Agraïments

Cap llibre publicat no és sols la tasca de l’autor. L’ajut arriba a través d’una varietat de fonts i sota formes diferents. Però algunes contribucions a la meva feina van arribar a través de persones que mai no he conegut i que probablement mai no coneixeré. Tanmateix, estic molt agraïda als habitants de la ciutat de Pòrtland, i a les terres de Multnomah, Oregon, els impostos dels quals possibiliten la Biblioteca del Comtat de Multnomah; sense els seus materials testimonials aquest llibre no s’hauria pogut escriure. Estic també agraïda als arqueòlegs, antropòlegs i d’altres especialistes, els quals van escriure els llibres d’on he extret la major part de la informació per a la situació i ambientació d’aquesta novel·la.

N’hi va haver molts que van ajudar-me més directament. Entre ells, vull esmentar especialment:

Gin DeCamp, el primer a escoltar la idea d’aquesta història, i que va ser un amic quan el vaig necessitar; ell va llegir el gruixut manuscrit amb entusiasme i amb ulls meticulosos davant els errors, i ell, va esculpir un símbol per a la sèrie. John DeCamp, escriptor, amic i col·lega, que va conèixer les agonies i els èxtasis, i que era extraordinàriament oportú per trucar-me precisament quan jo «havia» de parlar amb algú que sabés fer-ho. Karen Auel, que va encoratjar la seva mare més del que ella creu, perquè reia quan creia que calia riure i plorava quan creia que calia plorar, tot i que es tractava d’un primer esborrany.

Cathy Humble, a qui vaig demanar el més gran favor que es pot demanar a un amic: una crítica sincera, ja que vaig tenir en compte el seu sentit dels mots. Va fer-hi l’impossible. La seva crítica va ser a la vegada d’una severa i amable percepció. Deanna Sterett, per haver-se obsessionat amb la història, i que sap prou sobre cacera per fer-me esment d’algunes badades. Lana Elmer, que va escoltar amb incansable atenció hores de discussió i encara li continuava agradant la història. Anna Bacus, que va oferir la seva inigualable intuïció, i el seu ull viu per l’estil.

No vaig dur a terme tota la meva investigació a les biblioteques. El meu marit i jo vam fer moltes excursions per aprendre directament a viure al bell mig de la natura. Pel que fa a les experiències directes, haig d’estar agraïda especialment a Frank Heyl, expert en supervivència a l’àrtic del Museu de la Ciència i de la Indústria d’Oregon, que va ensenyar-me com fer-me un llit en una cova de neu, i esperava que després m’hi ajagués! Vaig sobreviure a aquella freda nit de gener, en els talussos del mont Hood, i vaig aprendre tant sobre supervivència del senyor Heyl, que pot assegurar que serà l’únic amb qui m’agradaria ser durant la propera Era Glacial.

Estic en deute amb Andy Van’t Hul per haver compartit amb mi els seus coneixements especials a l’hora de viure en l’entorn natural. Em va ensenyar a encendre foc sense llumins, a fer destrals de pedra, a entrelligar cordes, a entreteixir cistells, tendons i cuir sense adobar, i com esmolar la fulla de la meva pedra, perquè tallés el cuir com si fos mantega.

Mercès sense mesura a Jean Naggar, una agent literària tan bona que va transformar la meva més salvatge fantasia en realitat, tot millorant-la. I a Carole Baron, la meva astuta, aguda i intuïtiva editora, que creia en aquesta realitat i que encara la va millorar.

Finalment, hi ha dos individus que ni saben que van ajudar-me, tot i que el seu ajut fou incalculable. En vaig conèixer un, però la primera vegada que vaig escoltar l’escriptor i professor Don James sobre la literatura de ficció, ell no sabia pas que parlava directament amb mi. Ell creia que s’adreçava a un grup sencer. Els mots que va dir van ser justament els que jo necessitava escoltar. Don James no ho va saber, però jo no hauria pogut mai acabar aquest llibre si no hagués estat per ell.

L’altre és un home que conec només a través d’aquest llibre, Ralph S. Solecki, autor de Shanidar (Alfred A. Knopf, Nova York). La història de les seves excavacions a la Cova de Shanidar i la descoberta d’alguns esquelets neandertals em van commoure profundament. Ell em va donar una perspectiva sobre l’home de les cavernes prehistòric, que d’altra manera no hauria pogut tenir, i una millor comprensió del sentit de la humanitat. Però haig de donar més que gràcies al professor Solecki: haig d’excusar com un exemple de llicència literària el fet de prendre els seus fets com a finalitat de la meva història. A la vida real, fou un neandertal qui posà flors damunt la tomba.