre l’honra, i el fill de la seva dona no li ho feia més fàcil.

—Ja t’hem sentit, Broud —assenyalà—. No cal que insisteixis. M’encarregaré d’ella quan torni. Cap dona no m’ha forçat mai a fer res contra la meva voluntat i se n’ha sortit, i cap dona no ho farà ara.

—Quan tornem a buscar-la demà —digué Brun tocant el tema pel qual havia fet reunir a tothom—, em sembla que escorcollarem llocs on gairebé no anem mai. Iza i Ayla coneixen una petita cova. Algú ha vist mai una petita cova per aquí a prop? No pot ser gaire lluny, estava massa dèbil per arribar gaire lluny. Oblidem-nos de les estepes i del bosc i cerquem on pot ser que hi hagi coves. Amb aquesta pluja, les seves petjades s’han esborrat, però potser en queda alguna cosa. Costi el que costi, la vull trobar.

Iza esperava ansiosa que la reunió de Brun s’acabés. Havia estat arraconant coratge per parlar-li i va decidir que aquell era el moment. Quan va veure sortir els homes, s’apropà a la llar amb el cap baix i s’assegué als seus peus.

—Què vols, Iza? —preguntà Brun després de tocar-li l’espatlla.

—Aquesta dona indigna vol parlar amb el cap —començà Iza.

—Pots parlar.

—Aquesta dona va fer mal fet de no avisar el cap quan va saber el que la dona jove volia fer —Iza s’oblidà de la forma formal d’adreçar-se quan les seves emocions la dominaren—, però, Brun, volia tant un fill. Ningú no s’esperava que concebés un fill, i ella mateixa encara menys. Com podia ser vençut l’esperit del Lleó de les Cavernes? Ella se n’alegrà molt, i encara que va patir, mai no es queixà. Quasi es morí quan va donar a llum, Brun. Només de pensar que el seu nen es podia morir li va donar força suficient al final. Simplement, no podia suportar haver de donar-lo, encara que fos deforme. Estava segura que era l’únic fill que tindria mai. Estava fora de si pel disgust i el dolor, i no va actuar rectament. Ja sé que no tinc dret a demanar-t’ho, Brun, però et prego que la deixis viure.

—Per què no has vingut abans, Iza? Si et pensaves que demanar per la seva vida li podia fer algun bé, per què no has vingut abans? He estat tan intractable amb ella? No era cec als seus sofriments. Un home pot apartar els ulls per no mirar la llar d’un altre home, però no es pot tapar les orelles. No hi ha ningú en aquest clan que desconegui el dolor d’Ayla durant el part del seu fill. Et penses que tinc el cor tan dur, Iza? Si haguessis vingut a mi, si m’haguessis dit com se sentia, què planejava fer, no et sembla que hauria pensat a deixar viure el seu fill? Podria haver oblidat la seva amenaça de fugir i amagar-se com la bogeria d’una dona que està malament del cap. Hauria examinat la criatura. Fins i tot sense marit, si la deformitat no és massa gran, ho podria haver permès. Però no em vas donar cap oportunitat. Vas assumir que ja sabies què faria. No m’esperava això de tu, Iza.

»Mai no he sabut que fossis negligent amb els teus deures, sempre has estat un exemple per a les altres dones. Només puc entendre el teu comportament per la teva malaltia. Sé que estàs molt malalta, encara que intentis amagar-ho. He respectat els teus desitjos i no ho he fet saber a ningú, però estava segur que aniries a caminar al món dels esperits la darrera tardor. Em vaig adonar que Ayla creia que aquesta seria l’única oportunitat de tenir un fill, i em sembla que té raó. Però li vaig veure deixar tots els seus pensaments de banda quan tu estaves malalta, Iza, i ella et va salvar. No sé com ho va fer. Potser va ser el mog-ur qui va aplacar els esperits que volien que t’unissis a ells i qui els va convèncer que et permetessin quedar-te, però no va ser el mog-ur sol.

»Estava disposat a concedir-li la seva petició d’esdevenir remeiera. Vaig aprendre a respectar-la tant com et respecto a tu. Ha estat una dona admirable, un model d’obediència en el deure malgrat el fill de la meva muller. Sí, Iza, conec els seus maltractaments. Potser la seva falta l’estiu passat va ser provocada per ell d’alguna manera, per bé que no entenc com va anar. És indigne d’ell perseguir així una dona, però Broud és un caçador valent i fort i no ha de sentir que la seva virilitat està amenaçada per cap dona. Qui sap si ell ha vist res que a mi se m’hagi passat per alt; jo he estat cec amb Ayla, si haguessis acudit a mi abans, hauria tingut en compti la teva petició, hauria permès viure el seu fill. Ara és massa tard. Quan torni el dia de posar el nom al seu fill, tant Ayla com el nen moriran.

L’endemà, Ayla intentà fer foc. Restaven encara uns palets secs de la seva anterior estada. Fregà un dels bastons que sostenia a les mans contra un altre tros de llenya, però no tenia l’esma de mantenir l’esforç continuat que es requeria per encendre’l, i va ser una sort que no ho aconseguís. Droog i Crug trobaren el camí de la prada de la muntanya mentre ella i el nen dormien. Haurien sentit l’olor d’un foc o de les seves restes i l’haurien trobada. Varen passar tan a prop de la cova que si l’infant hagués sanglotat mentre dormia, ho haurien sentit. Però l’entrada al petit forat de la roca era tan ben amagada per les branques atapeïdes d’avellaner, que no la van veure.

La fortuna encara li somrigué un altre cop. Les pluges primaverals van caure persistentment des d’un cel rúfol, i convertiren les vores del riu en un fangar i el terra del prat en un aiguamoll que esborrà tota traça de les seves petjades. Els caçadors eren tan experts a rastrejar que podien identificar els senyals de cada membre del clan, i els seus ulls ensinistrats haurien descobert amb facilitat qualsevol branquilló trencat o el sòl remogut d’haver arrencat un bulb si hagués sortit a cercar menjar. La seva debilitat la salvà d’ésser descoberta.

Quan més tard sortí i veié les petjades dels homes al fang prop de la font on naixia el rierol, allí on s’havien aturat per fer un glop d’aigua, quasi se li parà el cor. Va tenir por de tornar a sortir. S’espantava dels sons de l’arbust prop de l’entrada, i li venien calfreds per sorolls imaginaris.

El menjar que s’havia endut gairebé s’havia esgotat.

Buscà dins els cistells que havia fet per emmagatzemar aliments durant la seva llarga i solitària estada cíclica de la maledicció de mort temporal. Tot el que hi trobà va ser alguns fruits secs podrits i els excrements de les rates, una clara evidència que el que hi havia deixat ho havien descobert i menjat de feia temps. Hi trobà també les restes corrompudes i eixutes, totalment immenjables, de l’aliment sobrant que Iza li portava quan va fer servir la cova durant la seva maledicció de dona.

Recordà aleshores el tall de carn seca de cérvol amagat al forat del fons de la cova, el de l’animal que havia matat per escalfar-se amb la pell. Ayla topà amb la pila de pedres i les apartà. La carn de l’amagatall era intacta, però la seva distensió va durar poc. Les branques de la boca de la caverna es mogueren, i el cor d’Ayla es disparà.

—Uba! —exclamà amb gran sorpresa quan la nena entrà a la cova—, com m’has trobat?

—Et vaig seguir el dia que vares marxar. Tenia molta por que et passés res. T’he portat quelcom de menjar i una mica de te per fer-te rajar la llet; ho ha fet la mare.

—Iza sap on sóc?

—No, però sap que jo ho sé. Em sembla que no ho vol saber; ho hauria de dir a Brun. Oh, Ayla, Brun s’ha enfadat tant amb tu. Els homes t’han estat buscant cada dia.

—Vaig veure les seves petjades prop de la font, però no han descobert la cova.

—Broud presumeix d’haver sabut sempre que eres dolenta. No he vist Creb des que vares marxar. Es passa el dia al lloc dels esperits, i la mare està ben trista. Vol que et digui que no tornis —digué Uba amb els ulls aterrits per la jove dona.

—Si no t’ha parlat de mi, com t’ha pogut donar un missatge per a mi? —preguntà Ayla.

—Va cuinar molt de menjar ahir a la nit i aquest matí, també. No massa, però; em sembla que temia que Creb endevinés que era per a tu, i no ha tocat la seva part. Més tard ha fet el te, llavors ha començat a remugar i a parlar sola com si es dolgués per tu. S’ha estat lamentant des que vares marxar, però ara em mirava directament a mi. Deia: «Si algú li pogués dir a Ayla que no tornés. La meva pobra criatura, pobra filla meva, no té menjar, està dèbil. Li cal tenir llet per al nen», i coses així. Després ha sortit de casa. Aquest bot d’aigua era al costat del te, i el menjar estava embolicat.

»Em devia veure quan et vaig seguir —continuà Uba—. Em pregunto per què no em va renyar per haver trigat tant. Brun i Creb estan enfadats amb ella per no haver dit que et volies amagar. Si sabessin que tenia idea de com trobar-te i no els havia dit res, no sé què li farien. Però ningú no m’ho ha preguntat. Ningú no es preocupa gaire dels nens, de tota manera, especialment de les nenes. Ayla, sé que hauria de dir a Creb on ets, però no vull que Brun et maleeixi, no vull que et moris.

Ayla notà que el cor li bategava a les orelles. «Què he fet?». No s’havia adonat de la seva gran feblesa o que seria molt difícil sobreviure sola amb un nen petit quan decidí abandonar el clan. Havia pensat tornar el dia de posar el nom al seu fill. «Què faré, ara?». Agafà el seu nadó i l’abraçà. «Però no et podia deixar morir, oi?».

Uba mirà compadida la jove mare que semblava haver-se oblidat que era allí.

—Ayla —digué dubtosa—, el podria veure? No he tingut ocasió de fer-ho encara.

—Oh, Uba, és clar que pots veure’l —va respondre, dolent-se d’haver ignorat la noia que havia fet tot el camí per portar-li el missatge d’Iza. Podia posar-se en perill per això, també. Si mai se sabia que Uba la podia trobar i no ho deia, el càstig seria sever. Podria ser la seva ruïna.

—T’agradaria agafar-lo?

—Puc fer-ho?

Ayla posà el nadó a la seva falda. Uba començà a treure’s la faixa i alçà els ulls a Ayla per demanar permís. La mare assentí.

—No fa tan mala cara, Ayla. No és coix com Creb. És un xic esprimatxat, però és bàsicament el cap que sembla diferent. No tan diferent com tu, però. Tu no t’assembles a ningú del clan.

—És perquè jo no vaig créixer al clan. Iza em va trobar quan era una nena petita. Diu que vaig néixer entre els Altres. Ara sóc del clan —digué Ayla orgullosa, la cara li lluí—, però no per gaire temps.

—Has trobat mai a faltar la teva mare? Vull dir la teva mare de veritat, no Iza —digué la noia.

—No recordo cap altra mare fora d’Iza. No recordo res abans de venir a viure al clan. —Empal·lidí de sobte—: Uba, on aniré si no puc tornar? Amb qui viuré? No tornaré a veure Iza, o Creb, aquest és el darrer cop que et veig. Però no sabia quina altra cosa podia fer. No podia deixar morir el meu fill.

—No ho sé, Ayla. La mare diu que Brun perdrà l’honra si li fas acceptar el teu fill. Per això està tan enfadat. Diu que si una dona fa fer alguna cosa a un home, els altres homes ja no el respectaran més. Fins i tot si et maleeix després, perdrà l’honra, només perquè tu l’has forçat a fer alguna cosa contra la seva voluntat. No vull que fugis, Ayla, però moriràs si tornes.

La jove mirà la cara entristida de la noia, sense adonar-se que la seva pròpia cara, plena de llàgrimes, tenia una expressió semblant. Les dues estiraren els braços alhora per abraçar-se.

—Serà millor que te’n vagis, Uba, abans que tinguis problemes —digué Ayla. La noia tornà el nadó a la seva mare i s’aixecà per anar-se’n.

—Uba —la cridà Ayla mentre començava a separar les branques—, m’alegro molt que hagis vingut a veure’m; si més no, hem pogut parlar un altre cop. I digues a Iza… digues a la meva mare que l’estimo. —Les llàgrimes començaren a brollar una altra vegada—. Digue-ho a Creb, també.

Quan Uba hagué marxat, Ayla desembolicà el paquet de menjar que li havia portat. No n’hi havia gaire, però amb la carn de cérvol li duraria uns dies, i què faria després? No podia pensar, el seu cap era un remolí confús que la xuclava dins un forat negre de desesperació. El seu pla l’havia perjudicat a ella. En aquell moment la seva vida estava en perill, no solament la del seu fill. Menjà sense assaborir res i begué una mica de te, després s’ajagué amb el seu nadó una altra vegada, i s’endinsà en l’oblit del son. El seu cos tenia les seves pròpies necessitats, li demanava repòs.

Era de nit quan es tornà a despertar i es va beure la resta del te fred. Decidí cercar aigua mentre era fosc i no podia ser descoberta pels buscadors. Regirà en la foscor per trobar el bot d’aigua, i en un moment de pànic va perdre el sentit de l’orientació dins la negror absoluta de la cova. Les branques que amagaven l’entrada, envoltades d’un negre fantàstic i no tan obscur, la reorientaren i sortí ràpidament de quatre grapes.

La lluna creixent, que jugava a fet i amagar amb les bromes corredores, feia poca llum, però les seves pupil·les, totalment dilatades per la foscor de l’interior de la balma, distingien els arbres fantasmes, vagament retallats sota la pàl·lida resplendor. La font rajava amb un xiuxiueig, rebotava sobre les roques en un petit salt i reflectia l’argentina lluentor amb una dèbil iridescència. Ayla se sentia feble encara, però ja no es marejà quan es posà dreta, i caminar li era més fàcil.

Cap home del clan no la va veure quan s’ajupí prop del raig sota la capa encobridora de la nit, però era observada per altres ulls més habituats a veure-hi amb la llum de la lluna. Rondaires nocturns i les seves preses bevien alhora de la mateixa font que ella. Ayla mai no havia estat tan vulnerable des que voltava sola quan era una nena nua de cinc anys, no tant per la feblesa com perquè no pensava a sobreviure. No estava a l’aguait, els seus pensaments eren interiors. Hauria estat un botí fàcil per a qualsevol depredador amagat que l’ensumés. Però Ayla havia fet notar la seva presència abans. Les pedres que llançava amb rapidesa havien deixat la seva marca dolorosa, si bé no sempre letal. Els carnívors, el territori dels quals incloïa la cova, tendien a defugir-la. Aquest fet li donava un respir, un aspecte de tranquil·litat que aprofitava bé.

—Hi ha d’haver algun senyal d’ella —afirmava Brun amb determinació—. Si es va endur aliment no li pot durar per sempre; haurà de sortir aviat. Vull que tots els racons que ja han estat escorcollats ho tornin a ser. Si és morta, ho vull saber. Algun depredador la trobaria i en quedaria alguna evidència. Vull que la trobeu abans del dia de posar el nom. No aniré a cap assemblea de clans fins que la trobeu.

—Ara ens impedirà d’anar a l’assemblea de clans —remugà Broud—; per què la vam haver d’acceptar mai al clan? Ni tan sols és del clan. Si jo fos el cap, no l’acceptaria mai. Si hagués estat el cap, mai no hauria autoritzat Iza a quedar-se-la, no li hauria deixat acollir-la. Per què no la volen veure els Altres tal com realment és? Aquest no és el primer cop que és desobedient, saps? Sempre ha menyspreat els costums del clan, i sempre se n’ha sortit. Algú li va impedir d’entrar animals a la cova? Algú l’aturà quan se’n va anar tota sola, cosa que cap altra dona honrada del clan no hauria fet mai? Segur que ens va espiar mentre practicàvem. 1 què va passar quan la van agafar fent servir una fona? Una maledicció de mort «temporal», i quan va tornar se li va permetre caçar! Imagina’t, una dona del clan que caça! Saps què en pensarien els homes dels altres clans, d’això? No m’estranya que no anem a l’assemblea de clans. És estrany que ara vulgui imposar-nos el seu fill?

—Broud, tot això ja ho hem sentit abans —intervingué Brun malhumorat—. La seva desobediència no quedarà sense càstig, t’ho prometo.

La xerrameca de Broud, sempre sobre el mateix tema, no solament afectava els nervis a Brun, també l’estava impressionant. El cap començava a qüestionar el seu propi judici, un judici que s’havia de fonamentar en l’adherència a tradicions i costums seculars que permetien poca variació. Sí, tal com Broud li recordava, Ayla havia anat augmentant la seva llista de transgressions de tal manera que tot semblava conduir-la a aquest acte de desafiament deliberat i imperdonable. Havia estat massa permissiu amb l’estrangera no nascuda amb el sentit inherent de rectitud del clan. Se n’havia aprofitat, d’ell. Broud tenia raó, hauria d’haver estat més estricte, l’hauria d’haver fet conformar, potser no hauria d’haver permès mai que la remeiera l’adoptés, però, per què el fill de la seva muller ho havia de repetir contínuament?

La protesta constant de Broud impressionà la resta dels caçadors, també. La majoria estaven quasi convençuts que Ayla els havia cegat amb una cortina de fum enganyosa, i que només Broud la veia amb els ulls clars. Quan Brun no era present, el jove llançava invectives contra el cap afirmant que era massa vell per governar amb efectivitat durant més temps. La pèrdua d’honra de Brun va ser un cop devastador per a la seva confiança; podia sentir com s’esmunyia el respecte dels seus homes, i no podia suportar una assemblea de clans en aquestes circumstàncies.

Ayla s’estava a la cova i sortia només per portar aigua. Tapada amb pells, tenia prou escalfor fins i tot sense foc. El menjar que li havia portat Uba i el tros de cérvol oblidat, sec com el cuir i difícil de mastegar però amb força poder nutritiu, condimentat per la fam, feien innecessari caçar o recollir fruita. Això li donà el temps que necessitava per descansar. Finalment alleugerida de la càrrega de nodrir un fetus no del tot normal, el seu cos jove i amb salut, enfortit pels anys d’exercici físic, s’estava recuperant. Ja no li calia dormir tant, però en certa manera, això era pitjor. Els seus pensaments pesarosos la torturaven constantment. Si més no, quan dormia es deslliurava de l’angoixa.

Ayla estava asseguda prop de la boca de la cova amb el seu fill als braços. Un fluid blanquinós bavejava de l’angle de la boca del nen i li degotava del pit, estimulat per la lactància, fet que evidenciava que la llet li havia començat a rajar. El sol de la tarda, amagat de tant en tant per núvols ràpids, escalfava el lloc a la vora de l’entrada amb la seva llum clapejada. Es mirava el seu fill, observant la seva respiració regular, interrompuda per moviments intermitents de l’ull i curts estossecs que li feien iniciar moviments de succió amb la boca abans de relaxar-se altre cop. Se’l mirà de més a prop girant-li el cap per veure’n el perfil.

«Uba va dir que no tenies tan mal aspecte», pensà Ayla, «a mi també m’ho sembla. Només un xic diferent, però no tan diferent com jo». Ayla recordà de sobte la seva imatge, que havia vist a la bassa quieta. «No tan diferent com jo!».

Tornà a examinar el seu nadó intentant recordar la seva imatge. «El meu front també s’aixeca així», pensà, tocant-se la cara. «I aquest os sota la boca, jo també el tinc. Però ell té cresta a les celles i jo no. La gent del clan té cresta a les celles. Si jo sóc diferent, per què no ho havia de ser el meu fill? S’ha d’assemblar a mi, no? S’hi assemblava una mica, però també s’assemblava als nens del clan. S’assemblava a tots dos. Jo no vaig néixer al clan, però el meu fill sí, només que ell s’assembla a mi i a ells, com una barreja».

«No crec que siguis gens deforme, fill meu. Si ets fill meu i del clan, t’has d’assemblar a tots dos. Si els esperits es van barrejar, no has de semblar barrejat, també? Així és com ets, tal com has de ser. Però quin tòtem et va començar? És igual de qui fos, segur que va necessitar ajuda. Cap dels homes del clan no té un tòtem més fort que el meu, excepte Creb. És que l’Ós de les Cavernes et va començar? Jo visc a la llar de Creb. No, no pot ser. Creb diu que Ursus mai no permet que el seu esperit sigui dominat pel d’una dona, Ursus sempre escull. Bé, si no va ser Creb, de qui més he estat a prop?».

Ayla captà una imatge fugaç de Broud apropant-se-li. «No», girà el cap, rebutjant el pensament. «Broud no, ell no va començar el meu nen». S’esgarrifa amb repugnància, pensant en el futur cap i la manera com l’havia forçat a sotmetre’s als seus desitjos. «L’odio, el vaig odiar cada cop que se m’apropava. Estic tan contenta que no em molesti més. Espero que mai, mai més no vulgui alleugerir les seves necessitats amb mi. Com pot suportar-ho Oga? Com pot suportar-ho cap dona? Per què tenen els homes necessitats d’aquestes? Per què ha de voler un home embrutar una dona així? Què té a veure això amb els nens?».

La incongruència d’aquell acte absurd li restà al cap; llavors, un estrany pensament se li va insinuar. «O sí que hi té a veure? Pot ser que l’òrgan d’un home tingui res a veure amb els nens? Només les dones poden tenir fills, però tenen tant nens com nenes», medità. «Em pregunto si quan un home li fa això a una dona pot fer començar el seu fill. No voldria dir que el fill li pertany, també? Potser per això els homes tenen aquesta necessitat, perquè volen començar un nen. Per això deu ser que també els agrada a les dones. Mai no he vist una dona que s’empassés un esperit, però he vist homes entrant dins les dones sovint. Ningú no s’esperava que jo tingués un fill; el meu tòtem és massa fort, però l’he tingut, i va començar just quan Broud alleugeria les seves necessitats amb mi».

«No! No és cert! Això voldria dir que el meu fill és fill de Broud, també», pensà Ayla amb horror. «Creb té raó. Sempre en té. Em vaig empassar un esperit que va lluitar amb el meu tòtem i el va vèncer, potser més d’un, potser tots». Abraçà el nen ben fort, com si el volgués retenir per a ella sola. «Ets el meu fill, no el de Broud! Ni tan sols va ser l’esperit del tòtem de Broud». L’infant s’espantà pel moviment sobtat i començà a plorar. El bressà dolçament fins que s’aquietà.

«Potser el meu tòtem va saber que volia tenir un nen i es va deixar vèncer. Però, per què el meu tòtem em deixaria tenir un fill si sabia que havia de morir? Un nen que és en part meu i en part del clan sempre serà diferent; sempre diran que els meus fills són deformes. Fins i tot si tingués marit, els meus fills no serien normals. Mai no me’n podria quedar cap, tots haurien de morir. Quina diferència hi ha, jo també haig de morir, de tota manera. Tots dos ens morirem, fill meu».

Ayla tenia el nen agafat, i el besava mentre les llàgrimes li davallaven pel rostre, ocultes. «Què haig de fer, fill meu? Què haig de fer? Si torno el dia del teu nom, Brun em maleirà. Iza va dir que no tornés, però on puc anar? Encara no estic prou forta per caçar, i encara que ho estigués, què faria amb tu? No et podria portar amb mi, no podria caçar amb un nen, ploraries i espantaries els animals, i no et puc deixar sol. Potser no és necessari que caci, puc trobar aliments. Però necessitem altres coses, també: roba, pells, capes i cobertes per als peus».

«I on trobaria una cova per viure? No em puc quedar aquí, hi ha massa neu a l’hivern i és massa a prop, em trobarien tard o d’hora. Podria marxar, però no trobaria una cova, i els homes m’atraparien i em farien tornar. Encara que fugis, trobés una cova i emmagatzemés prou menjar per passar l’hivern que ve, encara que pogués caçar una mica, igualment estaríem sols. Tu necessites més gent. Amb qui jugaries? Qui t’ensenyaria a caçar? 1 què succeiria si a mi em passés res? Qui tindria cura de tu, aleshores? Estaries tot sol, igual que ho estava jo abans que Iza em trobés.

»No vull que estiguis sol, no vull estar jo sola, tampoc. Vull tornar a casa», sanglotà Ayla, amagant la cara en l’embolcall del seu nadó. «Vull tornar a veure Uba, i Creb. Vull la meva mare. Però no puc tornar a casa. Brun està enfadat amb mi. Li vaig fer perdre l’honra i em maleirà. Jo no sabia que la hi faria perdre, només volia que no et matessin. Brun no és tan dolent, em va deixar caçar. 1 si no el forcés a acceptar-te? I si només li demanés que et deixés viure? Si tornés ara, no perdria l’honra; encara hi sóc a temps, encara queden dos dits per al dia del teu nom. Potser així no s’enfadaria tant.

»Però, i si s’enfada? I si diu que no? I si t’aparten de mi?

»No voldria viure si se t’enduen. Si has de morir, jo vull morir també. Si torno i Brun diu que has de morir, li demanaré que em maleeixi. Jo també moriré. No et deixaré anar al món dels esperits sol, fill meu. Et prometo que si hi has d’anar, hi aniré amb tu. Me’n vaig ara mateix a pregar a Brun que em deixi quedar amb tu. Quina altra cosa puc fer?».

Ayla començà a ficar coses al seu cistell de recollir. Embolcallà el nadó amb la capa de transport i després ella s’embolicà amb la coberta de pell; separà les branques que amagaven la petita cova. Quan sortia, els ulls es fixaren en quelcom que lluïa al sol. Hi havia una roca grisa que centellejava als seus peus. La va recollir. No era només una pedra, sinó tres petits nòduls de pirita de ferro enganxats. La girà i observà la lluentor de l’or fals. Tan sovint com havia entrat i sortit de la cova durant anys i mai no havia vist aquella pedra tan poc corrent abans.

Ayla l’estrenyé dins la mà i tancà els ulls. «Pot ser un senyal, això? Un senyal del meu tòtem?».

—Gran Lleó de les Cavernes —cridà—, he pres la decisió encertada? M’estàs dient que hauria de tornar enrere ara? Oh, Lleó de les Cavernes, que això sigui un senyal. Que sigui un senyal que m’has trobat digna, que tot era una prova. Que això sigui un senyal que el meu fill viurà.

Els dits li tremolaren mentre desfeia els nusos de la bosseta de pell que duia al coll. Afegí la pedra de forma estranya a l’oval vermell de queixal de mamut, el motlle fòssil del gasteròpode i el terròs d’ocre. Amb el cor batent de por i una confiança desesperada, Ayla començà a baixar cap a la cova del clan.